Vés al contingut

Alfons el Benigne

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
(S'ha redirigit des de: Alfons IV d'Aragó)
Plantilla:Infotaula personaAlfons el Benigne

Retrat imaginari d'Alfons el Benigne realitzat per Manuel Aguirre y Monsalbe (ca. 1851–1854) Modifica el valor a Wikidata
Nom original(es) Alfonso el Benigne
(ca) Alfons el Benigne Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixementgener 1299 Modifica el valor a Wikidata
Nàpols (Regne de Nàpols) Modifica el valor a Wikidata
Mort24 gener 1336 (Gregorià) Modifica el valor a Wikidata (36/37 anys)
Barcelona Modifica el valor a Wikidata
SepulturaSeu Vella Modifica el valor a Wikidata
Sobirà de la Corona d'Aragó
10 novembre 1327 – 24 gener 1336
← Jaume el JustPere el Cerimoniós →
Rei de Sardenya
10 novembre 1327 – 24 gener 1336
Comte d'Urgell
1314 – 1328
← Teresa d'EntençaJaume I d'Urgell →
Juntament amb: Teresa d'Entença
Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciósobirà Modifica el valor a Wikidata
Altres
TítolRei d'Aragó
Comte de Barcelona
Rei de Sardenya Modifica el valor a Wikidata
FamíliaCasa reial d'Aragó i Casal de Barcelona Modifica el valor a Wikidata
CònjugeElionor de Castella i Portugal (1329 (Gregorià)–)
Teresa d'Entença (1314 (Gregorià)–) Modifica el valor a Wikidata
FillsConstança d'Aragó i d'Entença
 () Teresa d'Entença
Pere el Cerimoniós
 () Teresa d'Entença
Jaume I d'Urgell
 () Teresa d'Entença
Ferran d'Aragó i de Castella
 () Elionor de Castella i Portugal
Joan d'Aragó i de Castella
 () Elionor de Castella i Portugal Modifica el valor a Wikidata
ParesJaume el Just Modifica el valor a Wikidata  i Blanca de Nàpols Modifica el valor a Wikidata
GermansPere d'Aragó i d'Anjou
Maria d'Aragó i d'Anjou
Violant d'Aragó i d'Anjou
Elisabet d'Aragó i d'Anjou
Joan d'Aragó i d'Anjou
Constança d'Aragó i d'Anjou
Ramon Berenguer I d'Empúries
Blanca d'Aragó
Jaume d'Aragó i d'Anjou Modifica el valor a Wikidata

Modifica el valor a Wikidata

Alfons el Benigne[a], anomenat també Alfons IV d'Aragó i Alfons III de Catalunya-Aragó[b] (Nàpols, Regne de Nàpols, 1299 - Barcelona, Principat de Catalunya, 1336; en aragonès Alifonso,[1] en occità Anfós, en llatí Alfonsus[2][3]), fou sobirà de la Corona d'Aragó amb els títols principals de comte de Barcelona, rei d'Aragó, de València i de Sardenya i Còrsega (1327-1336). Començà a regnar a l'edat de 28 anys, regnà 9 anys i morí regnant a l'edat de 37 anys. Roman enterrat a la Seu Vella de Lleida.

Llinatge

[modifica]

Fou el segon fill del rei Jaume II d'Aragó el Just i de la seva segona muller Blanca de Nàpols.[3] Accedí a la línia successòria el 1319 quan el seu germà major i hereu de la Corona Jaume d'Aragó i d'Anjou renuncià a casar-se amb Elionor de Castella i Portugal i es feu monjo fugint el mateix dia del casament. Deu anys després seria ell mateix qui es casaria en segones núpcies amb Elionor.[3]

 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
16. Pere II d'Aragó
(el Catòlic)
 
 
 
 
 
 
 
8. Jaume I d'Aragó
(el Conqueridor)
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
17. Maria de Montpeller
 
 
 
 
 
 
 
4. Pere III d'Aragó
(el Gran)
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
18. Andreu II d'Hongria
 
 
 
 
 
 
 
9. Violant d'Hongria
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
19. Violant de Courtenay
 
 
 
 
 
 
 
2. Jaume II d'Aragó
(el Just)
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
20. Frederic II del Sacre Imperi
 
 
 
