Borja Papa

Borja Papa

Tipus	novel·la
Fitxa
Autor	Joan Francesc Mira i Casterà
Llengua	català
Publicació	1996
Gènere	novel·la
Premis
Premis	Premi de la Crítica de narrativa catalana (1998) Premi Joan Crexells de narrativa (1997) Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians (1997)

Borja Papa és una novel·la de Joan Francesc Mira publicada l'any 1996.

Mira es resistia a considerar-ho com una novel·la, potser perquè a diferència d'altres versions de les aventures dels Borja el relat aspirava a la fidelitat històrica. Segons el mateix autor, aquest llibre no és una novel·la i per tant no té un "argument": és la història de la pròpia vida que podia haver escrit Roderic de Borja (un 90% és història i fets perfectament documentats i només l'altre 10% és invenció).

Al llarg de mesos d'estudi a la Biblioteca Vaticana, al palau Farnese i a la societat Roma nel Rinascimiento, Mira es va ficar a la pell del personatge. La identificació va ser tan completa que va prendre la veu del paisà i va reconstruir, en més de 300 pàgines, la seva confessió, vorejant tot l'apòcrif: les xafarderies satàniques, els verins i les fantasies pornogràfiques que durant segles han acompanyat el nom dels Borja.

Per Mira, la realitat històrica és tan extraordinària, que no cal recórrer a elements llegendaris que simplifiquen la complexitat i oculten la veritable significació militar i política del cas.

A Mira no li interessa la formació del mite, descarta amb bones raons els rumors i va a les fonts, que són suficients per situar els Borja en un lloc excepcional de la història europea. Cap altra família, a partir d'uns modestos orígens provincians, va arribar a situar a dos dels seus membres en el tron papal ni a exercir tanta influència. La dels Borja és una història increïble de poder i ambició, de venjança i de mort.

Argument

És una reconstrucció novel·lada de la vida de Roderic de Borja, que va accedir al pontificat amb el nom d'Alexandre VI, i detalla els 54 anys que Roderic de Borja va passar a Roma, des de la seva arribada a l'estiu de 1449 fins a la seva mort en 1503.

Mitjançant aliances amb l'alta noblesa aragonesa, valent-se de la carrera eclesiàstica i de l'experiència com a jurista, Alfons de Borja -el futur papa Calixt III va fer un salt espectacular des d'un regne sense especial rellevància política -encara que amb una capital, València, que en temps d'Alfons el Magnànim era una de les ciutats més populoses i pròsperes de la Mediterrània- fins a les més altes jerarquies religioses de la seva època. Un moment decisiu: el llavors canonge fa de mitjancer amb la cort papal de Peníscola i aconsegueix desfer el desgavell que es va organitzar quan Benet XIII, el Papa Lluna, es va negar a acceptar els edictes del concili de Constança. Es va alçar amb el bisbat de València, i des d'allà va seguir l'aventura napolitana d'Alfons el Magnànim, com a peça fonamental de la seva política italiana. Noves aliances, el títol de cardenal a Roma i com a premi final el papat l'any 1455.

Quan el seu nebot Roderic arriba a Roma quatre anys més tard, troba una ciutat decebedora (amb la meitat d'habitants que València, amuntegats en indignes carrerons bruts i plens d'humitat). L'estada dels Borja a Roma és la història de perilloses maniobres, nepotisme: els catalans (catalovalencians, mallorquins i aragonesos) ocupen tots els llocs de responsabilitat. Molts d'ells són jueus que aporten al Papa els recursos que necessita per realitzar els seus plans. És també la història de la creació de la ciutat moderna, l'esplendor de l'humanisme, la renovació.

Premis

• Premi Joan Crexells (1997)
• Premi de la Crítica dels Escriptors valencians (1997)
• Premi Nacional de la Crítica (1998)