Èol
En la mitologia grega, Èol (en grec Αἴολος) és el nom de tres personatges diferents. Les dades ofertes pels mitògrafs han portat a confondre'ls.
Èol (fill d'Hel·len)
[modifica]
 |
S'ha proposat fusionar aquest article a «Èol (fill d'Hel·lè)». (Vegeu la discussió, pendent de concretar). |
Èol va ser fill d'Hel·len i de la nimfa Orseis i germà de Doros i Xutos. Se'l descriu com a rei de Eòlida (posteriorment anomenada Tessàlia) i se li suposa la fundació de la branca eòlica de la nació hel·lènica. Diu Foci que quan Hel·len va morir els seus tres fills es van repartir el territori; Èol va ser el primer a reivindicar el seu dret a regnar sobre la terra, delimitant el seu regne per dos rius, el Asop i el Enipeu, i és allí on descendeix la raça dels eolis.[1] Segons Apolodor, Èol va casar a Enàrete, filla de Deímac, amb la qual va tenir set fills: Creteu, Sísif, Deíon, Salmoneu, Atamant, Perieres i Magnes; i també cinc filles: Càlice, Cànace, Pisídice, Perimede i Alcíone.[2][3] Altres fonts diuen que la seva esposa va ser Egialea, o Laódice, filla de Aloeu, o bé la nàiade Ífide, filla del déu fluvial Peneu.[4][5][6]
Sembla que Èol estava arrelat en moltes genealogies hel·lèniques, i així molts altres descendents eren atribuïts a Èol. En la tragèdia perduda d'Eurípides, Èol, es diu que el més jove dels seus sis fills, Macareu, va mantenir relacions amoroses amb la més jove de les seves sis germanes, Cànace. Horroritzat, Èol va enviar a Cànace una espasa perquè se suïcidés (Macareu també es va suïcidar) i va llançar al fill incestuós als gossos.[7][8]En aquesta versió la mare de dos fills va ser una tal Anfítea.[9]
Altres Eólides Hel·lènides, variant les fonts, són Etlii, Tritogenia, Macèdon, Mínias, Cèrcaf, Tànagra[10] Ceix, Xutos[11] i fins i tot Yope (Cassiopea).[12][13][14][15][16][17][18] Aquest Èol també va tenir una filla il·legítima anomenada Arne, també dita Melanipa o Antíope, que va engendrar amb Hipe, filla del centaure Quiró.[19] Aquesta Arne seria la mare del segon Èol per Posidó. Un altre dels fills esmentats és Mimante que és vinculat al tercer Èol (vegeu a baix) mitjançant una genealogia molt acomodatícia.[20]
Èol (fill de Posidó)
[modifica]Èol (fill de Hípotes)
[modifica]|
|
S'ha proposat fusionar aquest article a «Èol (fill d'Hípotes)». (Vegeu la discussió, pendent de concretar). |
La paternitat d'aquest tercer Èol és atribuïda a Hípotes, que, segons compte Diodor Sicília a la seva Biblioteca històrica, era fill de Mimante, un dels fills de l'Èol Hel·lèni.[21]
En una altra part de l'obra de Diodor que sembla barrejar dades del segon i del tercer Èol, es narra com, en arribar a l'illa de Lípara, on regnava el rei Líparos, va ajudar a aquest a apoderar-se de la zona de Sorrento mentre ell es va casar amb la filla del rei, Cíane, i es va convertir en rei de l'illa. Era piadós, just i amable amb els estrangers, va ensenyar als navegants el maneig de les veles i es deia que era capaç de predir els vents. En aquest passatge s'esmenten sis fills d'Èol: Agatirn, Astíoc, Androcles, Iocast, Feremón i Xutos; també es diu que va tenir sis filles, però no les esmenta. L'autor ens aclareix que la mare d'aquest Èol era Melanipa.[22]
Segons l'Odissea, aquest Èol, Senyor dels Vents, vivia a l'illa flotant d'Eòlia, amb els seus sis fills i les seves sis filles, que s'havien casat entre si. Zeus li havia donat el poder de controlar els vents; Èol els tenia tancats i els governava amb un domini absolut, capturant-los o alliberant-los al seu antull. Va tractar d'ajudar a Odisseu, que ho va visitar en retornar a Ítaca. Èol ho va tractar molt bé, i li va donar un vent favorable, a més d'un odre que contenia tots els vents i que havia de ser utilitzat amb cura. No obstant això, la tripulació d'Odisseu va creure que la bossa contenia or i la va obrir, provocant greus tempestats. La nau va acabar tornant a les costes d'Eòlia, però Èol es va negar a ajudar-los de nou.[23][24] Èol és representat empunyant un ceptre com a símbol de la seva autoritat, i envoltat de turbulents remolins, els Vents, cadascun dels quals era un déu.
