Cædwalla
| |||||||||||
| Nom original | (ang) Cædwalla  | ||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| Biografia | |||||||||||
| Naixement | 659 | ||||||||||
| Mort | 20 abril 689 (29/30 anys) Roma | ||||||||||
| Sepultura | basílica de Sant Pere del Vaticà Roma | ||||||||||
| rei de Wessex | |||||||||||
| 685 – 688 | |||||||||||
← Centwine Ine → | |||||||||||
| Activitat | |||||||||||
| Ocupació | monarca | ||||||||||
| Festivitat | 20 d'abril | ||||||||||
| Família | |||||||||||
| Família | Casal de Wessex | ||||||||||
| Cònjuge | Cynethryth | ||||||||||
| Pare | Coenbert | ||||||||||
| Germans | Mul de Kent | ||||||||||
Llista
| |||||||||||
.jpg)
Caedwalla —Cædwalla — (659 – 20 d'abril del 689) fou rei de Wessex des de l'any 685 fins al 688, quan va abdicar. La seva família era originària de la regió de Cadwallon, País de Gal·les. De jove fou exiliat al Regne de Sussex, on va reunir tropes suficients per atacar i matar el rei Æthelwealh de Sussex. Malgrat tot, no va poder apoderar-se d'aquestes terres i fou expulsat. El 685 fou coronat rei de Wessex després d'acabar amb tots els seus oponents al tron i va reprendre els seus atacs contra els saxons del sud, aquest cop conquerint Sussex, l'illa de Wight, Surrey i el Regne de Kent.
A causa de les ferides que va patir durant la conquesta de l'illa de Wight, va abdicar l'any 688 per viatjar a Roma i ser batejat, on va morir pocs dies després de rebre el sagrament. Fou succeït per Ine.
Fonts històriques
[modifica]Les millors referències sobre els fets relacionats amb els regnes anglosaxons és la Historia ecclesiastica gentis Anglorum, escrita al voltant del 731 per Beda el Venerable, monjo i cronista. Aquest va recollir informació sobre Caedwalla de part del bisbe Daniel de Winchester.[1] Segons Beda, Caedwalla fou "un jove audaç de la casa reial de Gewissæ" que va morir molt jove, amb 33 anys, en l'any 689.[2] Beda acostumava a emprear el mot Gewisse per referir-se als Saxons Occidentals perquè les genealogies d'aquest poble es remunten a “Gewis” un déu llegendari.[3]
Una segona font és la Crònica anglosaxona, un conjunt de fets de la història d'Anglaterra recollits a Wessex a finals del segle ix, probablement sota la direcció del rei Alfred el Gran, La “Crònica” especifica que Caedwalla era fill de Coenberht, descendent de Ceawlin de Wessex, que fou el primer Gewisse a establir-se a Anglaterra.[4]
El territori dels saxons occidentals en els anys 680
[modifica]
Durant el transcurs del segle vii, els saxons occidentals ocuparen un sector al sud-oest d'Anglaterra, malgrat que els límits exactes són difícils de definir.[5] A l'oest es trobava el Regne de Dumnònia, actualment Devon i Cornualla (Gran Bretanya). Al nord, Mèrcia, regnat per Wulfhere rei militarment molt actiu. Cap al sud-est es trobava el regne de Saxònia del Sud, (Sussex) i a l'est, Essex (saxons de l'Est), que controlaven Londres.[6]
Campanyes militars
[modifica]Seguint les referències de “La Crònica”, Cædwalla va començar les seves campanyes militars contra Sussex abans inclús de ser rei. Malgrat que es trobava exiliat, va ser capaç de reunir prou soldats per derrotar i matar el rei Æthelwealh de Sussex, però com que no va poder consolidar la seva victòria, va retornar a Wessex.[7] Allí regnava Centwine, i Caedwalla va haver d'esperar fins que aquest es va retirar a un monestir. Llavors Caedwalla es va enfrontar a tots els altres pretendents que governaven a la regió fins a erigir-se en rei únic.[8] Un cop al tron, va tornar a atacar als saxons del sud i va matar el rei Berthun. També va conquerir el regne de Wihtwara a l'illa de Wight, on va ordenar que tots els habitants fossin passats per les armes per repoblar l'illa amb els seus súbdits. El 688, Cædwalla també controlava Surrey i va envair Kent el 686, on va instaurar el seu germà Mul com a rei. Però Mul va morir cremat viu després d'una revolta i Caedwalla va respondre amb una salvatge campanya contra la regió, arrasant la terra i deixant rere seu un rastre de destrucció.[9]
Cristianisme
[modifica]
Caedwalla no estava batejat quan va arribar al tron de Wessex, però es va mostrar sempre respectuós amb l'església, com demostren les seves donacions. Beda afirma que Caedwalla es va comprometre a donar un quart de l'illa de Wight a l'església si aconseguia conquerir-la. Quan va fer presoners als prínceps hereus de l'illa, va accedir a la seva petició de ser batejats abans d'executar-los.
