Vés al contingut

Ignasi de Loiola

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
(S'ha redirigit des de: Íñigo López de Loyola)
Plantilla:Infotaula personaIgnasi de Loiola

Retrat per P. P. Rubens Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement(es) Iñigo López de Oñaz y Loyola Modifica el valor a Wikidata
24 setembre 1491 ↔ 1r novembre 1491 Modifica el valor a Wikidata
Casa Santa (Corona de Castella) Modifica el valor a Wikidata
Mort31 juliol 1556 Modifica el valor a Wikidata (64/65 anys)
Camere di San Ignazio (Estats Pontificis) Modifica el valor a Wikidata
Causa de mortcauses naturals Modifica el valor a Wikidata
SepulturaSanta Maria della Strada (1556–1570)
església del Gesù Modifica el valor a Wikidata
1r General superior de la Companyia de Jesús
19 abril 1541 – 31 juliol 1556 – Diego Laínez → Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
ResidènciaCamere di San Ignazio (en) Tradueix (1544–1565) Modifica el valor a Wikidata
ReligióEsglésia Catòlica Modifica el valor a Wikidata
FormacióUniversitat de París
Universidad Complutense de Madrid
Collège Sainte-Barbe Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciósoldat (1516–1521), prevere catòlic de ritu romà, fundador d'un orde o congregació religiosa Modifica el valor a Wikidata
Carrera militar
Conflicterevolta de les Comunitats de Castella
Conquesta de Navarra
Batalla de La Motta Modifica el valor a Wikidata
Orde religiósCompanyia de Jesús Modifica el valor a Wikidata
Enaltiment
Festivitat31 de juliol Modifica el valor a Wikidata
IconografiaSagrament de l'Eucaristia, casulla i llibre Modifica el valor a Wikidata
Patró deSoldat i bascos Modifica el valor a Wikidata
Obra
Obres destacables
Família
FamíliaCasa de Loiola Modifica el valor a Wikidata
ParesBeltrán II Ibáñez de Loyola Modifica el valor a Wikidata  i Maria Sáenz de Licona y Balda Modifica el valor a Wikidata
Musicbrainz: 4f81b230-fc43-4284-af20-17e7f5c8d045 Discogs: 4179972 Goodreads character: 40440 Find a Grave: 94571285 Project Gutenberg: 26561 Modifica el valor a Wikidata

Ignasi de Loiola (nascut Iñigo López de Oñaz y Loyola; basc: Ignazio Loiolakoa; castellà: Ignacio de Loyola; llatí: Ignatius de Loyola; c. 23 d'octubre de 1491[1] - 31 de juliol de 1556), venerat com Sant Ignasi de Loiola, va ser un sacerdot i teòleg catòlic basc que, juntament amb Pierre Favre i Francesc Xavier, van fundar l'orde religiós anomenat la Companyia de Jesús (Jesuïtes) i es va convertir en el seu primer superior general a París el 1541.[2] L'orde dels jesuïtes es dedica a l'ensenyament i al treball missioner. Els seus membres estan obligats per un (quart) vot especial d’obediència al sobirà pontífex a estar a punt per complir missions papals especials.[3] La societat va tenir un paper important durant la Contrareforma.[4]

Ignasi va ser assenyalat com un inspirat director espiritual. Va registrar el seu mètode en un famós tractat anomenat Exercicis espirituals, un senzill conjunt de meditacions, oracions i altres exercicis mentals, publicat per primera vegada el 1548. Es coneix com a "espiritualitat ignasiana".

Ignasi va ser beatificat el 1609 i canonitzat, rebent el títol de sant el 12 de març de 1622. La seva festa se celebra el 31 de juliol. És el patró de les províncies basques de Guipúscoa i Biscaia, així com de la Companyia de Jesús. El papa Pius XI el va declarar patró de totes les retirades espirituals el 1922. Ignasi també és el principal patró dels soldats.[5]

Biografia

[modifica]

Primers anys

[modifica]
Santuari de Loiola, a Azpeitia, construït sobre la casa natal d'Ignasi

Íñigo López de Loyola (més completament, de Oñaz y Loyola; a vegades erròniament anomenat de Recalde)[6] va néixer al municipi d'Azpeitia al castell de Loiola, a l'actual Gipuzkoa. Era el més petit de tretze nens. Els seus pares es deien Don Beltrán i Doña Marina.[7] La seva mare va morir poc després del seu naixement, i va ser posat a càrrec de María de Garín, l'esposa del ferrer local, que el va criar.[8]

Va ser batejat Íñigo, derivat de Sant Enec (Innicus) (basc: Eneko; castellà: Íñigo), abat d'Oña, i un afectuós nom diminutiu basc medieval que significa "el meu petit".[6][9][10][11] No està clar quan va començar a utilitzar el nom llatí "Ignasi" en lloc del seu nom de bateig "Íñigo"".[12] L'historiador Gabriel María Verd diu que Íñigo no tenia intenció de canviar el seu nom, sinó que va adoptar un nom que creia que era una simple variant pròpia, per utilitzar-lo a França i Itàlia car, com ell mateix deia, «per ser més comú a les altres nacions» o «per ser més universal».[13] on s'entenia millor.[14] Íñigo va adoptar el cognom "de Loyola" en referència al poble basc de Loiola on va néixer.