 
 
 
 
10. Manfred I de Sicília
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
21. Bianca Lancia
 
 
 
 
 
 
 
5. Constança de Sicília
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
22. Amadeu IV de Savoia
 
 
 
 
 
 
 
11. Beatriu de Savoia
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
23. Anna de Borgonya
 
 
 
 
 
 
 
1. Alfons III de Catalunya-Aragó
(el Benigne)
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
24. Lluís VIII de França
 
 
 
 
 
 
 
12. Carles I d'Anjou
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
25. Blanca de Castella
 
 
 
 
 
 
 
6. Carles II d'Anjou
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
26. Ramon Berenguer V de Provença
 
 
 
 
 
 
 
13. Beatriu I de Provença
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
27. Beatriu de Savoia
 
 
 
 
 
 
 
3. Blanca de Nàpols
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
28. Béla IV d'Hongria
 
 
 
 
 
 
 
14. Esteve V d'Hongria
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
29. Maria Lascarina
 
 
 
 
 
 
 
7. Maria d'Hongria
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
30. ?
 
 
 
 
 
 
 
15. Elisabet la cumana
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
31. ?
 
 
 
 
 
 

Matrimoni i descendents

[modifica]

Les importants concessions que Alfons feu a l'infant Ferran d'Aragó i de Castella, sobretot a València, va provocar un conflicte polític molt important que acabaria desembocant en la guerra que el seu primogènit tindria amb Castella: la Guerra dels Dos Peres.[3]

Comte d'Urgell

[modifica]
Alfons el Benigne representat en una de les claus de volta de l'església de Santa Maria del Mar (Barcelona)

Es casà el 1314 amb Teresa d'Entença, hereva del comtat d'Urgell, d'aquesta manera aquest comtat passà al formar part del patrimoni directe dels sobirans del Principat de Catalunya.

Hereu i ascensió a la corona

[modifica]

Durant el regnat del seu pare, i ja com a procurador general de la Corona i hereu, estigué al capdavant de l'expedició catalana que es feu amb la conquesta aragonesa de Sardenya entre 1323 i 1324.[3]

El 1329 maridà amb Elionor de Castella, filla de Ferran IV de Castella. Amb aquesta unió s'arreglà el lleig desaire sofert per Elionor el 1319 al prometre's en matrimoni amb l'infant Jaume d'Aragó i d'Anjou, fill primogènit del rei i successor teòric de Jaume II d'Aragó.

El curt regnat d'Alfons

[modifica]

Els genovesos no acceptaren la pau amb la República de Pisa que cedia l'illa de Còrsega a la Corona d'Aragó i en 1330 esclatà la guerra entre la Corona d'Aragó i Gènova, en la qual Guillem de Cervelló i de Banyeres comandà una armada que va atacar en 1331 Mònaco i Menton, i va assetjar Savona i la pròpia Gènova, per retirar-se després a Sardenya.[4] La guerra acabà en 19 de setembre de 1336, després d'haver-se establert una treva uns mesos abans amb la intervenció del Papa Benet XII.[5] La guerra va permetre guanyar la ciutat rebel de Sàsser,[3] clau per al domini del nord de l'illa de Sardenya i les rutes marítimes.

Del seu pare va heretar també el projecte de conquerir al-Mariyya, i per això va posar en marxa una croada per conquerir-lo, la qual va fracassar i va atacar l'Emirat de Gharnata en ràtzies el 1330 i el 1333

Durant el seu regnat va tenir lloc "lo mal any primer", el 1333, que va passar a simbolitzar l'inici de la crisi baix Medieval,[3] la qual encara s'agreujaria més amb la futura arribada de la pesta negra.

A més a més també fou llavors quan es van incorporar a la Corona el ducat d'Atenes i el Ducat de Neopàtria.

Títols i successors

[modifica]
Sepulcre d'Alfons el Benigne (Catedral Vella de Lleida)

El 1336 el succeí Pere el Cerimoniós, el segon fill amb la seva primera muller Teresa d'Entença, perquè el primogènit Alfons havia mort quan tenia un any.

