Opera seria

Opera seria

Creació	1721
Part de	òpera

Rinaldo de Händel, un exemple d'òpera seriosa, en una producció de l'any 2012

L'opera seria (òpera seriosa), de vegades anomenada dramma per musica o dramma serio, és un terme musical italià per determinar un gènere d'òpera que va predominar a Europa al segle xviii. En contraposició hi havia l'opera buffa que, en part, es va derivar de la Commedia dell'arte.

Va néixer amb la reforma d'Alessandro Scarlatti (1660-1725) que eliminà els personatges còmics per tal de donar més dignitat a l'argument, el qual es torna extremadament rígid i convencional amb personatges mitològics o històrics. Els temes eren grandiloqüents i moralitzants, amb un final feliç. Els orígens també els trobem a França, gràcies a les reformes de Lully (1632-1687), on ja havia sorgit també un moviment semblant però amb una orquestra més densa, moltes vegades incorporant ballets, amb àries i recitatius més curts i més modestos, i amb cors més freqüents.

Els nous corrents literaris impulsats pel "bon gust" francès havien arribat també als llibretistes i sota l'impuls i l'exemple de dos d'ells, Apostolo Zeno (1668-1750) i Pietro Metastasio (1698-1782), els textos operístics es van estilitzar i van adoptar una forma eminentment clàssica, cosa que va suposar l'aplicació de la famosa regla de les tres unitats, que dictaminava que tota obra escènica havia de tenir:

• Unitat de temps: no podien transcórrer en l'escena més de 24 hores en l'acció dramàtica.
• Unitat de lloc: tot el drama havia de desenvolupar-se en un mateix lloc geogràfic.
• Unitat d'acció: el drama s'havia de centrar en els esdeveniments relatius als protagonistes i no introduir històries paral·leles o alienes al drama principal.

Els arguments de l'opera seria solien ser de tema clàssic, històric o mitològic grecollatí, o bé amb històries cavalleresques de les croades, encara que adaptats a la mentalitat de l'època i sense gaires pretensions de fidelitat als models.

L'estructura de l'opera seria començava amb una obertura tripartida inicial, l'acció es desenvolupava mitjançant recitatius, gairebé sempre només amb clavicèmbal (recitatius secchi), i àries que s'anaven repartint entre els personatges, donant preferència als castrati i a les grans sopranos, i alternant els diferents afectes aleshores de rigor: amor, furor, dolor, alegria, etc. L'element essencial d'aquest tipus d'espectacle era l'ària da capo, amb una estructura molt clara en tres seccions. En la tercera part, el cantant podia afegir tota mena d'ornamentacions a les quals ja havia previst el compositor. En mig de cada ària, l'acció es desenvolupa a través dels recitatius que provocaven que l'acció fos lenta i avorrida.

Autoretrat d'una societat aristocràtica –precisament és a França on l'òpera reflecteix més clarament el caràcter i la societat dels seus dirigents–, l'opera seria es refugia en fórmules literàries i musicals estàtiques. L'acció i els personatges no són tan importants com el retrat de les actituds morals, on es reflecteixen l'ètica i les actituds de la societat a la qual van dirigides. Però la burgesia i el poble tenia uns altres ideals estètics i unes altres afeccions, i el resultat d'aquestes diferents tendències és l'aparició d'un nou gènere, una fórmula plena d'acció i flexibilitat: l'opera buffa.

Després de mitjan segle xviii, Gluck (1714-1787) va intentar reformar l'opera seria retornant a l'acció dramàtica el seu paper principal, per sobre fins i tot dels cantants: se substitueix l'aridesa dels recitatius secchi per recitatius més curts en els quals l'orquestra recolza la veu i es barreja amb ella (recitatius accompagnati) i s'aboleix les àries da capo.

Al final del segle xviii, Mozart (1756-1791) fou un dels darrers autors importants amb Idomeneo, re di Creta (1781) i La clemenza di Tito (1791). A partir d'aquest moment deixa de ser un corrent predominant per passar a ser un tipus d'òpera que s'utilitza al mateix temps que d'altres. Amb el Classicisme i sobretot amb Rossini (1792-1868), arriben importants innovacions: els concertants són més freqüents i duren més que en l'òpera seriosa heretada del segle xviii.

Vegeu també

• Llista d'òperes més importants
• Llista de personatges històrics d'òpera