Almohades

Almohades
Tipus	califat i estat desaparegut
Localització
Capital	Tinmel ; Marràqueix
Població humana
Idioma oficial	àrab
Religió	islam i sunnisme
Geografia
Superfície	1.621.393 km²
Dades històriques
Anterior	almoràvits, Califat Fatimita i Banu Hammad
Creació	1121
Dissolució	1269 (Gregorià)
Següent	Regne de Portugal i Dinastia marínida
Organització política
Forma de govern	monarquia ; califat
Moneda	dinar

Els almohades (de l'àrab الموحدون, al-muwaḥḥidūn, i. e. ‘els monoteistes' o ‘els unitaristes’) (1121-1269) foren un moviment religiós amb un fort influx amazic que va inspirar diversos estats a l'extrem occidental del món islàmic al segle xii.^[1]^[2] Conqueriren tot el nord d'Àfrica, fins a Egipte, i l'Àndalus (1145-1146).^[3] Cal entendre per dinastia almohade la dels imams o califes que van dirigir el moviment (emparentats després del segon califa, que va donar lloc a la dinastia mumínida) quan el moviment religiós esdevé també polític, mentre que les dinasties que van sortir a la seva ombra o del seu desmembrament, tot i que van defensar el mateix corrent religiós, són conegudes pels noms propis de cadascuna.^[4]

La seva història es compon de tres fases principals: una d'expansió (1117-1163) que va durar fins a la mort del primer califa; una altra d'apogeu (1163-1199); i una tercera de decadència (1199-1268) fins a la seva desaparició, primer a al-Àndalus (1229) i després al Magrib (1268).^[5]

Probablement, el cabdill (i califa) més famós dels almohades siga Abu-Yússuf Yaqub al-Mansur (1184-1199). Al-Mansur es va guanyar aquest apel·latiu per la batalla d'Alarcos contra Alfons VIII de Castella, el 1195. El seu successor, però, Muhàmmad an-Nàssir (1199-1214), també es va fer famós per la derrota a la batalla de Las Navas de Tolosa, el 1212.^[6]

Història

Els orígens

La dinastia s'origina amb Ibn Tumart, membre dels masmuda, una tribu amaziga de la serralada de l'Atles.^[7] Ibn Tumart era fill d'un lamparer en una mesquita, era petit i deforme i vivia com un devot captaire, i ja era conegut de ben jove per la seva pietat. De joves va fer el hajj a la Meca, d'on va ser expulsat per criticar la laxitud dels altres, i des d'allà va arribar a Bagdad, on va assistir a l'escola del teòleg ortodox Abu-l-Hàssan al-Aixarí.^[8]Va combinar els ensenyaments del seu mestre amb parts de les doctrines d'altres mestres i la mística d'Al-Ghazalí. El seu principi fonamental fou un estricte unitarisme que negava l'existència independent dels atributs de Déu, per ser incompatible amb la seva unitat, i per tant amb una idea politeista. Ibn Tumart, de fet, va representar una rebel·lió contra el que ell percebia com a antropomorfisme en l'ortodòxia musulmana.

Inicis del poder almohade

Després del seu retorn al Magrib als de vint-i-vuit anys, Ibn Túmart començar la predicació i l'agitació, encapçalant atacs a botigues de vi i altres manifestacions de laxitud. Es va arribar fins i tot a assaltar a la germana d'Alí ibn Yússuf, l'emir almoràvit als carrers de Fes, perquè anava sense vel com les dones amazigues. Ali li va permetre escapar sense càstig.

Ibn Tumart, que ja havia estat expulsat d'altres ciutats, va refugiar-se entre els seus, la Masmuda, a l'Atles. Abd-al-Mumin ibn Alí, un altre amazic d'Algèria que va esdevenir guerrer i estadista de primer ordre fou el lloctinent d'Ibn Túmart, que va morir el 1128 al ribat que havia fundat a Tin Mal després de patir una severa derrota a mans dels almoràvits.^[9]

Dinastia mumínida

Abd-al-Mumin va mantenir en secret la seva mort durant dos anys, fins que va tenir prou influència. Entre el 1130 i la seva mort el 1163 va eliminar els almoràvits i va estendre el seu poder sobre tot el nord d'Àfrica fins a Egipte, convertint-se en emir de Marràqueix el 1149; el 1152 foren ocupades Alger, Bugia, la Qala dels Banu Hammad i Constantina; el 1159 Tunis, Mahdia, Sfax i Trípoli de Líbia (aquestes tres últimes arrabassades als normands).^[10]

