Anna de l'Ànglia Oriental
| Nom original | (en) Anna  |
|---|---|
| Biografia | |
| Naixement | valor desconegut Exning (Anglaterra) (en)  |
| Mort | 654 |
| Sepultura | Blythburgh (en) |
| Rei d'Ànglia Oriental | |
| 654 ← Ecgric – Æthelhere → | |
| Dades personals | |
| Religió | Cristianisme |
| Activitat | |
| Ocupació | sobirà |
| Família | |
| Família | Wuffingas |
| Fills | Jurmin, Æthelburh de Faremoutiers, Eteldreda d'Ely, Sexburga d'Ely, Witburga |
| Pare | Eni |
| Germans | Æthelhere Æthelwold Æthelric |
| Parents | Sedrida, fillastra |
En aquest cas, Anna es un prenom germànic masculí
Anna (o Onna; mort el 653 o 654) fou rei de l'Ànglia de l'Est des de principis de la dècada del 640 fins a la seva mort en combat. Era membre de la família dels Wuffingas, dinastia que governava aquest regne anglosaxó. Anna era un dels tres fills d'Eni, que va pujar al tron després que Ecgric fos mort en batalla per Penda de Mèrcia. Anna era un cristià devot; el seu fill Jurmin i totes les seves filles – Sexburga, Eteldreda, Etelburga i Witburga – van ser canonitzats.
Fonts documentals
[modifica]Ànglia de l'Est era un petit regne anglosaxó independent que comprenia el territori dels actuals comtats de Norfolk i Suffolk.
Al contrari que en el cas de Northúmbria, Mèrcia i el Regne de Wessex, la destrucció dels monestirs de l'Ànglia de l'Est a mans dels vikings va propiciar que sobrevisqui molt poca documentació històrica del regne.[1] La font principal d'informació sobre Anna i el seu regnat és l'obra de Beda, Historia ecclesiastica gentis Anglorum completada a Northúmbria el 731, i la Crònica anglosaxona. L'obra medieval Liber Eliensis, escrita en la catedral d'Ely en el segle xii, parla de les filles d'Anna: Eteldreda i Sexburga.[2]
Regnat
[modifica]Anna era fill d'Eni, de la família dels Wuffingas, i nebot de Raedwald, rei del 600 al 625.
Durant el 632 o 633 Edwin de Northúmbria, rei cristià al nord del riu Humber, va ser assassinat i derrocat per Cadwallon ap Cadfan i el seu aliat Penda de Mèrcia.[3] Després de saquejar el regne del nord, els de Mèrcia van dirigir la seva atenció cap a l'Ànglia de l'Est, governada pel rei Ecgric. Probablement cap al 640),[4] Penda va derrotar les forces d'Ecgric, el qual va morir en batalla, fet que va marcar la fi de la línia de reis descendents directes de Raedwald.[5] Pocs anys després d'aquesta desfeta militar, Anna va esdevenir rei dels angles orientals.
La seva relació amb el totpoderós Penda de Mèrcia mai fou bona i aquest darrer va atacar molts cops les terres d'Anna.[6] Per defensar-se, Anna va acordar una estratègica aliança amb el Regne de Kent, casant la seva filla Sexburga amb Eorcenberht de Kent.[7]
El 641 Penda tornava a carregar contra Northúmbria, derrotant i assassinant el rei Osvald. El regne fou dividit en dos: les terres del nord, Bernícia, acceptaren Oswiu, germà d'Osvald, com a nou rei; però les terres del sud, Deira, proclamaren el seu propi rei, Oswine.[8]
Cenwalh de Wessex, cunyat d'Osvald, es va casar amb la germana de Penda, però poc després la va repudiar, fet que va despertar la ira del rei i que va forçar el seu exili cap a la cort d'Anna, on es va convertir al cristianisme.[9] El 648 Cenwalh retornava a Wessex com a rei cristià, probablement amb el suport militar d'Anna.[10]
Anna va aconseguir expandir el seu territori prenent control de l'illa d'Ely en casar la seva filla Eteldreda amb un príncep local.[11]
Exili
[modifica]
Durant el seu regnat, Anna va donar diverses donacions al monestir de Cnobheresburg. Quan Penda va atacar el monestir el 651, Anna va acudir en el seu socors, donant temps als monjos per escapar amb els seus llibres i relíquies, però finalment Anna va perdre la batalla i es va veure obligat per Penda a exiliar-se a Shropshire[12] d'on no va tornar fins al 654.[13]
Mort i successió
[modifica]La batalla final entre Anna i Penda va tenir lloc a Bulcamp, Blythburgh, Suffolk. Un cop més, Penda va sortir vencedor i Anna i el seu fill Jurmin caigueren en combat.
