Vés al contingut

Willie Dixon

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Plantilla:Infotaula personaWillie Dixon
Imatge
Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement(en) William James Dixon Modifica el valor a Wikidata
1r juliol 1915 Modifica el valor a Wikidata
Vicksburg (Mississipi) Modifica el valor a Wikidata
Mort29 gener 1992 Modifica el valor a Wikidata (76 anys)
Burbank (Califòrnia) Modifica el valor a Wikidata
Grup ètnicAfroamericans Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciócantautor, boxador, artista d'estudi, productor discogràfic, músic de blues, arranjador musical Modifica el valor a Wikidata
Activitat1939 Modifica el valor a Wikidata - 1992 Modifica el valor a Wikidata
Membre de
GènereBlues, rhythm and blues i Chicago blues Modifica el valor a Wikidata
InstrumentContrabaix, baix elèctric, veu i baix Modifica el valor a Wikidata
Segell discogràficChess Records
Legacy
Columbia Records
Checker
Music Corporation of America Modifica el valor a Wikidata
Nacionalitat esportivaEstats Units d'Amèrica Modifica el valor a Wikidata
Esportboxa Modifica el valor a Wikidata
Premis
Lloc webwillie-dixon.com Modifica el valor a Wikidata
IMDB: nm0229006 Allocine: 96879 Rottentomatoes: celebrity/willie_dixon Allmovie: p87898 IBDB: 487519 TMDB.org: 1124026
Facebook: officialwilliedixon Musicbrainz: ff4c8d42-4871-4778-885b-d41b01245133 Songkick: 222538 Discogs: 166684 Allmusic: mn0000959770 Find a Grave: 4156 Modifica el valor a Wikidata

Willie Dixon (Vicksburg, 1 de juliol de 1915 - Burbank, 29 de gener de 1992) William James «Willie» Dixon, va ser un baixista, cantant, arranjador, compositor musical i productor musical de blues estatunidenc. També va fer una curta carrera com a boxador. Se l’ha anomenat «el poeta llorejat del blues» i «el pare del blues modern de Chicago», i se’l considera l’autor més important del gènere de la seva era atès que n'és autor de més de 500 cançons, essent-ne també una de les figures més influents de la segona meitat del segle xx.

Biografia

[modifica]

Dixon va néixer l’1 de juliol de 1915 a Vicksburg, Mississipi. La seva mare Daisy Dixon regentava un restaurant al costat d’un barrelhouse on sovint hi tocaven blues, i on el jove Dixon va poder veure-hi actuar Charlie Patton – que havia estat mestre de Howlin’ Wolf – i la banda de Little Brother Montgomery. Així mateix, la mare també va ser una font d’inspiració per al seu futur com a lletrista, atès que escrivia poesia.[1]

El jove Dixon va ser un adolescent díscol que s’escapava sovint de casa, fet que va propiciar topades amb la policia i diversos empresonaments. Tanmateix, això li va permetre comprendre què significava el blues per a la gent negra: una manera d’expressar-se i d’empoderar-se, un vehicle d’expressió per explicar el que els passava. Tot i això, el seu pas per la presó va ser dur. De la seva estada a la Harvey Allen County Farm li va quedar una sordesa d’una orella durant quatre anys a causa dels maltractament que li infligiren els guàrdies.

El 1936 abandona el Mississipi i pren el camí de Chicago fent autoestop. Fou allà on, atès que les seves aptituds físiques eren evidents, es va començar a dedicar a la boxa. El 1937 va guanyar l’Illinois State Golden Gloves dels pesos pesants en la categoria amateur i fins i tot va arribar a fer d’espàrring de Joe Lewis, campió professional dels pesos pesants. Tanmateix, la seva carrera fou curta i va acabar quan va ser estafat per un agent que no li va pagar un combat.

Sense moure’s de Chicago Dixon va explotar la seva faceta musical i va cantar en diversos grups de gospel. En l’ambient musical de la ciutat va conèixer Leonard Caston pianista i guitarrista de blues que li va construir el primer baix i amb qui va formar The Five Breezes, grup de jazz i blues amb el qual gravaria el seu primer àlbum.

Tanmateix, les desavinces amb l'exèrcit dels EUA el van tornar a conduir a la presó: Dixon es va negar a incorporar-se a files per anar a lluitar a la Segona Guerra Mundial i va ser castigat amb deu mesos de reclusió.[1]

Acabada la Segona Guerra Mundial va formar un nou grup amb Caston, The Big Trio, que posteriorment s’anomenaria The Big Three. Amb aquest grup va gravar a Columbia Records i va tenir bastant èxit de públic. El 1951 se separaren i Dixon consolida la seva col·laboració professional a Chess Records, amb qui ja treballava a temps parcial, i que suposarà l'autèntic esclat com a artista musical. Dixon hi compondrà, farà de músic d’estudi tocant el contrabaix i hi produirà discos. El 1954 marca una fita essencial en la seva carrera com a compositor: crea «Hoochie Coochie Man» per a Muddy Waters, un èxit que s’acabarà convertint en un clàssic i en una de les peces més icòniques del gènere;[2] a partir d’aquell moment Dixon es va convertir en el compositor estrella de la discogràfica i crearà temes per a diferents músics, amb una relació especialment fructífera amb Waters i també amb Howlin’ Wolf. Per a ells escriurà «Close To you», «I Just Want To Make Love To You», o «You Shook Me» i «Back Door Man», «Evil» o «Spoonful», respectivament. Totes aquestes – i d’altres cançons – van ser essencials per a la formulació del Chicago Blues i van ser recollides per la generació de músics britànics de la dècada dels 60 del segle xx, amb Eric Clapton al capdavant.[3] És arran d’aquests anys fructífers i referencials que ell mateix arribarà a dir d’ell mateix: «Jo soc el blues».