Carrera militar

[modifica]
Ignasi amb armadura, en una pintura del segle XVI

De nen Íñigo es va convertir en patge al servei d'un familiar, Velázquez de Cuéllar, tresorer (contador major) del regne de Castella.[15]

De jove, Íñigo estava interessat en els exercicis militars i el desig de fama el conduïa. Va emmarcar la seva vida al voltant de les històries d'El Cid, els cavallers de Camelot i la Cançó de Roland.[16] Es va unir a l'exèrcit als disset anys i, segons un biògraf, es va estirar "amb la capa oberta per revelar la seva mànega ajustada i les botes; una espasa i una daga a la cintura".[17] Segons un altre, ell era "bon vestit, ballarí expert, aficionat a la dona, sensible a l'insult i un espadat punyent que va utilitzar el seu estatus privilegiat per fugir del processament per delictes violents comesos amb el seu germà sacerdot a temps de carnaval".[18]

El 1509, amb 18 anys, Íñigo va prendre les armes per a Antonio Manrique de Lara, 2n duc de Nájera. Les seves qualitats de diplomàcia i lideratge li van valer el títol de "gentilhome", i el van fer molt útil per al duc.[19] Sota la direcció del duc, Íñigo va participar en moltes batalles sense ferides. Tanmateix, a la batalla de Pamplona del 20 de maig de 1521, va resultar greument ferit quan una expedició franco-navarresa va assaltar la fortalesa de Pamplona i una bala de canó que va fer un rebot contra un mur proper, li va trencar la cama dreta.[20] Íñigo va ser retornat al castell del seu pare a Loyola, on, en una època anterior als anestèsics, es va sotmetre a diverses operacions quirúrgiques per reparar la cama, amb els ossos posats i trencats. Al final, les operacions van deixar la cama dreta més curta que l'altra. Seria coix la resta de la seva vida, amb la seva carrera militar acabada.[18]

Conversió i visions religioses

[modifica]
Manresa, capella de la cova de Sant Ignasi on Ignasi va practicar l'ascetisme i va concebre els seus Exercicis espirituals

Mentre es recuperava de la cirurgia, Íñigo va experimentar una conversió espiritual i va discernir una crida a la vida religiosa. La seva estimada cunyada, Magdalena d'Araoz, va optar per portar-li textos per llegir que sabia que l'ajudarien a trobar-se amb el Déu viu, mentre es recuperava.[6][21] Com que els romanços cavallerescos que li agradaven llegir no estaven disponibles al castell, va venir a llegir textos religiosos sobre la vida de Jesús i sobre la vida dels sants.[22]

L'obra religiosa que més li va cridar l'atenció va ser la De Vita Christi de Ludolph de Saxònia.[23] Aquest llibre influiria tota la seva vida, inspirant-lo a dedicar-se a Déu i a seguir l'exemple de Francesc d'Assís i d'altres grans monjos. També va inspirar el seu mètode de meditació, ja que Ludolph proposa que el lector se situés mentalment a l'escena de la història de l'Evangeli, visualitzant el pessebre al Naixement, etc. Aquest tipus de meditació, coneguda com a simple contemplació, va ser la base del mètode que sant Ignasi promouria en els seus Exercicis espirituals.[24][25][26]

Visió de Sant Ignasi de Loyola sobre Crist i Déu Pare a La Storta de Domenichino[27]

A banda de somiar amb imitar els sants en les seves lectures, Íñigo encara perdia la ment sobre què "faria al servei del seu rei i en honor de la dama reial de la qual estava enamorat".[28] Amb prudència, va arribar a adonar-se de l'efecte posterior de tots dos tipus de somnis. Va experimentar una desolació i una insatisfacció quan es va acabar el somni d'heroisme romàntic, però, el somni sant va acabar amb molta alegria i pau. Va ser la primera vegada que va aprendre sobre el discerniment.[18]

Després de recuperar-se prou per tornar a caminar, Íñigo va decidir iniciar un pelegrinatge a Terra Santa per "besar la terra per on havia caminat el nostre Senyor",[18] i fer penitències més estrictes.[29] Va pensar que el seu pla estava confirmat per una visió de la Mare de Déu i del nen Jesús que va experimentar una nit, cosa que li va resultar en un gran consol.[29] El març de 1522 va visitar el monestir benedictí de Santa Maria de Montserrat. Allà, va examinar detingudament els seus pecats passats, va confessar, va donar la seva roba fina als pobres que va conèixer, va portar una "roba de tela de sac" i després va penjar l'espasa i el punyal a l'altar de la Mare de Déu durant una vetlla nocturna al santuari la nit del 24 al 25 de març de 1522.[6]

