Llista d'òperes més importants

Un teatre d'òpera

El renaixement de la presència de l'òpera en el món de la música, sovint gràcies a les gravacions, ha suposat un considerable increment del repertori. Abans els teatres oferien sempre els mateixos títols; les obres que s'oferien regularment es limitaven a cinquanta o a tot estirar cent. Tanmateix, actualment no para de créixer el nombre d'òperes redescobertes que s'han incorporat als circuits operístics.

La següent llista d'òperes més importants ha seguit el criteri dels experts que es mostren a l'apartat de bibliografia consultada i pretén mostrar totes aquelles òperes que s'interpreten amb freqüència, han tingut un èxit considerable en la seva estrena, o bé han passat a la història per algun motiu que les ha fet notables.

1600 – 1699

Claudio Monteverdi aguantant la màscara de la tragèdia el 1640.

Francesco Cavalli

Henry Purcell

Jean-Baptiste Lully

Data	Títol	Autor	Comentari
1600	Eurídice	Jacopo Peri	És la primera òpera conservada dins de les escrites en l'anomenat stile rappresentativo, en el qual, contra la praxis de l'època, es cantava en una sola veu i amb un succint acompanyament orquestral.
1607	L'Orfeo	Claudio Monteverdi	Considerada per molts la primera veritable òpera. Monteverdi tenia la consciència que es trobava davant d'un nou gènere musical i que, per tant, no podia regir-se per les normes d'anteriors espectacles, inclosos els de Peri. Aquesta òpera fou oblidada durant molts anys i la va treure de l'oblit el director d'orquestra italià Guido Carlo Visconti di Modrone, a les primeries del segle xx.
1639	Le nozze di Teti e di Peleo	Francesco Cavalli	És la primera òpera de Cavalli i es considera la primera òpera veneciana de la qual s'ha conservat la música.
1640	Il ritorno d'Ulisse in patria	Claudio Monteverdi	La primera òpera de Monteverdi per a Venècia, basada en L'Odissea d'Homer, exhibeix el domini del compositor en el retrat d'individus genuïns per oposició a estereotips. És la penúltima òpera del compositor i, encara que hi ha notables diferències respecte a les anteriors, no sembla fonamentat plantejar-se dubtes sobre l'autoria.
1642	L'incoronazione di Poppea	Claudio Monteverdi	L'última òpera de Monteverdi, composta per a una audiència veneciana, s'interpreta sovint avui. El context venecià ajuda a explicar l'absència completa del to moralitzant sovint associat amb l'òpera d'aquesta època.
1644	L'Ormindo	Francesco Cavalli	Una de les primeres òperes de Cavalli a ser reposades al segle xx. L'ambigüitat d'alguns personatges, afavorida per l'aparició dels castrati, només s'entén si es té en compte que es tracta d'una època previctoriana.
1649	Il Giasone	Francesco Cavalli	Com totes les òperes venecianes d'aquest període, les escenes al·lusives al drama clàssic s'acompanyen d'escenes còmiques amb llargs recitatius a càrrec de dides, criats i altres personatges de tipus humorístic.
1649	L'Orontea	Antonio Cesti	El que la fa especialment notable és el Pròleg, en el qual discuteixen l'Amor i la Filosofia de manera aguda i divertida. Fou la primera òpera italiana representada a la cort austríaca.
1651	La Calisto	Francesco Cavalli	La novena de les onze òperes que Cavalli va escriure amb Faustini, és notable per la seva sàtira de les divinitats de la mitologia clàssica.
1662	Ercole amante	Francesco Cavalli	Escollida per a la boda de Lluís XIV a fi de divulgar l'òpera italiana a París.
1674	Alceste	Jean-Baptiste Lully	Amb aquest títol s'obre una àmplia tradició operística francesa considerablement distant de la italiana per la seva inferioritat vocal.
1676	Acis et Galatée	Jean-Baptiste Lully	L'òpera està plena de plats forts: des de solos i fragments vocals corals fins a una meravellosa música orquestral. De manera inusual en Lully, els amants moren tràgicament.
1683	Dido i Enees	Henry Purcell	Sovint considerada la primera òpera en llengua anglesa. Es va estrenar a la cort de Carles II el 1683.
1691	King Arthur	Henry Purcell	Va ser una de les obres de Purcell de més èxit, ja que es va representar continuadament durant tot el segle xviii i fins a mitjan segle xix.
1692	La reina de les fades	Henry Purcell	Més aviat era una semiopera més que una òpera genuïna. Es considera sovint com la millor obra dramàtica de Purcell.
1693	Médée	Marc-Antoine Charpentier	Charpentier va escandalitzar els conservadors introduint un número per a un solista i cor concebut a la manera italiana i cantat en aquesta llengua.

1700 – 1749

Antonio Caldara

Georg Friedrich Händel el 1733.

Giovanni Battista Pergolesi

Antonio Vivaldi

Jean-Philippe Rameau

Data	Títol	Autor	Comentari
1708	Il più bel nome	Antonio Caldara	Fou la primera representació operística a Catalunya i la primera d'una òpera italiana a la península Ibèrica.
1710	Agrippina	Georg Friedrich Händel	És la darrera òpera que Händel va compondre a Itàlia, i va ser un gran èxit, i li va donar una gran reputació.
1711	Rinaldo	Georg Friedrich Händel	La primera òpera de Händel per a l'escenari de Londres era també la primera òpera completament en italià interpretada en aquella ciutat. Papers masculins que han de ser interpretats per veus femenines o contratenors, amb supressions i canvis posteriors a l'estrena, són les dificultats per representar aquestes òperes actualment. Molt notable l'ària Lascia ch'io pianga.
1718	Il trionfo dell'onore	Alessandro Scarlatti	Primera òpera bufa napolitana de l'època del naixement del gènere que ens ha arribat completa.
1720	Radamisto	Georg Friedrich Händel	L'ària del segon acte Ombra cara di mia sposa es va convertir en un gran èxit operístic. Va ser molt valorada pel mateix compositor.
1724	Giulio Cesare	Georg Friedrich Händel	Es considera una de les millors òperes de Händel i de tot el repertori clàssic, que destaca per les seves parts vocals, de gran profunditat. Ha estat la més difosa de l'autor al segle xx.
1724	Tamerlano	Georg Friedrich Händel	Una brillant escena de la mort de Bajazeto, que té la particularitat d'haver estat escrita per a tenor -paper gens freqüent en les seves òperes-, ha estat considerada un dels millors moments de l'obra de Händel.
1725	Rodelinda	Georg Friedrich Händel	Va ser molt reeixida en el seu temps i conté el paper de tenor més complex de la seva producció.
1725	Pimpinone	Georg Philipp Telemann	Es va cantar usualment amb els diàlegs en alemany i les àries i duets en italià. Va desaparèixer fins als anys 60, en què va començar realment a circular per Europa.
1727	Orlando Furioso	Antonio Vivaldi	La versió original durava sis hores. Actualment s'interpreta amb una dràstica reducció.
1732	Lo frate 'nnamorato	Giovanni Battista Pergolesi	Excel·lent mostra del tipus d'òpera bufa (comèdies enfarfegades amb multitud de personatges) que va néixer a Nàpols a principis del segle xviii.
1733	La serva padrona	Giovanni Battista Pergolesi	Va esdevenir un model per a moltes de les òperes bufes que la seguiren, incloent-hi les de Mozart.
1733	Hippolyte et Aricie	Jean-Philippe Rameau	La primera òpera de Rameau va provocar gran controvèrsia en el moment de la seva estrena.
1735	Orlando	Georg Friedrich Händel	Tot i que requereix una representació plena d'efectes especials, amb només cinc personatges, és més aviat una òpera de cambra.
1735	Ariodante	Georg Friedrich Händel	Juntament amb Alcina gaudeix d'una bona reputació entre els crítics. Tanmateix, en el seu temps no va acabar d'agradar, tot i l'important esforç en l'orquestració i que oferia formes de dansa conegudes per agradar al públic londinenc.
1735	Alcina	Georg Friedrich Händel	Amb Ariodante, formà part de la primera temporada del Covent Garden. És una de les òperes amb més riquesa melòdica del barroc.
1735	Les Indes galantes	Jean-Philippe Rameau	En aquest treball Rameau afegia profunditat emocional i potència a la forma tradicionalment més lleugera de l'òpera-ballet iniciada per Jean-Baptiste Lully.
1737	Castor et Pollux	Jean-Philippe Rameau	Inicialment només un èxit moderat, quan va ser reactivada el 1754 fou considerada com la millor consecució de Rameau.
1738	Serse	Georg Friedrich Händel	És una desviació del model habitual d'òpera seriosa, tot i contenir alguns elements d'opera buffa, molt estrany en Händel. Inclou l'ària Ombra mai fu, potser la més coneguda de l'autor.
1743	La Mérope	Domènec Terradelles	L'òpera més coneguda de Terradelles sobretot després de la recuperació que en va fer el 1936 Robert Gerhard. La música és brillant, variada i d'una extrema elegància en l'escriptura vocal, orientada ja cap a l'estil galant.
1744	Semele	Georg Friedrich Händel	Originalment realitzat com una masque, nom donat a les òperes autòctones creades a Anglaterra, les qualitats dramàtiques de Semele l'han portat sovint als escenaris d'òpera en temps moderns.
1745	Platée	Jean-Philippe Rameau	L'òpera còmica més famosa de Rameau. Originalment una diversió de cort, una reestrena del 1754 va ser extremadament popular entre les audiències franceses.