Els almoràvits de Batalyaws i Qúrtuba no estaven d'acord amb el moviment independentista de l'Àndalus, i l'imamat de Màrtula és annexionat el 1145 a l'emirat de Batalyaws. Abu-l-Qàssim Àhmad ibn Hussayn ibn Qassi va anar al Magrib, es va entrevistar amb el califa almohade Abu-Yaqub Yússuf ibn Abd-al-Mumin i va tornar amb tropes que el van ajudar a recuperar el seu regne i el domini de Jerez de la Frontera, Arcos, Ronda i Niebla.^[11] El 1146 ja Xeres i Cadis van reconèixer al sobirà almohade i el 1147 es va ocupar Sevilla; El 1148 almoràvits ja només conserven Gharnata, que va caure en mans almohades en 1155, i les illes Balears, on van marxar nombrosos partidaris dels almoràvits i des d'on es feien atacs constants a les costes del nord d'Àfrica, i que va caure en 1203.^[12]

Una delegació d'emirs andalusins va anar a Salé per reconèixer el poder almohade el 1150; el 1170 els almohades transferit el seu capital a Ixbíliya fundant la gran mesquita la torre dels quals, la Giralda, es va erigir el 1184 per magnificar la marca de Yaqub al-Mansur; el 1172 van dominar l'Àndalus oriental i després València, Jaén i Múrcia.

Els prínceps almohades van tenir una més llarga i distingida carrera que els almoràvits. Els successors d'Abd al-Mumín van ser homes capaços que inicialment van dur a molts jueus i cristians a refugiar-se en els creixents estats cristians del Regne de Portugal, Castella i Aragó, però al final es van convertir en menys fanàtics que els almoràvits. El títol d'al-Mansur, el victoriós, va ser guanyat per la derrota que va infligir a Alfons VIII de Castella a la batalla d'Alarcos el 1195. Però ja a l'Àfrica del nord començava la lluita contra els prínceps almoràvits Banu Ghàniya de Mallorca, que, mercès a la marina, es van estendre cap aquesta zona. Muhàmmad an-Nàssir (1198-1211) va poder dominar als Banu Ghàniya (1205)

Declivi

Després de la batalla de Las Navas de Tolosa el 1212, i després de la mort d'al-Mustansir Yússuf a Marràqueix el 6 de gener de 1224, l'assemblea de cabdills almohades va proclamar califa Abu-Muhàmmad Abd-al-Wàhid, germà de Yaqub al-Mansur, però aquest nomenament no va ser acceptat a l'Àndalus perquè no podien fer front a les forces cristianes i alguns governants locals van preferir independitzar-se i sobreviure a la seva sort abans de continuar depenent d'un fals poder central que s'esvaïa sense remei. Abu-l-Ulà Idrís al-Mamun va arribar a repudiar la doctrina almohade.^[13]

El seu imperi es va desintegrar entre els hàfsides de Tunísia (1229), els Banu Zayyan o Banu Abd-al-Wad (zayyànides o abdalwadites) d'Alger (1235), els marínides del Marroc (1268) i les terceres taifes a la península,^[14] fent front als projectes expansionistes dels cristians mitjançant el vassallatge, abans de patir el desarrelament de l'expulsió, l'abandonament de les seves terres o el sotmetiment absolut. Aquestes taifes van marcar el final de la presència musulmana a la Península, només perllongada amb els mudèjars i després moriscos, persistint els trets culturals dels darrers andalusins. L'ordre polític i territorial es va establir al voltant de quatre governants: Muhammad ibn Yusuf ibn Hud al-Judhami, de 1228 a 1238 a Múrcia; Zayyan ibn Mardanix a Onda, des de 1228, i Balànsiya des de 1229 a 1238; Muhammad ibn al-Ahmar, des de 1232 a Arjona, fundador del regne nassarita de Granada i Xuayb ibn Muhàmmad ibn Mahfudh, des de 1234 a 1262 en un emirat que s'estenia de Niebla a l'Algarve.

