Castell de Vila-seca

Infotaula edifici Castell de Vila-seca
Dades
Tipus	Castell
Construcció	segle XV
Característiques
Altitud	45 m
Localització geogràfica
Entitat territorial administrativa	Vila-seca (Tarragonès)
Localització	Camí del Castell
41° 07′ N, 1° 09′ E
Bé cultural d'interès nacional
Tipus	monument històric
Codi BCIN	1800-MH
Codi BIC	RI-51-0006788
Id. IPAC	2017
Id. IPAPC	7137
Lloc web	castellvila-seca.cat

El Castell de Vila-seca o de Solcina és un edifici neomedievalista de Vila-seca (Tarragonès) declarat bé cultural d'interès nacional.

Història

El lloc de Vila-seca (llatí Villa sicca) fou infeudat al cavaller Ramon d'Olzina, entre el 1162 i 1168 per Alfons el Cast, l'arquebisbe Bernat Tort i per Guillem d'Aguiló, tots tres senyors del Camp de Tarragona. Encara que no es menciona cap castell, ni en aquest document ni en l'escriptura de confirmació feta per Pere el Catòlic el 1208 als fills de Ramon d'Olzina, se suposa que el primer donatari degué bastir-hi un castell. Al final del segle, Vila-seca era dividida en dues jurisdiccions: Vila-seca del Comú, que ocupava el cor de la vila i pertanyia a la seu de Tarragona i Vila-seca de Solcina, nucli veí que depenia dels Olzina.

El 1340, ambdues senyories mantingueren fortes lluites, encapçalades per Bernat d'Olzinelles (Vila-seca del Comú), castlà de Reus, i Bernat d'Olzina (Vila-seca de Solcina). L'any 1378 consta que «Vila Secha dels Ulzina» i «Vila Secha del Comú» eren de feu eclesiàstic. El 1390, el rei Joan I vengué els seus drets damunt d'aquests llocs a l'arquebisbe de Tarragona Ènnec de Vallterra. Els Olzinelles anaren adquirint els drets sobre la senyoria de Vila-seca de Solcina.

Si bé els béns del darrer castlà de Reus, Joan d'Olzinelles, foren subhastats i adquirits per Pere de Luna (Benet XIII d'Avinyó), continuava essent baró de Vila-seca de Solcina. En un document de 1417 es menciona el personatge «Joannes de Ulsinelles» i també el castell «miles dominus castri Villaesiccae de Solcina». L'any 1437 n'era senyor Bernat de Saportella, que estigué al costat de Joan II en la Guerra civil catalana del segle xv. El 1520 hi tenien encara la jurisdicció els Saportella. El 1525, l'arquebisbe Pere de Cardona, senyor de Vila-seca del Comú, comprà a Tadeu de Saportella el domini jurisdiccional de Vila-seca de Solcina amb el seu castell. El prelat feu unir les dues Vila-seques sota el nom de Vila-seca de Solcina. En aquest segle, la vila fou emmurallada a causa dels continus atacs de corsaris barbarescs.

El 1680, el castell fou venut per l'arquebisbe de Tarragona al cònsol holandès Joan Kies Helmont, que el va transformar en una casa rural d'estil holandès. Només se'n salvà la torre mestra. El 1899, la seva família el va vendre a Isidre Sicart i Torrens, que el 1875 havia rebut el títol de comte de Sicart de mans del papa Pius IX. El castell fou reformat per l'arquitecte Enric Fatjó i Torras, que li donà l'actual aspecte neogòtic, amb influències estilístiques del centre i del nord d'Europa. Des de 2005, el castell i el jardí adjacent és propietat de l'Ajuntament de Vila-seca, que l'ha restaurat per dedicar-lo a espai expositiu.

Arquitectura

Castell de Vila-seca (febrer 2014)

És una construcció rectangular, de planta i dos pisos. La planta baixa incorpora les cotxeres i dependències per als estris de llaurar, i té una escala central que comunica amb el pis noble i que està situada en el vestíbul. La part superior presenta una filera de finestres a manera de llotja i també cal destacar els petits torricons d'influència nòrdica, característics de l'arquitectura historicista del segle xix. El terrat presenta matacà i merlets.

La torre és una construcció de carreus sorprenentment poderosa. Fa un perímetre interior de 5,10 per 4,25 m, amb murs de gairebé 2 m de gruix. La part més ben conservada és la planta baixa. L'espai és quasi cúbic, es tanca amb una volta lleugerament apuntada de llombarda, el cim de la qual s'enlaira a 6,20 m del terra enllosat. Hi ha restes d'un portelló a la part superior. Té accés directe per una porta de llinda al nord, l'obertura de la qual va quedar interceptada per un dels pilars que suportaven el pont de comunicació amb la casa per la qual cosa, fou lateralment esquinçat per permetre l'entrada. Hi donen llum dues espitlleres a l'est i a l'oest, convertides en petites finestres neogòtiques.

El primer pis és una àmplia sala transformada en mirador neogòtic, annexa a la casa senyorial, i la terrassa superior s’enlaira per sobre de la construcció primitiva, tot deixant un espai sense servei. Actualment, l’aparell és de carreus, però abans de la reforma era de pedra picada, encoixinada en una de les seves cares, amb poques espitlleres, i concentrades en la zona nord que és la menys perillosa. Les reformes efectuades foren, bàsicament, el revestiment dels paraments, l’obertura d’amplis finestrals en la primera planta i a la part superior el recreixement de l’alçada original, acabat amb matacà amb merlets i torretes defensives sortints als angles. La planta baixa és l’únic element intacte.

Vegeu també

• Casa Sicart

Bibliografia

• Catalunya Romànica, vol. XXI: El Tarragonès, El Baix Camp, L'Alt Camp, El Priorat La Conca de Barberà. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1995, p. 41. ISBN 84-412-2512-5. 

Enllaços externs

• «Castell de Vila-seca o dels comtes de Sicart». Pobles de Catalunya. Guia del Patrimoni Històric i Artístic dels municipis catalans. Fundació per a la Difusió del Patrimoni Monumental Català.