1750 – 1799

Christoph Willibald Gluck el 1775

Joseph Haydn

Giovanni Paisiello el 1791

Vicent Martín i Soler

Wolfgang Amadeus Mozart

Domenico Cimarosa

André Ernest Modeste Grétry

Luigi Cherubini

Antonio Salieri

Valentino Fioravanti

Data	Títol	Autor	Comentari
1752	Le Devin du village	Jean-Jacques Rousseau	Representada a Fontainebleau, va obtenir un èxit immens i es va representar amb freqüència durant més de seixanta anys.
1754	Il filosofo di campagna	Baldassare Galuppi	Òpera amb llibret goldonià que va tenir molt d'èxit en el seu temps.
1760	La buona figliuola	Niccolò Piccinni	L'obra de Piccinni fou inicialment immensament popular per tota Europa. El 1790 se n'havien fet més de 70 produccions, a totes les ciutats europees importants.
1761	Il café di campagna	Baldassare Galuppi	Òpera d'ambient rural que presenta la imatge pintoresca de la gent del camp ambiciosa de prosperar econòmicament.
1762	Orfeo ed Euridice	Christoph Willibald Gluck	L'òpera més popular de Gluck. El primer treball en el qual el compositor intentava reformar els excessos de l'òpera seriosa italiana. És l'òpera més antiga representada assíduament. A part de la seva música exquisida, també hi han contribuït els pocs mitjans que es requereixen per a la seva representació.
1762	Artaxerxes	Thomas Arne	En anglès i basada en un text de Metastasio, és l'obra mestra d'Arne. L'orquestració és més que notable i crea l'ambient adequat en les escenes més importants.
1767	Il Bellerofonte	Josef Mysliveček	Fou un gran èxit quan s'estrenà a Nàpols. Mysliveček fou el primer compositor txec a esdevenir un compositor d'òpera de fama internacional.
1767	Alceste	Christoph Willibald Gluck	La segona òpera de "reforma" de Gluck, actualment es representa en la revisió francesa de 1776.
1768	Bastien und Bastienne	Wolfgang Amadeus Mozart	Singspiel en un acte basada en una paròdia de la novel·la de Rousseau Le Devin du village. Va ser la primera òpera estrenada de Mozart.
1768	Lo speziale	Joseph Haydn	Gustav Mahler la va reestrenar el 1899 basada en una reconstrucció de Robert Hirschfeld, després d'un segle sencer sense cap òpera de Haydn en escena.
1769	La finta semplice	Wolfgang Amadeus Mozart	Amb una multitud d'idees musicals, és un exemple de la precocitat de Mozart, que si bé no hi desplega tota la seva capacitat orquestral, ja es presenta com a mestre de la representació dels sentiments.
1770	Mitridate, re di Ponto	Wolfgang Amadeus Mozart	Composta quan Mozart tenia 14 anys i escrita per a un càsting exigent de cantants en una producció de 6 hores. Un argument mancat d'interès, només serveix per delectar-se amb les complicades àries de gran elegància vocal. No obstant això, ofereix una gran riquesa melòdica, i grans dificultats en la seva execució. Podríem dir que és una gran òpera barroca d'un compositor plenament clàssic.
1772	Lucio Silla	Wolfgang Amadeus Mozart	Aquesta òpera dels anys adolescents de Mozart no es va reposar fins al 1929, després de la seva carrera inicial de 25 actuacions.
1774	Iphigénie en Aulide	Christoph Willibald Gluck	Primera part que va acabar l'any 1779, amb la qual arriba al cim de la seva obra reformadora.
1775	La finta giardiniera	Wolfgang Amadeus Mozart	Aquesta obra es reconeix generalment com la primera opera buffa important de Mozart. Fou el primer encàrrec que li va arribar de Múnic. L'òpera comença a reflectir la personalitat de Mozart com a creador d'un teatre musical especialment refinat.
1775	Il re pastore	Wolfgang Amadeus Mozart	L'última òpera de Mozart de la seva adolescència, amb un llibret de Pietro Metastasio.
1777	Il mondo della luna	Joseph Haydn	Aquesta òpera era l'última de les tres que Haydn va musicar sobre llibrets de Carlo Goldoni.
1777	Armide	Christoph Willibald Gluck	Gluck va utilitzar un llibret originalment lliurat a Lully per a aquesta obra francesa.
1779	Iphigénie en Tauride	Christoph Willibald Gluck	El darrer treball de Gluck i la seva obra mestra. És la més avançada de Gluck cap a la reforma, per ser la més austera, la que compta amb més àries curtes i la més vinculada al moviment neoclàssic.
1781	Idomeneo	Wolfgang Amadeus Mozart	Normalment coneguda com la primera òpera madura de Mozart, Idomeneo fou composta després d'una pausa llarga pel que fa a l'òpera. Mozart comença a donar importància al cor i a retallar els recitatius.
1781	La serva padrona	Giovanni Paisiello	Per manca de temps, va fer la seva versió de la peça de Pergolesi. L'obra va recórrer tots els teatres d'Europa amb molt d'èxit.
1782	El rapte del serrall	Wolfgang Amadeus Mozart	Es considera la primera de les obres mestres còmiques de Mozart. És freqüentment interpretada en l'actualitat.
1782	Il barbiere di Siviglia	Giovanni Paisiello	L'òpera còmica més famosa de Paisiello, més tard eclipsada pel treball de Rossini del mateix nom.
1784	Armida	Joseph Haydn	Va ser una de les seves òperes més divulgades en el seu temps. Després ha desaparegut pràcticament.
1784	Richard Coeur de Lyon	André Ernest Modeste Grétry	Considerada la seva obra mestra. Comencen a notar-se les influències protoromàntiques, per la qual cosa es pot considerar una de les primeres òperes de rescat.
1786	Les noces de Fígaro	Wolfgang Amadeus Mozart	La primera de la sèrie famosa d'òperes de Mozart amb llibret de Lorenzo Da Ponte, és ara l'òpera més popular de Mozart. L'autor va convertir la història de Beaumarchais en una òpera bufa italiana sense cap relació musical amb Espanya.
1786	Una cosa rara	Vicent Martín i Soler	L'èxit de l'obra va representar una fita en la vida musical vienesa, fins al punt que el mateix Mozart n'inclogué una menció a Don Giovanni.
1786	Doktor und Apotheker	Karl Ditters von Dittersdorf	Va tenir molt d'èxit en els països de parla alemanya, però que, no havent entrat en el circuit de la llengua italiana, s'anà apagant.
1787	Don Giovanni	Giuseppe Gazzaniga	Versió que Da Ponte va afusellar i ampliar per a Mozart. La versió de Gazzaniga insisteix molt més en els aspectes bufs de la comèdia.
1787	Don Giovanni	Wolfgang Amadeus Mozart	La segona amb Da Ponte, Don Giovanni ha proporcionat des d'aleshores un trencaclosques per a escriptors i filòsofs sobre la seva composició. Va ser l'única òpera de Mozart que es representà amb certa regularitat el segle xix.
1788	La molinara	Giovanni Paisiello	És una òpera bufa simpàtica i amb grans moments musicals que li han proporcionat una certa permanència en el temps.
1789	Nina	Giovanni Paisiello	La importància històrica d'aquesta òpera rau en el fet d'haver estat la primera a introduir una escena de bogeria que s'anà imposant en el Romanticisme.
1790	Così fan tutte	Wolfgang Amadeus Mozart	La tercera i darrera amb Da Ponte, fou rarament representada durant el segle xix, ja que es considerava que la trama era immoral. Amb menys pressupost, amb menys personatges i exigències escèniques, l'esperit mozartià està més concentrat.
1791	La clemenza di Tito	Wolfgang Amadeus Mozart	Va ser molt popular a Alemanya fins al 1810. Després va quedar en l'oblit i no va ser rescatada fins a mitjan segle xx. Malgrat el seu impossible argument, es considera una de les set grans de Mozart.
1791	La flauta màgica	Wolfgang Amadeus Mozart	S'ha descrit com "l'apoteosi del Singspiel". Fou denigrada durant el segle xix per la seva confusió i falta de definició. No esdevingué una òpera de culte fins a la segona meitat del segle xx.
1791	Lodoïska	Luigi Cherubini	Fou rebuda amb entusiasme al llarg de 200 representacions. Fou una de les primeres a buscar arguments de l'actualitat política o social.
1791	L'anima del filosofo	Joseph Haydn	Haydn va rebre aquest encàrrec quan ja havia pres la decisió d'anar a Londres i amb prop de seixanta anys, i on tindria l'oportunitat d'agafar altres camins en la composició. L'estètica neoclàssica es veu en retirada i evidència un dels seus últims cants de cigne. La fe en la bellesa encarnada en el tema noble, adquireix una altra dimensió de la tragèdia.
1794	Le astuzie femminili	Domenico Cimarosa	Va tenir un èxit immediat i va circular per tot Europa. Després s'interpretà intermitentment. Una curiositat és el ball rus de la darrera escena, degut a l'estada de Cimarosa en aquell país.
1792	Il matrimonio segreto	Domenico Cimarosa	Normalment considerada la millor òpera de Cimarosa. Leopold II va gaudir de l'estrena de tres hores i li va agradar tant que la va fer repetir després del sopar.
1797	Médée	Luigi Cherubini	L'única òpera francesa del període de la Revolució que es representa amb regularitat actualment. Una vitrina per a sopranos famoses com Maria Callas.
1798	Le cantatrici villane	Valentino Fioravanti	Paròdia teatral que va ser el seu èxit més gran i que va circular per tot Europa fins a mitjans del segle següent. Es diu que era l'òpera favorita de Napoleó.
1799	Falstaff	Antonio Salieri	Òpera bufa a l'estil italià que s'inspira en l'obra de Shakespeare.

1800 – 1824

Ludwig van Beethoven

Gaspare Spontini

Gioachino Rossini

Carl Maria von Weber

Data	Títol	Autor	Comentari
1800	Les Deux Journées	Luigi Cherubini	L'òpera ofereix multitud de sentiments humans que van proporcionar al compositor l'oportunitat de crear subtils figues musicals. Fou altament considerada per Beethoven i Von Weber.
1805	Fidelio	Ludwig van Beethoven	L'única òpera de Beethoven estava inspirada en les seves passions per la llibertat política.
1807	La vestale	Gaspare Spontini	L'òpera de Spontini sobre una verge vestal va exercir una gran influència en Berlioz i és una precursora de la grand opéra francesa.
1810	La cambiale di matrimonio	Gioachino Rossini	Sorprèn la maduresa de Rossini amb només 18 anys en aquesta farsa en un acte d'una notable complexitat orquestral i que va ser la seva primera òpera representada.
1812	La scala di seta	Gioachino Rossini	Farsa amb influències de Cimarosa. L'obertura ha estat de les més populars com a peça de concert.
1813	Il signor Bruschino	Gioachino Rossini	De totes les farses juvenils de Rossini, aquesta és la més enrevessada, trepidant i divertida.
1813	Tancredi	Gioachino Rossini	La primera òpera seriosa de Rossini, malgrat canvis obligats, indisposicions i altres factors que l'afectaren en l'estrena. Tancredi va portar la fama de l'autor fins als núvols.
1813	L'italiana in Algeri	Gioachino Rossini	Fou la seva primera obra mestra en el gènere buf.
1814	Il turco in Italia	Gioachino Rossini	Aquesta òpera destaca de la producció de Rossini pels seus conjunts freqüents i l'absència d'àries. L'èxit modern li va arribar quan la Callas interpretà aquest paper buf el 1950, l'única vegada que ho feia a excepció del Barbiere.
1815	Elisabetta, regina d'Inghilterra	Gioachino Rossini	Primera òpera a Nàpols del que ja era el compositor més famós del món. Va ser molt apreciada durant uns quants decennis i després va quedar oblidada fins al renaixement rossinià dels anys 50. Va ser notable per dues innovacions: la coloratura estava escrita completament, sense deixar-la al criteri i les possibilitats de la cantant, i hi havia un recitatiu strumentato totalment escrit en la partitura, en lloc del recitatiu secco.
1816	Il barbiere di Siviglia	Gioachino Rossini	És l'opera bufa més popular de Rossini i la més representada, amb una successió magnífica d'àries, duets i cors. Nascuda en plena època belcantista, ha sobreviscut a tots els moviments posteriors. Rossini va escriure aquesta òpera en un temps rècord, ja que el contracte amb el teatre es va firmar menys de dos mesos abans de l'estrena.
1816	Faust	Ludwig Spohr	Spohr va ser el primer compositor europeu a agafar el tema de Faust com a base d'una òpera romàntica. Després de l'estrena anà retocant l'obra fins al 1852, forma en la qual ha estat sobretot difosa.
1816	Otello	Gioachino Rossini	És l'única obra rossiniana basada en un drama de Shakespeare.
1817	La Cenerentola	Gioachino Rossini	Malgrat que la completà en un període de tres setmanes, es considera que conté part de la seva escriptura més fina per a àries i conjunts.
1817	La gazza ladra	Gioachino Rossini	L'òpera és coneguda sobretot per la seva obertura, que és notable per l'ús de tambors.
1818	Mosè in Egitto	Gioachino Rossini	Aquesta obra fou concebuda originalment com un drama sagrat adequat per ser representat durant la Quaresma.
1819	La donna del lago	Gioachino Rossini	Òpera exòtica gràcies a la situació dels seus personatges entorn d'un llac de les muntanyes d'Escòcia, disposició escènica que havia d'agradar als romàntics.
1820	Maometto II	Gioachino Rossini	Rossini hi va introduir alguns canvis i l'estrenà sis anys després amb el nom de La siège de Corinthe.
1821	Der Freischütz	Carl Maria von Weber	L'obra mestra de Weber i la primera gran òpera romàntica alemanya, especialment per la seva identificació nacional i la seva càrrega emocional. L'argument va ser pres d'una llegenda popular alemanya i moltes de les melodies estan extretes del folklore d'aquell país. Primera òpera alemanya representada a Catalunya (1849), el cèlebre "Cor de caçadors" del III acte inspirà directament la creació dels Cors de Clavé.
1823	Fierrabras	Franz Schubert	Schubert utilitza tots els recursos expressius del gènere operístic: dels conjunts exquisits a l'ària melodramàtica, passant per la senzilla forma estròfica del lied. La causa de la mala recepció que tingué és deguda a un llibret fallit i a l'esperit anti-bèl·lic de l'obra, contrari al caràcter marcial que per tradició havien de tenir els herois.
1823	Semiramide	Gioachino Rossini	Aquesta és l'última òpera que Rossini va compondre a Itàlia.
1823	Euryanthe	Carl Maria von Weber	«La música d'Euryanthe és encara molt poc coneguda i reconeguda. És sang per al cor (…) Una filera de joies brillants de principi a fi.» Aquest judici emès el 1847 per Robert Schumann, contemporani de Weber, no ha variat en absolut pel que fa a la incomprensió que encara avui dia rau sobre aquesta obra. La posteritat no ha sabut apreciar la seva originalitat i l'ha degradat a mer antecedent de l'òpera de Richard Wagner Lohengrin.

