Batalla naval de Ponça (1435)
| Conquesta del Regne de Nàpols | |||
|---|---|---|---|
  Batalla naval de Ponça (1435) Batalla naval de Ponça (1435) | |||
  | |||
| Tipus | batalla | ||
| Data | 5 d'agost de 1435 | ||
| Coordenades | 40° 54′ N, 13° 00′ E / 40.9°N,13°E | ||
| Lloc | Illa de Ponça | ||
| Estat | Itàlia | ||
| Resultat | Victòria genovesa | ||
| Bàndols | |||
| |||
| Comandants | |||
| |||
| Forces | |||
| |||
| Baixes | |||
| |||
.svg){kind=small}
La batalla de Ponça s'esdevingué el 5 d'agost de 1435 entre una esquadra genovesa i l'estol catalanoaragonès del rei Alfons IV.[1]
Antecedents
[modifica]A la mort de Lluís III de Provença, mentre l'hereu Renat I d'Anjou era presoner a la cort de Felip III de Borgonya des de la seva derrota a la batalla de Bulgnéville en 1431,[2] Ottolino Zoppo, l'ambaixador de Felip Maria Visconti a Gaeta, que es va posar sota la protecció milanesa, el va advertir de la possibilitat que Alfons el Magnànim, que ambicionava el Regne de Nàpols, ataqués el seu port, i el servís de cap de pont per les seves ambicions, i Visconti va enviar Francesco Spinola amb 800 homes, dels quals 400 eren ballesters, a defensar la ciutat[3]
A la mort de Lluís de Provença, el Magnànim es trobava a Sicília després de fer expedicions contra l'illa de Gerba (1432) i Trípoli (1434), es dirigí contra Gaeta i la ciutat fou assetjada per terra i per mar, i van començar els treballs d'expugnació pels assetjants, amb l'ús de bombardes.[4]
Els genovesos, esgotats financerament per les contínues guerres del duc Felip Maria Visconti, van fer un últim esforç i armaren una flota de 12 navilis, dues naus, tres galeres i una galiota,[5] amb 2.400 homes a bord, i es va encomanar l'armada a Biagio Assereto. L'expedició es va dur en secret i va salpar passant Recco i Portofino, en direcció Sud, preparant-se amb cura per fer front a la flota numèricament superior d'Aragó, composta per 31 naus. Assereto sabia que Spínola havia estat ferit, que la resistència estava en el seu nivell més baix.[6]
Batalla
[modifica]Segur de la victòria, amb una flota que doblava la genovesa en nombre de naus, i de majors dimensions,[7]Alfons el Magnànim i molts nobles van acompanyar la flota, deixant a la rereguarda Pere d'Aragó i d'Alburquerque amb les galeres. Els genovesos, que només comptaven amb mariners i soldats experts, van fer servir la boira i van disparar focs artificials, fent creure als catalans que es dispersaven,[5] provocant el desordre en la flota aragonesa, farcida de gent poc avesada a la lluita al mar, que dificultava la tasca als mariners i soldats.[8]
Conseqüències
[modifica]Alfons el Magnànim fou vençut i fet presoner juntament amb els infants Joan i Enric i bona part de la noblesa, i només una nau va poder escapar, fent 600 morts i 5.000 presoners, enviats Felip Maria Visconti al duc de Milà, i senyor de Gènova. Es va demanar un rescat de 30.000 ducats, la reina Maria de Castella va convocar les Corts de Montsó per obtenir fons per alliberar-los. La reina mare, Elionor d'Alburquerque, va morir de pena per l'empresonament dels seus fills poc després de saber la notícia.[9]
El Magnànim i el duc de Milà van acordar el suport mutu, en la demanda del tron de Nàpols el primer, i en la disputa contra els Sforza i el Papat del segon, i el Magnànim fou alliberat en octubre.[10] El canvi d'aliances de Milà va revoltar els genovesos el Nadal de 1435, matant al governador milanès.[11]
Pere d'Aragó i d'Alburquerque, germà del Magnànim i que havia escapat de la derrota,[5] finalment prengué Gaeta el 25 de març de 1435, on Alfons hi feu entrada el 2 de febrer de 1436,[12] i sis anys més tard esdevingué rei de Nàpols, tal com desitjava.
