Vés al contingut

Josep Maria Batista i Roca

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Plantilla:Infotaula personaJosep Maria Batista i Roca
Imatge
Monument a Josep Maria Batista i Roca, al carrer Batista i Roca, Barcelona. Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement23 juny 1895 Modifica el valor a Wikidata
Barcelona Modifica el valor a Wikidata
Mort27 agost 1978 Modifica el valor a Wikidata (83 anys)
Barcelona Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupacióhistoriador, etnòleg Modifica el valor a Wikidata
Membre de
Participà en
12 maig 1934Manifest per la conservació de la raça catalana Modifica el valor a Wikidata

Josep Maria Batista i Roca (Barcelona, 26 de juny de 1895 [1] - Barcelona, 27 d'agost de 1978) fou un historiador, etnòleg i polític català.[2][3] És considerat un dels fundadors de l'antropologia de base científica a Catalunya.

Família

[modifica]

Nasqué al Barri de la Ribera a Barcelona el 1895. Fill de Joan Batista i Garriga natural de Sant Andreu de Palomar i d'Assumpció Roca i Heras (germana de Josep Maria Roca i Heras) natural de Barcelona.

Biografia

[modifica]

Estudià dret i també lletres a la Universitat de Barcelona des del 1911, on fou un dels fundadors de l'Arxiu d'Etnografia i Folklore de Catalunya el 1917.[3] Allí va fer amistat amb Francesc Cambó i Batlle. Des del 1914 era membre de Centre Excursionista, de la secció de folklore del qual va ser secretari.[2]

Residí alguns anys a Londres i a Oxford, on es dedicà a l'etnologia. També hi va publicar un catàleg de les obres lul·lianes d'Oxford (1915-1916), i començà les seves recerques, continuades posteriorment, sobre la situació dels exiliats catalans a Anglaterra i Occitània durant el segle xix.[3][2] Allí el va sorprendre la Primera Guerra Mundial i va estar un temps a Dublín, on fou influït pel moviment nacionalista irlandès. Al tornar, fou un dels introductors de l'escoltisme als Països Catalans,[3] juntament amb el doctor Pere Gabarró i Garcia, fundant el 1927 (i posteriorment impulsà amb Mn. Antoni Batlle[4]) l'organització dels Minyons de Muntanya,[3] de la qual fou Cap escolta nacional fins al 1959. També fou un dels fundadors de la revista "Excursionisme" publicada breument entre 1928 i 1930.[2] El 1926, després de la detenció de l'escamot de la Bandera Negra que va intentar assassinar Alfons XIII d'Espanya en el complot de Garraf, Batista i Roca es va fer càrrec de la Societat d'Estudis Militars (SEM), que va intentar convertir en ORMICA (Organització Militar Catalana), i que va integrar el Grup 1640, organització secreta i clandestina. També fou el fundador de l'agrupació patriòtica Palestra,[3] força influïda pels sokols txecs i eslovacs.

Quan Francesc Macià i Llussà proclamà la República Catalana el 14 d'abril de 1931, va crear amb Pere Màrtir Rossell i Vilar i amb Miquel Arcàngel Baltà i Botta una Guàrdia Cívica entorn el President, per a defensar la República Catalana acabada de constituir,[2] amb la pretensió que amb el temps esdevingués una Guàrdia Nacional de Catalunya. Durant els Fets del sis d'octubre de 1934 va donar suport a la proclamació del president Lluís Companys i Jover. Més tard, el 23 de juny de 1938, faria gestions a Londres com a delegat de la Generalitat de Catalunya amb Nicolau Maria Rubió i Tudurí per tal d'aconseguir signar un armistici que aïllés Catalunya d'una Espanya que veia ja en mans de Franco.

En completar-se l'ocupació franquista de Catalunya el 1939 es va exiliar a Anglaterra, on fou professor d'història al Trinity College de la Universitat de Cambridge.[3] Com a tal, fou l'encarregat d'escriure el capítol sobre la crisis hispànica de l'inici de l'edat moderna espanyola del The New Cambridge Modern History.[2] Allí va conèixer Arnold Joseph Toynbee. Profundament nacionalista, va promoure la formació d'una escola d'investigadors anglesos sobre temes catalans creant l'Anglo-Catalan Society,[3] va representar el PEN Club català, i també defensà els drets de Catalunya a la UNESCO i a altres instàncies internacionals. Políticament fou molt actiu entre els exiliats catalans a Anglaterra: El 1940 fou secretari del Consell Nacional de Catalunya a Londres, sota la presidència de Carles Pi i Sunyer.[3][2] Posteriorment fou el principal promotor del Consell Nacional Català, sorgit de la I Conferència Nacional Catalana celebrada a Mèxic el 1953,[3][2][5] juntament amb Gaspar Alcoverro, Joan Ballester i Canals, Carles Muñoz Espinalt i Joan Lucas i Masjoan.

Mort el dictador, l'any 1976 va poder tornar de l'exili, tot i que es va manifestar críticament sobre el pacte amb els franquistes que va caracteritzar la Transició.[3] Des d'aleshores va contribuir a la coneixença de Catalunya en els àmbits internacionals, creant per exemple la Unió Federalista de les Comunitats Ètniques Europees.[2] El 1977 va promoure un intent de crear un moviment popular d'agermanament occitano-català creant l'entitat cultural Centre d'Agermanament Occitano-Català, juntament amb Enric Garriga i Trullols i Joan Amorós, del qual va participar en la seva primera assemblea constituent com a president.[6]

Un temps després de la seva mort fou implicat amb Jaume Martínez Vendrell i Manuel Viusà i Camps en la creació d'EPOCA, fet que no ha estat mai aclarit.

Obres

[modifica]
  • Rabindranath Tagore, poeta bengalí (1918)
  • Raça, Poble i Nació, article a Revista de Catalunya, 1926
  • Manual d'excursionisme (1927)
  • La desintegració d'Espanya i les idees de Toynbee (1968)
  • La formació històrica de l'Estat Espanyol

Llegat

[modifica]

La seva biblioteca personal es pot consultar a la Biblioteca de Catalunya. Aquest donatiu comprèn uns 1.400 documents sobre història de Catalunya i història en general. El seu fons personal es troba dipositat al CRAI Biblioteca del Pavelló de la República de la Universitat de Barcelona. Consta de correspondència rebuda o/i escrita per Josep M. Batista i Roca, documents diversos, documents de diferents institucions polítiques i culturals i escrits d'ell de l'època del seu exili.

Referències

[modifica]

Bibliografia

[modifica]

Enllaços externs

[modifica]