1825 – 1849

Data	Títol	Autor	Comentari
1825	La Dame blanche	François-Adrien Boieldieu	Gravat d'Emile Vernier sobre La Dame blanche L'opéra comique més reeixida de Boieldieu, fou un dels molts treballs del segle xix inspirats per les novel·les de Walter Scott. La Dame blanche incorpora elements del Romanticisme gòtic, incloent-hi ambients típics escocesos, una hereva desapareguda, un castell misteriós, una fortuna amagada i un fantasma, en aquest cas bondadós. Va ser una de les primeres òperes d'èxit sobre tema escocès i un dels primers intents d'introducció de l'element fantàstic en l'òpera.
1825	Il viaggio a Reims	Gioachino Rossini	Retrat de Madame de Staël com a Corinna, protagonista de l'òpera Una estrena de circumstàncies que passà a l'oblit per despertar en les darreres dècades del segle xx, com la majoria de les obres de Rossini. Rossini segueix la tradició belcantista que el públic aplaudia, però la transforma amb un ritme trepidant que es converteix en hilarant. Més tard va reutilitzar una bona part de la música per a Le Comte Ory. És una òpera exigent, amb 14 solistes (tres sopranos, un contralt, dos tenors, quatre barítons, i quatre baixos), i és per això que no es representa freqüentment.
1826	Oberon	Carl Maria von Weber	Lucia Elisabeth Vestris com a Fatima Basada en la comèdia El somni d'una nit d'estiu de William Shakespeare. Weber, malalt d'una greu infecció, va acceptar aquest encàrrec del Covent Garden per tal d'assegurar la subsistència de la seva família. El compositor va morir dos mesos després de l'estrena. És una de les fites de l'òpera romàntica alemanya i precursora dels drames wagnerians. Es representa molt poc a causa de la seva dificultat escènica.
1827	Il pirata	Vincenzo Bellini	Giovanni Battista Rubini a Il pirata La seva segona producció professional i l'òpera més llarga de Bellini. Fou la primera que li assegurà un lloc definitiu en la vida operística italiana en aconseguir una independència estilística respecte a Rossini com cap altre compositor no havia aconseguit.
1828	Le Comte Ory	Gioachino Rossini	Vestit dissenyat per a Constance Jawureck com a Isolier Deliciosa òpera bufa italiana amb rivets francesos. És una farsa en què Rossini demostra estar en plena forma amb una inventiva fresca i brillant. Tanmateix, després només escriví una altra òpera.
1828	La Muette de Portici	Daniel Auber	Scribe, Delavigne i Auber tractaren en aquesta òpera la llibertat dels pobles, argument de moda a París quan s'hi gestava la Revolució de Juliol. L'estrena a Brussel·les provocà un aldarull que és considerat el tret de sortida de la independència de Bèlgica.
1829	Guillaume Tell	Gioachino Rossini	Basada en el drama homònim de Friedrich von Schiller. L'última òpera de Rossini abans de la seva prematura jubilació és un conte sobre llibertat situat als Alps suïssos. Va ajudar a establir el gènere francès de la grand'opéra.
1830	Anna Bolena	Gaetano Donizetti	Giuditta Pasta va crear el personatge d'Anna Bolena Fou el primer èxit de Donizetti en l'escena internacional i l'ajudà en gran manera a establir la seva reputació. Hi ajudà el llibret del notable Felice Romani, que treballava preferentment pel seu rival Vincenzo Bellini. En una ambientació gòtica, amb un fons històric de la monarquia anglesa, amb l'arpa en mans de Smeton ja en el primer acte, amb l'atordiment mental, proper a la bogeria, de la protagonista, que proporcionen la justificació per a les exhibicions vocals de gran calat...entrem de ple en el Romanticisme. El 1847 va ser l'òpera elegida per a la primera representació lírica del Gran Teatre del Liceu.
1830	Fra Diavolo	Daniel Auber	Una de les més populars opéras comiques del segle XIX basada en un divertit i complicat llibret d'Eugène Scribe.
1830	I Capuleti e i Montecchi	Vincenzo Bellini	Versió de Bellini del Romeu i Julieta de Shakespeare. Només va tenir un mes i mig per a la seva composició, per la qual cosa va utilitzar el recurs de reciclar l'òpera anterior Zaira.
1831	La sonnambula	Vincenzo Bellini	Situat en una Suïssa idealitzada, el text de Scribe adaptat per Felice Romani va servir a Bellini per fer aquesta òpera semiseriosa.
1831	Norma	Vincenzo Bellini	L'òpera més coneguda de Bellini, paradigma de les òperes romàntiques. L'ària Casta diva de l'acte I és probablement la més famosa de les de soprano. L'acte final d'aquesta obra és notable per l'originalitat de la seva orquestració.
1831	Robert le diable	Giacomo Meyerbeer	La primera grand opéra de Meyerbeer va provocar sensació amb el seu ballet de monges mortes.
1832	L'elisir d'amore	Gaetano Donizetti	Aquesta obra fou l'òpera més sovint interpretada a Itàlia entre 1838 i 1848 i mai no ha desaparegut del repertori. Conté la cèlebre ària de tenor Una furtiva laccrima. A principis del segle XX fou adoptada per Enrico Caruso com a títol d'èxit segur i amb poc esforç, motiu pel qual l'obra va redoblar el seu prestigi.
1833	Beatrice di Tenda	Vincenzo Bellini	Tragèdia notable per l'ús extensiu del cor que mai ha tingut l'acceptació de la resta de les seves peces de maduresa. Fou la darrera de l'autor amb Felice Romanicom a llibretista.
1833	Lucrezia Borgia	Gaetano Donizetti	Una de les més populars del repertori de Donizetti, que prenia el relleu de Romani. Si no ha tingut l'èxit de Lucia di Lammermoor és pel nombre inusual de cantants que requereix.
1833	Hans Heiling	Heinrich Marschner	Richard Wagner va admetre que aquesta òpera li havia influït molt degut al seu programa estètic. Després ha passat a ser una valuosa raresa històrica en el repertori internacional. És una òpera capriciosa i molt original.
1834	Maria Stuarda	Gaetano Donizetti	Fou un fracàs durant el segle xix, però des del seu ressorgiment el 1958 ha estat molt freqüent a l'escena.
1835	I puritani	Vincenzo Bellini	Drama situat a la Guerra Civil Anglesa, és una de les seves millors peces. Bellini i el seu nou llibretista Carlo Pepoli escolliren una història típicament romàntica ambientada a Escòcia. Les qualitats de la melodia i l'orquestració van captivar tot Europa, incloent-hi Wagner.
1835	La Juive	Jacques Fromental Halévy	Aquesta grand'opéra va rivalitzar amb les de Meyerbeer en popularitat. L'ària de tenor Rachel, quand du Seigneur és particularment famosa.
1835	Lucia di Lammermoor	Gaetano Donizetti	L'òpera seriosa més famosa de Donizetti, notable per l'escena de la bogeria de Lucia. Donizetti, per donar un relleu, insòlit fins llavors, a la figura del tenor, li va escriure un escena final amb recitatiu, ària i cabaletta.
1836	Una vida pel tsar	Mikhaïl Glinka	Glinka començava a establir la tradició de l'òpera russa amb aquesta obra històrica. Fruit dels coneixements adquirits en els seus viatges per Itàlia i l'afegitó de contingut nacional rus.
1836	Le Postillon de Lonjumeau	Adolphe Adam	Com que era crític musical, Adams va criticar Verdi perquè destruïa les veus, mentre ell oferia als seus intèrprets arriscats malabarismes vocals. Curiosament ha quedat en el repertori de teatres alemanys.
1836	Les Huguenots	Giacomo Meyerbeer	Potser la més famosa de totes les grands opéras franceses, àmpliament considerada com l'obra mestra de Meyerbeer. Va gaudir d'una popularitat immensa a la seva època i fou representada centenars de vegades en els millors teatres d'Europa.
1837	Il giuramento	Saverio Mercadante	Aquesta òpera i Il bravo són els títols que han sobreviscut de l'extensa creació de Mercadante, però Il giuramento es troba més a prop del nivell de Bellini i Donizetti.
1837	Le Domino noir	Daniel Auber	Basada en un llibret de Scribe, va circular per tot Europa fins a principis del segle xx. Els primers setanta anys després de l'estrena va aconseguir la xifra impressionant de més de 1.200 representacions a l'Opéra-Comique.
1837	Roberto Devereux	Gaetano Donizetti	Donizetti la va escriure com a distracció del dolor que sentia per la mort de la seva muller. Pràcticament oblidada, s'ha mantingut amb força des de la Donizetti Renaissance en les darreres dècades del segle xx. Seguint la moda dels inicis del Romanticisme, està ambientada a la Gran Bretanya.
1837	Tsar i fuster	Albert Lortzing	Òpera amb què es va consagrar Lortzing. Poc divulgada a la resta d'Europa, és molt popular a Alemanya.
1838	Maria de Rudenz	Gaetano Donizetti	Malgrat que va fracassar en la seva estrena, va tenir una carrera força brillant a Europa i Amèrica. Com la majoria d'obres de Donizetti, va ser oblidada a partir del 1870 per renéixer amb força en la segona meitat del segle xx.
1838	Poliuto	Gaetano Donizetti	Estrenada dos anys més tard a París, amb ballet com no podia ser altrament, i amb el títol de Les Martyrs, les dues versions van córrer paral·leles durant un temps, però es retornà a la versió original.
1838	Benvenuto Cellini	Hector Berlioz	Vestit dissenyat per a Teresa La primera òpera de Berlioz està plena de virtuosismes molt difícils d'interpretar. Mal considerada en el seu temps, tret de comptades excepcions, no començà a circular fins a la recuperació del Covent Garden el 1966. Tanmateix, la seva obertura mai no ha deixat de ser interpretada en concert.
1840	La Favorite	Gaetano Donizetti	Llarga i complexa història que era un dels primers títols en què els tenors havien de demostrar que eren capaços de cantar el do#₄. També és notable la seva obertura.
1840	Saffo	Giovanni Pacini	La qualitat de la inventiva de Pacini es fa notar de forma molt especial en aquesta òpera. Va aconseguir un gran èxit en la seva estrena a Nàpols i després a tot el món.
1840	La fille du régiment	Gaetano Donizetti	En instal·lar-se a París, el característic mimetisme de Donizetti va permetre adaptar les seves idees italianes al gènere còmic francès. L'èxit fou immens i derivà en patrioterisme fins al punt de representar-se als teatres el 14 de juliol durant tot el segle xix. Tot i ser una òpera "de soprano", la cèlebre ària de tenor Ah, mes amis amb nou dos#₄, considerada l'"Everest" del repertori, l'han mantinguda en la fama.
1842	El caçador del bosc	Albert Lortzing	L'obra mestra còmica de Lortzing pretenia presentar que una òpera alemanya podia rivalitzar amb l'opera buffa italiana i l'opéra comique francesa.
1842	Nabucco	Giuseppe Verdi	Verdi va descriure aquesta òpera com el començament genuí de la seva carrera artística. Va rebre aquest encàrrec després de diversos fracassos i de la mort successiva dels seus dos fills i de la seva dona. Amb aquesta òpera i el seu cor Va pensiero, Verdi es va convertir en un símbol del Risorgimiento italià.
1842	Linda di Chamounix	Gaetano Donizetti	Juntament amb La sonnambula, és l'única òpera semiseriosa que sobreviu, amb el típic final feliç gràcies a un fet inesperat. Suposa la primera de les òperes compostes per Donizetti per a la cort vienesa.
1842	Rienzi	Richard Wagner	La contribució de Wagner a la grand'opéra. Tret de l'obertura i de la commovedora ària de tenor del darrer acte, típicament wagnerià, tota la resta fa pensar en un producte per a l'escena parisenca amb cinc actes, ballet, números solistes destacats, marxa, etc.
1842	Ruslan i Liudmila	Mikhaïl Glinka	Aquesta versió episòdica d'un conte de fades de Puixkin va tenir gran influència en els compositors russos posteriors.
1843	Der fliegende Holländer	Richard Wagner	Wagner considerava aquesta òpera romàntica alemanya com el veritable començament de la seva carrera. Wagner s'acosta al món operístic de Weber, que li donaria la pauta per orientar les seves noves produccions. Sovint ha estat anomenada El vaixell fantasma.
1843	Don Pasquale	Gaetano Donizetti	L'obra mestra còmica de Donizetti és una de les últimes grans opere buffe. La va escriure com una peça d'època, per acontentar un públic distant amb les noves tendències. És de les poques òperes de Donizetti que sempre s'han representat.
1843	I Lombardi alla prima crociata	Giuseppe Verdi	Tractant de repetir l'èxit de Nabucco, ara situa els llombards a la primera croada. És destacable la frescor de la inventiva verdiana que s'accentua en el notable moviment de concert de violí i orquestra que precedeix la conversió d'Oronte.
1843	Maria di Rohan	Gaetano Donizetti	Donizetti mostra en aquesta òpera una força dramàtica que sens dubte l'hauria portat més enllà del belcantisme si no fos perquè, dissortadament, una malaltia li atacà el sistema nerviós.
1844	Ernani	Giuseppe Verdi	El millor treball de les primeres obres de Verdi. Va obtenir un èxit que es perllongaria vuitanta anys, seguit per un oblit i per una reaparició als anys 70 del segle xx.
1845	Undine	Albert Lortzing	Lortzing va aplicar en aquesta òpera tots els mitjans estilístics del seu temps, incloent les tècniques del leitmotiv i el de la gran ària italiana, així com destacant la comicitat que recorda el singspiel alemany.
1845	Tannhäuser	Richard Wagner	L'obra més "medieval" de Wagner descriu el conflicte entre l'amor pagà i la virtut cristiana. Tercera òpera escrita des de Dresden. Wagner no havia renunciat a triomfar a París i per aquesta raó la peça té una grandesa escènica considerable. Malgrat això, la representació parisenca -tot i la versió ad hoc que en feu el compositor- va ser un fracàs.
1846	Der Waffenschmied	Albert Lortzing	L'òpera va suposar un èxit absolut a la seva estrena i se la considera com la seva tercera obra més popular. El paper de Marie va ser escrit pensant en la cantant Jenny Lind, qui havia d'estrenar l'obra.
1846	Attila	Giuseppe Verdi	Verdi va patir problemes de salut durant l'escriptura d'aquesta peça, que fou només un èxit moderat en l'estrena. Darrera obra en col·laboració amb el llibretista Solera amb l'objectiu de despertar el sentit patriòtic del públic.
1846	La Damnation de Faust	Hector Berlioz	La seva concepció del gènere poc ortodoxa portà Berlioz a realitzar aquesta llegenda dramàtica primer només en forma de concert.
1847	Macbeth	Giuseppe Verdi	El primer Shakespeare de Verdi. Com tants altres compositors romàntics, Verdi admirava Shakespeare i arribà a compondre tres òperes basades en les seves obres teatrals.
1847	Martha	Friedrich von Flotow	Barreja de bon gust francès, llenguatge italianitzant i melodisme germànic, amb la incorporació fins i tot d'algunes peces del folklore internacional. En el seu temps va gaudir de milers de representacions, però avui dia només se n'interpreta en recitals l'ària de tenor Ach, so fromm (M'apparì, en versió italiana).
1849	Les alegres comares de Windsor	Otto Nicolai	L'única òpera alemanya de Nicolai fou el seu èxit més durador. Basada en l'homònima comèdia de Shakespeare, amb rivets de singspiel i temes populars, va tenir un èxit immens en el seu temps. Va representar-se en molts teatres europeus i americans.
1849	Le Prophète	Giacomo Meyerbeer	Una grand opéra sobre la vida del fanàtic religiós Joan de Leiden.
1849	Luisa Miller	Giuseppe Verdi	Basada en el drama Càbala i amor de Friedrich von Schiller. Verdi sortia de l'esquema habitual del primer Romanticisme de la comèdia de capa i espasa per abordar la realitat humana.