Des de Montserrat es va dirigir cap a la propera ciutat de Manresa, on va viure durant aproximadament un any, demanant almoina i, finalment, fent tasques a un hospital local a canvi de menjar i allotjament. Sembla que la seva estada a Manresa és deguda que la ciutat de Barcelona, des d'on volia embarcar, es trobava tancada per por de la pesta que assolava la regió.[30] Durant diversos mesos va passar bona part del seu temps pregant en una cova propera[31] on va practicar un ascetisme rigorós, pregant durant set hores al dia i formulant els fonaments dels seus exercicis espirituals.[32]

Íñigo també va viure una sèrie de visions a plena llum del dia mentre estava a l'hospital. Aquestes visions repetitives van aparèixer com "una forma a l'aire propera a ell i aquesta forma li va donar molt de consol perquè era molt bella ... d'alguna manera semblava tenir la forma d'una serp i tenia moltes coses que brillaven com els ulls, però no eren ulls. Va rebre molta delícia i consol en veure aquest objecte ... però quan l'objecte va desaparèixer va quedar desconsolat".[33] Va arribar a interpretar aquesta visió com a naturalesa diabòlica.[34]

Pelegrí a Terra Santa

[modifica]

Finalment es va embarcar a Barcelona el 18 de febrer de 1523, va passar la Pasqua a Roma, va prendre una altra nau a Venècia amb rumb a Xipre i d'allà es va traslladar a Jaffa, arribant el 25 d'agost per dirigir-se a Jerusalem.[35] El setembre de 1523, Íñigo va peregrinar a Terra Santa amb l'objectiu d'instal·lar-s'hi. Va romandre allà del 3 al 23 de setembre, però va ser enviat de tornada a Europa pels franciscans.[36]

Període d'estudis

[modifica]

Va tornar a Barcelona i als trenta-tres anys va assistir a una escola pública gratuïta per preparar-se per a l'accés a la universitat, estudiant gramàtica a l'escola del mestre Jeroni Ardèvol, adscrita a la universitat. Va continuar a la Universitat d'Alcalá,[37] on va estudiar teologia, lògica, física i llatí des de març de 1524 fins a juny de 1527.[38]

Allà es va trobar amb diverses dones devotes que havien estat cridades abans per la Inquisició. Aquestes dones eren considerades alumbrados (Illuminati), un grup relacionat en el seu zel i espiritualitat amb les reformes franciscanes, però havien incorregut en una creixent sospita dels administradors de la Inquisició. Una vegada, quan Íñigo predicava al carrer, tres d'aquestes dones devotes van començar a experimentar estats extàtics. "Un va caure sense sentit, un altre de vegades va rodar per terra, un altre s'havia vist agafat per convulsions o estremir-se i suar d'angoixa". La sospitosa activitat es va produir mentre Íñigo havia predicat sense llicenciatura en teologia. Com a resultat, la Inquisició el va destinar a un interrogatori, però posteriorment va ser alliberat.[39] En sortir de la presó viatja a Salamanca, on continua els estudis. Però novament se'l processa i se li prohibeix predicar i ensenyar matèries teològiques per no haver fet suficients estudis. Ignasi decideix marxar el febrer de 1528 a París.

Després d'aquestes arriscades activitats, Íñigo (llavors ja Ignatius) es va traslladar a França per estudiar a la Universitat de París. Va assistir primer a l'ascètic Collège de Montaigu, passant al Collège Sainte-Barbe per estudiar un mestratge.[40] El 14 de març de 1535, a l'edat de quaranta-tres anys, esdevé el "Mestre Ignasi de Loiola, de la diòcesi de Pamplona" per la Universitat de París.[41][42]

Va arribar a França en un moment de turbulències antiprotestants que havien obligat Joan Calví a fugir de França. Poc després, Ignasi havia reunit al seu voltant sis companys, tots ells companys d'estudis de la Universitat.[43] Van ser els espanyols Alfonso Salmerón, Diego Laínez, i Nicolas Bobadilla, el portuguès Simão Rodrigues, el basc Francesc Xavier i el savoià Pierre Favre, els dos últims convertint-se en els seus primers companys,[18] i el seus associats més propers a la fundació del futur orde jesuïta.[44]

