Casa Pere Prats
 | |||
|---|---|---|---|
| |||
| Dades | |||
| Tipus | Edifici residencial i magatzem  | ||
| Característiques | |||
| Estat d'ús | enderrocat o destruït | ||
| Localització geogràfica | |||
| Entitat territorial administrativa | el Raval (Barcelonès) | ||
| Localització | Sant Pau, 85 | ||
La casa Pere Prats era un edifici situat al carrer de Sant Pau, 85 del Raval de Barcelona, enderrocada pel PERI. Es tractava d'una construcció formada per dos cossos disposats al voltant d'un pati central: el que feia front al carrer (de planta baixa, tres pisos i golfes) destinat a habitatges, i el d'interior de la parcel·la (de planta baixa i dos pisos), que servia de fàbrica i magatzem.[1]
Història
[modifica]El 1851, el comerciant Pere Prats i Baruta va demanar permís per a enderrocar l'antiga casa Sadurní[2] (anomenada així per l'hortolà Sadurní Galí)[3] al núm. 85 (antic 43) del carrer de Sant Pau[4][5] i reconstruir-la de nova planta, segons el projecte de l'arquitecte Josep Oriol i Bernadet.[6]
A la seva guia Barcelona en la mano (1895), Josep Roca i Roca explica que l'hereu Joan Prats i Rodés (1925-1895)[7] hi tenia una gran col·lecció d'objectes de ceràmica i vidre:[8] «Es una de las más notables que existen en España. Comprende un gran número de ejemplares de azulejos y platos mudéjares, piezas de mucho mérito italianas (Castelli, Péssaro, Venecia, Savona), francesas (Sèvres), alemanas (Delft) y españolas (Alcora). Selecta colección de ejemplares de vidrio.»[9] A la seva mort, els seus béns van ser heretats per la seva germana Elvira, que atorgà plens poders al seu marit Domènec Vehil i Estrader.[10][11]
El 1901 s'hi es va instal·lar la societat Gran Peña, que organitzava espectacles i activitats esportives,[12] substituïda el 1911 pel «music-hall» Jardines Parisiana,[13][14] que ocupava l'extens jardí de l'interior d'illa. L'any següent s'hi va construir el Cine Diana,[15] que entre el 1977 i el 1978 va esdevenir teatre i ateneu popular sota el nom de Saló Diana.[16]
Vegeu també
[modifica]Referències
[modifica]- ↑ Paricio, 1983, fitxa 26.
- ↑ Diario de Barcelona, 10-02-1841, p. 646.
- ↑ AHCB. Cadastre 1J.I-34. Quaderno de casas rehedificadas desde 1721 inclusive en adelante, p. 1058.
- ↑ Guía general de Barcelona, 1849, p. 373.
- ↑ El Consultor. Nueva guía de Barcelona, 1857, p. 560.
- ↑ AMCB, Q127 Foment 537 C, 15-02-1851.
- ↑ La Vanguardia, 15-09-1895, p. 4.
- ↑ Bassegoda, Bonaventura «El col·leccionisme d’art a Barcelona al segle XIX». Ànimes de vidre. Les col·leccions Amatller, Museu d’Arqueologia de Catalunya, 2010, pàg. 25-36.
- ↑ Roca i Roca, Josep. Barcelona a la mano. Guía de Barcelona y sus alrededores, 1895, p. 198.
- ↑ AHPB, notari Lluís Gonzaga Soler i Pla, manual 1.383/141, f. 577-656v, 3-2-1896.
- ↑ «Joan Prats i Rodés». Repertori de Col·leccionistes i Col·leccions d'Art i Arqueologia de Catalunya (RCCAAC). Institut d'Estudis Catalans.
- ↑ La Vanguardia, 17-06-1901, p. 2.
- ↑ La Vanguardia, 19-07-1911, p. 11.
- ↑ Saumell i Olivella, Eva. Cuina, teatre i modernitat. Barcelona, 1888-1919, 2020, p. 249.
- ↑ La Vanguardia, 27-05-1912, p. 9.
- ↑ Lacuesta i González Torán, 2013, p. 164.
Bibliografia
[modifica]- Lacuesta, Raquel; González Torán, Xavier. El modernisme perdut. La Barcelona antiga. Editorial Base i Ajuntament de Barcelona, 2013.
- Paricio, Ignasi (coord.). Anàlisi tècnica i funcional del patrimoni immobiliari municipal. El Raval, vol. II. ITEC, 1983.
- «Joan Prats i Rodés». Repertori de Col·leccionistes i Col·leccions d'Art i Arqueologia de Catalunya (RCCAAC). Institut d'Estudis Catalans.