1850 – 1875

Charles Gounod

Georges Bizet

Jacques Offenbach

Ambroise Thomas

Bedřich Smetana

Arrigo Boito

Modest Mússorgski el 1870

Johann Strauss

Emilio Arrieta

Data	Títol	Autor	Comentari
1850	Genoveva	Robert Schumann	L'única incursió en el món de l'òpera de Schumann va ser un fracàs relatiu, i tanmateix l'obra ha tingut els seus admiradors, de Franz Liszt a Nikolaus Harnoncourt.
1850	Lohengrin	Richard Wagner	Primera culminació del sistema del leitmotiv. Fou la seva obra més representada per aplanar el recel que el públic tradicional sentia per la música wagneriana. A Catalunya, Francesc Viñas, en fou un intèrpret excepcional.
1851	Rigoletto	Giuseppe Verdi	La primera -i més innovadora- de les tres òperes de Verdi del període intermedi i que s'ha convertit en indispensable del repertori. Basada en la comèdia El rei es diverteix de Victor Hugo. Després d'un període no reeixit des de Luisa Miller, Verdi entra en la maduresa amb un drama de passió, engany, amor filial i venjança, amb una figura central, Rigoletto, un bufó geperut de la cort del ducat de Màntua. És molt coneguda l'ària La donna è mobile.
1852	Si j'étais roi	Adolphe Adam	Basada en Les mil i una nits, va acabar desapareixent a França i en canvi va sobreviure a Alemanya, com moltes altres òperes franceses.
1852	Faust	Ludwig Spohr	Spohr va ser el primer compositor europeu a prendre el tema de Faust com a base d'una òpera romàntica. Després de l'estrena (1816) anà retocant l'obra fins al 1852, forma en la qual ha estat difosa sobretot.
1853	Il trovatore	Giuseppe Verdi	Aquest melodrama romàntic és una de les partitures més melòdiques de Verdi. Basada en el farragós drama homònim de José Garcia Gutiérrez, la trama, una mica enrevessada, es desenvolupa durant la Guerra civil catalana 1452-1462.
1853	La traviata	Giuseppe Verdi	Basada en la narració La dame aux camélias d'Alexandre Dumas fill, va marcar el zenit dels èxits de Verdi en la segona part de la seva carrera. Poques òperes han tingut tanta difusió com La traviata. L'escena del brindis és de les més conegudes d'aquest gènere.
1854	Alfonso und Estrella	Franz Schubert	Estrenada vint-i-sis anys després de la mort del compositor. Malgrat que cap de les òperes de Schubert es representa de forma regular a causa sobretot del poc interès dels seus llibrets, aquesta té una certa envergadura.
1855	Les vêpres siciliennes	Giuseppe Verdi	L'òpera mostra una clara influència de Meyerbeer. Basada en el fet històric de les Vespres Sicilianes, l'òpera palesa el seu origen francès, en haver estat destinada al temple de la grand'opéra. Conté moments de la millor qualitat musical.
1858	Les Troyens	Hector Berlioz	L'òpera més gran de Berlioz i la culminació de la tradició clàssica francesa. Obra grandiosa i desigual, encara que plena de moments de gran qualitat teatral, Les Troyens no va començar a comptar en el panorama operístic fins a la versió íntegra de Colin Davis el 1969.
1858	El barber de Bagdad	Peter Cornelius	Cornelius volia implantar a Alemanya l'ideal d'òpera d'Hector Berlioz. L'obra està plena de colorit oriental. En la introducció orquestral del segon acte, Cornelius descriu musicalment l'atmosfera del migdia de Bagdad.
1858	Halka	Stanisław Moniuszko	Halka es convertí en objecte d'identificació nacional pel seu contingut patriòtic i de crítica social. Amb aquest rerefons, dintre dels límits que els permetien l'existència de la censura, Halka, tant des del punt de vista del contingut com de la música, oferí en molts sectors de la població de Polònia la possibilitat de reconèixer-se a si mateixa i descobrir-se la situació política i cultural pròpia i, ensems, comprendre que es podia canviar.
1859	Faust	Charles Gounod	De totes les posades en escena musicals de la llegenda de Faust, la de Gounod ha estat la més popular en audiència, especialment en l'era victoriana. Actualment el títol continua essent popular, però el cost del muntatge i l'extensió la fan molt menys freqüent als teatres.
1859	Un ballo in maschera	Giuseppe Verdi	A l'època que va escriure Un ballo en maschera, Verdi era prou ric per no haver de treballar la resta de la seva vida. Aquesta òpera va tenir problemes amb els censors perquè originalment tractava sobre l'assassinat d'un monarca (Gustau III de Suècia), fins que l'autor decidí situar-la a Boston. Arribava després del fracàs de les seves dues darreres òperes Simon Boccanegra i Aroldo.
1861	Bánk Bán	Ferenc Erkel	L'òpera va contribuir a donar força al drama i d'aquí la seva popularitat a Hongria, que a la resta d'Europa no tingué gaire sentit. Molt influenciada per Donizetti i Verdi.
1862	Béatrice et Bénédict	Hector Berlioz	L'última òpera que Berlioz escrivia era el fruit de la seva admiració eterna per Shakespeare (versió de Molt de soroll per no res). No s'interpreta gaire sovint, i mai ha format part del repertori operístic convencional. N'hi ha diversos enregistraments i l'obertura ha esdevingut una popular peça de concert.
1862	La forza del destino	Giuseppe Verdi	Aquesta tragèdia fou encarregada pel Teatre Imperial de Sant Petersburg, i Verdi pogué haver estat influït per la tradició russa en la seva escriptura. Amb un argument extret de Don Álvaro o la Fuerza del Sino del Duque de Rivas, forma part del repertori operístic habitual. N'hi ha un gran nombre de gravacions discogràfiques i es representa molt sovint.
1863	Les Pêcheurs de perles	Georges Bizet	Avui és la segona òpera més interpretada de Bizet i és especialment famosa pel seu duet de tenor i baríton. Va catapultar la carrera de Bizet, malgrat que no es va rebre amb entusiasme en la seva estrena.
1864	La Belle Hélène	Jacques Offenbach	Paròdia dels clàssics grecs, Offenbach utilitza tots els elements comuns de la farsa, a més de satisfer la demanda del segle xix per les dolces melodies.
1864	Mireille	Charles Gounod	Es basa en el poema èpic Mireio de Frederic Mistral i fa ús de la música popular provençal.
1864	L'Africaine	Giacomo Meyerbeer	La darrera grand'opéra de Meyerbeer va tenir una estrena pòstuma després d'haver-hi treballat durant 25 anys i d'haver-la deixat no acabada del tot. Va tenir un considerable èxit fins als anys 30 en què va desaparèixer quasi completament, tret de la seva ària de tenor Beau paradis (O paradiso, en italià) que continua interpretant-se en recitals. Va influenciar les òperes La Gioconda i Aida.
1865	Tristan und Isolde	Richard Wagner	Aquesta tragèdia romàntica és el treball més radical de Wagner i una de les peces més revolucionàries en la història de la música. Hi ha el famós duet d'amor en què les fluctuacions de la tonalitat imperant durant l'extensa escena van facilitar les reflexions dels compositors posteriors sobre la necessitat o almenys possibilitat de trencar el sistema tonal per obrir-lo a altres combinacions sonores. És un dels cims de l'art universal de tots els temps.
1866	Mignon	Ambroise Thomas	Obra lírica inspirada en la novel·la de Goethe Wilhelm Meister, fou l'òpera més reeixida de Thomas junt amb Hamlet. Si bé les seves melodies van captivar tota Europa, avui és gairebé desconeguda.
1866	La núvia venuda	Bedřich Smetana	Aquesta comèdia folklòrica de Smetana és la que més es representa de totes les seves òperes. La intervenció d'un circ en el tercer acte culmina amb efectivitat la simpàtica obra.
1867	Don Carlos	Giuseppe Verdi	Basada en el drama homònim de Friedrich von Schiller, aquesta grand'opéra de Verdi és una de les seves millors creacions. La seva popularitat ha variat molt en el temps; va desaparèixer pràcticament fins als anys 50. Verdi la va retallar en una versió italiana, que és la que se sol representar. Conté la cèlebre ària de mezzo-soprano O don fatale i la de baix Ella giammai m'amò, ambdues de l'acte IV.
1867	Roméo et Juliette	Charles Gounod	La versió de Gounod de la tragèdia de Shakespeare és la seva segona obra més famosa després de Faust.
1867	Dalibor	Bedřich Smetana	Una de les òperes més reeixides de Smetana que explora temes de la història txeca. En un principi fou criticada per ser massa wagneriana. Molt estimada a la República Txeca, ha circulat poc per la resta d'Europa.
1867	Die Meistersinger von Nürnberg	Richard Wagner	L'única òpera còmica de Wagner, també és l'única de les seves obres de maduresa que inclou solos d'instruments de corda. El compositor s'hi cenyeix a l'escala diatònica. Portat per l'entusiasme, va convertir aquesta òpera en la més llarga de la història del gènere (cinc hores llargues). És una clara exaltació del nacionalisme alemany.
1868	Hamlet	Ambroise Thomas	L'òpera de Thomas es pren moltes libertats amb la seva font shakespeariana. Thomas fa una àgil adopció d'un música de sòlida factura, d'harmonies suggestives i una coloració instrumental inspirada.
1868	Mefistofele	Arrigo Boito	Sobretot famós com a llibretista de Verdi, Boito era també compositor i va passar molts anys per aconseguir aquesta versió musical del mite de Faust, una de les més fidels de l'obra de Goethe. Des de la seva estrena, ha ocupat un lloc relativament fix en el repertori internacional.
1869	Das Rheingold	Richard Wagner	És la primera de les quatre òperes que formen el cicle Der Ring des Nibelungen. Ja abans d'aixecar-se el teló, la música -un triple acord en mi major de més de cent-trenta compassos- atrapa el públic en un regne místic, poblat de déus i criatures fantàstiques.
1869	Die Walküre	Richard Wagner	La segona del cicle Der Ring des Nibelungen. En les produccions de la Tetralogia sol ser la favorita, ja que conté els temes musicals més memorables de Wagner. El més famós és el de les extraordinàries valquíries, les guerreres immortals. El comiat de Wotan i la música del foc màgic final constitueixen un dels moments àlgids de la història de la música.
1870	Il Guarany	Antônio Carlos Gomes	Composta per Gomes a Itàlia sobre un llibret basat en la novel·la de José Martiniano Alencar. Va recórrer tot Europa i Brasil, però avui dia és pràcticament fora del repertori.
1871	Marina	Emilio Arrieta	Estrenada primer el 1855 com a sarsuela, l'han cantat alguns dels més grans tenors de tots els temps, especialment Alfredo Kraus i Jaume Aragall.
1871	Aida	Giuseppe Verdi	Encarregada pel governador d'Egipte per a la inauguració del canal de Suez, Verdi es va inspirar en la grand'opéra francesa. El seu gran dramatisme i la seva excitant música li atorgaren un èxit immediat i en deu anys es representà en 155 teatres diferents a tot el món.
1874	Borís Godunov	Modest Mússorgski	El gran drama històric de Mússorgski mostra el desordre de Rússia a principis del segle xvii mitjançant les seves cançons folklòriques i els seus cants ortodoxos a través de cors i àries melancòliques.
1874	Die Fledermaus	Johann Strauss	Probablement la més popular de totes les operetes. A Àustria se sol representar arreu per les festes de Nadal, amb la intervenció de cantants d'altres gèneres com a convidats.
1874	Les dues vídues	Bedřich Smetana	Una altra comèdia de Smetana, l'única de les seves òperes amb un tema no txec.
1875	La reina de Saba	Karl Goldmark	De partitura més aviat convencional, però que demanda una posada en escena d'alta sumptuositat, a l'estil d'algunes produccions de la Grand opéra francesa. Òpera monumental i exòtica, tant del gust de l'època, amb la recreació d'un Orient imaginari, tant visual com sonor.
1875	Carmen	Georges Bizet	Amb argument extret de la novel·la homònima de Prosper Mérimée, és probablement la més famosa de totes les òperes franceses. Els crítics de l'estrena estaven impressionats per la barreja que va fer Bizet del Romanticisme i el realisme. Opéra-comique que en els seus inicis no va tenir l'èxit que va anar adquirint al segle XX per convertir-se en una de les més representades.

