Alineaments de Carnac

Infotaula edificiAlineaments de Carnac
	(2006)
Dades
Tipus	Jaciment arqueològic i Alineament de pedres
Localització geogràfica
Entitat territorial administrativa	Carnac (Bretanya) i La Trinité-sur-Mer (Bretanya)
	47° 35′ 36″ N, 3° 04′ 47″ O / 47.5933°N,3.0797°O
Format per	alignements du Petit-Ménec (en) ; Kermario alignments (en) ; alignements du Ménec (en) ; alignements de Kerlescan (en) ; quadrilatère du Manio (en) ; Gegant de Manio
Candidat a Patrimoni de la Humanitat
Data	20 setembre 1996
Identificador	224
Monument històric catalogat
Data	12 octubre 1939
Identificador	PA00091126
Monument històric catalogat
	alignements du Petit-Ménec
Data	1889
Identificador	PA00091765
	;
Monument històric catalogat
	quadrilatère du Manio
Data	1900
Identificador	PA00091138
	;
Monument històric catalogat
	alignements de Kerlescan
Data	1889
Identificador	PA00091075
	;
Monument històric catalogat
	Kermario alignments
Data	1889
Identificador	PA00091076
	;
Monument històric catalogat
	alignements du Ménec
Data	12 març 1923
Identificador	PA00091123
Monument històric catalogat
	alignements du Ménec
Data	1889
Identificador	PA00091123
	;
Monument històric catalogat
	Gegant de Manio
Data	1900
Identificador	PA00091138

Els alineaments de Carnac són un conjunt d'alineaments megalítics de Bretanya. És el monument prehistòric més extens del món. Està situat al nord i als afores de Carnac, al costat del golf de Morbihan (departament d'Ar Mor-Bihan). Està inclòs en el Patrimoni històric de l'estat francès i, el 1996, van ser inscrits a la llista indicativa de la Unesco com a candidats a Patrimoni Mundial de la Humanitat.^[1]

La primera excavació extensiva se'n va realitzar en la dècada de 1860 per l'antiquari escocès James Miln, que va determinar que menys de 700 de les 3.000 pedres seguien dretes.^[2] La gran afluència de turistes ha erosionat el sòl en què s'assenten els menhirs de Carnac, amb el risc que les pedres basculin i caiguin. Això, unit a les agressions directes que han sofert alguns menhirs, va motivar que el 1991 s'aixequés un tancat al voltant de les zones més deteriorades. Avui només els especialistes, estudiosos i cuidadors poden accedir a les pedres en la major part del recinte.

Context

Els menhirs de Carnac van ser aixecats durant el neolític en un procés de segles de durada, entre el 4500 i el 2500 aC, per comunitats sedentàries que vivien en grans cases de fusta i fang i practicaven l'agricultura i la ramaderia. El paper de Carnac com a assentament té una antiguitat de 6.000 anys.

Els alineaments de Carnac sumen uns 4.000 menhirs, repartits en 40 hectàrees de superfície i 4 km de longitud. Es divideixen en quatre àrees: LeMénec, Kermario, Kerlescan i Le Petit Ménec. Le Ménec es troba a la dreta de la carretera que travessa el lloc, i Kermario, Kerlescan i Le Petit Ménec a l'esquerra.

Le Ménec

El conjunt més important és el de Le Ménec, format per 1.099 menhirs disposats en 11 fileres de 100 m d'ample per 1,2 km de llarg. L'alineament està flanquejat en els seus dos extrems (est i oest) per cromlecs (cercles de pedres). El cromlec occidental està compost per 70 menhirs i fa 100 m. El cromlec oriental està molt deteriorat, però encara sobreviu. L'alineament rep el nom del caseriu Le Ménec, que es troba a l'extrem occidental. Les pedres situades a l'oest són les més grans: arriben en alguns casos als 4 m. La seva grandària va reduint-se al llarg de l'alineament fins a arribar a només 90 cm en l'extrem oriental. Les fileres no són rectes, sinó que descriuen una suau corba cap al nord-est.

Kermario

L'alineament de Kermario, a l'est de Le Ménec, és el més conegut i també el més freqüentat. Conté 982 menhirs en 10 fileres que s'estenen en 1,2 km. A Kermario hi ha les pedres més grans de Carnac: la major té més de 7 m d'altura. Els menhirs de Kermario, com els de Le Ménec, van disminuint de grandària a mesura que s'aproximen al límit oriental, on hi ha tres grans roques que formen una línia perpendicular als alineaments.

