Vés al contingut

Carles II d'Anglaterra i d'Escòcia

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Plantilla:Infotaula personaCarles II d'Anglaterra i d'Escòcia
Imatge
Modifica el valor a Wikidata
Nom original(en) Charles II Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement29 maig 1630 (Julià) Modifica el valor a Wikidata
Londres Modifica el valor a Wikidata
Mort6 febrer 1685 (Julià) Modifica el valor a Wikidata (54 anys)
Londres Modifica el valor a Wikidata
Causa de mortaccident vascular cerebral Modifica el valor a Wikidata
SepulturaAbadia de Westminster 
  rei d'Anglaterra, d'Escòcia i d'Irlanda
1660 (de facto) – 1685
Dades personals
ReligióAnglicanisme i catolicisme Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Lloc de treball Londres (1660–1685)
La Haia (1648–1660)
Brussel·les
Bruges
Londres Modifica el valor a Wikidata
Ocupaciópolític, col·leccionista d'art, sobirà, traficant d'esclaus, monarca Modifica el valor a Wikidata
Membre de
Royal Society (1665–) Modifica el valor a Wikidata
Altres
TítolMonarca d'Irlanda (1660 (Julià)–1685 (Julià))
Monarca d'Escòcia (1660 (Julià)–1685 (Julià))
Monarca d'Anglaterra (1660 (Julià)–1685 (Julià))
Duc de Cornualla (1630–1649) Modifica el valor a Wikidata
FamíliaDinastia Estuard Modifica el valor a Wikidata
CònjugeCaterina de Bragança (1662–) Modifica el valor a Wikidata
ParellaBarbara Palmer
Lucy Walter
Elizabeth Killigrew
Margaret de Carteret
Hortense Mancini
Catherine Pegge
Louise Renée de Penancoët de Keroual
Moll Davis
Nell Gwyn
Winifred Wells Modifica el valor a Wikidata
FillsJames de la Cloche
 () Margaret de Carteret
James Scott, 1st Duke of Monmouth
 () Lucy Walter
Charlotte Jemima FitzRoy
 () Elizabeth Killigrew
Mary Crofts
 () valor desconegutLucy Walter
Charles FitzCharles
 () Catherine Pegge
Catherine FitzCharles
 () Catherine Pegge
Anne Lennard, Countess of Sussex
 () Barbara Palmer
Charles FitzRoy, 2nd Duke of Cleveland
 () Barbara Palmer
Henry FitzRoy
 () Barbara Palmer
Charlotte Lee, Countess of Lichfield
 () Barbara Palmer
George FitzRoy, 1st Duke of Northumberland
 () Barbara Palmer
fill de nom desconegut Stuart
 () Caterina de Bragança
segon fill mort Stuart
 () Caterina de Bragança
tercer fill mort Stuart
 () Caterina de Bragança
Cecelia FitzRoy
 () Barbara Palmer
Charles Beauclerk, 1r duc de St Albans
 () Nell Gwyn
James Beauclerk, Lord Beauclerk
 () Nell Gwyn
Barbara FitzRoy
 () Barbara Palmer
Charles Lennox, 1st Duke of Richmond
 () Louise Renée de Penancoët de Keroual
Mary Tudor
 () Moll Davis Modifica el valor a Wikidata
ParesCarles I d'Anglaterra i d'Escòcia Modifica el valor a Wikidata  i Enriqueta Maria de França Modifica el valor a Wikidata
GermansEnriqueta d'Anglaterra
Maria Enriqueta Stuard
Elisabet Stuart
Anna d'Anglaterra
Jaume II d'Anglaterra i VII d'Escòcia
Enric Stuart Modifica el valor a Wikidata
Premis
Signatura Modifica el valor a Wikidata



Musicbrainz: 4cbc8c47-ea88-43be-99a0-ba7b0e20d698 Discogs: 5618178 Find a Grave: 1975 Modifica el valor a Wikidata

Carles II (29 de maig de 16306 de febrer de 1685) Rei d'Anglaterra, d'Escòcia i d'Irlanda.

Segons els monàrquics, Carles II va esdevenir rei d'Anglaterra i d'Escòcia a partir del moment de l'execució del seu pare Carles I el 30 de gener de 1649 durant la Revolució Anglesa. El 5 de febrer de 1649 va ser proclamat rei d'Escòcia pel Parlament Escocès a Edimburg[1] negant-li entrar a Escòcia tret que acceptés establir el presbiterianisme com a religió estatal als tres regnes, però el Parlament d'Anglaterra no el va reconèixer com a rei.

