Alix Aymé
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 21 març 1894  Marsella (França) |
| Mort | 21 març 1989 (95 anys) París |
| Activitat | |
| Ocupació | pintora |
| Moviment | Art déco |
| Obra | |
| Localització dels arxius |
|
| Família | |
| Cònjuge | Georges-Albert Aymé |
Alix Aymé (Marsella, 21 de març de 1894 - París, 21 de març de 1989), nascuda Alix Hava, fou una pintora francesa.[1][2]
Va viure a la Xina i al Vietnam. Professora a l'Escola de Belles Arts d'Indoxina, i hi va reintroduir l'art oblidat de la laca.[3][4]
Biografia
[modifica]Alix Hava va estudiar música i dibuix al Conservatori de Tolosa, mostrant molt talent en totes dues matèries. Finalment va optar per seguir la carrera de dibuix i va marxar a París. Allà va ser alumna del pintor Georges Desvallières i després de Maurice Denis, creadors tots dos dels Tallers d'Art Sacre. Maurice Denis, molt influent com a professor i molt amic durant tota la vida, amb qui es diu que va col·laborar en la decoració de la cúpula del teatre dels Camps Elisis a París, va fundar el moviment del nabis cap al 1890, buscant expressar l'espiritualitat representant el sagrat i reintroduint-lo, així, en l'art. En aquests Tallers d'Art Sacre, en què els estudiants aprenien treballant, com als tallers d'artistes del Renaixement, i que es dediquen a la pintura però també a les altres arts, vitrallls, brodats o escultures, es va formar Alix Aymé.[4][5]
El 1920 es va casar amb el professor de literatura Paul de Fautereau-Vassel i van marxar a Xangai, i després a Hanoi, on ell estava destinat; era l'època del domini colonial. Alix hi va estudiar les belles arts de la pintura en seda, el treball de la laca i el gravat i va produir aiguaforts i xilografies i va enviar quadres a l'Exposició Colonial de Marsella de 1922. El curs 1925-1926 va ensenyar dibuix al Lycée français Alexandre Yersin (LFAY), de Hanoi.[5]
La parella va tornar a França, on van viure del 1926 al 1928, i va tenir un fill. Va complir aleshores encàrrecs com el d'il·lustrar una edició francesa de Kim, de Rudyard Kipling, El llibre de Job, amb xilografies, i Le diable amoureux, de Jacques Cazotte.[5]
Després es va separar del seu marit i va tornar amb el seu fill a Indoxina, on al 1930 va fer una exposició a la Galerie Portal de Saigon i se li encarregà una missió per al govern francès, en relació amb la preparació de l'Exposició Colonial Internacional de 1931. El 1931 es va casar amb el tinent coronel, més tard general, Georges Aymé, amb qui tindria un altre fill, al 1933.[5][6] Va viatjar i va pintar a Laos, on es va apropar a la família del rei Sisavang Vong, per a qui va crear grans murals al Palau reial de Luang Prabang –que representen la vida rural a Laos, en escenes que corresponen a les diferents hores del dia, en una mena de paradís terrenal harmònic, vital i serè– que són considerats encara tresors nacionals.[5][7] Va ser professora a l'École des beaux-arts de l'Indochine (EBAI), on va contribuir al despertar de l'interès per la laca, al costat de Joseph Inguimberty, a partir de 1934.[8]
A més de la laca i la pintura sobre seda, també estigué molt interessada en altres tècniques artístiques de l'Àsia, com la tinta xinesa, la pintura al tremp, la pintura sobre vidre, l'aquarel·la, l'aiguafort així com el carbonet.[9][10][11] Va continuar viatjant i pintant a Indoxina, Índia, Ceilan, la Xina, el Japó i Corea fins que tornà a París el 1945.[5]
La invasió japonesa va comportar l'internament en un camp de concentració, la mort del fill gran, de dinou anys, la mort prematura del seu marit en tornar a França. Després de la Segona Guerra Mundial, l'any 1950, Alix Aymé va exposar a la Galerie de l'agence de la France d'outremer una sèrie de laques que posaven en evidència la seva experiència en aquest camp.[4][12]
Va crear en laca les Estacions del Via Crucis per a la capella del convent Notre-Dame-de-Fidélité de Douvres-la-Délivrande,[13] classificada com a objecte de monuments històrics l'any 2010.[14]
Exposicions
[modifica]- Marsella, galeria Moullot.
- Marsella, Exposició Colonial de 1922
- Saigon, Galeria Portal, 1930
- París, Exposició Colonial Internacional de 1931.