A finals de 1437 s'establí una treva fins al març de 1438, que fou trencada pels angevins el dia de Nadal amb un atemptat fallit[13] i poc després Renat d'Anjou obtenia la llibertat de Felip III de Borgonya per 200.000 dobles d'or,[14] aconseguint reforçar Nàpols, reiniciant el conflicte.
Vegeu també
[modifica]Referències
[modifica]- ↑ «batalla de Ponça | enciclopèdia.cat». [Consulta: 5 juny 2020].
- ↑ Vaughan, Richard. Philip the Good (en anglès). vol.3. Boydell Press, 2002, p. 118. ISBN 0851159176.
- ↑ Lalli, Domenico. Le vite de'Re di Napoli (en italià), 1737, p. 261.
- ↑ Dall'Anno primo dell'Era volgare sino all'Anno 1500 (en italià). A spese di Giovambatista Pasquali, 1744, p. 164.
- ↑ 5,0 5,1 5,2 de Herrera y Tordesillas, Antonio. Comentarios de los Hechos de los Españoles, Franceses y Venecianos en Italia y de otras Republicas, Potentados ... desde 1281 hasta 1559 (en castellà). Delgado, 1624, p. 106.
- ↑ Angelo Di Costanzo. Historia del regno di Napoli dell'ill.re signor Angelo Di Costanzo gentil'huomo e caualliere Napolitano. Con l'agiontione de dodeci altri libri, dal medesimo authore composti, & hora dati in luce. Nella quale si ricontano li successi di guerra, & di pace non solo nel regno di Napoli, ma anco nel regno de Sicilia, ducato de Milano, Fiorenza, e nel stato di Santa Chiesa. appresso Gioseppe Cacchio, 1582, p. 359–.
- ↑ L'Italia descritta e dipinta con le sue isole di Sicilia, Sardegna, Elba, Malta, Eolie, di Calipso, ecc. secondo le ispirazioni, le indagini ed i lavori de' seguenti autori ed artisti per cura di D. B: Regno di Napoli (en italià). Volum 2. Giuseppe Pomba e C., 1837, p. 7-8.
- ↑ Soldevila i Zubiburu, 1962, p. p.668.
- ↑ Soldevila i Zubiburu, 1962, p. p.669.
- ↑ Sáiz Serrano, Jorge. Caballeros del rey: Nobleza y guerra en el reinado de Alfonso el Magnánimo (en castellà). Universitat de València, 2011, p. 38. ISBN 8437084334.
- ↑ Epstein, Steven A. Genoa and the Genoese, 958-1528 (en anglès). Univ of North Carolina Press, 2001, p. 266. ISBN 0807849928.
- ↑ Pius II. Europe (c.1400-1458) (en anglès). CUA Press, 2013, p. 289. ISBN 081322182X.
- ↑ Rovira i Virgili, 1920, p. 327.
- ↑ Rovira i Virgili, 1920, p. 328.
Bibliografia
[modifica]- Bolòs, Jordi: Diccionari de la Catalunya medieval (ss. VI-XV). Edicions 62, Col·lecció El Cangur / Diccionaris, núm. 284. Barcelona, abril del 2000. ISBN 84-297-4706-0, plana 207.
- Rovira i Virgili, Antoni. Història Nacional de Catalunya, volum VI. Edicions Pàtria, 1920.
- Soldevila i Zubiburu, Ferran. Història de Catalunya. Editorial Alpha, 1962.[Enllaç no actiu]
- Història de la Generalitat de Catalunya i els seus Presidents. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2003. ISBN 84-412-0884-0