"El matí del 15 d'agost de 1534, a la capella de l'església de Sant Pere, a Montmartre, Loyola i els seus sis companys, dels quals només un era sacerdot, es van reunir i van assumir els vots solemnes del seu treball de tota la vida."[42] Posteriorment, se'ls uniria Francesc de Borja, membre de la Casa de Borgia, que era el principal ajudant de l'emperador Carles V, i altres nobles. El 1534 a Montmartre, amb un grup de companys, feu vot d'anar a Terra Santa, i decidí que si això no era possible dintre un termini fixat, es posaria a les ordres del Papa. El 1537, Ignasi de Loiola és ordenat sacerdot a Venècia,[45] des d'on es trasllada a Roma, on celebra la seva primera missa a la basílica de Santa Maria la Major la nit de Nadal de 1538.[46]

Fundació de la Companyia de Jesús

[modifica]
"El Papa Pau III aprova la Companyia de Jesús". Pîntura anònima a la sagristia de l'església del Gesú a Roma

El 1539, amb Pere Faber i Francesc Xavier, Ignasi va formar la Companyia de Jesús,[47] que va ser aprovada el 27 de setembre de 1540 pel papa Pau III, mitjançant la butlla Regimini militantis Ecclesiae.[48] El 19 de juny de 1541 fou escollit com a primer Superior General de l'orde i investit pel títol de "Pare General" pels jesuïtes.[49][50] El 22 d'abril de 1541 faria la professió a la basílica de Sant Pau Extramurs.[51]

Ignasi va enviar els seus companys en missions a tot Europa per crear escoles, col·legis i seminaris. Juan de Vega, aleshores ambaixador de l'emperador Carles V a Roma, hi va conèixer Ignasi i després de tenir una bona impressió dels jesuïtes, els va convidar a viatjar amb ell al seu nou nomenament com a virrei de Sicília. Com a resultat, es va obrir un col·legi jesuïta a Messina, que va resultar un èxit, de manera que les seves regles i mètodes es van copiar posteriorment en els col·legis posteriors.[52] En una carta a Francesc Xavier abans de la seva marxa a l'Índia el 1541, Ignasi va utilitzar famosament la frase llatina "Ite, inflamate omnia", que significava "Vés, posa el foc al món", una frase usada en l'orde dels jesuïtes encara avui.[53]

El 1548 Ignasi va ser convocat davant la Inquisició romana perquè examinés el seu llibre d'Exercicis espirituals. Finalment va ser alliberat i el llibre va rebre el permís papal per imprimir. En la seva forma publicada, es pretenia que els exercicis duressin durant un període de 28 a 30 dies.

Amb l'assistència del seu secretari personal, Juan Alfonso de Polanco, Ignasi va escriure les Constitucions dels jesuïtes, que es van adoptar el 1553. Van crear una organització centralitzada de l'orde,[54][55] i van subratllar l'autonegació absoluta i l'obediència al Papa i als superiors de la jerarquia de l'Església. Això es va resumir en el lema perinde ac cadaver - "com si fos un cos mort",[56] que significa que un jesuïta hauria d'estar tan buit d'ego com ho és un cadàver.[57] No obstant això, el principi general dels jesuïtes es va convertir en: Ad maiorem Dei gloriam ("A la major glòria de Déu"). A partir d'aquest moment Ignasi de Loiola viurà permanentment a Roma.

Durant els anys 1553–1555, Ignasi va dictar la seva autobiografia ("Autobiografía de San Ignacio de Loyola" a Wikisource en castellà) al seu secretari, el pare Gonçalves da Câmara. S'ha convertit en un acompanyant dels seus Exercicis espirituals. Havia estat guardat als arxius de l'orde dels jesuïtes durant uns 150 anys, abans que els bolandistes publiquessin el text a Acta Sanctorum

De primer, pensava només de dedicar-se a la predicació, en pobresa, i a les obres de caritat corporal. Però les seves experiències pedagògiques de la universitat de Gandia (fundada per Francesc de Borja el 1545) i del col·legi de Messina (establert el 1548, per Jeroni Nadal), emmenà Ignasi de Loiola a incloure l'ensenyament entre les tasques pròpies del nou orde religiós.

Mort

[modifica]
Altar i tomba del sant al Gesù de Roma

Ignasi va morir a Roma el 31 de juliol de 1556, probablement de la "febre romana", una variant severa de la malària que va ser endèmica a Roma al llarg de la història medieval. Una autòpsia va revelar que també tenia càlculs renals i de la bufeta, una causa probable dels dolors abdominals que va patir als darrers anys.[58] El seu cos va ser vestit amb les seves robes sacerdotals i es va col·locar en un fèretre de fusta i va ser enterrat a la cripta de l'església Maria della Strada l'1 d'agost de 1556. El 1568 l'església va ser enderrocada i substituïda per l'església del Gesù. Les restes d'Ignasi van ser reinterrades a la nova església en un nou fèretre.[59]

Veneració

[modifica]

Ignasi va ser beatificat pel papa Pau V el 27 de juliol de 1609 i canonitzat pel papa Gregori XV el 12 de març de 1622.[60]

La seva festa se celebra anualment el 31 de juliol, dia en què va morir.