- París, galeria Les Deux Iles, 1947.[15]
- París, galeria de França d'ultramar, 1950.[12]
- Baltimore, Evergreen Museum de la Universitat Johns Hopkins, de l'11 març al 30 de setembre de 2012, Alix Aymé, una dona artista a la Indoxina dels anys vint i quaranta. L'exposició presenta el seu desenvolupament artístic al llarg de gairebé quatre dècades, des dels seus primers treballs, influenciats per Maurice Denis, fins a la seva adopció d'elements asiàtics i modernistes en els seus paisatges madurs.[16]
- Va ser una de les artistes presentades, amb una vintena d'obres, en el marc de l'exposició Itinéraire de l’ailleurs, artistes voyageuses de la Belle époque à la seconde guerre Mondiale – 1880-1944 al Palais Lumière d'Évian, al 2022, i després al museu de Pont-Aven el 2023.[17][4]
Obra
[modifica]En el catàleg de l'exposició de 2012 a Baltimore a la Universitat Johns Hopkins, se la descriu com «una participant influent en la promoció del modernisme parisenc durant el període d'entreguerres». També destaca la influència de Paul Gauguin i els nabis en la seva obra, així com el seu talent com a «bona colorista».[18][16]
Es pot trobar obra seva en diverses col·leccions privades a Europa i Nord-amèrica, en diversos museus –les col·leccions del Cabinet des Dessins del Louvre, al Musée des Années Trente de París, al Museu de Belles Arts de La Rochelle i al Museu Evergreen de la Universitat Johns Hopkins de Baltimore– i també en llocs públics com la capella del convent de Notre-Dame-de-Fidélité, a Douvres-la-Délivrande,[19] o les pintures murals del Palau Reial de Luang Prabang, de Laos.[4]
Llegat
[modifica]La correspondència que va mantenir al llarg de la vida amb el seu mestre Maurice Denis, es conserva al centre de documentació del Museu departemental Maurice-Denis de Saint-Germain-en-Laye.
Publicacions
[modifica]Alix Aymé va publicar diversos articles sobre l'art de la laca a les revistes L'illustration, Tropique, En cours l'Indochina.[20]
Referències
[modifica]- ↑ État civil sur le fichier des personnes décédées en France depuis 1970.
- ↑ «L'artiste. Biographie» (en francès). Alix Aymé. Artiste 1894-1989. [Consulta: 1r juny 2024].
- ↑ De Menonville, Corinne. Alix Aymé (en francès). Somogy Editions d'Art, 2012, p. 119. ISBN 978-2-7572-0484-9..
- ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 Chichereau, Carine. «Alix Aymé: la rencontre de l’Orient (Peintresses en France 11)» (en francès). Diacritik, 02-03-2022. [Consulta: 1r juny 2024].
- ↑ 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 5,5 «Alix Aymé» (en anglès). Fundació Família Petrucci. [Consulta: 1r juny 2024].
- ↑ Philippe Héduy, Histoire de l'Indochine : la perle de l'Empire (1624-1954), Volume 1, A. Michel, 1998, p. ? ISBN 2226099654.
- ↑ «COURRIER " Jument verte " du Mékong». Le Monde, 31-10-1992.
- ↑ Alix Aymé, Mon jardin à Hanoï, 1939, laque sur bois, sur le site auction.fr.
- ↑ Le Port de Sarajevo sur lot-art.com Arxivat 2021-11-03 a Wayback Machine..
- ↑ Une photographie de l'artiste est reproduite sur le site de l'association des Amis d'Alix Aymé.
- ↑ Figuration féminine, Alix Aymé (1894-1989), avec reproduction de plusieurs œuvres dont Souvenir d'Indochine (1930), L'Annonciation, Portrait d'une femme assise dans une robe rouge et blanche sur figurationfeminine.blogspot.com.
- ↑ 12,0 12,1 «Les laques d'Alix Aymé». Le Monde, 14 juillet 1950.
- ↑ Lacombe, Pascal; Belleville, Jean-Pierre. «Chapelle Notre-Dame de Fidelité» (en francès). [Consulta: juny 2024].
- ↑ Referència n. PM14001325, a la base de dades Palissy, del Ministeri de Cultura francès.
- ↑ «Quelques petites expositions». Le Monde, 19 avril 1947.
- ↑ 16,0 16,1 Lacombe et Ferrer sur le site dessinoriginal.
- ↑ Éric Biétry-Rivierre «Des artistes globe-trotteuses en quête d'exotisme». Le Figaro, supplément Le Figaro et vous, 27-01-2023, pàg. 32..
- ↑ Cf. Femme aux yeux d'ambre, en robe rouge et bouquet, sur peintures-asiatiques.
- ↑ Pop: Plateforme ouverte du Patrimoine. «14 station du chemin de croix». Ministère de la Culture, 2011.
- ↑ «ALIX AYMÉ». Barnie's.