1876 – 1899

Amilcare Ponchielli

Camille Saint-Saëns

Piotr Ilitx Txaikovski

Jules Massenet

Pietro Mascagni

Alfredo Catalani

Ruggero Leoncavallo

Aleksandr Borodín

Giacomo Puccini

Isaac Albéniz

Data	Títol	Autor	Comentari
1876	Siegfried	Richard Wagner	La tercera del cicle de Der Ring des Nibelungen, en forma el nucli essencial i explica la joventut i els fets gloriosos de l'heroi Siegfried. El dos primers actes els va compondre el 1857, el tercer ho va fer vint anys després amb un estil molt més evolucionat i presentant una música excepcional.
1876	Götterdämmerung	Richard Wagner	Quart i darrer lliurament de Der Ring des Nibelungen. Completa la història que porta a la destrucció dels antics déus de la mitologia germànica, amb la qual s'inicia una nova era en la història del món. A diferència de les tres primeres, aquesta utilitza el cor. El més destacat és la marxa fúnebre i el solo final de Brünnhilde. Es va estrenar amb la tetralogia en el primer Festival de Bayreuth i va completar així el cicle més extraordinari que s'havia vist fins aleshores en el món de l'òpera.
1876	La Gioconda	Amilcare Ponchielli	A part d'Aida de Verdi, aquesta és l'única grand opéra italiana que ha quedat en el repertori internacional. La Gioconda és important perquè assenyala per on seguirà l'òpera de la fi del segle XIX: una major atenció a l'expressivitat del cant, l'ús del leitmotiv wagnerià, i la creació d'un personatge malvat. N'és molt cèlebre el ballet Dansa de les hores.
1877	Samson et Dalila	Camille Saint-Saëns	Va costar molt que aquesta òpera fos acceptada a França, tal com passava amb Wagner. És l'única òpera del compositor que forma part del repertori estàndard francès. Alguns dels fragments més coneguts de l'òpera són l'ària per a mezzo Mon coeur s'ouvre à ta voix del segon acte i la Bacanal del tercer.
1879	Eugeni Oneguin	Piotr Ilitx Txaikovski	L'òpera més popular de Txaikovski, basada en la novel·la de Puixkin. El compositor s'identificà molt amb l'heroïna Tatiana. És l'òpera més popular de Rússia i tot i que evoca la vida camperola burgesa de l'època dels tsars, la seva música és decididament occidental.
1881	Les Contes d'Hoffmann	Jacques Offenbach	L'intent d'Offenbach de fer un treball més seriós romania inacabat a la seva mort. Amb molt d'èxit al principi, va perdre popularis i gairebé va desaparèixer dels cartells. Als anys 80 del segle xx, amb motiu del centenari de la mort d'Offenbach es va tornar a difondre i és la seva òpera més àmpliament interpretada actualment.
1881	Simon Boccanegra	Giuseppe Verdi	Fins i tot Verdi considerava dolenta la seva versió de Simon Boccanegra del 1857 i la va retocar durant molt de temps amb l'ajuda del llibretista Arrigo Boito.
1882	Parsifal	Richard Wagner	L'última òpera de Wagner és considerada la seva obra més exquisida. Medievalisme, budisme, cristianisme i filosofia s'uneixen per crear un idioma operístic sacre. L'estructura s'assembla a una escala que puja cap a l'èxtasi diví. Segons el mateix Wagner: un festival escènic sagrat. Només el primer acte, ja dura prop de dues hores.
1882	La donzella de neu	Nikolai Rimski-Kórsakov	Una de les obres més líriques de Rimski-Kórsakov.
1883	Lakmé	Léo Delibes	La música vesteix un drama que coixeja, però si la soprano canta adequadament el seu difícil paper, l'òpera convenç. És cèlebre el duet de les flors.
1883	Henri VIII	Camille Saint-Saëns	Saint-Saëns es va preocupar d'incloure-hi material antic de l'època. El seu èxit fou, com a màxim, moderat. Després d'un llarg parèntesi, una gravació de l'any 1989 l'ha feta revifar.
1884	Mazeppa	Piotr Ilitx Txaikovski	Per aquella època, la reputació de Txaikovski a l'imperi Rus era tan elevada que es van programar dues estrenes gairebé simultànies de l'òpera a Moscou i a Sant Petersburg, en dues produccions completament diferents. Una vegada més, Txaikovski reprodueix l'amor basat en un malentès entre l'home i la dona i sentenciat a mort.
1884	Le Villi	Giacomo Puccini	El primer treball operístic de Puccini amb abundància d'oportunitats per a la dansa.
1884	Manon	Jules Massenet	És la seva òpera més popular. Es considera una opéra comique pel seu diàleg parlat, però és especialment tràgica, té un ritme lleuger i una música amb famoses àries i duets.
1886	Khovànxtxina	Modest Mússorgski	La segona gran èpica de Mússorgski sobre la història russa va quedar inacabada a la seva mort, Rimski-Kórsakov la va retallar i acabar per a la seva estrena.
1887	Otello	Giuseppe Verdi	La primera de les obres mestres del període tardà de Verdi es basava en un llibret particularment bo d'Arrigo Boito, després de setze anys de silenci verdià. És considerada la millor de les més de dues-centes òperes inspirades en Shakespeare.
1889	Edgar	Giacomo Puccini	Va ser la segona òpera composta per Puccini, amb nombrosos paral·lelismes amb la trama de l'òpera Carmen, de Bizet. En comparació amb altres òperes de Puccini, en aquesta el cor exerceix un paper molt important i mostra la influència de Verdi.
1890	Cavalleria rusticana	Pietro Mascagni	Junt amb Pagliacci de Leoncavallo, estrenada dos anys més tard, va recórrer de forma triomfal no només els teatres d'Itàlia, sinó també els europeus, i es va convertir en un símbol del nou estil verista, contraposat al verdià aleshores encara en vigor.
1890	Loreley	Alfredo Catalani	Per ser un autor italià, sorprèn per la seva atmosfera romàntica de to sobrenatural i amb regust germànic. Poc representada actualment, té un indubtable atractiu.
1890	El príncep Ígor	Aleksandr Borodín	Borodín va passar 17 anys per compondre aquesta òpera i, tot i així, mai no aconseguí acabar-la. És coneguda sobretot per les seves Danses Polovtsianes.
1890	La dama de piques	Piotr Ilitx Txaikovski	Escrita en 44 dies durant un viatge a Itàlia, es va convertir en la seva òpera favorita. Amb música decididament romàntica, l'acció se situa uns quaranta anys abans de Puixkin per poder introduir música de ball mozartiana.
1891	L'amico Fritz	Pietro Mascagni	Aquest treball es va pensar com l'últim exemple d'òpera semiseria. És una obra de plàcid ambient rural, amb una parella protagonista que té una certa semblança amb la de La Bohème.
1892	La Wally	Alfredo Catalani	Dins del realisme rural, tan en voga en aquests anys, el seu fragment més famós és l'ària de soprano Ebben?, ne andrò lontana.
1892	Pagliacci	Ruggero Leoncavallo	Una de les més famoses òperes veristes, normalment s'interpreta amb Cavalleria rusticana de Mascagni. La perfecció de la construcció dramàtica va aliada amb l'ús moderat del leitmotiv wagnerià i sense excloure la presència d'àries; tots els personatges en tenen almenys una.
1892	Werther	Jules Massenet	Encara que menys interpretada que Manon, és la millor òpera de Massenet. Adaptada de la novel·la de Goethe, és un pilar del moviment romàntic, una història d'amor amb final tràgic.
1884	Iolanta	Piotr Ilitx Txaikovski	Malgrat el seu infatigable melodisme, la delicadesa del seu suport orquestral, la varietat de papers amb la seva respectiva càrrega de lluïment i un clima de llegenda medieval subtilment aconseguit dins d'una convenció romàntica, malgrat tot això, no acaba d'entrar en el repertori mundial.
1893	Falstaff	Giuseppe Verdi	L'òpera final de Verdi es basava en un altre bon llibret de Boito. La va compondre en secret, ja que no estava segur d'acabar-la. Fou la primera òpera còmica des del fracàs d'Un giorno di regno cinquanta-tres anys abans, i una paròdia de les de Rossini.
1893	Hänsel und Gretel	Engelbert Humperdinck	Amb influències de Wagner i del verisme italià, es representa sobretot als països germànics. Va utilitzar elements floklòrics i cançons populars de Westfàlia.
1893	Aleko	Serguei Rakhmàninov	Per ser la primera òpera d'un gairebé estudiant, sense ser molt popular, ha romàs més o menys en actiu durant tot el segle xx.
1893	Manon Lescaut	Giacomo Puccini	L'èxit d'aquesta obra establia la reputació de Puccini com a compositor de música contemporània de primera fila. L'òpera té un estil vinculable a l'esperit verista que s'estava formant en aquells anys.
1894	Guntram	Richard Strauss	Va ser la primera òpera de Strauss i mostra una forta influència wagneriana. El monòleg del final de Guntram mostra la petjada de Nietzsche, el filòsof més influent en el canvi de segle.
1894	Thaïs	Jules Massenet	Va tenir molt d'èxit en el seu moment, però l'ha perdut gairebé tot. Segueix, però, en la memòria dels melòmans per la famosa Méditation per a violí sovint interpretada en concerts.
1895	La Dolores	Tomás Bretón	Dins l'estètica del verisme, està basada en la novel·la homònima de Josep Feliu i Codina.
1896	Andrea Chénier	Umberto Giordano	Sobre un llibret de Luigi Illica, aquest drama verista és l'òpera més popular de Giordano. Respira un ambient netament hostil a la Revolució Francesa. Són famosíssims l'improvviso del tenor de l'acte I Un dì all'azzurro spazio i l'ària de soprano La mamma morta de l'acte III.
1896	La bohème	Giacomo Puccini	Basada en les Scènes de la vie en bohème d'Henri de Murger. Una de les òperes preferides per tothom, la seva força es recolza en la perfecta unió entre una història commovedora i una partitura molt melòdica. Puccini va decorar l'òpera amb alguns destacats leitmotiv. Els principals temes amorosos són la base de l'evocador quart acte.
1896	Der Corregidor	Hugo Wolf	Wagnerià en la seva joventut, es va anar decantant pel seu interès cap al Mediterrani. L'òpera va ser composta en nou mesos i inicialment va recollir un bon èxit, però la música de Wolf no compensava la feblesa del text, i va caure en l'oblit, sense que ara per ara s'hagi pogut reviscolar-la amb èxit.
1896	Pepita Jiménez	Isaac Albéniz	Versió edulcorada que el banquer i mecenes Money-Coutts va fer de la novel·la de Juan Valera. El contingut musical de l'obra és desigual, amb una excessiva presència de ritmes hispànics.
1897	La bohème	Ruggero Leoncavallo	Leoncavallo és més fidel a la novel·la d'Henri de Murger, però no ha resistit la comparació amb la versió de Puccini.
1897	L'arlesiana	Francesco Cilea	Relativament poc divulgada, s'ha fet cèlebre el Lamento di Federico que apareix en multitud de recitals dels tenors més famosos.
1898	Iris	Pietro Mascagni	Aquesta òpera va ser la porta per la qual els autors veristes van començar a fixar-se en el món oriental. També hi és present un altre recurs verista: el teatre dins del teatre.
1898	Fedora	Umberto Giordano	En l'estrena va agradar al públic però no a la crítica, cosa que no va impedir un fos un èxit continu durant trenta anys. Després s'apagà, però a finals del segle XX s'ha tornat a representar.
1898	Sadkó	Nikolai Rimski-Kórsakov	Es basa en una bilina, un poema èpic medieval cantat en un estil determinat i que va experimentar un ressorgiment durant el segle xix per les aspiracions nacionalistes. Els compositors utilitzaven melodies molt antigues per inspirar-se. El recitat èpic s'alterna amb les escenes populars, construïdes sobre un model més curt i ràpid.
1899	La núvia del tsar	Nikolai Rimski-Kórsakov	En aquesta òpera Rimski-Kórsakov va fer brillants experiments en la instrumentació, combinant sonoritats i efectes tonals d'una manera que preparà el camí per a l'aparició d'un Stravinski o un Prokófiev.