Al Magreb, els almohades van fomentar l'establiment de cristians fins i tot a Fes, i després de la batalla de Las Navas de Tolosa van entrar ocasionalment en aliances amb els reis de Castella. Van aconseguir expulsar les guarnicions col·locades en algunes de les ciutats costaneres pels reis normands de Sicília. Van perdre territoris, a poc a poc, per la revolta de tribus i districtes, sent els seus enemics més efectius eren els Banu Marín que van fundar la següent dinastia.^[15]^[16] L'últim governant almohade Abu-Dabbús al-Wàthiq, va ser reduït a la possessió de Marràqueix, on morir el 1269.

Califes almohades

1. Ibn Túmart 1120-1129

Dinastia mumínida

2. Abd-al-Mumin ibn Alí 1129-1163
3. Abu-Yaqub Yússuf 1163-1184
4. Abu-Yússuf Yaqub al-Mansur 1184-1198
5. Muhàmmad an-Nàssir 1198-1211
6. Yússuf al-Mústansir 1211-1224
7. Abu-Muhàmmad Abd-al-Wàhid al-Makhlú 1224
8. Abu-Muhàmmad Abd-Al·lah al-Àdil 1224-1227
9. Abu-l-Ulà Idrís al-Mamun 1227-1232

Yahya ibn Nàssir al-Mútassim (aspirant, rival d'Abu-l-Ulà Idrís al-Mamun)

10. Abd-al-Wàhid ar-Raixid 1232-1242
11. Abu-l-Hàssan Alí as-Saïd 1242-1248
12. Abu-Hafs Úmar al-Murtada 1248-1266 ^[17]
13. Abu-Dabbús al-Wàthiq 1266-1268

Art almohade

Els almohades van fer unes construccions simples, degut la seva vida al Magrib. Alguns exemples són la Torre del Oro la Giralda (el minaret de la principal mesquita de la ciutat de Sevilla, que fou la capital Almohade),la mesquita Kutubiyya de Marràqueix i la Torre Hasan a Rabat.

Referències

↑ «Dynastie des Almohades». Encyclopédie MSN Encarta. Arxivat de l'original el 2 de febrero de 2009.
↑ «Almohades». Encyclopædia Universalis.
↑ «almohade». Gran Enciclopèdia Catalana. [Consulta: 12 juny 2022].
↑ Fierro, Maribel «Almohads» (en anglès). Oford Bibliographies, 21-01-2016, pàg. 9780195390155–0217. DOI: 10.1093/obo/9780195390155-0217.
↑ Viguera Molins, 1999, p. 19.
↑ Montoya Martínez, Jesús «La batalla de Alarcos (1195) y de las Navas de Tolosa (1212) en las literaturas románicas». Revista del Centro de Estudios Históricos de Granada y su Reino, 9, 1995, pàg. 23–38. ISSN: 0213-7461.
↑ Fierro, Maribel «Le mahdi Ibn Tûmart et al-Andalus : l'élaboration de la légitimité almohade» (en francès). Revue des mondes musulmans et de la Méditerranée, 91-94, 15-07-2000, pàg. 107–124. DOI: 10.4000/remmm.251. ISSN: 0997-1327.
↑ Henderson, John B. The construction of orthodoxy and heresy : Neo-Confucian, Islamic, Jewish, and early Christian patterns. Albany, N.Y. : State University of New York Press, 1998. ISBN 978-0-7914-3759-9.
↑ Kennedy, Hugh. Muslim Spain And Portugal A Political History Of Al Andalus By Hugh Kennedy. Routledge, 2022-04-21, p. 179.
↑ Fletcher, Richard. La España mora (en castellà). Editorial NEREA, 2000, p. 146. ISBN 978-84-89569-40-9.
↑ Rivero, Isabel. Compendio de historia medieval española (en castellà). Ediciones AKAL, 1982, p. 122. ISBN 8470901257.
↑ «'Abd Allah ibn Ta'Allah al-Kumi». Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera. Arxivat de l'original el 2016-07-01. [Consulta: 24 juny 2017].
↑ al-ʻArabī, Ibn; al-Arabi, Ibn. Las iluminaciones de La Meca: textos escogidos (en castellà). Siruela, 1996, p. 12. ISBN 978-84-7844-309-3.
↑ Abun-Nasr, Jamil M. A History of the Maghrib in the Islamic Period (en anglès). Cambridge University Press, 1987-08-20, p. 132. ISBN 978-1-316-58334-0.
↑ Heath, Ian. Armies of Feudal Europe 1066-1300 (en anglès). Lulu.com, 2016-06-05, p. 53. ISBN 978-1-326-68621-5.
↑ Fromherz, Allen James. Ibn Khaldun (en anglès). Edinburgh University Press, 2011-09-30, p. 16. ISBN 978-0-7486-5418-5.
↑ Albarrán, Javier «Memoria y ŷihād en el ocaso del poder almohade: el Kitāb al-Rawḍāt al-bahiya al-wasīma fī gazawāt al-nabawiyya al-karīma». Al-qantara: Revista de estudios árabes, 38, 2, 2017, pàg. 387–406. ISSN: 0211-3589.

