Vés al contingut

Christiane Castelli

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Plantilla:Infotaula personaChristiane Castelli
Biografia
Naixement(fr) Christiane Maxe Louise Castelli Modifica el valor a Wikidata
19 agost 1922 Modifica el valor a Wikidata
15è districte de París (França) Modifica el valor a Wikidata
Mort2 desembre 1989 Modifica el valor a Wikidata (67 anys)
Bordeus (França) Modifica el valor a Wikidata
FormacióConservatoire de Paris Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciócantant d'òpera, professora de veu Modifica el valor a Wikidata
Activitat1946 Modifica el valor a Wikidata - 1989 Modifica el valor a Wikidata
OcupadorAcadémie Royale de Musique
Conservatoire à rayonnement régional de Marseille (en) Tradueix
Conservatori Jacques Thibaud de Bordeus Modifica el valor a Wikidata
GènereMúsica clàssica i òpera Modifica el valor a Wikidata
ProfessorsMaurice Escande, Claire Croiza i Roger Bourdin Modifica el valor a Wikidata
VeuSoprano Modifica el valor a Wikidata

InstrumentVeu Modifica el valor a Wikidata
Segell discogràficLe Chant du Monde
Pathé-Marconi Modifica el valor a Wikidata
Família
CònjugePierre Petit Modifica el valor a Wikidata


Musicbrainz: 5128f0eb-04f4-4bae-8ffd-7162c3cc84db Discogs: 2384893 Modifica el valor a Wikidata

Christiane Castelli (15è districte de París, 19 d'agost de 1922 - Bordeus, 2 de desembre de 1989) Membre de la companyia de l'Òpera de París (RTLN), es va distingir sobretot pels papers de Tosca (Tosca) que cantarà més de 300 vegades, Nedda Pagliacci, Élisabeth Don Carlo, Desdemona Otello i Musetta La Bohème.

Biografia

[modifica]

Des de 1941, va seguir els cursos de comèdia i tragèdia de Maurice Escande. Per consell de Lotte Schöne, el 1942 va ingressar al Conservatori nacional superior de París a les classes de Claire Croiza i Roger Bourdin. El 1944 va obtenir el primer premi d'òpera i el primer d'òpera còmica, així com el premi Osiris.

Soprano lírica, es va unir a la companyia de l'Òpera de París el 1946. A causa de la reunió de teatres lírics nacionals, va debutar el 16 de març de 1946 a La traviata de Verdi (paper de Clara) a l'Opéra-Comique. A continuació, canta Frasquita i Micaela a Carmen, Giulietta a Les Contes d'Hoffmann, Sylvanis a Der Schauspieldirektor, Nedda a Pagliacci, Musette a La Bohème, la comtessa de Castiglione a Ciboulette, etc.

El seu debut al Palais Garnier va tenir lloc el 18 de juny de 1952 en el paper de Hébé de Les Indes galantes de Rameau. Després va cantar Desdemona a Otello, Rozenn a Le Roi d'Ys, Marie-Louise a L'Aiglon (1952), 1a dama a La flauta màgica (1954), Marguerite a Faust (1957), Violetta a La traviata (1959), Tosca (1960), Amelia a Un ballo in maschera, Elisabeth a Don Carlo...

També canta a molts teatres provincials i a l'estranger (Bèlgica, Suïssa, Itàlia, Suècia, Rússia, Polònia, Àustria, Països Baixos, Hongria, Dinamarca, etc.) i participa en diversos festivals (Orange, Aix en Provence, etc.). Es va acomiadar de l'escenari durant un recital a l'Òpera de París el 1977.

Professora de cant als conservatoris de Marsella i Bordeus des del 1980, va crear el Gran Premi nacional de cant de Vichy i es va convertir en inspectora de cant a França del 1977 al 1980. Va ser nomenada directora de projectes pel Departament de Música per a la preparació de futurs professors de cant. Al mateix temps, participa en nombrosos seminaris sobre la veu.

Va aparèixer a Secrets d'Alcôve (1954) de Jean Delannoy al costat de Martine Carol, Bernard Blier i François Périer. Va ser la primera esposa del compositor Pierre Petit, amb qui va tenir tres fills: Claude (periodista i escriptor), Didier (conegut com a cantautor amb el nom de Romain Didier) i Marie-Laurène.

Christiane Castelli va ser cavaller de la Legió d'Honor i oficial de l'Orde de les Arts i les Lletres.

Descansa al cementiri de Grenelle, a París.

Bibliografia i fonts

[modifica]
  • Stéphane Wolff, Un demi-siècle d'Opéra-Comique (1900-1950), éd. André Bonne, Paris, 1953
  • Revue Le Guide du concert et du disque, anys 1959-1960
  • Revue L'Entracte, anys 1960-1967
  • Stéphane Wolff, L'Opéra au palais Garnier (1875-1962), L'Entracte, Paris, 1962 - Rééd. coll. Ressources, Champion-Slatkine, Genève, 1983 (ISBN 2-05-000214-9)
  • Revue Opéra no 58, juny 1967, vol. 7, 7e any.
  • Étienne Ducarme i Jean Gabriel, Vingt deux années d'art lyrique à Saint-Étienne (1964-1986), Imprilux, Saint-Étienne, 1987
  • Jean-Philippe Mousnier, Albert Wolff – Eugène Bigot, coll. Univers musical, L'Harmattan, Paris, 2001 (ISBN 978-2747513678)
  • Georges Farret, Alain Vanzo, le Werther du palais Garnier, coll. Temps Mémoire, éditions Autres Temps, Paris, 2007 (ISBN 978-2845213067)
  • Erik Baeck, André Cluytens, itinéraire d'un chef d'orchestre, Mardaga, Wavre, 2009 (ISBN 978-2804700119)