Carthamus lanatus
  | |
| Taxonomia | |
|---|---|
| Superregne | Eukaryota |
| Regne | Plantae |
| Ordre | Asterales |
| Família | Asteraceae |
| Tribu | Cynareae |
| Gènere | Carthamus |
| Espècie | Carthamus lanatus L., 1753 |
.svg){kind=icon}
Phonus lanatus és una espècie de planta amb flors del gènere Phonus dins la família de les asteràcies (Asteraceae). És una planta nativa de la Macaronèsia, Europa del sud i central, Àsia centrla i occidental i el nord d'Àfrica.[1]
S'ha estés per tot el món com a mala herba, fonamentalment en regions temperades d'Europa, d'Amèrica i d'Austràlia (legislada la seva restricció ja des de 1887 en tots els seus districtes cerealístics).[2] És una espècie ben coneguda per antics botànics com Teofrast, Plini el Vell, i Dioscòrides Pedaci, aquest últim l'esmenta com a antídot per picades d'escorpí.[2]
Morfologia
[modifica]És una planta anual, de 10 a 60 cm d'alçada (i fins al doble en sòls sub-nitròfils), amb tiges erectes, molt ramificades - sobretot en les seves parts mitjana i superior, i coberts d'un abundant toment llanut blanc (d'aquí el seu nom específic en llatí, lanatus), en particular durant la pre-antesi. Fulles ovals-lanceolades, glanduloso-viscoses, amb lòbuls molt profunds, i acabades en espina. Flors grogues brillants, en capítols d'uns 3cm de diàmetre, agrupats en corimbe o bé solitaris. Bràctees exteriors molt semblants a les fulles superiors, però més curtes i menys espinoses, les internes lanceolades, escarioses, més o menys denticulades i amb puntes fosques. El receptacle és de forma cònica aguda, amb cerres amb forma de cinta blanquinoses. Els fruits perifèrics són aquenis poligonals, curts, cònic-ovalats, de color marró, els centrals són cípseles similars en forma i color, però amb un vil·là de cerres / escates denticulades, una mica més llargues que l'aqueni. Els dos tipus tenen l'àpex amb una corona ondulada / denticulada, amb uns pèls curts al centre. La seva llavor és viable durant més de vuit anys a la intempèrie[3] La subespècie creticus (= baeticus) té idèntiques característiques, però és arbustiva i podria arribar als 5 m.[4]
En la identificació com plàntula, per al seu control agronòmic: té cotilèdons verds molt foscos, orbiculars a ovals, crassos, amb làmina de 8-14 mm per 8-11 mm, una nervadura central visible; pecíol curt i dilatat a la base.[5]
El nombre de cromosomes és de 2n=44 (igual que la subespècie creticus / baeticus)[6]
Taxonomia
[modifica]Aquesta espècie va ser publicada per primer cop l'any 1753 sota el nom de Carthamus lanatus al segon volum de l'obra Species Plantarum, del botànic suec Carl von Linné (1707-1778).[7][8] Posteriorment, l'any 1768, el botànic anglès John Hill (1716-1775) la va moure al gènere Phonus adquirint el nom de Phonus lanatus, i ho va publicar a la primera edició de la sèrie de catàlegs de plantes Hortus Kewensis.[9][10][11]
Sinònims
[modifica]Els següents noms científics són sinònims de Phonus lanatus:[1]
- Sinònims homotípics
- Atractylis lanata (L.) Scop.
- Carduncellus lanatus (L.) Moris
- Carthamus lanatus L.
- Centaurea lanata (L.) Lam. & DC.
- Heracantha lanata (L.) Hoffmanns. & Link
- Kentrophyllum lanatum (L.) DC. & Duby
- Onobroma lanata (L.) Hornem.
- Sinònims heterotípics
- Centaurea carthamoides Chevall.
Referències
[modifica]- ↑ 1,0 1,1 «Phonus lanatus (L.) Hill» (en anglès). Plants of the World Online. Royal Botanic Gardens. Kew. [Consulta: 13 desembre 2024].
