Batalla de Port-Saint-Père (20 d'abril 1793)
| Tipus | batalla  |
|---|---|
| Coordenades | 47° 08′ 00″ N, 1° 45′ 00″ O / 47.1333°N,1.75°O |
Batalla de Port-Saint-Père (La primera batalla de Port-Saint-Père va tenir lloc el 20 d'abril de 1793 durant la revolta de La Vendée. Acaba amb la victòria dels republicans que s'apoderen de Port-Saint-Père).
Procés
[modifica]Després d'haver vençut els camperols revoltats a Bretanya, el general Beysser va arribar a Nantes el 16 d'abril de 1793.[1] El 20, va sortir de la ciutat a les 4 o les 6 del matí i va entrar al Pays de Retz.Dumarcet 1998, p. 207-208.[2][3] Passeja per Port-Saint-Père, a la vora del llac Grand-Lieu.[3]
Forces implicades
[modifica]Al costat dels republicans, el general Beysser va comandar 3.000 infants, tant guàrdies nacionals com voluntaris, 200 cavalleria i 8 canons, entre els quals dues peces de 12 lliures.[4] L'avantguarda de 500 persones estava liderada per Labory.[5] A les seves memòries, el líder de Vendée Lucas de La Championnière també estima el nombre de republicans en 3.000.[6]
Pel costat de la Vendée, La Championnière afirma a les seves memòries {A 1} que Pajot i Lapierre només poden reunir 200 homes per defensar la ciutat.[4][6] També tenen diverses peces d'artilleria, el nombre de les quals varia segons les fonts: La Championnière esmenta tres canons, entre ells un de 18 lliures; Savary parla d'un canó de 24 lliures, un de 8 lliures i diverses tarteres;[5] i Beysser de quatre canons i sis tarteres.[2]
Procés
[modifica]Tot i que els encarregats de vigilar la sortida de Nantes, els habitants de Bouguenais no donen l'alarma.[4][6] Beysser travessa aquesta població, que troba deserta[7] i arriba fins a Bouaye quasi sense ser vist pels revoltats,[6] només havent trobat com a obstacles dues trinxeres tallant la carretera principal al nivell del bosc de Noë.[6][5][7]
Al matí, a les onze,[5] els republicans van començar a canonejar Port-Saint-Père.[6] Els Vendéans posen el seu canó de 18 lliures a la carretera principal i els altres dos al cementiri. Els insurgents van intentar defensar el pas, esperant reforços de Charette a Machecoul.[4][6] Tanmateix, les peces republicanes estan millor servides que les dels Vendéans.[3] Després d'un llarg canoneig, els caps Pajot i Lapierre van resultar ferits i es van haver de retirar.[4][6] Privats dels seus líders, els insurrectes es dissolen.[6] Segons Lucas de La Championnière, Chauvet, antic guàrdia nacional, que havia passat per davant de l'ajudant de camp de Pajot després de ser capturat pels vendeans, va tornar a canviar de partit i va proporcionar als republicans una barca per travessar-los el riu.[6] Tanmateix, aquest relat no està confirmat per cap altra font segons l'historiador Lionel Dumarcet.[8] Després de tres hores i mitja de combat,[4][2] i almenys 250 canonades disparades,[8] Port-Saint-Père va quedar en mans dels republicans.[1] Aquests últims porten llavors vaixells des de Nantes per establir un pont.[5]
Beysser va romandre dos dies a Port-Saint-Père, abans de marxar el 22 d'abril per atacar Machecoul.[5]
Pèrdues
[modifica]El general Beysser va escriure al departament {A 2.} que les seves pèrdues van ser només un home mort i sis ferits.[9] Declara ignorar les pèrdues dels "bandits", especificant que només es van trobar dos homes morts al lloc, i afirma haver confiscat quatre canons i sis tarteres.[9][2]
Notes
[modifica]L'avantguarda, a la vista del port de Saint-Père, va ser immediatament abatuda pels bandolers, després d'haver fet sonar el tocsin, i oneja la bandera blanca. El comandant va prendre represàlies; va arribar el cos principal de l'exèrcit vaig fer un atac vigorós, on malauradament vam tenir un home mort i sis ferits entre ells hi ha el comandant d'artilleria de París. Va durar almenys tres hores i mitja; ens vam embarcar, i vam agafar el lloc que van abandonar covards. Les nostres tropes van aterrar malgrat la seva resistència. Hi vam trobar quatre peces de canó i sis tarteres; la seva pèrdua no se'ns coneix. Hem trobat 2 homes morts al lloc, i els seus dos comandants ferits, i alguns dels seus.
Els habitants ens van venir a trobar portant la bandera blanca; ells, van demanar pietat de genolls. Demà passo per Machecoul, i espero que tinguem bones notícies per explicar-vos; no és possible expressar bé fins a quin punt els soldats seran ben mostrats, i es donaran proves de valor. Vaig fer cremar la bandera blanca en presència de tot l'exèrcit.">[2]Referències
[modifica]- ↑ 1,0 1,1 Chantreau 2010, p. 208.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 Archives parlementaires de 1787 à 1860, t. 63, p. 304-305.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 Gabory 2009, p. 153-154.
- ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 4,5 Dumarcet 1998, p. 207-208.
- ↑ 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 5,5 Savary, t. I, 1824, p. 172-173.
- ↑ 6,00 6,01 6,02 6,03 6,04 6,05 6,06 6,07 6,08 6,09 Lucas de La Championnière 1994, p. 13-14.
- ↑ 7,0 7,1 Lallié 1869, p. 416.
- ↑ 8,0 8,1 Dumarcet 1998, p. 212.
- ↑ 9,0 9,1 Lallié 1869, p. 417.
Bibliografia
[modifica]- Archives parlementaires de 1787 à 1860, t. 63
- Alain Chantreau, «Deux attaques de Legé par les armées républicaines: 30 avril et 5 mai 1793», dans Hervé Coutau-Bégarie et Charles Doré-Graslin (dir.), Histoire militaire des guerres de Vendée, Economica, 2010, 656 p
- Lionel Dumarcet, François Athanase Charette de La Contrie: Une histoire véritable, Les 3 Orangers, 1998, 536 p. (ISBN 978-2-912883-00-1).
- Emile Gabory et Xavier Du Boisrouvray (édition), Les Guerres de Vendée, Paris, Robert Laffont, coll. «Bouquins», 2009, 1476 p. (ISBN 978-2-221-11309-7).
- Alfred Lallié, Le district de Machecoul, études sur les origines et les débuts de l'insurrection vendéenne dans le pays de Retz, Nantes, Vincent Forest et Emile Grimaud, 1869, 438 p.
- Pierre-Suzanne Lucas de La Championnière, Lucas de La Championnière, Mémoires d'un officier vendéen 1793-1796, Les Éditions du Bocage, 1994, 208 p.
- Jean Julien Michel Savary, Guerres des Vendéens et des Chouans contre la République, t. I, 1824