Antipsiquiatria
Antipsiquiatria és un terme usat per referir-se a una configuració de grups i constructes teòrics que van sorgir en la dècada de 1960 i van qüestionar les pràctiques i els supòsits fonamentals de la psiquiatria, com ara la seva afirmació que havia aconseguit una objectivitat científica universal. A l'inici va tenir les influències de Michel Foucault, RD Laing, Thomas Szasz i, a Itàlia, Franco Basaglia i Giorgio Antonucci.[1] El terme va ser utilitzat per primera vegada pel psiquiatre David Cooper el 1967.
Dos dels arguments centrals del moviment anti-psiquiatria són els següents:
- Les definicions específiques o els criteris sobre els quals s'elaboren els diagnòstics psiquiàtrics són vagues i arbitraris i deixen molt d'espai per a opinions i interpretacions bàsiques enfront dels estàndards científics.[2]
- Els tractaments psiquiàtrics predominants són en última instància molt més perjudicials que no pas útils per als pacients.
Característiques
[modifica]Les crítiques més habituals expressades pels moviments antipsiquiatria sostenen que la psiquiatria utilitza eines i conceptes mèdics de forma inadequada.
Una petita minoria dels professionals de la salut mental professen una posició antipsiquiàtrica. La gran majoria de la comunitat mèdica i científica, però, considera l'antipsiquiatria com un moviment marginal i heterogeni, les propostes alternatives del qual han demostrat ser de poca o nul·la eficàcia i validesa científica, encara que és difícil quantificar la participació de l'opinió pública o dels professionals, així com la influència de les opinions que li donen suport.
Malgrat el nom, el moviment es considera sovint a si mateix com el promotor d'una forma de psiquiatria, per bé que en marcat contrast amb el pensament actual. Així doncs, molts dels anomenats "antipsiquiatres", incloent-hi psiquiatres amb opinions no tradicionals, tendeixen a desvincular-se dels termes i de les connotacions negatives que això implica.
Orígens de l'antipsiquiatria
[modifica]La dècada de 1930 va veure la introducció de pràctiques mèdiques controvertides, com ara la inducció al coma mitjançant l'electroxoc, la insulina o altres fàrmacs, o l'extirpació d'algunes parts del cervell (lobotomia). Aquests mètodes van ser àmpliament utilitzats per la psiquiatria d'inspiració biològica, però al mateix temps van donar lloc a serioses preocupacions i a una forta oposició basada en qüestions ètiques, en les conseqüències perjudicials i en l'abús d'aquestes pràctiques.
En la dècada de 1930 noves drogues, especialment l'antipsicòtic clorpromazina, van ser dissenyades en laboratoris i gradualment van suplantar els tractaments més controvertits. Encara que sovint es van acceptar com un avanç, també hi va haver oposició a causa d'efectes adversos com ara la discinèsia tardana. Els pacients normalment s'oposaven a la psiquiatria i refusaven prendre les drogues quan no estaven supervisades pel control psiquiàtric. També hi va haver una oposició considerable a l'ús d'hospitals psiquiàtrics i es van fer intents de fer tornar a la gent a la comunitat per mitjà de grups no controlats per la psiquiatria.
Vegeu també
[modifica]Referències
[modifica]- ↑ Healy, David. Let Them Eat Prozac: The Unhealthy Relationship Between the Pharmaceutical Industry and Depression (en anglès). Harvard University Press, 1997, p.221. ISBN 0674039580.
- ↑ Mind games: are we obsessed with therapy?, authored by CSICOPer Robert Baker (Prometheus Books, 1996) contains a chapter critical of the DSM-IV diagnoses.
Enllaços externs
[modifica]