1900 – 1924

Gustave Charpentier

Eugen d'Albert

Antonín Dvořák

Franz Lehár

Claude Debussy

Serguei Rakhmàninov

Nikolai Rimski-Kórsakov

Richard Strauss

Enric Granados

Data	Títol	Autor	Comentari
1900	Tosca	Giacomo Puccini	Tosca és la més wagneriana de les òperes de Puccini amb l'ús freqüent del leitmotiv. És la seva òpera més famosa en un febril drama d'amor, gelosia i mort. La partitura, guiada pel temperament ferotge de Tosca, és plena d'inquietants àries i duets.
1900	Louise	Gustave Charpentier	En un intent de proporcionar un equivalent francès al verisme italià, Louise se situa en un districte de classe treballadora de París.
1900	El conte del tsar Saltan	Nikolai Rimski-Kórsakov	Peça colorista que els anys 1920 i 1930 va tenir èxit pel seu vestuari vistós i luxós. Després va sobreviure amb dificultats. Tanmateix, la seva música no deixa de passar per moments que ens recorden l'òpera wagneriana.
1901	Rusalka	Antonín Dvořák	L'única òpera de Dvořák que ha tingut audiències internacionals, està basada en un conte folklòric danès sobre una nimfa aquàtica.
1901	Feuersnot	Richard Strauss	Temàticament, l'òpera s'ha interpretat com una paròdia de la idea de Wagner de «la redempció a través de l'amor», amb el personatge de Kunrad representant al mateix compositor. A Strauss li agradava citar-se o parodiar-se a si mateix i a altres músics.
1902	Pelléas et Mélisande	Claude Debussy	El drama simbolista de Debussy és una de les òperes més significatives del segle xx. Amb aquesta obra Debussy es desempallegava de la dependència de la música alemanya a la qual tan insensiblement s'havia anat lliurant els darrers trenta anys.
1902	Adriana Lecouvreur	Francesco Cilea	Cilea combina alguns dels ideals del belcantisme del passat amb les necessitats expressives del teatre verista.
1902	Saul og David	Carl Nielsen	En essència una òpera dramàtica, com les òperes tardanes de Verdi o Wagner, però com la música del seu temps li semblava massa «sentimental», Nielsen va acabar per forjar un llenguatge musical propi enriquit gràcies a profunds estudis de la música gregoriana i en general dels segles xvi i xvii.
1903	Tiefland	Eugen d'Albert	Basada en la comèdia realista d'Àngel Guimerà, però ambientada en una Espanya amb tots els tòpics, va tenir una carrera brillant per tot Europa. Actualment s'interpreta molt ocasionalment.
1903	Le donne curiose	Ermanno Wolf-Ferrari	El mateix Wolf-Ferrari creia que aquesta òpera passaria a la història només com un «accident». Però la veritat fou que li valgué el sobrenom de «Mozart redivivo» i en els anys de 1920 fou portada a l'escena ni més ni menys que en 27 teatres alemanys.
1904	Risurrezione	Franco Alfano	Basada en una obra de Tolstoi, va ser l'òpera que va donar prestigi a Alfano i el va fer ocupar un lloc destacat en el panorama del verisme italià; per això li fou confiat l'acabament de Turandot de Puccini.
1904	Jenůfa	Leoš Janáček	Pròxima al verisme italià, retrata la vida rural i inclou balls folklòrics i cors, però un ambient obscur es va cruspint l'obra. Va tardar 10 anys a completar-la.
1904	Madama Butterfly	Giacomo Puccini	Puccini va investigar la música popular i la cultura japoneses per conferir autenticitat a l'obra. Tanmateix, tot i que pren alguns motius japonesos, la música segueix sent italiana. Ell mateix la va definir com la seva òpera més profunda i imaginativa.
1905	La vídua alegre	Franz Lehár	Una de les operetes vieneses més famoses. És una barreja de celebració imperial a l'antic estil vienès i de càlida nostàlgia per una època feliç. És famós el vals Lippen schweigen del tercer acte.
1905	Salome	Richard Strauss	El llibret és la traducció literal a l'alemany de l'obra homònima d'Oscar Wilde. En acabar l'estrena de Salomé a Dresden, el públic l'ovacionà trenta-vuit vegades. Pel seu contingut decadentista evident, les crítiques foren variades i va trobar dificultats per a la seva difusió en els primers temps. Actualment és considerada una obra mestra i potser la primera òpera autènticament moderna.
1906	Francesca da Rimini	Serguei Rakhmàninov	L'escassa entitat del relat, imaginat a partir del cant V de l'Infern de la Divina Comèdia, ha impedit que aquesta petita obra mestra tingui la fama que es mereix.
1906	El cavaller avar	Serguei Rakhmàninov	Composta quasi paral·lelament amb Francesca da Rimini, es van estrenar juntes. Escrita tan sols amb personatges masculins, l'òpera va ser escrita pensant que el baró fos interpretat pel baix Fiódor Xaliapin, que tant va contribuir a l'èxit d'Aleko, però aquest va desestimar aquest rol per no acabar d'agradar-li la gran escena a ell destinada (la segona).
1907	Der Traumgörge	Alexander von Zemlinsky	Va ser programada, però Felix Weingartner la va treure de la programació, tot i que l'obra ja havia estat assajada. Zemlinsky es va dedicar a altres projectes i va pensar que l'obra necessitava ser revisisada. Els materials originals es van descobrir en els arxius de l'Òpera estatal de Viena en els anys 1970, un període de renovat interès en la música de Zemlinsky. Això va fer que l'òpera s'estrenés amb retard a Nuremberg el 1980.
1907	La llegenda de la ciutat invisible de Kítej	Nikolai Rimski-Kórsakov	Basada en llegendes russes, amb un argument fantàstic i folklòric, típicament rimskià. Es convertí en una de les òperes més representatives del repertori rus.
1907	Osud	Leoš Janáček	No representada en vida del compositor. És una obra de conversació, menys rural i més urbana que Jenůfa, que demostra un fervent estil líric vocal rarament aconseguit en les obres de maduresa del compositor.
1909	Elektra	Richard Strauss	Aquesta tragèdia fosca porta la música de Strauss a les fronteres de l'atonalitat. Aquesta va ser la primera de les nombroses col·laboracions entre el músic i el llibretista Hugo von Hofmannsthal. Elektra és un paper important que atrau sopranos amb gran talent dramàtic i vocal per aguantar llargues notes.
1909	Il segreto di Susanna	Ermanno Wolf-Ferrari	Un intermezzo còmic. El secret de Susanna és que fuma. Amb una cuidada i luxosa instrumentació.
1909	El gall d'or	Nikolai Rimski-Kórsakov	Sovint considerada la millor obra de Rimski, almenys és la més representada. Aquesta sàtira sobre la incompetència militar va comportar problemes al compositor amb els censors, ja que només feia dos anys de la derrota de la Rússia imperial contra el Japó.
1910	Don Quichotte	Jules Massenet	L'últim gran èxit de Massenet és una comèdia inspirada en El Quixot de Cervantes.
1910	La fanciulla del West	Giacomo Puccini	Destaca pel seu sentit teatral: és de les poques òperes del repertori en les quals el que succeeix a l'escena atreu l'espectador gairebé per si mateix, i fa que la música es converteixi en un mer subratllat de l'acció. Així només conté una veritable ària en el tercer acte (Ch'ella mi creda).
1911	El cavaller de la rosa	Richard Strauss	El treball més popular de Strauss i Hofmannsthal, aquesta comèdia se situa al segle xviii a Viena. Ens porta a l'època de Mozart amb una sensibilitat moderna. Per cantar els papers d'aquesta òpera s'ha de tenir alguna cosa més que una bona formació musical. El trio vocal del final del tercer acte es considera un dels moments més exquisits de tota la història de l'òpera.
1911	L'Heure espagnole	Maurice Ravel	La primera òpera de Ravel és una farsa de dormitori ambientada a Espanya. Amb música divertida i variada i un tragí escènic considerable, converteixen aquesta petita òpera en una veritable delícia.
1912	Ariadne auf Naxos	Richard Strauss	Una mescla de comèdia i tragèdia amb una òpera dins d'una òpera. En la figura de Zerbinetta compareix la primera de les grans figures d'exhibició vocal de Strauss.
1912	Der ferne Klang	Franz Schreker	La seva segona òpera i la primera d'interès, va ser la sensació operística del 1912. És la més radical de totes les seves composicions operístiques i resumeix tota la seva preocupació sobre la interacció de la tímbrica en l'espai acústic. Plena de dissonàncies en les fustes esdevé tremendament expressionista en la seva estètica. Emparentada amb el sensual cromatisme de Strauss, s'ha dit que és l'òpera que a Mahler li hagués agradat escriure.
1913	La vida breve	Manuel de Falla	Un apassionat drama espanyol influït pel verisme i per l'estètica típica de la sarsuela castissa, però amb una tècnica orquestral i una brillantor que han fet d'aquesta obra l'òpera en espanyol més representada.
1913	L'amore dei tre re	Italo Montemezzi	És la primera òpera del postverisme. En aquesta òpera són especialment notables els leitmotiv.
1914	El rossinyol	Ígor Stravinski	Aquesta petita òpera recorda, tant per la forma en què es va realitzar com per la música, a les òperes sobre contes fetes per Rimski-Kórsakov, professor de Stravinski. També s'hi poden veure trets de l'impressionisme, sobretot del llenguatge musical de Debussy.
1914	Francesca da Rimini	Riccardo Zandonai	En aquesta obra, Zandonai ja ha abandonat l'estètica verista per centrar-se en episodis històrics de la Itàlia renaixentista. El llenguatge simfònic de l'orquestra rep un tractament molt eficaç.
1915	Mona Lisa	Max von Schillings	Després de l'enorme buit que havia deixat la mort de Wagner en els escenaris alemanys, Schillings va ser considerat un possible successor. Tanmateix Schillings desitjava una dramatúrgia canviant, més melodia, més color en l'orquestra i més erotisme den l'argument. El tema era de gran actualitat en el moment, perquè la pintura de Leonardo da Vinci havia estat robada del Louvre el 1911 i redescoberta a Florència el 1913.
1916	Goyescas	Enric Granados	Amb influències del verisme italià, és mundialment famós el seu intermezzo, sovint interpretat en concert. Malgrat el seu prestigi, no és un títol freqüent en el repertori.
1917	La rondine	Giacomo Puccini	No va ser un èxit al principi i Puccini la va revisar força dues vegades. Tanmateix, no ha aconseguit quallar mai i encara avui es representa molt poc.
1917	Arlecchino	Ferruccio Busoni	Es va estrenar conjuntament amb Turandot. Escrita en estil neoclàssic, inclou al·lusions iròniques a convencions operístiques i situacions típiques de final del xviii i principis del XIX.
1917	Turandot	Ferruccio Busoni	Busoni conserva el to desimbolt i burlesc de l'obra teatral de Carlo Gozzi, basada en l'antic conte de Les mil i una nits.
1917	El gato montés	Manuel Penella Moreno	El seu èxit es deu en gran part a la seva visió a l'estranger com a obra exòtica d'Espanya pel seu tractament del món taurí. Malgrat això, ha desaparegut del repertori. N'és molt famós el pasodoble tocat en tota mena d'ambients.
1917	Palestrina	Hans Pfitzner	Hans Pfitzner recuperà el motiu de la llegenda de la salvació de la música eclesiàstica a mans de Palestrina, estudiant la història de la música d'August Wilhelm Ambros. Estilísticament mantingué la polifonia de l'època de Palestrina, però no es va atendre realment a la historia. Per transmetre el colorit de l'època, estudià la Missa Papae Marcelli de Palestrina i afegí a la partitura cites d'aquesta obra.
1918	El castell de Barbablava	Béla Bartók	L'única òpera de Bartok és un drama psicològic intens i un dels seus treballs més importants. Bartok va cuidar la tonalitat en què està compost cada un dels passatges, amb una orquestració diferent dedicada a cada una de les portes.
1918	Die Gezeichneten	Franz Schreker	Comparat amb Wagner pel seu talent i la seva doble condició de compositor i llibretista, Schreker enlluerna en aquesta òpera per la seva sumptuosa imaginació sonora. Die Gezeichneten requereix una orquestra de gairebé 120 membres. Una partitura que en la seva època va ser considerada molt complexa, tant, que els músics que la van estrenar van exigir un sobresou.
1918	Il Trittico	Giacomo Puccini	Trilogia composta per Il tabarro, Suor Angelica i Gianni Schicchi. Actualment aquestes tres òperes d'un acte no se solen representar juntes. Normalment els teatres en representen dues o n'enllacen una amb una altra òpera curta.
1918	La dona sense ombra	Richard Strauss	L'alt contingut simbòlic del complex llibret d'Hugo von Hofmannsthal ens parla de la immortalitat i la vida terrenal. Tot i algunes idees una mica vagues, l'admiració per aquesta obra creix a mesura que l'escoltes.
1920	Der Schatzgräber	Franz Schreker	Fou una de les òperes més representades a Alemanya a l'època de la República de Weimar (1920-1932): en aquest període se'n feren 385 representacions. Amb l'arribada del nacionalsocialisme al poder, es va prohibir la representació de les seves obres i a ell se li imposà la prohibició de treballar com a director d'orquestra i com a professor de música per motius racials.
1920	La ciutat morta	Erich Wolfgang Korngold	L'òpera més coneguda de Korngold, amb rivets simbolistes, fortíssimament influenciada per l'obra de Strauss.
1920	Les excursions del Sr. Brouček	Leoš Janáček	És interessant per la originalitat i la radical construcció musical, contenint fragments d'excel·lent música: el duet amorós entre entre Málinka i Mazal, la descripció musical del retorn del Sr. Brouček des de la lluna o els cors del segon acte.
1921	Il piccolo Marat	Pietro Mascagni	Ja amb un estil postverista, l'òpera la va estrenar a Roma el tenor català Hipólito Lázaro, un dels pocs que tenia la potència i la resistència física necessàries per a aquest paper esgotador.
1921	Kàtia Kabànova	Leoš Janáček	La primera de les grans òperes de l'última maduresa de Janáček, basada en una obra d'Aleksandr Ostrovski sobre el fanatisme religiós i l'amor prohibit en la Rússia provincial.
1921	L'amor de les tres taronges	Serguei Prokófiev	Una òpera còmica basada en un conte de fades de Carlo Gozzi. El seu enorme repartiment i el ritme ràpid deixen poc espai a les àries, encara que la partitura estigui plena de vida i humor. La melodia més famosa és la marxa del segon acte.
1921	Assassí, esperança de les dones	Paul Hindemith	Estructurada en quatre seccions diferents, equivalents als moviments d'una simfonia. Hindemith es basa en models de Richard Strauss pel que fa a la instrumentació, de Richard Wagner pel lirisme i Franz Schreker per l'«opulència». Fou estrenada conjuntament amb El Nusch-Nuschi, que juntament amb Sancta Susanna -estrenada un any després-, totes tres d'un sol acte, formen una trilogia expressionista.
1922	Giulietta e Romeo	Riccardo Zandonai	A part del tractament postverista, destaca la integració del cinema en la narració, amb el recorregut a cavall de Romeo, mentre es veu avançar, filmada, una carretera amb arbres que van passant.
1922	Venus	Othmar Schoeck	L'obra més romàntica de Schoeck. Armin Rüeger, inspirat en un conte de Prosper Merimée, redactà un llibret en tres actes, l'acció de la qual es desenvolupà aproximadament el 1920, en una mansió rural del sud de França.
1922	Mavra	Ígor Stravinski	Òpera curta que conté dues àries, un duet, i un quartet, interpretats per quatre personatges. L'òpera és alhora un homenatge als escriptors russos i una sàtira dels costums burgesos i del subgènere romàntic Romeu i Julieta, i en definitiva una sàtira de les òperes del segle xix.
1923	El retablo de Maese Pedro	Manuel de Falla	Per a aquesta nova obra, Falla va utilitzar material de diversos cançoners renaixentistes, iniciant així una nova etapa allunyada de les anteriors obres "andaluses" i acostant-se a la tendència neoclàssica a la que s'havien adherit personalitats com Stravinski.
1924	Erwartung	Arnold Schönberg	L'obra és un monòleg per a soprano i gran orquestra. D'una duració propera a una mitja hora, se sol interpretar amb El castell de Barbablava de Béla Bartók, donat el seu caràcter i temes semblants. L'òpera és d'una gran complexitat i exigència, fet que, donada la seva brevetat, fa que sigui poc representada.
1924	La guineueta astuta	Leoš Janáček	Una de les obres més populars del compositor, la història es basa en uns dibuixos sobre animals del camp txecs. Curiosa faula amb un equip de cantants que han de representar animals en una de les peces més coloristes i curioses del repertori operístic.
1924	Die glückliche Hand	Arnold Schönberg	Els colors exerceixen en aquesta obra un paper molt important. No només els colors tímbrics de la gran orquestra, sinó els que suggereixen els llums sobre l'escena, amb un crescendo lumínic.