Així mateix, i també a Chess, Dixon va participar com a baixista en les primeres gravacions de Chuck Berry, i alternaria amb alguna altra discogràfica, com Cobra Records – on va col·laborar amb Otis Rush, Buddy Guy o Magic Sam, col·laboració de la qual va sorgir el West Side Sound – o amb el seu segell propi, Ghana Records (1957).

Durant els anys seixanta Dixon va formar part dels American Folk Blues Festival, un festival de blues itinerant que reunia diverses estrelles del gènere i que va fer gira per un grapat de països europeus.[4] El 1969 va formar un grup anomenat Chicago Blues All-Stars amb Johnny Shines, Sunnyland Slim, Walter Shakey Horton i Clifton James. Dixon hi tocava el baix i cantava.

Als anys setanta se li van manifestar alguns problemes de salut relacionats amb la diabetis que patia i li van haver d’amputar una cama. Tot i això, no va parar de treballar durant tota aquella dècada i la següent, i fins va aconseguir un Grammy pel seu àlbum Hidden Charms el 1988, com a millor enregistrament de blues tradicional; aquell mateix any Chess llançava Willie Dixon: The Chess Box, un disc doble en el qual es recollien un grapat dels temes més emblemàtics de Dixon interpretats pels artistes que els havien fet cèlebres. L'any següent, el 1989, Dixon va publicar la seva autobiografia, I am the blues[5]. Tres anys després, el músic va morir d’un atac de cor a Burbank, Califòrnia. Va ser enterrat al Burr Oak Cemetery d’Alsip, Illinois. El 1994 va ser inclòs, pòstumament, al Rock and Roll Hall of Fame.

A banda de la música, als darrers anys de la seva vida, Dixon també es va dedicar a fer d'ambaixador del bluesi a fer de portaveu i representant dels intèrprets de blues, amb la fundació de la Blues Heaven Foundation, organització que treballa per preservar el llegat del blues i assegurar els drets dels músics de blues que van ser explotats en el passat. Ell mateix en deia: “El blues són les arrels i les altres músiques en són els fruits. Cal preservar vives les arrels, perquè representa uns fruits més bons. El blues són les arrels de tota la música americana. Mentre la música americana pervisqui, també ho farà el blues[6]”.

Discografia

[modifica]

Àlbums

[modifica]
Any Títol Segell Notes
1959 Willie's Blues Bluesville Amb Memphis Slim
1960 Blues Every Which Way Verve Amb Memphis Slim
1960 Songs of Memphis Slim and "Wee Willie" Dixon Folkways
1962 Memphis Slim and Willie Dixon at the Village Gate Folkways En directe, amb Pete Seeger
1963 In Paris: Baby Please Come Home! Battle Amb Memphis Slim, 1962
1970 I Am the Blues Columbia Amb els Chicago All Stars; també publicat amb DVD, 2003
1971 Willie Dixon's Peace? Yambo Amb els Chicago All Stars
1973 Catalyst Ovation
1976 What Happened to My Blues Ovation
1983 Mighty Earthquake and Hurricane Pausa
1985 Willie Dixon: Live (Backstage Access) Pausa Amb Sugar Blue and Clifton James, Montreux, 1985
1988 Hidden Charms Bug Guanyador d'un Grammy
1988 Willie Dixon: The Chess Box Chess Selecció de temes de Dixon interpretats pels millors artistes de Chess Records
1989 Ginger Ale Afternoon Varèse Sarabande Banda sonora de la pel·lícula amb el mateix nom
1990 The Big Three Trio Legacy Enregistraments 1947–1952
1993 Willie Dixon's Blues Dixonary Roots EAN: 8712177013760
1995 The Original Wang Dang Doodle: The Chess Recordings MCA Enregistraments 1954–1990 (alguns inèdits)
1996 Crying the Blues: Live in Concert Thunderbolt En directe, amb Johnny Winter i la Chicago All Stars, Houston, 1971
1998 Good Advice Wolf En directe, amb la Chicago All Stars, Long Beach, 1991
1998 I Think I Got the Blues Prevue
2001 Big Boss Men: Blues Legends of the Sixties Indigo (UK) En directe, Houston, 1971–72
2008 Giant of the Blues

Cançons

[modifica]

Willie Dixon va escriure una gran quantitat de cançons que han esdevingut famoses, i que han estat versionades per multitud d’artistes del blues i del rock:

Referències

[modifica]
  1. ↑ 1,0 1,1 «"Willie Dixon: El hombre de la puerta trasera"».
  2. ↑ Cohn, Lawrence. Solamente Blues. Odín Ediciones, 1994, p. 187. ISBN 84-493-0333-8. 
  3. ↑ Toner, Anki. Blues. Celeste, 1995, p. 61-63. ISBN 84-8211-040-3. 
  4. ↑ Cohn, Lawrence. Solamente Blues, 1994, p. 349. ISBN 84-493-0333-8. 
  5. ↑ Dixon, Wille. I am the blues. Da Capo Press, 1990. 
  6. ↑ «"Biography", a la pàgina web de Willie Dixon».

Enllaços externs

[modifica]
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Willie_Dixon&oldid=33872352»