És venerat com el patró dels soldats catòlics, l'ordinariat militar de les Filipines, l'arquebisbat de Baltimore,[61] del bisbat de San Sebastián; de Bilbao, de les províncies de Biscaia i Gipuzkoa; a Anvers, Belo Horizonte i Junín.

Iconografia

[modifica]

Se'l representa vestit amb sotana negra i mantell. També se'l veu representat amb robes sacerdotals, casulla i estola, sotana, ferraiolo i birreta.

La seva fesomia és la d'un home d'estatura mitjana, amb entrades al cabell i barba curta

D'entre els diversos atributs que l'acompanyen destaca un disc solar amb el cristograma IHS al centre, derivat del que es troba a la portada del seu llibre d'Exercicis Espirituals (1553). També pot portar un llibre amb la inscripció "Ad maiorem Dei gloriam" (o bé el corresponent anagrama AMDG). el crucifix i el rosari.

Obresː

Llegat

[modifica]

Nombroses institucions d'arreu del món reben el seu nom (vegeu Loyola Education). La principal és la basílica de Sant Ignasi de Loiola, construïda al costat de la casa on va néixer a Azpeitia, al País Basc. La casa en si, ara museu, forma part del complex basílica.

El 1671, la missió a St. Ignace (Michigan) va ser nomenada en honor seu pel pare Jacques Marquette.

El 1852, la Universitat Loyola de Maryland va ser la primera universitat dels Estats Units a portar el seu nom.

El 1949 va ser objecte d'una pel·lícula biogràfica espanyola El capità de Loyola protagonitzada per Rafael Durán en el paper d'Ignasi.[63]

El 2016 va ser objecte d'una pel·lícula filipina Ignacio de Loyola en la qual va ser retratat per Andreas Muñoz.[64]

Ignasi de Loiola és recordat a l'Església d'Anglaterra amb una commemoració el 31 de juliol.[65]

Els Exercicis espirituals

[modifica]
Article principal: Exercicis espirituals

Els Exercicis espirituals resumeixen l'aprofundiment en la fe de Sant Ignasi. S'usen en el noviciat dels jesuïtes i per part per molts catòlics en recés espiritual. Durant aquestes estades, els creients s'allunyen de la seva vida quotidiana i estan en un règim de silenci i meditació, llegint l'obra i debatent-la al final de dia en el grup o amb un director espiritual.

Genealogia

[modifica]
Escut original dels Oñaz-Loyola.

Escut dels Oñaz-Loyola

[modifica]

L'escut d'Oñaz-Loyola és un símbol del llinatge de la família d'Ignasi, els Oñaz, i és utilitzat per moltes institucions jesuïtes de tot el món. Com que els colors oficials de la família Loyola són marró i daurat,[66] l'escut dels Oñaz consta de set barres marrons que van en diagonal des de la part superior esquerra fins a la part inferior dreta sobre un camp daurat. Les bandes van ser concedides pel rei d'Espanya a cadascun dels germans Oñaz, en reconeixement a la seva valentia en la batalla. L'escut Loyola presenta un parell de llops grisos rampants flanquejant cada costat d'una olla. El llop era un símbol de noblesa, mentre que tot el disseny representava la generositat de la família cap als seus seguidors militars. Segons la llegenda, els llops en tenien prou per celebrar quan els soldats havien menjat. Tots dos escuts es van combinar com a resultat del matrimoni entre les dues famílies el 1261.[67][68]