1925 – 1949

Ferruccio Busoni

Alban Berg

Paul Hindemith el 1923

Serguei Prokófiev

Arnold Schönberg

Data	Títol	Autor	Comentari
1925	Doktor Faust	Ferruccio Busoni	Busoni pretenia que aquesta òpera fos el clímax de la seva carrera, però la va deixar inacabada a la seva mort. És una obra molt complicada, difícil de muntar en un teatre d'òpera i amb nombrós personal i per tant s'ha representat poc. Va incloure fragments d'obres seves diverses.
1925	Wozzeck	Alban Berg	Una de les òperes clau del segle xx. Basada en una trama sorprenentment antiheroica, l'obra de Berg barreja tècniques atonals amb altres més tradicionals, i li va donar un estructura de música simfònica. Va trigar vuit anys a compondre-la i la seva influència en compositors posteriors és difícil d'exagerar.
1925	Judith	Arthur Honegger	El centre musical de l'obra està format per la impressionant actuació del cor, pel que sovint s'ha catalogat aquesta obra com una òpera-oratori.
1925	L'Enfant et les Sortilèges	Maurice Ravel	Cal una gran orquestra, un cor d'adults, un cor infantil i vuit solistes, la major part dels quals canten diversos papers. Tot plegat dificulta la seva programació. Ravel utilitza alguns subtils leitmotiv al llarg de l'obra. Les melodies són emfatitzades per una orquestra que el mateix Ravel va manifestar que havia modelat com la de George Gershwin o les de les operetes americanes de l'època. Tot i això, l'obra no evita el virtuosisme de l'escriptura orquestral.
1926	Cardillac	Paul Hindemith	Una òpera en l'estil neoclàssic de Hindemith sobre un joier psicopàtic. Hindemith va revisar la partitura perquè el modisme musical semblava tosc i indisciplinat. Aquesta segona versió va aparèixer el 1952.
1926	El rei Roger	Karol Szymanowski	Una de les òperes poloneses més importants, està plena d'harmonies orientals. Szymanowski va crear una partitura entre exòtica i impressionista, encara que les llargues esperes per acabar aquest projecte van provocar que s'hi vegin estils diversos.
1926	El cas Makropoulos	Leoš Janáček	Janáček va voler fer un experiment musical i lingüístic per renovar el gènere, amb una actitud propera a l'expressionisme. No va tenir seguidors i Janáček va morir dos anys més tard sense haver-hi insistit.
1926	Turandot	Giacomo Puccini	L'última òpera de Puccini fou deixada inacabada a la seva mort; s'encarregà de completar-la el compositor Franco Alfano. Es pot considerar postverista per tal com tracta la idea de l'amor sense la mort dels amants, i alhora com a finalitat a la qual es llencen aquests desafiant els perills. És molt famosa la seva ària de tenor Nessun dorma.
1927	Oedipus Rex	Ígor Stravinski	És una òpera molt breu i juntament amb The Rake's Progress són les dues òperes de Stravinski que han passat a formar part del repertori operístic. L'obra està estructura segons les formes clàssiques d'ària, duos i escenes corals. Cocteau, seguint les indicacions de Stravinski, va crear una acció dramàtica estàtica i de contundent rigidesa, amb la que qualsevol detall cobra un inusitat protagonisme. Els seus personatges són comparables a estàtues vivents, la presència de les quals en escena no implica actuació, i solament la figura del narrador adquireix mobilitat en l'escena.
1927	Jonny spielt auf	Ernst Krenek	Òpera en un escenari quotidià, amb la ràdio que llavors era novetat, amb músics de jazz. Aquest esperit de l'època va agradar al públic però va fer dubtar als contemporanis elitistes.
1926	Háry János	Zoltán Kodály	Kodály, compositor nacional hongarès del segle xx, va estudiar les cançons folklòriques hongareses durant tota la vida. Aquesta òpera és una sàtira de l'ocupació dels Habsburg.
1927	Antigone	Arthur Honegger	Antigone va provocar un gran escàndol per la seva posada en escena de l'estrena. El mateix va passar en la reposició del 1954. Però l'obra s'ha anat imposant en el repertori internacional.
1928	Die Ägyptische Helena	Richard Strauss	Aquesta òpera es va quedar en un pla inferior respecte a altres mostres de l'enginy del tàndem Strauss-Hofmannstahl.
1928	Der Diktator	Ernst Krenek	Juntament amb Das geheime Königreich i Schwergewicht oder Die Ehre der Nation forma part d'una trilogia de tres òperes d'un acte que es varen estrenar el mateix dia. És una òpera tràgica però amb matisos irònics, ja que es tracta d'una reunió paradoxal d'una crisi política i una altra conjugal.
1928	Die Dreigroschenoper	Kurt Weill	Weill va saber crear un estil musical exquisidament vulgar, amb notables influències del jazz i un domini de la melodia monòtona i dels ritmes intensos. Fruit del gran talent del compositor, les cançons de l'òpera estan construïdes de forma senzilla però refinada al mateix temps.
1928	El giravolt de maig	Eduard Toldrà	És l'òpera més reeixida de creació catalana i una peça emblemàtica del període noucentista. Amb influències de Richard Strauss i, per tant, de Mozart. Es va estrenar al Palau de la Música Catalana.
1929	Neues vom Tage	Paul Hindemith	Tracta el tema del poder de la premsa i és una sàtira de la vida moderna, la celebritat i el matrimoni, que implica paròdies tant de la música de Puccini com del cabaret de Berlín.
1929	Nos	Dmitri Xostakóvitx	És una joia de les avantguardes soviètiques dels anys 20. Malgrat la poca freqüència en la que es representa avui dia, aquesta òpera va tenir en el seu moment una gran influència. Xostakóvitx, eclèctic, va situar el galop, la polca i el vals juntament amb l'interludi de concepció simfònica, els crits dels lacais durant les àries sèries o el diàleg prosaic sobre un fons de música sacra.
1930	Von heute auf morgen	Arnold Schönberg	La tècnica dodecafònica és aplicada amb vehemència en la partitura, que requereix dels cantants una concentració i un esforç extrems.
1930	Aufstieg und Fall der Stadt Mahagonny	Kurt Weill	Weill va usar una sèrie d'estils, incloent ragtime, jazz i contrapunt formal, especialment a l'Alabama Song. La violència de la música i del contingut de les cançons es va traduir en un descomunal escàndol quan es va representar per primera vegada.
1930	Z mrtvého domu	Leoš Janáček	No hi ha una trama teatral contínua, ni escenes realment operístiques: el nucli real de la peça són els monòlegs dels presos, en els quals descriuen la seva vida i els seus fets. Destaca per la seva singularitat la festa del segon acte, en la qual l'actuació teatral dels presos constitueix un exemple d'«òpera dins de l'òpera».
1903	La vedova scaltra	Ermanno Wolf-Ferrari	Coincideix de prop amb les convencions de l'òpera buffa del segle xviii en la seva mirada enginyosa o escèptica als mecanismes que regeixen la interacció de les relacions humanes. Fàcilment es podria confondre amb una obra de principis de segle. De fet, hi ha seccions importants que sonen com si haguessin estat escrits a mitjans del segle xix.
1932	Moses und Aron	Arnold Schönberg	Deixada inacabada a la seva mort, l'òpera de Schönberg freqüentment empra la tècnica dodecafònica. Complexa des de tots els punts de vista, ha estat representada en poques ocasions, ja que requereix un conjunt de professionals de gran altura i un cor extraordinàriament ben preparat.
1932	Der gewaltige Hahnrei	Berthold Goldschmidt	Goldschmidt accentua el ritme i el cant. Són perceptibles les influències de Stravinski i Hindemith, així com del jazz. Mitjançant l'ús de recursos romàntics i harmònics, aconsegueix destacats matisos emocionals.
1933	Arabella	Richard Strauss	Fou l'última en què Strauss utilitzà un llibret d'Hugo von Hofmannsthal. Concebut com un segon cavaller de la rosa, ambientada en una Viena a ritme de vals. L'estrena no fou reeixida, però amb el temps ha guanyat popularitat.
1934	Lady Macbeth de Msensk	Dmitri Xostakóvitx	Tingué molt d'èxit a Rússia fins al punt que el dictador Stalin la va anar a veure. Aquest es va molestar pel llenguatge musical avantguardista de l'òpera, que no es tornà a representar fins al 1963, revisada fins i tot en el títol: Katerina Izmailova.
1934	La fiamma	Ottorino Respighi	Òpera ben construïda plena d'historicisme, amb un llenguatge dens, encara influenciat pel verisme i per la rica instrumentació decimonònica.
1934	Canigó	Antoni Massana	Òpera de forta influència wagneriana, escrita sobre un llibret de Josep Carner basat en el famós poema homònim de Jacint Verdaguer.
1935	La dona silenciosa	Richard Strauss	Una òpera còmica basada en una obra de Ben Jonson. Sense la mà de Hofmannsthal, aquesta òpera té un punt massa cerebral que l'ha perjudicat i ha impedit una existència teatral comparable a la resta de les seves òperes.
1935	Porgy and Bess	George Gershwin	Inicialment un fracàs financer, una producció de 1941 que reemplaçava els recitatius de l'obra per diàleg parlat fou un èxit. La inclusió d'elements de jazz i d'espirituals negres li donaren un segell molt personal.
1937	Carmina Burana	Carl Orff	Segons un proverbi medieval, la mort forma part de la vida. Però Orff, un compositor amb un accentuat talent rítmic, sosté l'argument contrari a Carmina Burana, en l'ombra de la mort ressona la vida dels homes. L'obra va tenir una increible popularitat i va formar part d'un tríptic juntament amb Catulli carmina i Trionfo di Afrodite. Aquesta òpera es caracteritza per la seva forma estròfica sense desenvolopament, la seva periodicitat plàstica, la seva agilitat, i la seva melodia fragmentada.
1937	Lulu	Alban Berg	La segona òpera de Berg restà inacabada a la seva mort, però la finalització de Friedrich Cerha era reeixidament realitzada el 1979. Una barreja d'expressionisme i d'avantguardisme.
1938	Maties el pintor	Paul Hindemith	L'òpera més popular de Hindemith és una paràbola sobre un artista que sobreviu en un temps de crisi; reflecteix la pròpia experiència del compositor sota els nazis.
1938	Karl V	Ernst Krenek	Krenek va mostrar a través de l'òpera el problema de la responsabilitat política i la justificació de les accions d'un sobirà, utilitzant el mètode musical més complicat: la dodecafonia. Karl V va ser la primera òpera composta rigorosament amb aquest mètode.
1938	Friedenstag	Richard Strauss	Strauss retorna al pathos de Wagner, concretat sobretot en la declamació del text. Té un caràcter excepcional en el conjunt de les òperes de Strauss: un gran cor, varis personatges masculins ben definits i un conjunt compacte, fort i rude, que no es veu matisat per cap subtilesa.
1938	Julietta	Bohuslav Martinů	Descrita com «una òpera dels somnis», es tracta d'una obra en la qual es reuneix el surrealisme i el simbolisme en tots els nivells, i res és el que sembla. Tot i que no és melodiosa en un sentit convencional, la música en si és rica en colorit, fàcil en l'oïda, i veritablement inoblidable.
1938	Daphne	Richard Strauss	Pertany a l'últim període del compositor i és una de les més líriques de tota la seva producció. Strauss, l'home experimentat del teatre, va crear una òpera que representa una destil·lació dels seus assoliments com a compositor, que apunta el camí cap a una nova i última fase creativa. La partitura conté algunes de les músiques més encisadores del compositor.
1939	Der Mond	Carl Orff	El compositor la descriu com «Un petit teatre del món». Amb una durada d'aproximadament una hora, sovint s'aparella amb Die Kluge del mateix Orff.
1942	Capriccio	Richard Strauss	Aquesta òpera és un exercici intel·lectual que Strauss va portar a terme amb la col·laboració de Stefan Zweig.
1943	Die Kluge	Carl Orff	Orff va treballar el seu inconfusible estil amb variats ritmes vitals, amb diferents ostinati i també amb la intervenció de diversos instruments de percussió. Amb una durada d'aproximadament una hora i mitja, sovint s'aparella amb Der Mond del mateix Orff.
1943	Catulli carmina	Carl Orff	Per incrementar el resultat de Carmina Burana, Orff va realitzar un tríptic que continua amb aquesta obra ballada segons els poemes d'amor de Catul dirigits a la patrícia Clòdia. Aquesta segona part del tríptic vessa de gestos lingüístics extàtics i amb sorprenents efectes de percussió.
1944	Der Kaiser von Atlantis	Viktor Ullmann	Tot i que l'òpera va ser assajada a Theresienstadt el març de 1944, mai no hi va ser representada, atès que les autoritats nazis van veure en la figura de l'emperador un retrat satíric d'Adolf Hitler i la van censurar. Tant el compositor com el llibretista van morir al camp de concentració d'Auschwitz. No es va estrenar fins al 1975.
1944	Die Liebe der Danae	Richard Strauss	La penúltima òpera composta per Richard Strauss i l'última a estrenar-se, és poc habitual als teatres però suposa una festa per als amants de Strauss, amb àries, conjunts i interludis orquestrals omplint l'atmosfera de sumptuosos colors i riques textures.
1945	Peter Grimes	Benjamin Britten	Una fita en la història de l'òpera britànica, aquesta obra marcava l'arribada de Britten a l'escena de la música internacional. Es convertia en la primera òpera en anglès que arribava al repertori internacional des de Dido i Enees de Purcell.
1945	Guerra i pau	Serguei Prokófiev	Prokófiev retornava a la tradició de l'òpera històrica russa amb aquest treball èpic basat en una novel·la de Tolstoi. Poc representada per ser l'òpera que més solistes (37) necessita de tot el repertori.
1946	The Rape of Lucretia	Benjamin Britten	És la primera òpera de cambra de Britten, que fou concebuda per vuit vocalistes i tretze instrumentistes.
1946	The Medium	Gian Carlo Menotti	Considerat per molts la millor òpera de Menotti. L'obra és una denúncia de la simplicitat nord-americana en matèria de supersticions i creences, amb una música excel·lentment dosificada.
1947	Street Scene	Kurt Weill	Encantat amb el públic estatunidenc, Weill va intentar crear un nou estil d'òpera nord-americana, que fora alhora de qualitat artística i amb èxit comercial. El més interessant exemple en aquesta direcció el constitueix l'òpera Street Scene.
1947	Albert Herring	Benjamin Britten	Òpera de cambra on s'observa el virtuosisme compositiu de Britten, amb la seva forma d'acoblar els conjunts de cant més diferents i la seva paròdica fantasia. En l'escena en què Albert pren el beuratge màgic, Britten cita a Wagner (Tristan und Isolde).
1947	Les Mamelles de Tirésias	Francis Poulenc	La primera òpera de Poulenc és una curta comèdia surrealista basada en una obra de Guillaume Apollinaire. La música té elements melòdics francesos i conserva la frescor irònica del text.
1947	La mort de Danton	Gottfried von Einem	Amb la finalitat de que fos el més realista i genuïna possible, Einem va estudiar els textos i les melodies de la Revolució Francesa. L'estrena va tenir un gran èxit sobretot per les escenes de cor.
1946	The Telephone	Gian Carlo Menotti	L'òpera es compon de tres llargues trucades de telèfon, seguint una tendència neoclassicista en un estil dramàtic italià. En la del final sona un vals carregat d'agradables terceres i sextes.
1948	El gato con botas	Xavier Montsalvatge	Amb un llibret de Néstor Luján, adaptació del cèlebre conte infantil de Charles Perrault.
1948	Simplicius Simplicissimus	Karl Amadeus Hartmann	No es tracta d'una òpera amb una trama en el sentit habitual. Si el realisme és una posició espiritual que no desitja mostrar el superficial, sinó les estructures d'una constel·lació històrica, Simplicius és realista, però no ho és si per realisme s'entenen un naturalisme efectista. Amb referències a la música jueva, que un signe sonor de solidaritat del compositor amb la música perseguida pels nazis. La cita de la famosa Cançó de Florian-Geyer marca la vinculació musical entre la sort de Simplicius i la de molts altres mortals.
1949	Il prigioniero	Luigi Dallapiccola	Dallapiccola va utilitzar la tècnica dodecafònica al servei de l'expressió dramàtica. El presoner canta amb una melodia dissonant i singular, estructurada lliurement. Pel contrari, el gran inquisidor canta la melodia com una ària de mètrica regular acompanyada per armoniosos acord tonals.
1949	Antigonae	Carl Orff	L'adaptació d'obres de Monteverdi i la traducció d'Antígona per part de Hölderlin, representada a Viena el 1940, van permetre Orff reflexionar una vegada més sobre la relació amb temes arcaics.

