Acefalisme
L'acefalisme fou un moviment herètic denominat també dels acèfals[1] o casianistes perquè no tenien jerarquia sobre d’ells, sense caps, ni reconeixen ni obeïen al papa, i deien ser enviats de Roma.
Sorgí el 829 al poble de Ipagro, Egrabo o Cabra, denominat pels àrabs Poley, pertanyent a la metròpoli de Sevilla de la província eclesiàstica Bètica; predicaven una doctrina herètica amb desviacions arrianes, amb cert atansament al judaisme, tot i reinterpretant a la vegada les heretgies migecianistes. Fou encapçalat per Antifrasi Cuneiric[2] i format per moviments casianistes, jovinians i simoníacs.
Els seus errors o heretgies eren més de tipus ritual que doctrinal, i foren:
- Menjar apartats dels demés, al considerar immund el menjar dels gentils, abstenint-se d’ingerir els aliments d’aquests per ser impurs, igual que feien els primers cristians.
- Fer dejuni els divendres i el dia de Nadal si queia en festiu, així com altres festius si queien en divendres, com feien els maniqueus i priscil·lianistes.
- No venerar ni adorar les relíquies dels sants.
- Pervertir i falsificar la manera de batejar.
- Considerar que tots ells eren sants per ser sacerdots, adquirint la santedat sacerdotal des del mateix moment que eren ordenats amb la unció dels crisma, amb oli d’oliva i perfums.
- Manifestar que les ordenacions dels bisbes i dels clergues a Hispània eren errònies perquè les feia el clergat i el poble, a diferencia de les seves que foren ordenats a Roma, i també es consagraven a si mateixos per mitjà dels seu fundador Cuneiric.
- No tenir residència fixa com els migecianistes.
- Prohibir als seus, al considerar-se sants, rebre el sagrament de la penitència de sacerdots catòlics, inclòs l’últim dia, encara in hora mortis.
- Donar l’Eucaristia in manu a homes i dones segons el ritual de jueus i herètics, i refusar combregar amb els demés cristians que no fossin casianistes, donant la comunió als excomunicats.
- Aprovar la bigàmia, l’incest, els matrimonis entre parents i entre infidels, els matrimonis mixtes amb musulmans, i la convivència dels suposats clergues amb dones que no fossin parentes pròximes, tot i essent censurat pels cànons de l'Església.[3]
- Aconsellar l’exercici de la medicina als sacerdots, i altres negocis com el comerç, inclòs altres més mundans com la regència de tabernes.
Per tal d’erradicar aquestes heretgies fou convocat el concili de Còrdova de 839,[4][5] per Recafredo, bisbe de Còrdova i Egrabo, i presidit per Wistremiro, arquebisbe de Toledo, conegut pel Ms. 22 de l’arxiu de la catedral de Lleó, descobert per P. Flórez que l'imprimí a España Sagrada.[6]
L'acta d’aquest concili mostra que tractà com a únic assumpte la condemna de les heretgies dels acèfals, essent important per la instrucció que dona, en base a la doctrina dels Pares de l'Església, contra els errors d'uns heretges que volien formar un cos segregat d'ella,[7][8] decretant la condemna d’excomunicació i l’entredit a tota la població o església cismàtica de Epagro, i contra tots aquells que abracin aquesta heretgia, i aquells que tinguin actituds apartades de les prescripcions dels cànons de l'Església catòlica.[9]
Referències
[modifica]- ↑ Sevillano Calero, Francisco «Risques i Corbella, Manel (dir.), Un segle d’història de Catalunya en fotografíes, 4 vols., Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 2010-2012». Pasado y memoria, 12, 2013. DOI: 10.14198/pasado2013.12.08-8. ISSN: 1579-3311.
- ↑ Enciclopedia Universal Ilustrada Europeo-Americana. vol. XII, 1985-1988, pags. 133-134.
- ↑ Ullmann, Walter «Conciliorum Oecumenicorum Decreta. Edited by Joseph Alberigo, Joseph A. Dossetti, Pericles Joannou, Claude Leonardi and Paul Prodi. Pp. xxiv + 1136 + 170». The Journal of Ecclesiastical History. Bologna: Istituto per le scienze religiose, 3rd ed., vol. 25, núm. 2, 1974-04, 1973, pàgs. 222–222. DOI: 10.1017/s0022046900045905. ISSN: 0022-0469.
- ↑ Sabanés i Fernández, 2022, p. 101-128.
- ↑ Martínez Díez. «Córdoba 839 (Concilio de)». A: Diccionario de Historia Eclesiástica de España. Vol. I, 1972, pàg. 543.
- ↑ Flórez, P. España Sagrada (Tomo XV, segunda ed..
- ↑ Paniagua Aguilar, David. Concilios Hispánicos de Época Visigótica. Fundación Ignacio Larramendi, 2011, pàgs. 47-48.
- ↑ Menéndez y Pelayo, Marcelino. Historia de los Heterodoxos Españoles, Libro I, cap. II, 2003, pàg. 301.
- ↑ Sabanés i Fernández, 2022, p. 123.
Bibliografia
[modifica]- Sabanés i Fernández, Roser. Los concilios de la provincia eclesiástica Bética en los siglos VIII y IX. 1ª ed. Córdoba: Ed. Almuzara, 2022. ISBN 978-84-18757-63-1.