Bacant
  | |
| Altres | |
|---|---|
| Equivalent | Mènades |
_-_Bacchante_on_a_Panther_(1855).jpg)
Les bacants eren seguidores del culte al déu Bacus, conegut també com a Dionís o Rugent.[1] Anaven en processó a la muntanya, ballaven fins a l'èxtasi, caçaven animals i els menjaven crus. També s'anomenaven bacants a les nimfes mènades i tíades, que habitaven la naturalesa més salvatge, representant la força fecundant de la natura i els esperits orgiàstics de la terra, i que feien de sacerdotesses de Bacus, formant part del seu seguici i dels seus rituals.[2][3][4] El seu símbol primordial era el tirs.
El culte al déu Bacus, encara que actualment estigui associat simplement a l'embriaguesa, a l'antiga Grècia va ser molt important i fins i tot va influir molt en el pensament filosòfic dels grecs. Originalment, Bacus era un déu traci que va anar aglutinant diferents ritus. El descobriment de la cervesa i posteriorment el del vi va ser associat pels agricultors a un déu pres de la «bogeria divina».
Posteriorment, la unió de Bacus amb el déu Pan li va fer un gir feminista a causa dels ritus de fertilitat del culte a aquest darrer: les bacants, o adoradores del déu Bacus, eren les qui duien a terme aquests ritus, els «misteris bàquics», cerimònies secretes gairebé sempre prohibides als homes. A Roma les bacanals o orgies es van obrir a tothom, degenerant de tal manera que el Senat les va prohibir.
Culte
[modifica]
_%26_Behles,_Edmund_(1841-1924)_-_n._2398_-_Disegno_tratto_da_un_affresco_pompeiano.jpg)
Dionís o Bacus anava sempre acompanyat de sàtirs i bacants, podent haver també altres divinitats com silens, Príap o Pan. Les bacants o mènades i els sàtirs compartien protagonisme, vivien als boscos i en tenien encomanada la seva custòdia.[4]
El coneixement del culte ha arribat fins als nostres dies de la mà d'Eurípides i la seva obra Les Bacants.
Tant les llevadores com les donzelles pujaven en processó a una muntanya aïllada i durant uns dies, sense contacte amb cap home, es llançaven a un desenfrenament d'alcohol, misticisme i al·lucinògens. Les mares de nens petits en quedaven al marge.
El ritu contenia molts elements salvatges i arcaics, com esbocinar petits animals vius i menjar-los. Però també molt contingut eròtic: Eurípides conta com passaven nits senceres ballant nues, excitades en un èxtasi no només alcohòlic. Se suposava que aquestes pràctiques fomentaven la fertilitat, i les llevadores feien de sacerdotesses, proporcionant alcohol i drogues al·lucinògenes a les joves. La llegenda afirma que recorrien els boscos insinuant-se i ferint als homes que trobaven. La dansa de les mènades era el ritu central de les cerimònies.
Tot això tenia com a objectiu que les dones obtinguessin l'«entusiasme» (que etimològicament significa l'«entrada de Déu») en la iniciada. Les dones que creguessin que havien fet l'amor amb els déus es consideraven afortunades i protegides.
Pel que fa al ritu d'esbocinar animals, representava a Bacus sent devorat pels titans. Segons la mitologia, aquest fet va permetre als titans tenir una espurna de divinitat. Així l'home, que té una part divina i una altra de terrestre, en menjar el déu Bacus intentava ser més diví.
Se suposa que aquests rituals no van desaparèixer completament i es van mantenir en la clandestinitat fins ben entrada l'edat mitjana, ja que s'han trobat atuells i pintures medievals representant els ritus bacants (Museu Nacional de Nàpols). La descripció d'un aquelarre és molt similar a la d'una bacanal.
Vegeu també
[modifica]- Nimfes orèades protectores de les muntanyes, caçadores i acompanyants d'Àrtemis i Diana
Referències
[modifica]
- ↑ Les bacants. Traducció catalana de Maria Rosa Llabrés. Martorell: Adesiara, 2021.
- ↑ Plàcid Fito i Calabuig, Antologia de textos llatins per a batxillerat, Universitat de València, 2002. ISBN 9788437055121 (català)
- ↑ M. A. Ferrer, Bacus dels rites i els rostres, editorial Arola, 2001. (català)
- ↑ 4,0 4,1 E. M. Koppel, Las esculturas romanas de Tarraco, Museu Nacional Arqueològic de Tarragona, 1986. (castellà)