1950 – 1974

Gian Carlo Menotti

Ígor Stravinski

Data	Títol	Autor	Comentari
1946	The Consul	Gian Carlo Menotti	Aquí Menotti recorre a les tècniques del verisme per a il·lustrar de manera commovedora les situacions. Va tenir un gran èxit internacional, amb 270 representacions ininterrompudes a Nova York.
1951	Amahl and the Night Visitors	Gian Carlo Menotti	Aquesta història de Nadal fou la primera òpera específicament escrita per a la televisió.
1951	La condemna de Lúcul	Paul Dessau	En l'Alemanya de la postguerra, Dessau fou el model de compositor inspirat per motivacions ètiques i va sintetitzar de forma exemplar les tècniques musicals modernes amb els esquemes compositius tradicionals. Aquesta òpera no només investiga les causes conjunturals de la guerra, sinó que amplia el seu camp d'acció en la por a la mort i la set de poder.
1951	Billy Budd	Benjamin Britten	Considerada una de les millors del segle xx, és una obra perfecta sobre les imperfeccions humanes. Tots els protagonistes són masculins, incloent-hi el cor.
1951	The Rake's Progress	Ígor Stravinski	El treball operístic més important de Stravinski, sobre un llibret de W. H. Auden inspirat pels gravats de William Hogarth, sembla posterior a Mozart musicalment. Consta que Stravinski va demanar les partitures de les òperes de Mozart per amarar-se bé del seu estil.
1952	Boulevard Solitude	Hans Werner Henze	Es tracta de la primera obra de Henze que va tenir un autèntic impacte. L'òpera destaca per la punyent influència del jazz i de la música popular parisenca, el que va constituir una novetat, en haver estat Henze associat fins llavors amb el dodecafonisme.
1953	El procés	Gottfried von Einem	Per aquesta òpera, Einem va ser titllat de comunista –per intentar ajudar a Bertolt Brecht– i per això fou expulsat del Festival de Salzburg.
1953	Trionfo di Afrodite	Carl Orff	Per la part final del seu tríptic, Orff continua utilitzant els poemes de Catul, ara els dedicats a les bodes i per la part final va reservar les impressionants estrofes dels cors d'Eurípides. En aquesta tercera part domina la veu per sobre dels instruments i Orff utilitza un nou procediment per gestionar la tonalitat i opta per una nota central.
1954	L'àngel de foc	Serguei Prokófiev	Prokófiev no va ser a temps per veure el que s'ha considerat el treball més d'avantguarda del món operístic. Una rondalla intensa i simbolista sobre el bé i el mal.
1955	Il cappello di paglia di Firenze	Nino Rota	Paròdia de l'òpera bufa i el melodrama romàntic. Com a compositor cinematogràfic, utilitza amb habilitat el leitmotiv per a les situacions que es repeteixen. S'hi uneixen els costums de la comèdia de boulevard francesa amb els recursos de l'òpera bufa italiana.
1954	Un altre pas de rosca	Benjamin Britten	Òpera de cambra basada en la història d'un fantasma de Henry James. Consisteix en un tema i quinze variacions basat en la sèrie de dotze notes pròpia del sistema dodecafònic.
1955	The Midsummer Marriage	Michael Tippett	Òpera en un modern estil britànic primerenc en què el vocabulari i els efectes harmònics dissonants no són suficients per espantar als amants de l'òpera del segle xix. Musicalment, Tippett diferencia els regnes del món mundà del transcendent i sobrenatural. Les escenes que envolten Bella i Jack, per exemple, utilitzen recitatius relativament simples, àries i conjunts típics de l'òpera buffa. La música associada amb Mark i Jenifer i les seves experiències místiques i la representació del sobrenatural, és més complexa, amb un sofisticat llenguatge harmònic i rítmic, un lirisme intens i una dignitat jeràrquica.
1956	El rei cérvol	Hans Werner Henze	Es tracta d'una òpera-conte, que es contraposa a la idea de materialisme dels anys cinquanta, amb una actitud barroca i molta varietat musical. En definitiva, una síntesi de diferents formes d'òpera tradicionals, que també inclou la simfonia.
1957	Dialogues des Carmélites	Francis Poulenc	La millor òpera de Poulenc se situa en un convent durant la Revolució Francesa.
1958	Vanessa	Samuel Barber	Vanessa va guanyar un premi Pulitzer el 1958. Bastant pròxima al verisme i al postromanticisme, quasi sempre dins d'un marc tonal convencional.
1959	La Voix humaine	Francis Poulenc	El llibret consisteix en la darrera conversa telefònica d'una dona amb el seu estimat, que ara està enamorat d'algú altre. Durant la trucada, que és un monòleg, la dona explica que s'ha intentat suïcidar perquè l'han abandonat. L'obra té llargs passatges de cant sense acompanyament musical que exigeixen que la intèrpret tingui unes bones dots d'actuació.
1960	El somni d'una nit d'estiu	Benjamin Britten	Britten aconsegueix mitjançant la tonalitat crear un ambient fantàstic, despertant influències barroques i caracteritzant als personatges com a esperits. Amb una orquestra de cambra i el seu limitat ventall tímbric, el compositor aconsegueix caracteritzar de forma diferent els tres mons de l'òpera: el regne de les fades, el dels amants atenesos i el dels artesans.
1961	The Greek Passion	Bohuslav Martinů	És l'última obra de grans dimensions de Martinů, que el situa entre els compositors més destacats de la seva generació. L'obra, en la qual es fonen els elements populars amb la salmòdia religiosa, posseeix una força i una expressivitat molt directa, apel·lant a temes tan actuals com el fanatisme, la manca de solidaritat, el racisme o la persecució ideològica.
1961	Intolleranza 1960	Luigi Nono	Marcada per elements d'introversió i de delicadesa lírica. L'òpera pretén humanitzar l'ésser humà, confós per la creixent intolerància racial, nacional, social i ideològica.
1963	Passaggio	Luciano Berio	El singular d'aquesta òpera, qualificada de missa escènica per Berio i que al·ludeix a textos bíblics, és el cor, que ha d'expressar-se en italià, anglès, francès, alemany i llatí. Aquest es manifesta al públic com a part del poble que acompanya la passió amb indiferència i apatia, immutable i mancat de compassió.
1965	El jove lord	Hans Werner Henze	Henze s'aparta de l'escola de Darmstadt, i escull un estil inspirat en Mozart i Rossini. Si bé això va desconcertar a la crítica, va ser un gran èxit per al públic.
1965	Die Soldaten	Bernd Alois Zimmermann	És una obra mestra quant a la tècnica de la composició. Tota l'obra es basa en una única i simètrica sèrie, que s'aplica a paràmetres com la durada dels tons, el ritme, la densitat de les frases i a la mètrica. Cadascuna de les escenes està construïda sobre una forma musical diferent.
1966	Les bacants	Hans Werner Henze	Henze es va basar en els recents estudis sobre la simfonia per compondre aquesta òpera. El paper de Dionisio té una gran força cromàtica, mentre que la figura de Penteo és diatònica. L'ús dels dotze tons crea les relacions.
1966	Aventures & Nouvelles Aventures	György Ligeti	En lloc dels monòlegs i diàlegs habituals, Ligeti presenta un text reduït a sons, síl·labes, paraules o fragments de composició, tots individuals, que al final desdibuixen qualsevol classe d'història narrable.
1969	Die Teufel von Loudun	Krzysztof Penderecki	Basada en un fet real: la mort a la foguera de Urbain Grandier. Penderecki va voler representar dràsticament la crueltat, va utilitzar escassos mitjans musicals per tal que el text fos intel·ligible. L'obra es mou entre dos extrems: la contemplació mística, per un costat, i l'agitació i l'obsessió, per l'altre. Després de recels inicials per part del públic, va pujar als escenaris de tot el món.
1971	La visita de la vella dama	Gottfried von Einem	L'obra mestra d'Einem. Basat en el principi de la tonalitat, cada personatge està caracteritzat en funció d'un motiu musical amb el què se l'associa durant tota l'obra.
1971	Staastheater	Mauricio Kagel	En aquesta obra, Kagel va demostrar mecanismes d'audició i formes de crear música, i va demostrar comicitat com a resultat de l'exageració.
1973	Mort a Venècia	Benjamin Britten	Aparentment sembla tractar la història de l'amor homosexual d'un escriptor gran. Però si es mira des d'un pla més profund, diserta sobre el conflicte entre la bellesa i la passió, entre Apol·lo i Dionís.

Des de 1975

Data	Títol	Autor	Comentari
1975	Al gran sole carico d'amore	Luigi Nono	L'òpera és dramàtica tot i que no implica cap acció narrativa: en el sentit estricte, no passa res. El llibret consisteix en una unió de textos seleccionats i ordenats per Nono i Iuri Liubimov.
1976	Einstein on the beach	Philip Glass	Els seus episodis musicals tenen poc a veure amb una òpera tradicional, encara que el cant, especialment el del cor, no deixa de tenir prou característiques per englobar aquesta obra en la tradició operística occidental.
1976	We come to the river	Hans Werner Henze	La complexitat de la trama és subratllada per l'estructura musical. Cançons, àries o madrigals tenen aquí cabuda, l'himne es troba al costat del charleston o la gavota.
1978	Le Grand Macabre	György Ligeti	Aquesta òpera arriba en un punt en el qual l'estil de Ligeti està canviant substancialment. Des d'aquí en endavant el compositor adoptaria una manera de fer música molt més eclèctica, que deixaria enrere les qüestions texturals i microtonals que l'havien ocupat en els anys anteriors.
1979	Jakob Lenz	Wolfgang Rihm	Òpera de cambra en la que en alguns moments es pot apreciar la tradició romàntica de l'òpera, així com la tècnica de recitació de la Segona Escola de Viena o l'atonalitat.
1980	Satyagraha	Philip Glass	Clar exemple de minimalisme aplicat a aquest gènere, amb múltiples escenes que es representen de forma simultània. D'aquí que es produeixi una certa anivellació totalitzadora entre els diferents plans temporals: passat, present i futur.
1981	Licht	Karlheinz Stockhausen	Cicle de set òperes que tracta sobre les costums associades a cada dia de la setmana en diverses tradicions històriques – dilluns, naixement i fertilitat; dimarts, conflicte i guerra; dimecres, reconciliació i cooperació; dijous, viatges i aprenentatge; etc. - juntament amb la relació e interacció entre tres personatges arquetips: Llucifer, Miquel i Eva. El tractament que dona a les veus i als textos alguns cops s'allunya de l'ús tradicional: els personatges són esquematitzats per ser presentats per instruments, ballarins o cantants, i en algunes parts de Licht va utilitzar textos escrits o improvisats en llenguatges simulats o inventats.
1981	Baal	Friedrich Cerha	Cerha va disposar l'obra de manera que s'assolís un continu ambient sonor mitjançant la fusió dels diversos elements estructurals. L'òpera està fortament influenciada pel model d'Alban Berg.
1982	La vera storia	Luciano Berio	L'èxit de l'estrena es va deure en gran part a l'actuació de la gran estrella italiana Milva, sota la direcció de Lluís Pasqual.
1976	The english cat	Hans Werner Henze	Vol ser una crítica social dels beats i la hipocresia. Estilísticament se situa al costat d'Offenbach, Verdi, Rossini i Donizetti, així com de Kurt Weill.
1983	Saint François d'Assise	Olivier Messiaen	És una obra central del segle xx, amb una duració de més de quatre hores, una orquestra colossal i un cor format per cent-cinquanta membres. S'ha generalitzat la pràctica de fer-ne alguns fragments en concert.
1984	Un re in ascolto	Luciano Berio	El títol és un joc de paraules entre Europa i òpera, que Cage explica així: Els europeus ens han omplert de les seves òperes durant segles, i ara els les torno totes de cop.
1986	Die schwarze Maske	Krzysztof Penderecki	Penderecki va integrar música original en la seva concepció global, com per exemple a Dies Irae, on va agafar la seqüència musical anomenada «Dia de la ira» de les misses de difunts medievals. El seu estil recitatiu ple de matisos, el seu sentit del moviment i els indicis d'experiències romàntiques, així com les tècniques avantguardistes, varen servir al compositor per a la interpretació de l'irreal.
1987	Europera	John Cage	Britten aconsegueix mitjançant la tonalitat crear un ambient fantàstic, despertant influències barroques i caracteritzant als personatges com a esperits. Amb una orquestra de cambra i el seu limitat ventall tímbric, el compositor aconsegueix caracteritzar de forma diferent els tres mons de l'òpera: el regne de les fades, el dels amants atenesos i el dels artesans. Són cinc treballs operístics que volen ser un homenatge i coronació a la conclusió de tota la història de l'òpera.
1987	Nixon in China	John Adams	Ni tan sols Mozart, Verdi, Wagner o Puccini varen aconseguir representar les seves òperes en tants teatres en tant de poc temps. I només era la seva primera òpera, basada en la rellevant visita de Richard Nixon a la Xina.
1990	El mar traït	Hans Werner Henze	Els tres personatges principals són representats per tres tipus diferents d'instrumentació. Al conjunt s'hi uneixen els instruments de percussió.
1991	The death of Klinghoffer	John Adams	Segona òpera d'Adams, també basada en fets reals de la història recent. Segons el mateix compositor, es tracta d'una representació de la Passió a l'estil de Johann Sebastian Bach.
1990	Venus i Adonis	Hans Werner Henze	Henze uneix l'antiguitat amb el present mitjançant dues accions paral·leles. Per a ressaltar la distància temporal, els cantants amb vestits actuals cantin recitatius i cançons de ball, mentre que els personatges de l'antiguitat canten boleros.
1990	Vincent	Einojuhani Rautavaara	Aquesta òpera és el fruit d'anys d'intensa dedicació per part de l'autor a l'obra de Vincent van Gogh. En la música de Rautavaara hi són presents i sintetitzades de forma molt original totes les tendències estilístiques del segle xx.
1992	Das Schloss	Aribert Reimann	El dibuix psicològic que fa Reimann de les parts vocals aconsegueix el punt més àlgid en aquesta òpera basada en l'obra de Kafka.
1992	La vida amb un idiota	Alfred Schnittke	Schnittke va fer ús de tots els registres musicals per aconseguir un tapís subtilment rítmic. El concepte bàsic del tema és el domini de l'irracional sobre el racional, pols oposats personificats en l'escriptor d'eloqüents paraules i l'idiota que només crida Aj.
1993	The Cave	Steve Reich	Reich no desitja crear un obra de cant tradicional, sinó que prefereix utilitzar una tècnica vocal desproveïda de vibrato, habitual de l'Edat Mitjana i en la música pop, per tal que la tonalitat soni tant natural com sigui possible.

Bibliografia consultada

• (castellà) ALIER, Roger. Guia Universal de la ópera. Barcelona, 2007, Ediciones Robinbook. ISBN 978-84-96924-03-1
• (castellà) Batta, András. Ópera: compositores, obras, intérpretes. Trucatriche, 1999. ISBN 978-3-8290-2830-1. 
• (castellà) RIDING, Alan; DUNTON-DOWNER, Leslie. Ópera. Ed. Espasa Calpe. pàg. 290. ISBN 978-84-670-2605-4
• (castellà) RÉMY, Pierre-Jean. Diccionario del amante de la ópera. Barcelona, 2006, Ed. Paidós. ISBN 84-493-1871-8
• (anglès) The Viking Opera Guide, 1993. ISBN 0-670-81292-7
• (anglès) The New Grove Dictionary of Opera, 2001 ISBN 0-333-60800-3

Enllaços externs

• Operabase.com. Llista de les òperes més representades Arxivat 2016-03-03 a Wayback Machine.