Referències

[modifica]
  1. ↑ García Villoslada, Ricardo. San Ignacio de Loyola: Nueva biografía (en castellà). La Editorial Católica, 1986. ISBN 84-220-1267-7. «We deduct that, (...), Iñigo de Loyola should have been born before 23 October 1491.» 
  2. ↑ Idígoras Tellechea, José Ignacio. «When was he born? His nurse's account». A: Ignatius of Loyola: The Pilgrim Saint. Chicago: Loyola University Press, 1994, p. 45. ISBN 0-8294-0779-0. 
  3. ↑ Ignatius of Loyola. The constitutions of the society of Jesus. Institute of Jesuit Sources, 1970, p. 249 Plantilla:Bracket. ISBN 9780912422206. «The entire meaning of this fourth vow of obedience to the pope was and is in regard to the missions ... this obedience is treated: in everything which the sovereign pontiff commands.» 
  4. ↑ Nugent, Donald. Ecumenism in the Age of the Reformation: The Colloquy of Poissy. Harvard University Press, 1974, p. 189. ISBN 0-674-23725-0. 
  5. ↑ «Summer Fiestas». euskadi.net. Arxivat de l'original el 10 setembre 2008. [Consulta: 24 juliol 2008].
  6. ↑ 6,0 6,1 6,2 6,3 John Hungerford Pollen. «St._Ignatius_Loyola». A: Charles Herbermann. Catholic Encyclopedia. Nova York: Robert Appleton Company, 1913. 
  7. ↑ Purcell, Mary. The First Jesuit. USA: Image Books edition, 1965, p. 22. 
  8. ↑ Page 9, Ignatius of Loyola, the Psychology of a Saint; W.W Meissner SJ MD, Yale University Press, 1992
  9. ↑ «Biografia en el lloc web oficial de la Companyia de Jesús de la província de Castella.». Arxivat de l'original el 2013-11-14. [Consulta: 26 maig 2013].
  10. ↑ «Biografia en la Wiki Ignasiana.». Arxivat de l'original el 2009-05-15. [Consulta: 26 maig 2013].
  11. ↑ «Nombres: Eneko». Euskaltzaindia (The Royal Academy of the Basque Language). Arxivat de l'original el 10 novembre 2013. [Consulta: 23 abril 2009]. Article in Spanish
  12. ↑ Verd, Gabriel María «El "Íñigo" de San Ignacio de Loyola» (en castellà). Archivum Historicum Societatis Iesu. Institutum Historicum Societatis Iesu [Roma], 45, 1976, pàg. 95–128. ISSN: 0037-8887.
  13. ↑ Joan del Carmel. Mosaic espiritual, pàg. 13.[Enllaç no actiu]
  14. ↑ Verd, Gabriel María «De Iñigo a Ignacio. El cambio de nombre en San Ignacio de Loyola» (en castellà). Archivum Historicum Societatis Iesu. Institutum Historicum Societatis Iesu [Roma], 60, 1991, pàg. 113–160. ISSN: 0037-8887. «Que Sant Ignasi de Loiola es va canviar el nom és un fet conegut, però no es pot dir si és àmpliament conegut a la historiografia del sant, ni les característiques dels noms "Íñigo" i "Ignacio" ni les raons del canvi. És, en primer lloc, necessari aclarir els significats dels noms; són diferents, malgrat la persistent opinió a l'onomàstica (diccionaris) i al pensament popular. A Espanya, Ignacio i Íñigo són emprats indistintament, de la mateixa manera que Jacobo i Jaime. Amb referència al nom Íñigo, cal donar algunes nocions essencials per eliminar ambigüitats i ajudar a la comprensió que segueix. El primer nom apareix als Ascoli,en un allista de cavallers espanyols pertanyents a la Turma salluitana o saragossana. Parla d'Elandus Enneces f[ilius] i, d'acord amb Menéndez Pidal, la "s" final és la "z" dels patronímics castellans, i no podria ser cap altre llevat d'Elando Íñiguez. És un ancestre del nom Ignacio que, per altra banda, és un nom llatí. Al llatí clàssic apareix Egnatius amb una E inicial. Només apareix en dues ocasions amb una I inicial (Ignatius) als setze volums del Corpus Insciptionum Latinarum. Aquest darrera forma llatina i grega preval. Al període clàssic Egnatius va ser usat com a nomem (gentilici) i no com a praenomen (nom) o cognomen (cognom), llevat de en casos molt estranys. (...) La conclusió més important, potser inesperada, és que sant Ignasi no canvià el seu nom. O com a mínim, no intentà canviar-lo. El que va fer va ser adaptar per a França i Itàlia un nom que ell creia que era una simple variant del seu propi, i així seria molt més acceptable per als estrangers... Si s'hagués quedat a Espanya, llavors, sense cap mena de dubta, s'hagués continuat dient Íñigo..»
  15. ↑ Casanovas, S.J., Ignasi. «2 – Carrera Civil (Arévalo, 1497-1517)». A: Sant Ignasi de Loyola – Fundador de la Companyia de Jesús (en (català)). Barcelona: Foment de Pietat Catalana, 1922, p. 25. 
  16. ↑ Irònicament, la "Cançó de Roland mostra a Roland com a mort pels moros, quan històricament va ser mort a mans de bascs com el mateix Íñigo.
  17. ↑ Richard Cohen. By the Sword: A History of Gladiators, Musketeers, Samurai, Swashbucklers, and Olympic Champions. Modern Library Paperbacks, 5 agost 2003. 
  18. ↑ 18,0 18,1 18,2 18,3 18,4 «Traub, S.J., George and Mooney, Ph.D., Debra. A Biography of St. Ignatius Loyola, Xavier University». Arxivat de l'original el 2017-08-28. [Consulta: 14 maig 2021].
  19. ↑ Vegeu Thomas Rochford, title=St. Ignatius Loyola: the pilgrim and man of prayer who founded the Society of Jesus "St. Ignatius Loyola: the pilgrim and man of prayer who founded the Society of Jesus", accessed 15 November 2007.]
  20. ↑ Mariani, Antonio. «The Life of St. Ignatius Loyola, Founder of the Jesuits». Thomas Richardson. [Consulta: 1r juny 2019].
  21. ↑ Dyckman, Katherine; Garvin; Liebert. The Spiritual Exercises Reclaimed: Uncovering Liberating Possibilities for Women. Mahwah, New Jersey: Paulist Press, 2001, p. 30. ISBN 9780809140435. 
  22. ↑ de Loyola, Ignasi. «Punt 5». A: El relato del peregrino (en castellà). Bilbao: Ediciones mensajero, 1920. ISBN 84-271-1647-0. 
