Vés al contingut

Cinémathèque Française

Infotaula edifici
Infotaula edifici
Cinémathèque Française
Modifica el valor a Wikidata
Vista nocturna
Modifica el valor a Wikidata
Dades
TipusMuseu del cinema i filmoteca Modifica el valor a Wikidata
Construcció2 setembre 1936 Modifica el valor a Wikidata
Obertura2 setembre 1936 Modifica el valor a Wikidata
Característiques
Estil arquitectònicarquitectura postmoderna Modifica el valor a Wikidata
Localització geogràfica
Entitat territorial administrativa12è districte de París (França) Modifica el valor a Wikidata
Localització51, rue de Bercy 75020 Paris Modifica el valor a Wikidata
Map
 48° 50′ 13″ N, 2° 22′ 57″ E / 48.836944444444°N,2.3825°E / 48.836944444444; 2.3825
Marca «Arquitectura contemporània remarcable»  
Activitat
FundadorHenri Langlois i Yvonne Dornès Modifica el valor a Wikidata
Lloc webcinematheque.fr Modifica el valor a Wikidata
IMDB: co0054063
Facebook: cinemathequefr X: cinemathequefr Modifica el valor a Wikidata

La Cinémathèque Française (pronunciat sinematɛk fʁɑ̃sɛz, lit.‘Cinemateca Francesa’) conserva un dels arxius de pel·lícules, documentals i objectes relacionats més grans del món. Amb seu a París, la institució fa projeccions diàries de films d'arreu del món.[1]

Història

[modifica]

La col·lecció es va originar gràcies als esforços d'Henri Langlois, que durant la dècada de 1930 va començar a col·leccionar i projectar films. Quan es va iniciar la Segona Guerra Mundial, Langlois ja disposava d'una de les col·leccions audiovisuals més importants del món. Les autoritats nazis a la França ocupada van voler destruir tots els seus arxius, però Langlois i els seus amics van aconseguir protegir-los fins al final de la guerra.

Un cop acabat el conflicte bèl·lic, el govern francès li va deixar una reduïda sala de projeccions i li va assignar un petit subsidi per conservar la seva col·lecció, que es va reallotjar a l'Avenue de Messine. Va ser un recurs habitual per a directors de cinema de l'època, com Robert Bresson, René Clément, Henri-Georges Clouzot i Jacques Becker, que freqüentaven la cinemateca de Langlois. Els directors de la Nouvelle Vague, com Alain Resnais, Jacques Rivette, François Truffaut, Jean-Luc Godard, Claude Chabrol, Roger Vadim, Jacques Doniol-Valcroze i Pierre Kast, també es van formar veient pel·lícules de Langlois.[2]

Referències

[modifica]
  1. Grenier, Cynthia (Feb. 13, 2004). Langlois' film world seen with rose colors The Washington Times.
  2. Roud, Richard (1983) A Passion for Films: Henri Langlois and the Cinémathèque Française, London: Secker and Warburg; New York: Viking Press ISBN 0-670-36687-0