Vés al contingut

Català septentrional de transició

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de llenguaCatalà septentrional de transició
Tipusdialectes del català Modifica el valor a Wikidata
Dialecte decatalà central Modifica el valor a Wikidata
Transiciócatalà centralcatalà septentrional
Ús
Parlat aCatalunya Modifica el valor a Wikidata
EstatEspanya Modifica el valor a Wikidata
Àrea màxima de la desinència en -i(c) de la primera persona segons Alcover (1929) Modifica el valor a Wikidata
Classificació lingüística
llengua humana
llengües indoeuropees
llengües itàliques
llengües romàniques
llengües romàniques occidentals
llengües gal·loibèriques
llengües gal·loromàniques
llengües occitanoromàniques
català
català oriental
català central Modifica el valor a Wikidata
Codis
Glottologcata1292 Modifica el valor a Wikidata

S'anomena català septentrional de transició el conjunt de parles del nord del Principat de Catalunya presents a una franja horitzontal que s'estén entre vint i trenta quilòmetres al sud de la frontera amb l'estat francès on es considera convencionalment que s'atura aquesta varietat, és a dir aproximativament des de Cadaqués a la costa gironina fins a l'oest de Martinet a la Cerdanya. Aquesta representa actualment una zona híbrida que conserva certs trets comuns amb el dialecte septentrional però que es veu constantment submergida per la pressió del català central.

De l'empordanès al català septentrional de transició

[modifica]

Les excursions filològiques d'Alcover i de Schädel van permetre d'evidenciar certes característiques peculiars d'aquesta àrea. A conseqüència, a la seva divisió dialectal del català (1919), Pere Barnils batejà aquesta zona amb el nom "empordanès". Antoni Griera el 1930 el denominà "català de Girona" i fou finalment Joan Coromines qui li donà, el 1958, el seu nom actual.

Les darreres edicions dels Parlars catalans de Joan Veny situen aquesta varietat a dintre del català central. Montserrat Adam Aulinas va evidenciar a la seva tesi El català septentrional de transició: nova visió des de la morfologia la reculada de les peculiaritats d'aquesta àrea.

Trets específics [1]

[modifica]
  • Vocalisme tònic característic de certs mots, que canvien /ɔ/ per /o/ (flor, hora), /ɛ/ per /e/ (paciència), i /e/ per /ɛ/ (és, ell).
  • Elisió de -s final del plural en posició prenominal (el comerciants, el moros, tot dos).
  • Ús de la forma masculina del possessiu en mots femenins (casa meu, la meu mare) i alguns canvis de gènere (la fred).
  • Ús d'[ut] o [uk] en primera persona singular del present d'indicatiu (càntut, càntuc enlloc de canto).
  • Ús de soms (som), sous (sou) i érems (érem), diguem (diem), siguem (som), trobs (trobes), iré (aniré), correvem (correm), correvia (corria).
  • Tancament de les vocals o a u: No sé cum anar-hi (com), a un vas? (on).
  • Pèrdua de /d/ en els grups N'R i L'R: tenre (tendre), cenres (cendres), calre (caldre).
  • Ús de l'auxiliar ser en lloc d'haver (quan és pentinat, després de quan és sembrat).
  • Ús de la forma pas en construccions negatives (no fan pas res més que això, no m'agrada pas).
  • Ús de tabé (també) i al cim de (sobre).

Referències

[modifica]

Enllaços externs

[modifica]