Anna fou succeït en el tron pels seus germans Aethelhere, Aethelwold.[14] Molt probablement, Aethelhere va ser ninot de Penda, ja que formava part del grup de 30 nobles i prínceps que acompanyaren Penda en la seva expedició contra Oswiu de Northúmbria el 655 o 656. Aquest cop, però, Penda fou derrotat i mort i Aethelhere amb ell. Així, els fills del germà petit d'Anna, Aethelwold, pujaren al tron.[15]
Descendents
[modifica]Totes les seves filles foren canonitzades. La més gran, Sexbuga, es va casar amb Eorcenberht de Kent i va governar fins que el seu fill Ecgberht va ser major d'edat. Eteldreda d'Ely, esposa del rei Egfrid de Northúmbria, va fundar la Catedral d'Ely el 673 i Etelburga va passar la seva vida entre les monges de Faremoutiers.
Referències
[modifica]- ↑ Yorke, 2002, p. 58.
- ↑ Fairweather, 2005, p. 8–10.
- ↑ Stenton, 1971, p. 80–81.
- ↑ Yorke, 2002, p. 62.
- ↑ Kirby, 2000, p. 75.
- ↑ Dumville, 1989, p. 132.
- ↑ Yorke, 2002, p. 65–66.
- ↑ Yorke, 2002, p. 78.
- ↑ Swanton, 1996, p. 26.
- ↑ Plunkett, 2005, p. 110.
- ↑ Yorke, 2002, p. 63, 65.
- ↑ Yorke, 2002, p. 62–63.
- ↑ West, Scarfe i Cramp, 1984, p. 45.
- ↑ Yorke, 2002, p. 69.
- ↑ Yorke, 2002, p. 68, 69.
Bibliografia
[modifica]- Dumville, David. «Essex, Middle Anglia, and the Expansion of Mercia in the South-East Midlands». A: The Origins of Anglo-Saxon Kingdoms. Leicester University Press, 1989. ISBN 0-7185-1317-7.
- Fairweather, Janet. Liber Eliensis: A History of the Isle of Ely from the Seventh Century to the Twelfth, compiled by a Monk of Ely in the Twelfth Century. Boydell, 2005. ISBN 978-1-84383-015-3.
- Kirby, D P. The Earliest English Kings. Psychology Press, 2000.
- McClure, Judith; Collins, Roger. The Ecclesiastical History of the English People (Beda). Oxford University Press, 1999. ISBN 0-19-283866-0.
- Plunkett, Steven. Suffolk in Anglo-Saxon Times. Stroud: Tempus, 2005. ISBN 0-7524-3139-0.
- Stenton, Frank M. Anglo-Saxon England. Oxford: Clarendon Press, 1971. ISBN 0-19-821716-1.
- Swanton, Michael. The Anglo-Saxon Chronicle. Nova York: Routledge, 1996. ISBN 0-415-92129-5.
- Warner, Peter. The origins of Suffolk. Manchester University Press, 1996. ISBN 0-7190-3817-0.
- West, S. E.; Scarfe, N; Cramp, R. J. «Iken, St Botolph, and the Coming of East Anglian Christianity». Proceedings Suffolk Institute of Archaeology, 15, 1984.
- Wood, Michael. In Search of the Dark Ages. BBC, 2005. ISBN 978-0-563522768.
- Yorke, Barbara. Kings and Kingdoms in Early Anglo-Saxon England. Londres: Routledge, 2002. ISBN 0-415-16639-X.