- ↑ 2,0 2,1 http://digital.library.okstate.edu/oas/oas_pdf/v66/p39_40.pdf Arxivat 2016-03-03 a Wayback Machine.
- ↑ «Edwin Kessler University of Oklahoma, Norman 73019». Arxivat de l'original el 2016-03-03. [Consulta: 10 juny 2013].
- ↑ http://es.gardening.eu/arc/plantas/Arbustos/Carthamus-baeticus-Boiss.-Reut.-Nyman/12831/ Arxivat 2014-11-09 a Wayback Machine.
- ↑ http://www.criba.edu.ar/girasol/MORFVEG06/FILES/WebPages/malezas/figuras/foto22.htm Arxivat 2007-01-16 a Wayback Machine.
- ↑ Recherches biosystématiques sur la Section Jacea Cass. et quelques Sections voisines du genre Centaure, L... Gardou, C. (1972) Feddes Repert. 83: 311-472; Karyology, generic delineation and dysploidy in the genera Carduncellus, Carthamus and Phonus (Asteraceae), Vilatersana, R. & al. (2000) Bot. J. Linn. Soc. 134: 425-438
- ↑ «Carthamus lanatus L.» (en anglès). International Plant Names Index, The Royal Botanic Gardens, Kew, Harvard University Herbaria & Libraries and Australian National Botanic Gardens. [Consulta: 14 desembre 2024].
- ↑ Linné, 1753, p. 830.
- ↑ «Phonus lanatus Hill» (en anglès). International Plant Names Index, The Royal Botanic Gardens, Kew, Harvard University Herbaria & Libraries and Australian National Botanic Gardens. [Consulta: 14 desembre 2024].
- ↑ Hill, 1768, p. 56.
- ↑ «Phonus lanatus (L.) Hill» (en anglès). Biota of New Zealand. Manaaki Whenua – Landcare Research, 2024. [Consulta: 14 desembre 2024].
Bibliografia
[modifica]- von Linné, Carl. Species plantarum, exhibentes plantas rite cognitas ad genera relatas, cum differentiis specificis, nominibus trivialibus, synonymis selectis, locis natalibus, secundum systema sexuale digestas (en llatí). vol. 2. Estocolm: Laurentius Salvius, 1753.
- Hill, John. Hortus Kewensis. Sistens herbas exoticas, indigenasque rariores, in area botanica, Hortorum Aug. Pr. Cambriae Dotissae, apud Kew, in comitatu Surreiano, cultas; methodo florali nova dispositas (en llatí). 1a. Ed.. Londres: LR. Baldwin, 1768.
- Abrams, L. & R. S. Ferris. 1960. Bignonias to Sunflowers. 4: 732 pp. In L. Abrams Ill. Fl. Pacific States. Stanford University Press, Stanford.
- Correll, D. S. & M. C. Johnston. 1970. Man. Vasc. Pl. Texas i–xv, 1–1881. The University of Texas at Dallas, Richardson.
- Flora of China Editorial Committee. 1988-2013. Fl. China Unpaginated. Science Press & Missouri Botanical Garden Press, Beijing & St. Louis.
- Flora of North America Editorial Committee, e. 2006. Magnoliophyta: Asteridae, part 6: Asteraceae, part 1. 19: i–xxiv. In Fl. N. Amer.. Oxford University Press, New York.
- Gibbs Russell, G. E., W. G. Welman, E. Reitief, K. L. Immelman, G. Germishuizen, B. J. Pienaar, M. v. Wyk & A. Nicholas. 1987. List of species of southern African plants. Mem. Bot. Surv. S. Africa 2(1–2): 1–152(pt. 1), 1–270(pt. 2).
- Hickman, J. C. 1993. Jepson Man.: Higher Pl. Calif. i–xvii, 1–1400. University of California Press, Berkeley.
Enllaços externs
[modifica]
Aquest article incorpora text d'una publicació que es troba en domini públic: Chisholm, Hugh. Encyclopædia Britannica (edició de 1911) (en anglès). 11a ed. Cambridge University Press, 1911.
