Sexburga d'Ely
  | |
| Nom original | (ang) Sexburh |
|---|---|
| Biografia | |
| Naixement | Seaxburh c. 640 Exning (Ànglia Oriental, prop de Suffolk) |
| Mort | 699 (58/59 anys) Ely (ciutat d'Anglaterra) |
| Sepultura | Catedral d'Ely |
| Abadessa | |
| | |
| Activitat | |
| Ocupació | política |
| Vídua, reina, abadessa | |
| Celebració | Església Catòlica Romana, anglicanisme |
| Pelegrinatge | Ely |
| Festivitat | 7 de juliol |
| Iconografia | Com a reina |
| Altres | |
| Títol | Reina |
| Cònjuge | Eorcenberht |
| Fills | Eorcengota, Ermenilda d'Ely, Hlothhere de Kent, Ecgberht de Kent |
| Pare | Anna |
| Germans | Jurmin Witburga Eteldreda d'Ely Æthelburh de Faremoutiers Sedrida |
Sexburga d'Ely (morta en 699) fou una princesa anglosaxona, filla del rei Anna de l'Ànglia Oriental. És venerada com a santa per diverses confessions cristianes.
Descendent de la família dels wuffingas, era germana d'Eteldreda, Etelburga, Witburga i Jurmin; vers l'any 640 casà amb Eorcenberht, rei de Kent.
Va viure en companyia del seu espòs per espai de vint-i-quatre anys i en tingué dos fills, Egbert i Hlothhere, ambdós successivament reis de Kent, i dues filles, que es feren monges i arribaren a un grau tan alt de santedat, que l'Església els concedí l'honor dels altars: eren santa Earcongota, monja de Faremoutiers, i santa Ermenilda, qui, casada amb el rei Wulfhere de Mèrcia, a la seva mort es retirà al claustre i fou abadessa d'Ely.
Una vegada mort el seu espòs el 664, Sexburga fundà l'abadia de Minster, a l'illa de Sheppey, però al cap d'uns anys passà a Ely i es posà sota l'obediència de la seva germana Eteldreda, abadessa d'aquell convent. Al morir Eteldreda, probablement el 679, Sexburga en fou elegida successora.
Encara vivia Sexburga i desenvolupava el càrrec d'abadessa el 695, en què presidi el trasllat de les relíquies de la seva germana Eteldreda (ja canonitzada) a una capella que ella havia manat construir per a guarda d'aquestes, a Ely. També hi fou enterrada la mateixa Sexburga. La seva festa se celebra el 7 de juliol.
Bibliografia
[modifica]- Enciclopèdia Espasa, Volum núm. 55, pàg. 897, ISBN 84 239-4555-3