Abdicació, baptisme i mort
[modifica]L'any 688 Caedwalla va abdicar per anar en pelegrinatge a Roma, possiblement perquè sabia del cert que s'estava morint a causa de les ferides rebudes durant la conquesta de l'illa de Wight. Caedwalla no havia estat batejat i segons Beda, va expressar el seu desig de rebre aquest sagrament a Roma. Es va aturar a França, a la població de Samer, a prop de Calais, on va donar diners perquè es fundés una església i també es va detenir a la cort de Cunipert, rei dels longobards.[10]
Un cop a Roma, va ser batejat pel Papa Sergi I el dissabte anterior a Setmana Santa (segons Beda). Va prendre el nom cristià de Pere, va morir poc després i va ser enterrat a l'església de Sant Pere. En l'epitafi de la seva tomba diu "Rei dels Saxons".[11]
El va succeir al tron Ine de Wessex, que va regnar durant trenta-set anys. Ine va mantenir el control de Surrey, però no de Kent, i cap altre rei de Wessex es va aventurar a l'est fins al regnat d'Egbert de Wessex, més de cent anys després.[12]
Referències
[modifica]- ↑ Yorke, 1990, p. 128–130.
- ↑ Beda, Historia ecclesiastica gentis Anglorum, llibre V, capítol 7
- ↑ Kirby, 1992, p. 48, 223.
- ↑ Swanton, 1996, p. 38.
- ↑ Yorke, 1990, p. 135–138.
- ↑ Blair, 1966, p. 209.
- ↑ Sherley-Price i Latham, 1990, p. 230.
- ↑ Sherley-Price i Latham, 1990, p. 224.
- ↑ Kirby, 1992, p. 121.
- ↑ Stenton, 1971, p. 2–7.
- ↑ Swanton, 1996, p. 40–41.
- ↑ Kirby, 1992, p. 192.
Bibliografia
[modifica]- Blair, Peter Hunter. Roman Britain and Early England: 55 B.C. – A.D. 871. W.W. Norton & Company, 1966. ISBN 0-393-00361-2.
- Campbell, James; John, Eric; Wormald, Patrick. The Anglo-Saxons. Penguin Books, 1991. ISBN 0-14-014395-5.
- Kirby, D P. The Earliest English Kings. Routledge, 1992. ISBN 0415090865.
- Sherley-Price, Leo; Latham, R E. Ecclesiastical History of the English People. Londres: Penguin, 1991. ISBN 0-14-044565-X.
- Stenton, Frank M. Anglo-Saxon England. Oxford: Clarendon Press, 1971. ISBN 0-19-821716-1.
- Swanton, Michael. The Anglo-Saxon Chronicle. Nova York: Routledge, 1996. ISBN 0-415-92129-5.
- Yorke, Barbara. Kings and Kingdoms in Early Anglo-Saxon England. Londres: Seaby, 1990. ISBN 1-85264-027-8.