No lluny de Kermario està el quadrilàter de Manio, un recinte o túmul funerari delimitat per una sèrie de pedres d'1 m d'alt que formen un quadrat. També es troba pròxim el Gegant de Manio, un menhir solitari amb una alçada de 6 m. Entre l'alineament i la zona de Manio apareix l'estany de Kerloquet, la creació del qual en el segle xix va destruir una part de l'alineament.

Petit Ménec

Més a l'est encara, en un bosc situat més enllà de la carretera que condueix a La Trinité-sur-Mer, es troba l'alineament de Le Petit Ménec, recentment restaurat, amb 100 pedres. Se sospita que Le Petit Ménec és en realitat una prolongació de Kerlescan.

Kerlescan

L'alineament de Kerlescan, a l'est de Kermario, consta de 540 pedres, organitzades en 13 fileres de 139 m d'ample i 880 m de llarg. En el seu extrem occidental hi ha un cròmlec de 39 menhirs. És l'alineament millor conservat.

Funció

Antigament s'havien formulat diverses teories per explicar la presència dels menhirs, algunes de curioses: vestigis del diluvi universal, restes d'un campament romà, balises per a la navegació, etc. Jerome Penhouet va suggerir al 1826 que els alineaments podien ser el fòssil d'una enorme serp que s'hauria desplaçat sobre Bretanya en eres prehistòriques. Uns altres creien que eren enormes avingudes que havien conduït a antics temples avui inexistents. L'explicació més acceptada entre els científics és que els menhirs són tombes i el conjunt una gran necròpoli (com la majoria dels monuments megalítics).

No obstant això, alguns autors han postulat hipòtesis de tipus arqueoastronòmic per explicar la raó de ser de Carnac. Jacques Cambry va ser el primer que va aventurar, al 1794, la idea d'una relació amb els cossos celestes. Al 1970, l'enginyer anglès Alexander Thom va reprendre la idea i va aplicar a Carnac els estudis que l'astrònom Gerald Hawkins havia realitzat sobre Stonehenge. Va afirmar que Carnac era un observatori astronòmic, on les fileres de menhirs i els seus perpendiculars estan orientades cap als punts solsticials i equinoccials de sortida del sol, creant així un calendari que permetia predir les etapes importants de la vida agrícola.^[3] La veritat és que aquestes teories, encara que interessants, foren i segueixen sent rebudes amb un prudent escepticisme per part de la comunitat científica.

Llegendes

Per descomptat, la tradició local ha creat nombroses llegendes al voltant dels menhirs. Una n'afirma que els megàlits són soldats romans petrificats per Déu per protegir sant Corneli, patró de la zona de Carnac i del bestiar, que era perseguit pels romans. Una altra assegura que, a les nits, les pedres es desenterren i avancen cap al mar per banyar-s'hi o beure'n. Se'ls han atribuït poders curatius, i es creia que podien donar fertilitat i ajudar els joves que desitjaven trobar parella.

Vegeu també

Dolmen.

Referències

↑ «Sites mégalithiques de Carnac». Listes indicatives. UNESCO. [Consulta: 13 octubre 2015].
↑ (anglès) The Independent: Bretons fight for Carnac to stay in the Stone Age
↑ Wood, John Edwin. Sun, Moon and Standing Stones. paperback 1980. Oxford: Oxford University Press, 1978. ISBN 0-19-285089-X.

Bibliografia

Des Pierres Pour Les Vivants by Pierre Méreaux, Kerwangwenn - 29540 Spezet, Bretagne, Nature & Bretagne (1992 edition), 244 pages.
From Carnac to Callanish: the prehistoric stone rows and avenues of Britain, Ireland and Brittany Aubrey Burl, Yale University Press, ISBN 0-300-05575-7, 1993 «Enllaç».
A Guide to the Stone Circles of Britain, Ireland and Brittany Aubrey Burl, Yale University Press 1995, ISBN 0-300-06331-8.

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Alineaments de Carnac

Web oficial de Carnac: Ajuntament i Oficina de Turisme (francès)
Web oficial del Museu de Prehistòria de Carnac (francès)
Els megàlits de Morbihan, al web del Ministeri de Cultura francès (francès) (anglès)
Els alineaments, al web Innatia (castellà)

[1] «Sites mégalithiques de Carnac». Listes indicatives. UNESCO. [Consulta: 13 octubre 2015].

[2] (anglès) The Independent: Bretons fight for Carnac to stay in the Stone Age

[3] Wood, John Edwin. Sun, Moon and Standing Stones. paperback 1980. Oxford: Oxford University Press, 1978. ISBN 0-19-285089-X.

[1]

[2]

[3]