Charles Lullier
| |||
| Biografia | |||
|---|---|---|---|
| Naixement | (fr) Charles-Ernest Lullier  28 abril 1838 Mirecourt (França) | ||
| Mort | 24 juliol 1891 (53 anys) Panamà | ||
| Formació | École Navale (1854–) | ||
| Activitat | |||
| Ocupació | comuner, oficial | ||
| Ocupador | Compagnie Générale Transatlantique (1890–1891) | ||
| Carrera militar | |||
| Branca militar | Marina de França, Garde nationale i Armée de la Loire (en)  | ||
| Rang militar | tinent de navili coronel | ||
Charles Lullier (Mirecourt, 28 d'abril de 1838 - Panamà, 24 de juliol de 1891) va ser un militar francès amb un paper destacat durant la Comuna de París.
Biografia
[modifica]D'origen burgès, fou admès a l'Escola Naval de Brest l'any 1854 i esdevingué oficial de marina. Va publicar Essai sur l'histoire de la tactique navale et des évolutions de mer : la marine du passé et la marine contemporaine el 1867.[1]
Provocador de tarannà bel·ligerant, va ser condemnat a dos mesos de presó pel tribunal del Sena per haver lluitat en un duel contra un secretari de notari al parc de Bagatelle el 3 d'octubre de 1868.[2] Políticament implicat en el moviment republicà, Lullier va rebre el suport de Gustave Flourens i Henri Rochefort quan es va presentar a les eleccions legislatives de 1869 com a candidat «socialista revolucionari».[3]
Esdevingut coronel de la Guàrdia Nacional durant la guerra francoprussiana de 1870, va servir a Tours amb l'exèrcit del Loira.[4] Tornant a París, Lullier va ser nomenat comandant en cap de la Guàrdia Nacional pel comitè central després de l'aixecament del 18 de març de 1871 que va donar lloc a la Comuna de París. El 4 de juny va ser detingut i condemnat a mort, tot i que la condemna va ser commutada per treballs forçats a perpetuïtat a la colònia penal de Nova Caledònia. Més endavant, es va beneficiar de la llei d'amnistia de 1880 i va tornar a França el 6 de gener de 1881. Va celebrar el seu retorn amb la publicació d'un llibre de memòries titulat Mes cachots i presentant la seva candidatura a les eleccions legislatives de 1881 pel 10è districte de París on fou derrotat per Camille Pelletan.[1][3]
Lullier va mantenir el seu compromís amb els ideals socialistes i va continuar escrivint a la premsa progressista. Va dirigir un diari republicà a Còrsega, La République de Bastia. Candidat a diputat per la circumscripció de Toló durant les eleccions legislatives de 1889, es va destacar pel seu comportament excèntric i exaltat. La seva vida va acabar a les antípodes. Reclutat com a agent a Panamà per a la Compagnie Générale Transatlantique el març de 1890, va morir en aquest càrrec l'any següent.[5]
Obra publicada
[modifica]- Essai sur l'histoire de la tactique navale et des évolutions de mer : la marine du passé et la marine contemporaine, Paris, Tanera, 1867, 447 p.
- Mes cachots, Paris, Chez l'auteur, 1881, 454 p.
Referències
[modifica]- ↑ 1,0 1,1 Pierre-Henri Zaidman, « Charles Lullier, le général fou de la Garde nationale de Paris le 18 mars 1871 », Gavroche, septembre-octobre 2005, texte intégral.
- ↑ Journal du Loiret No 278, 22 novembre 1868, p. 2.
- ↑ 3,0 3,1 Victor du Bled, La Société Française depuis cent ans : Quelques salons du Second Empire, Paris, Bloud et Gay, 1923, p. 51-52.
- ↑ Arthur Ranc, « Petits mémoires », Le Matin, No 4975 du 12 octobre 1897, p. 1.
- ↑ Victor Méric, À travers la jungle politique littéraire, Première série, Librairie Valois, 1930, p. 146.