  • A 15 de febrer del 1325: Sig+num infantis Alfonsi, illustrissimi domini regis Aragonum primogeniti, eiusque generalis procuratores ac comitis Urgelli[6]
  • A 2 de maig del 1328: Sig+num Alfonsi Dei gratia regis Aragonum, Valentie, Sardinie et Corsice, ac comitis Barchinone[2]
  • A 21 de desembre del 1334: Alfonsus Dei gratia rex Aragonum, Valencie, Sardinie et Corsice ac comes Barchinone[7]
Alfons el Benigne
Naixement: Nàpols 1299 Mort: Barcelona 1336
Títols
Precedit per:
Jaume II
"el Just"

(pare)
Rei d'Aragó
(Llista de reis d'Aragó)
Rei d'Aragó, Comte de Sobrarb
(1327–1336)
Succeït per:
Pere III
"el Cerimoniós"

(fill)
Rei de València
(Llista de reis de València)
(1327–1336)
Rei de Sardenya i Còrsega
(Llista de reis de Sardenya)
(1327–1336)
Comte de Barcelona
(Llista de comtes de Barcelona)
- Principatus[8] -
Comtat de Barcelona, Comtat de Girona,
Comtat d'Osona, Comtat de Manresa,
Comtat de Berga

(1327–1336)
Precedit per:
Teresa d'Entença
(muller)
Comte d'Urgell
(Llista de comtes d'Urgell)
(1314–1328)
Succeït per:
Apanatge a Jaume I d'Urgell
Jaume d'Urgell
(fill)

Notes

[modifica]

Referències

[modifica]
  1. Grafia SLA - Sociedat de Lingüistica Aragonesa
  2. 2,0 2,1 Arxiu Jaume I: Alfons el Benigne confirma la franquesa de lleuda, pes, i peatge, donada en 1287 pel rei Alfons el Lliberal, afegint les exempcions de mesura, cuçol i portatge
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 3,6 Diccionari d'Història de Catalunya; ed. 62; Barcelona; 1998; ISBN 84-297-3521-6; p. 25
  4. Llobet i Vall-llosera, Antoni. Cataluña antigua y Cataluña moderna: obra que se trata del comercio de los catalanes de la edad media en el levante y el porvenir de Barcelona (en castellà). Imprenta de Jaime Jepús Roviralta, 1836, p. 101. 
  5. Mutgé Vives, Josefa. Política, urbanismo y vida ciudadana en la Barcelona del siglo XIV. Editorial CSIC, 2004, p. 80. ISBN 8400082184. 
  6. Arxiu Jaume I: L'infant Alfons ratifica els privilegis de Vila-real
  7. Arxiu Jaume I: Alfons el Benigne mana al batlle general de València que obligue els cònsols de mar a exercir personalment el càrrec
  8. Fidel Fita i Colomer: Boletín de la Real Academia de la Historia, tomo 40 (1902): Principado de Cataluña - Razón de este nombre: Ya en las cortes del año 1064, que son las primeras de la colección académica, aparece en el Usaje 65 con el nombre de Principado la demarcación del territorio al que entonces se aplicaba, es decir al de la vieja Cataluña ó al de los tres condados de Barcelona, Ausona y Gerona, que regían como soberanos D. Ramon Berenguer I y su mujer Doña Almodis

Bibliografia

[modifica]
  • Les despulles reials d'Alfons el Benigne, Elionor i l'infant Ferran retornen a la Seu Vella de Lleida: dia de la Seu Vella 1986, commemoració del 650 aniversari de la mort d'Alfons el Benigne, Lleida, Publicacions dels Amics de la Seu Vella de Lleida, 1989.
  • J.-E. Martínez Ferrando, Jaume II o el seny català - Alfons el Benigne, Barcelona, Aedos (Biblioteca biogràfica catalana, Sèrie dels reis catalans, 11), 1963.
  • J.-E. Martínez Ferrando, S. Sobrequés i E. Bagué, Els descendents de Pere el Gran: Alfons el Franc, Jaume II, Alfons el Benigne, Barcelona, Teide (Biografies catalanes, Sèrie històrica, 6), 1954.
  • J. Mutgé i Vives, La ciudad de Barcelona durante el reinado de Alfonso el Benigno (1327-1336), Madrid-Barcelona, Consejo Superior de Investigaciones Científicas (Anejos del Anuario de estudios medievales, 17), 1987.