En un escoli de l'Odissea ens nomena als seus fills: Androcles, Crisp, Iocast, Falacro, Feremón i Xutos; i també les seves filles: Eole, Asticratía, Dia, Hefèstia, Ifte i Peribea. En aquesta font l'esposa d'Èol és denominada com Telepora or Telepatra, filla de Lestrigó.[25] Parteni de Nicea recorda la trobada amorosa entre Odisseu i la filla d'Èol, Polimela; es diu que aquesta última va acabar compromesa amb el seu propi germà Diores.[26]Segons Diodor Sicília Làpites, fill d'Èol Hipótada, va ser pare de Lesbo, epònim de l'illa de Lesbos.[27]
Tzetzes ens diu que Èol, com a rei de Lípara i senyor dels vents, va tenir els següents fills: Perifant, Agènor, Euquenor, Clímen, Xutos i Macareu; també cita a les Eòlides: Climen, Calitia, Eurígone, Lisídice, Cànace i una última filla innominada.[28] Èol va unir en matrimoni als seus fills amb les seves filles per a preservar la concòrdia i l'afecte entre ells.[29][28]
Catàleg d'Eòlides
[modifica]- Amb Anfitea: sis filles i sis fills, entre ells els més joves i únics nomenats, Cànace i Macareu.[9]
- Amb Cíane: Agatirn, Androcles, Astíoc, Feremó, Xutos i Iocast, a més de sis germanes innominades.[22]
- Amb Egialea: Alcíone.[4]
- Amb Enárete, filla de Deímac: Alcíone, Atamant, Càlice, Cànace, Creteu, Deión, Magnes, Perieres, Perimede, Pisídice, Salmoneu i Sísif.[2]
- Amb Ífide, filla de Peneu: Salmoneu.[6]
- Amb Laòdice, filla de Aloeu: Creteu i Salmoneu[5]
- Amb Melanipe o Singloti, filla de Quiró: Arne.[19]
- Amb Telèpora o Telèpatra, filla de Lestrigó: Androcles, Asticràtia, Crisip, Dia, Èol, Falacro, Feremó, Hefestia, Ifte, Xutos, Peribea i Iocast.[25]
- (Sense especificar la consort): Etli, Agènor, Calítia, Cànace, Ceix, Cèrcaf (avi d'Amíntor), Clímene, Clímen, Diores, Euquenor, Eurígone, Xutos, Làpites, Lisídice, Macareu, Macèdon, Mínias, Mimant, Perifant, Polimela, Tanagra, Tritogènia[12] i Iope.[12][28][17][16][26][27][14][15][20][26][10][18] També Ferea (mare de Hècate per Zeus).[30]
- En la Eneida, Juno li ofereix a la nimfa Deiopea (Δηιόπεια) com a esposa a canvi de manar els seus vents a la flota d'Enees per a impedir-li desembarcar a Itàlia.[31]
Vegeu també
[modifica]Notes i referències
[modifica]- ↑ Focio: Biblioteca 182, 7
- ↑ 2,0 2,1 Biblioteca mitológica, I, 7, 3.
- ↑ Sin embargo, OVIDIO, en Las metamorfosis (XI, 430) hace a Alcíone hija del tercer Eolo, el guardián de los vientos.
- ↑ 4,0 4,1 Higino: Fábulas 65
- ↑ 5,0 5,1 Escolio sobre Homero, Odisea XI 235
- ↑ 6,0 6,1 Helánico citado en escolio sobre Platón, El banquete 208
- ↑ OVIDIO: Heroidas, XI, donde también se confunde el Eolo Helénida con el señor de los vientos.
- ↑ HIGINO: Fábulas 238, 242 y 243.
- ↑ 9,0 9,1 Plutarco, Parallela minora 28
- ↑ 10,0 10,1 Pausanias, Descripción de Grecia IX 20.1, en donde Corina alega que Tanagra es hija del dios fluvial Asopo.
- ↑ Escolio sobre Homero, Ilíada 1.2
- ↑ 12,0 12,1 12,2 PAUSANIAS: Descripción de Grecia, V, 8, 2.
- ↑ Escolio sobre Píndaro, Píticas IV 122
- ↑ 14,0 14,1 Estéfano de Bizancio, Étnica voz "Macedonia", citado en Helánico, fr. 74
- ↑ 15,0 15,1 Apolonio de Rodas, Argonaáuticas 3.1093 ss
- ↑ 16,0 16,1 Estrabón: Geografía, 9.5.18; de este Cércafo es hijo Ormeno, a su vez padre de Amíntor y este de Fénix, el preceptor de Aquiles.
- ↑ 17,0 17,1 Clemente de Alejandría, Protréptico 4.9
- ↑ 18,0 18,1 Estéfano de Bizancio, Étnica voz "Yope"
- ↑ 19,0 19,1 HIGINO: Astronomía poética, II, 18, 2; sin embargo, en DIODORO SÍCULO (Biblioteca histórica, IV, 67, 3), parece sugerirse que Arne fue hija del Eolo Hipótada.
- ↑ 20,0 20,1 Biblioteca histórica, IV, 67, 3.
- ↑ DIODORO SÍCULO: Biblioteca histórica, IV, 67, 3.
- ↑ 22,0 22,1 Biblioteca histórica, V, 7, 5.
- ↑ Odisea: Canto X; texto español en Wikisource. Véanse los vv. 1 - 80.
- ↑ En cambio, en la 125ª de sus Fábulas, Higino identifica a este Eolo como hijo de Helén.
- ↑ 25,0 25,1 Escolio sobre la Odisea X 6
- ↑ 26,0 26,1 26,2 Odisa X, 1; Diodoro Sículo, V, 7, 5; Filetas "sobre Partenio", 2.2
- ↑ 27,0 27,1 Diodoro Sículo, Biblioteca histórica V 81, 6
- ↑ 28,0 28,1 28,2 Tzetzes, Alegorías de la Odisea, pp. 146, 147.
- ↑ Homero, Odisea X, 6 y 11–12
- ↑ Escolio a Teócrito 2, 36; Tzetzes sobre Licofrón Alejandra 1175
- ↑ VIRGILIO: Eneida, I, 71-75.