  23. ↑ De Vita Christi és un comentari sobre els Evangelis, usant extractes de les obres de 16 Pares de l'Església, i citant especialment a Gregori el Gran, sant Basili, Agustí d'Hipona i Veda el Venerable. La compilació d'aquesta obra li va costar uns quaranta anys a Ludoph.
  24. ↑ Sr Mary Immaculate Bodenstedt, "The Vita Christi of Ludolphus the Carthusian", a Dissertation, Washington: Catholic University of America Press 1944 British Library Catalogue No. Ac2692.y/29.(16).
  25. ↑ "The Vita Christi" by Charles Abbot Conway Analecta Cartusiana 34
  26. ↑ "Ludolph's Life of Christ" by Father Henry James Coleridge in The Month Vol. 17 (New Series VI) July–December 1872, pp. 337–370
  27. ↑ «Saint Ignatius of Loyola's Vision of Christ and God the Father at La Storta». Los Angeles County Museum of Art (LACMA), 30-11-2016.
  28. ↑ El relato del peregrino – punt 7
  29. ↑ 29,0 29,1 ; Sarah J. Melcher«Mary, the Hidden Catalyst: Reflections from an Ignatian Pilgrimage to Spain and Rome». Xavier University, 01-05-2008. Arxivat de l'original el 30 agost 2017.
  30. ↑ MATA, Jordi. «Hostes vingueren... Ignasi de Loiola». Sàpiens [Barcelona], núm. 111 (desembre 2011), p. 16. ISSN 1695-2014
  31. ↑ «The Cave an artistic heritage». [Consulta: 4 agost 2014].
  32. ↑ Longchamp, Albert. Vida de san Ignacio de Loyola (en castellà). 2a. Madrid: Ediciones Paulinas, 1991, p. 28. ISBN 841-285-1351-1. 
  33. ↑ Jean Lacouture, Jesuits, A Multibiography, Washington, D.C.: Counterpoint, 1995, p. 18.
  34. ↑ Demski, Eric. Living by the Sword. Bloomington, Indiana: Trafford Publishing, 2014, p. 289. ISBN 978-1-490-73607-5. 
  35. ↑ Longchamp, Albert - "Vida de san Ignacio de Loyola – p.35-39
  36. ↑ Dotze anys després, trobant-se davant del papa amb els seus companys, Ignasi proposaria de nou enviar els seus companys com a emissaris a Jerusalem. Jean Lacouture, Jesuits, A Multibiography, Washington, D.C.: Counterpoint, 1995, p. 24.
  37. ↑ Actualment es tracta de la Universidad Complutense de Madrid, no pas la Universidad de Alcalá, creada el 1977.
  38. ↑ Longchamp, p.48
  39. ↑ Jesuits, A Multibiography by Jean Lacouture, pp. 27–29, Washington, D.C.: Counterpoint, 1995
  40. ↑ O'Malley, John (1993). The First Jesuits. Cambridge, Massachusetts: Harvard University Press. p. 28-29.
  41. ↑ Longchamp, p.57
  42. ↑ 42,0 42,1 History of The World by John Clarke Ridpath, Vol. V, pp. 238, New York: Merrill & Baker, 1899
  43. ↑ Michael Servetus Research Arxivat 11 October 2014[Date mismatch] a Wayback Machine. Website that includes graphical documents in the University of Paris of: Ignations of Loyola, Francis Xavier, Alfonso Salmerón, Nicholas Bobadilla, Peter Faber and Simao Rodrigues, as well as Michael de Villanueva ("Servetus")
  44. ↑ Dhôtel, p.70
  45. ↑ Ignasi rebé les ordes menors el 10 de juny, el sotsdiaconat el 15, el diaconat el 17 i el presbiterat el 24 de juny – Casanovasm, p. 242
  46. ↑ Casanovas, p.258
  47. ↑ Longchamp, 85-86
  48. ↑ Longchamp, 89-90
  49. ↑ «Saint Ignatius of Loyola | Biography & Facts». A: Encyclopedia Britannica (en anglès) [Consulta: 24 agost 2017]. 
  50. ↑ Longchamp, 92
  51. ↑ Longchamp, 94
  52. ↑ J.H. Pollen. «History of the Jesuits Before the 1773 Suppression». A: Charles Herbermann. Catholic Encyclopedia. Nova York: Robert Appleton Company, 1913. 
  53. ↑ Manney, James. «Go Set the World on Fire». [Consulta: 18 abril 2021].
  54. ↑ Ignatius of Loyola. The constitutions of the society of Jesus. Institute of Jesuit Sources, 1970, p. 249. ISBN 9780912422206. «Carried and directed by Divine Providence through the agency of the superior as if he were a lifeless body which allows itself to be carried to any place and to be treated in any manner desired.» 
  55. ↑ Painter, F. V. N.. A History of Education. 2. Nova York: D. Appleton and Company, 1903, p. 167. 
  56. ↑ Jesuitas. «SEXTA PARS – CAP. 1». A: Constitutiones Societatis Iesu: cum earum declarationibus (en llatí), 1583. 
  57. ↑ Ignatius of Loyola. The constitutions of the society of Jesus. Institute of Jesuit Sources, 1970, p. 249. ISBN 9780912422206. «Carried and directed by Divine Providence through the agency of the superior as if he were a lifeless body which allows itself to be carried to any place and to be treated in any manner desired.» 
  58. ↑ Siraisi, Nancy G. Medicine and the Italian Universities: 1250-1600 (en anglès). BRILL, 2001. ISBN 9004119426. 
  59. ↑ Martin, Malachi. Jesuits. Simon and Schuster, 28 maig 2013, p. 169–170. ISBN 9781476751887 [Consulta: 11 març 2018]. 
  60. ↑ de Pablo, José. «Canonization of St Ignatius of Loyola and St Francis Xavier.» (en anglès britànic), 28-02-2017. [Consulta: 10 març 2018].
  61. ↑ «Welcome to the Archdiocese of Baltimore». Arxivat de l'original el 10 agost 2016. [Consulta: 13 octubre 2012].
  62. ↑ «The Miracles of St. Ignatius of Loyola» (en anglès). [Consulta: 9 març 2024].
  63. ↑ "El capitán de Loyola" a IMDB.com
  64. ↑ Tantiangco, Aya «PHL film 'Ignacio de Loyola' not just for the religious, say director and star». GMA Network (company), 20-07-2016 [Consulta: 28 juliol 2016].
  65. ↑ «The Calendar» (en anglès). [Consulta: 27 març 2021].
  66. ↑ «Manresa Iconography – Manresa House of Retreats, Convent, LA.». Arxivat de l'original el 2013-03-14. [Consulta: 15 maig 2021].
  67. ↑ «Loyola Crests – Loyola High School, Montreal, Quebec, Canada.». Arxivat de l'original el 21 octubre 2012. [Consulta: 13 octubre 2012].
  68. ↑ «Saint Ignatius' College Riverview».