Bibliografia

Al-Andalus: the Art of Islamic Spain, J.D. Dodds, ed. (The Metropolitan Museum of Art, Granada/Alhambra, New York, 1992), pp. 326-327, n° 92. ISBN 9780870996375
Ali-de-Unzaga, Miriam, “Análisis Técnico y Contextualización de dos Banderas Marinies,” in Ysabel, La Reina Católica, M.L. Gómez Nebreda, ed. (Planeta, 2005), pp. 336-342. ISBN 9788493425340.
Ali-de-Unzaga, Miriam, “Abu Al-Hasan’s Banner,” en Ibn Jaldún: el Mediterráneo en el siglo XIV: auge y declive (El Legado Andalusi, 2006), pp. 124-127. [1]ISBN 9788496556348
Ali-de-Unzaga, Miriam, “Qur’anic Inscriptions on the so-called Pennon of Las Navas de Tolosa and Three Marinid Banners,” in Word of God, Art of Man: The Qur’an and its Creative Expressions, F. Suleman, ed. (Oxford University Press in association with The Institute of Ismaili Studies, 2007), pp. 239-270. ISBN 9780199591497
Ali-de-Unzaga, Miriam, “La bannière de Las Huelgas dite de Las Navas de Tolosa;” “Les bannières perdues des sultans mérinides,” in Le Maroc Médiéval. Un empire de l’Afrique à l’Espagne (Musée du Louvre, 2014), pp. 98-99; pp. 542-547. [2]ISBN 978-2-35031-490-7
Aguilar Sebastián, Victoria. Tribus árabes en el Magreb en época almohade, 1152-1269 (pdf) (tesi) (en castellà). Universitat Complutense de Madrid, 2012. OCLC 914489918 [Consulta: 22 agost 2016].
Bennison, Amira K., "Drums, Banners and Baraka: Symbols of authority during the first century of Marinid rule, 1250-1350," in The Articulation of Power in Medieval Iberia and the Maghrib, A. K. Bennison, ed. (Oxford University Press, 2014). ISBN 9780191771897 [3]
Bosch Vilá, Jacinto. Los almorávides. Editorial Universidad de Granada, 1998.
Ambrosio Huici Miranda: Historia política del Imperio Almohade. Edición de Vicente Carlos Navarro Oltra, Emilio Molina López 2000 ISBN 84-338-2660-3
Kennedy, Hugh. Muslim Spain and Portugal : a political history of al-Andalus. Longman, 1996.
Mínguez, José María. La Reconquista. Historia 16, 1989.
Rodríguez López, Ana. La consolidación territorial de la monarquía feudal castellana: expansión y fronteras durante el reinado de Fernando III. Consejo Superior de Investigaciones Científicas, 1994.
Ruiz Souza, Juan Carlos, "Botín de Guerra y Tesoro Sagrado," en Maravillas de la España Medieval, Tesoro Sagrado y Monarquía, I.G. Bango Torviso, ed. (Madrid, 2001). ISBN: 84-87739-97-0.
Valor Piechotta, M.; Ramírez del Río, J. «Las defensas». A: Sevilla almohade. Universitat de Sevilla, 1999, p. 27-40.
Viguera Molins, María Jesús. Los reinos de Taifas y las invasiones magrebíes : Al-ándalus del XI al XIII. RBA, 2007.
Viguera Molins, María Jesús. «El último siglo de la Sevilla islámica: 1147-1248». A: Sevilla almohade. Universitat de Sevilla, 1999, p. 19-27.

Vegeu també

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Almohades

[encarta-1] «Dynastie des Almohades». Encyclopédie MSN Encarta. Arxivat de l'original el 2 de febrero de 2009.

[universalis-2] «Almohades». Encyclopædia Universalis.

[3] «almohade». Gran Enciclopèdia Catalana. [Consulta: 12 juny 2022].

[4] Fierro, Maribel «Almohads» (en anglès). Oford Bibliographies, 21-01-2016, pàg. 9780195390155–0217. DOI: 10.1093/obo/9780195390155-0217.

