Vés al contingut

Bronzino

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Plantilla:Infotaula personaBronzino
Imatge
Modifica el valor a Wikidata
Nom original(it) Agnolo Bronzino Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement(it) Agnolo di Cosimo di Mariano Modifica el valor a Wikidata
17 novembre 1503 Modifica el valor a Wikidata
Florència (Itàlia) Modifica el valor a Wikidata
Mort23 novembre 1572 Modifica el valor a Wikidata (69 anys)
Florència (Itàlia) Modifica el valor a Wikidata
Pintor de cambra
1537 – Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
Grup ètnicItalians Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Camp de treballPintura Modifica el valor a Wikidata
Lloc de treball Florència Modifica el valor a Wikidata
Ocupaciópintor, poeta, dibuixant projectista Modifica el valor a Wikidata
Activitat1525 (Gregorià) Modifica el valor a Wikidata - 1572 (Gregorià) Modifica el valor a Wikidata
OcupadorFrancesco Maria I della Rovere
Cosme I de Mèdici Modifica el valor a Wikidata
Membre de
GènereRetrat pictòric, nu, pintura mitològica, pintura religiosa i pintura d'història Modifica el valor a Wikidata
MovimentManierisme Modifica el valor a Wikidata
Catàleg raonatL'opera completa del Bronzino (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
ProfessorsPontormo i Girolamo Genga Modifica el valor a Wikidata
AlumnesAlessandro Allori Modifica el valor a Wikidata
MecenesCosme I de Mèdici Modifica el valor a Wikidata
Obra
Obres destacables


Musicbrainz: fdda5c5e-e02b-4b07-8ac2-25808928fe5f Modifica el valor a Wikidata
Venus, Cupido, la Follia i el Temps

Agnolo di Cosimo (Florència, 17 de novembre de 1503Florència, 23 de novembre de 1572), generalment conegut com Il Bronzino, o Agnolo Bronzino (erròniament, en el passat, també se li van atribuir els noms d'Agnolo Tori i d'Angelo (Agnolo) Allori), fou un pintor manierista italià de Florència. L'origen del seu sobrenom, Bronzino, és desconegut, però podria derivar del color bru de la seua pell, o bé de la forma que donava a molts dels seus retrats. S'ha suggerit que tenia la pell bruna com a símptoma de la malaltia d'Addison, una afecció de les glàndules adrenals que sovint causa una excessiva pigmentació de la pell.

Vida

[modifica]
Elionor de Toledo

Bronzino va nàixer a Florència. Segons el seu amic Giorgio Vasari, inicialment va ser deixeble de Raffaellino del Garbo, i després de Pontormo, qui va ser la principal influència en el seu estil i a qui sempre va reverir. Pontormo el va retratar quan encara era un xiquet en el quadre Josep a Egipte, actualment a la National Gallery de Londres.

Retrats

[modifica]

L'any 1539 es va posar sota el patronatge dels Mèdici, sent un dels molts artistes que es van triar per a les fastuoses decoracions fetes per a les esposalles del duc Cosme I de Mèdici amb Elionor de Toledo, filla del Virrei de Nàpols. No va trigar molt a esdevenir el pintor oficial del duc i de la seua cort, lloc que mantindria durant la major part de la seua carrera. Els seus retrats, de figures estàtiques, elegants i refinades, exemples de freda arrogància i fermesa, van influir en l'evolució del retrat de cort europeu durant un segle. D'aquests retrats es van fer moltes versions i còpies de taller. També pintà Bronzino retrats idealitzats dels poetes Dant i Petrarca. Va involucrar-se de manera destacada en les activitats de l'Accademia del Disegno de Florència, de la qual va ser membre fundador l'any 1563. El pintor Alessandro Allori va ser el seu deixeble preferit, de fet Bronzino vivia a la casa familiar d'Allori quan va morir a Florència l'any 1572 (Alessandro era pare de Cristofano Allori).[1] Rarament va abandonar Florència.

Andrea Doria com Neptú.

Les seues cèlebres sèrires de distants retrats de Cosme I de Mèdici i d'Elionor de Toledo, i les figures de la seua cort, com ara les de Bartolomeo Panciatichi i la seua muller Lucrezia, són les seues obres més conegudes. El seu retrat de l'almirall genovès Andrea Doria com a Neptú és menys famós, però també molt reeixit.

Bronzino també va ser poeta, i els seus retrats més personals corresponen als de figures literàries, com ara el de Laura Battiferri, muller de l'escultor i arquitecte Bartolommeo Ammanati, (Palazzo Vecchio, Florència, c. 1560).

Temes religioses

[modifica]

Entre 1540 i 1541, Bronzino va començar a treballar en la decoració al fresc de la Capella d'Elionor de Toledo al Palazzo Vecchio. Elegants i classicistes, però també manieristes, aquestes obres religioses són excel·lents il·lustracions de l'estètica de la cort florentina de mitjans del segle xvi: molt estilitzades i en absolut personals o emotives. Tanmateix, aquest estil fred i mancat d'emoció no ha de ser interpretat com una manca de fervor religiós en Bronzino o en la cort. El Pas del Mar Roig és un exemple típic de l'estètica de Bronzino en aquesta època.

Durant dos anys (1546–1548) va viure a Roma, on va fer una sèrie de pintures religioses, com ara una Ressurecció de la Mare de Déu (1552), que sembla el resultat d'una crisi moral; de fet, aquesta era l'època en què l'austera atmosfera de la Contrareforma es trobava en el seu punt culminant.

Les seues obres religioses presenten sovint posats i gestos elegants, com per exemple en El martiri de sant Llorenç (1569), en la qual gairebé cadascuna de les extraordinàriament contorsionades postures pot ser resseguida en l'obra de Rafael o de Miquel Àngel, als quals Bronzino idolatrava. Quan intenta transmetre una emoció intensa, el seu manierisme no resulta gens convincent, fregant l'academicisme. L'habilitat de Bronzino amb el nu es va desplegar completament en la cèlebre Venus, Cupido, la Follia i el Temps, que incorpora un punyent erotisme sota el pretext d'una al·legoria moralitzant. Entre altres obres importants cal citar els frescos per a la capella del Palazzo Vecchio i el disseny de diversos tapissos sobre La història de Josep, per al mateix palau.

La major part de les obres de Bronzino es troben a Florència, però també n'hi ha alguns exemples a la National Gallery de Londres i a altres museus.

Obres selectes

[modifica]

Galeria

[modifica]

Referències

[modifica]

 Aquest article incorpora text d'una publicació que es troba en domini públic: Chisholm, Hugh. Encyclopædia Britannica (edició de 1911) (en anglès). 11a ed. Cambridge University Press, 1911. 

Notes

[modifica]
  1. Cecil Gould, The Sixteenth Century Italian Schools, National Gallery Catalogues, London 1975, ISBN 0-947645-22-5