Bibliografia

[modifica]
  • The Spiritual Exercises of St Ignatius, TAN Books, 2010. ISBN 978-0-89555-153-5
  • Ignatius of Loyola, Spiritual Exercises, London, 2012. limovia.net ISBN 978-1-78336-012-3
  • Loyola, (St.) Ignatius. The Spiritual Exercises of St. Ignatius. Garden City: Doubleday, 1964. ISBN 978-0-385-02436-5. 
  • Loyola, (St.) Ignatius. Joseph O'Conner. The Autobiography of St. Ignatius. Nova York: Benziger Brothers, 1900. OCLC 1360267.  For information on the O'Conner and other translations, see notes in A Pilgrim's Journey: The Autobiography of Ignatius of Loyola Page 11-12.
  • Loyola, (St.) Ignatius. John Olin. The Autobiography of St. Ignatius Loyola, with Related Documents. Nova York: Fordham University Press, 1992. ISBN 0-8232-1480-X. 
  • Vida del B. Ignacio de Loyola, fundador de la Religión de la Compañia de Jeús, Pedro de Ribadeneira (1583) (primera edició en "Romance")
  • Coronica General de la Orden de San Benito, Fr. Antonio de Yepes (1613)
  • Origen y Instituto de la Compañia de Jesus, Fr. Lorenzo Ortiz, (1679)
  • Epitome Historico de la Muy Ilustre Ciudad de Manresa, Juan Gaspar Roig i Jalpí (1692)
  • Ensayos Históricos sobre Manresa, J. M. de Mas i Casas (1836)
  • Los frailes y sus conventos, tomo II, Victor Balaguer (1851)
  • Obras Escogidas del Padre Pedro de Rivadeneira, Vicente de la Fuente (1868)
  • Sant Ignasi de Loyola, P.Lluis Vidal S.J. (1914)
  • Manresa Ignasiana, J. Nonell S.J. (1915)
  • História de la Compañía de Jesús, P. Antonio Astrain (1916)

Enllaços externs

[modifica]
En altres projectes de Wikimedia:
Commons
Commons
 Commons (Galeria) Modifica el valor a Wikidata
Commons
Commons
 Commons (Categoria) Modifica el valor a Wikidata
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Ignasi_de_Loiola&oldid=34098258»