[FOOTNOTEViguera_Molins199919-5] Viguera Molins, 1999, p. 19.

[6] Montoya Martínez, Jesús «La batalla de Alarcos (1195) y de las Navas de Tolosa (1212) en las literaturas románicas». Revista del Centro de Estudios Históricos de Granada y su Reino, 9, 1995, pàg. 23–38. ISSN: 0213-7461.

[7] Fierro, Maribel «Le mahdi Ibn Tûmart et al-Andalus : l'élaboration de la légitimité almohade» (en francès). Revue des mondes musulmans et de la Méditerranée, 91-94, 15-07-2000, pàg. 107–124. DOI: 10.4000/remmm.251. ISSN: 0997-1327.

[8] Henderson, John B. The construction of orthodoxy and heresy : Neo-Confucian, Islamic, Jewish, and early Christian patterns. Albany, N.Y. : State University of New York Press, 1998. ISBN 978-0-7914-3759-9.

[9] Kennedy, Hugh. Muslim Spain And Portugal A Political History Of Al Andalus By Hugh Kennedy. Routledge, 2022-04-21, p. 179.

[10] Fletcher, Richard. La España mora (en castellà). Editorial NEREA, 2000, p. 146. ISBN 978-84-89569-40-9.

[11] Rivero, Isabel. Compendio de historia medieval española (en castellà). Ediciones AKAL, 1982, p. 122. ISBN 8470901257.

[12] «'Abd Allah ibn Ta'Allah al-Kumi». Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera. Arxivat de l'original el 2016-07-01. [Consulta: 24 juny 2017].

[13] -ʻArabī, Ibn; al-Arabi, Ibn. Las iluminaciones de La Meca: textos escogidos (en castellà). Siruela, 1996, p. 12. ISBN 978-84-7844-309-3.

[14] Abun-Nasr, Jamil M. A History of the Maghrib in the Islamic Period (en anglès). Cambridge University Press, 1987-08-20, p. 132. ISBN 978-1-316-58334-0.

[15] Heath, Ian. Armies of Feudal Europe 1066-1300 (en anglès). Lulu.com, 2016-06-05, p. 53. ISBN 978-1-326-68621-5.

[16] Fromherz, Allen James. Ibn Khaldun (en anglès). Edinburgh University Press, 2011-09-30, p. 16. ISBN 978-0-7486-5418-5.

[17] Albarrán, Javier «Memoria y ŷihād en el ocaso del poder almohade: el Kitāb al-Rawḍāt al-bahiya al-wasīma fī gazawāt al-nabawiyya al-karīma». Al-qantara: Revista de estudios árabes, 38, 2, 2017, pàg. 387–406. ISSN: 0211-3589.

[1]

[2]

[3]

[4]

[5]

[6]

[7]

[8]

[9]

[10]

[11]

[12]

[13]

[14]

[15]

[16]

[17]

Expansió feudal hispànica
Batalles destacades	Covadonga (711) · Roncesvalls (778) · Clavijo (844) · Albelda (846) · Simancas (939) · Saqueig de Barcelona (985) · Penya Cervera (1000) · Calatañazor (1002) · Graus (1063) · Sagrajas (1086) · Alcoraç (1096) · Consuegra (1097) · Uclés (1108) · Cutanda (1120) · Setge de Fraga (1134) · Ourique (1139) · Lisboa (1147) · Alarcos (1195) · Navas de Tolosa (1212) · Portopí (1229) - Jerez (1231) · Teba (1330) · Sevilla (1247-1248) · Guerra de l'Estret (1292 a 1344) · Higueruela (1431) · Guerra de Granada (1492)
Regnes catòlics	Regne d'Astúries (718-724) · Comtats catalans (785-1479) · Regne de Navarra (810-1620) · Regne de Lleó (910-1065) i (1157-1230) · Regne de Galícia (910-1072) · Regne de Castella (1029-1135) i (1157-1217) · Regne d'Aragó (1035-1162) · Regne de Portugal (1139-1910) · Corona de Castella (1217-1715) · Corona d'Aragó (1162-1715)
Estats islàmics	Califat omeia (661-756) · Emirat de Còrdova (756-929) · Califat de Còrdova (929-1031) · Taifes (1031-1116) i (1144-1170) · Emirat Almoràvit (1086-1147) · Imperi Almohade (1147-1269) · Regne de Granada (1238-1492)