El 1649 els reialistes estaven desorganitzats a Escòcia i el seu antic líder, el marquès de Montrose estava exiliat. Carles II va animar Montrose a reunir un exèrcit de les Highlands per lluitar al bàndol realista,[2] però els covenanters escocesos, descontents amb l'execució de Carles I i temedors pel futur del presbiterianisme sota la nova Commonwealth, li van oferir la corona d'Escòcia, Carles va abandonar Montrose, que havia reunit una força mercenària a Noruega[2] i ja havia desembarcat sent derrotat en la batalla de Carbisdale el 27 d'abril de 1650. Els vencedors van capturar Montrose poc després i el van portar a Edimburg. El 20 de maig el Parlament escocès el va condemnar a mort i el va fer penjar l'endemà.[3] Carles II va desembarcar a Morayshire el 23 de juny de 1650[4] i va signar el Pacte Nacional de 1638 i la Lliga i Pacte Solemnes de 1643 poc després de desembarcar.[5] Amb els seus seguidors reialistes escocesos i els seus nous aliats covenanters, Carles II es va convertir en l'amenaça més gran que enfrontava la nova república anglesa. En resposta a l'amenaça, Oliver Cromwell va deixar alguns dels seus tinents a Irlanda per continuar la repressió dels reialistes irlandesos i va tornar a Anglaterra,[3] arribant a Escòcia el 22 de juliol i assetjant Edimburg.[6] A finals d'agost, la malaltia i l'escassetat de subministraments havien reduït el seu exèrcit, i va haver d'ordenar una retirada cap a la seva base a Dunbar. Un exèrcit escocès sota el comandament de David Leslie va intentar bloquejar la retirada, però Cromwell els va derrotar en la batalla de Dunbar el 3 de setembre.[7] L'exèrcit de Cromwell va prendre Edimburg, i a finals d'any el seu exèrcit havia ocupat gran part del sud d'Escòcia. Al juliol de 1651, les forces de Cromwell van creuar el Fiord de Forth cap a Fife i el 20 de juliol van derrotar els escocesos a la batalla d'Inverkeithing.[8] El Nou Exèrcit Model va avançar cap a Perth permetent a Carles, al capdavant de l'exèrcit escocès, traslladar-se cap al sud a Anglaterra en un desesperat intent d'envair Anglaterra i capturar Londres mentre Cromwell es trobava ocupat a Escòcia. Cromwell va seguir Carles a Anglaterra, deixant George Monck per acabar la campanya a Escòcia. Monck va prendre Stirling el 14 d'agost i Dundee l'1 de setembre.[9] Cromwell va atrapar als reialistes a batalla de Worcester el 3 de setembre, on les forces del comandant anglès aixafaren l'últim gran exèrcit reialista escocès.

Després de la derrota a Worcester, Carles II va marxar a l'exili durant nou anys al continent europeu, on va viure a França, les Províncies Unides i Països Baixos espanyols. Cromwell eliminà el sistema polític d'Escòcia, que va passar a ser quasi una província més d'Anglaterra si ve no va haver-hi expropiacions de terres.

Després del col·lapse del sistema republicà del Protectorat imposat per Oliver Cromwell el 1649 i que, a la seva mort, el seu fill Richard no va saber mantenir, el 1659, el general George Monk va invitar Carles II a assumir el tron.[10] El 25 de maig de 1660 Carles II va desembarcar a Dover i va fer la seva entrada triomfal a Londres quatre dies després. El reberen tant els partidaris de la monarquia clàssica com els defensors del contractualisme o sigui d'una monarquia limitada pel Parlament.

Als greus problemes religiosos i constitucionals s'hi afegia la debilitat de la hisenda reial que depenia de l'ajut de Lluís XIV pel tractat de Dover de 1670[11] en virtud del qual França donava un milió i mig de lliures anuals per tal d'estabilitzar la monarquia anglo-escocesa i impulsar la causa catòlica a les Illes Britàniques. Aquesta situació, segons la propaganda del partit whig, convertia Carles II un pensionat de Lluís XIV.

Com que no tenia fills legítims, a la seva mort, el succeí el seu germà Jaume II d'Anglaterra i VII d'Escòcia (1685-1688)

Referències

[modifica]
  1. Brown, K. M. «Proclamation: of King Charles II, 5 January 1649». A: The Records of the Parliaments of Scotland to 1707 (en anglès). University of St Andrews, 2007–2017, p. PA2/24, f.97r-97v.. 
  2. 2,0 2,1 Carpenter, 2005, p. 145.
  3. 3,0 3,1 Carpenter, 2005, p. 146.
  4. Brett, 2008, p. 39.
  5. Brett, 2008, p. 41.
  6. Reid, Stuart. Dunbar 1650: Cromwell's most famous victory (en anglès). Oxford: Osprey, 2008 [1a. ed. 2004], p. 18. ISBN 978-1-84176-774-1. 
  7. Reid, Stuart. Dunbar 1650: Cromwell's most famous victory (en anglès). Oxford: Osprey, 2008 [1a. ed. 2004], p. 75-77. ISBN 978-1-84176-774-1. 
  8. Carpenter, 2005, p. 158.
  9. Carpenter, 2005, p. 185.
  10. Hutton, Ronald. Monck, George, first duke of Albemarle (1608–1670) (en anglès). Oxford University Press, 2008. 
  11. Cartwright, J. [books Madame, a Life of Henrietta, Daughter of Charles I and Duchess of Orleans] (en anglès). Seeley and Co. Ltd., 1894, p. 332. 

Bibliografia

[modifica]
  • Brett,, A. C. A.. Charles II and His Court (en anglès). Read Books, 2008. ISBN 978-1-140-20445-9. 
  • Carpenter, Stanley D. M.. Military Leadership in the British Civil Wars, 1642-1651: "The Genius of this Age" (en anglès). Psychology Press, 2005. ISBN 978-0-7146-5544-4.