Philippe Garrel

Philippe Garrel
	(2017)
Biografia
Naixement	6 abril 1948 (76 anys); Boulogne-Billancourt (França)
Ideologia	Comunisme
Religió	Ateisme
Activitat
Ocupació	actor, muntador, director de fotografia, actor de cinema, productor de cinema, director de cinema, guionista, realitzador
Activitat	1964 -
Ocupador	La Fémis
Membre de	Groupe Zanzibar
Obra
Obres destacables	Obres destacables (1991) J'entends plus la guitare; (1999) Le Vent de la nuit; (2005) Regular Lovers (en) ;
Família
Cònjuge	Caroline Deruas ; Brigitte Sy
Parella	Nico (–valor desconegut)
Fills	Léna Garrel; () Caroline Deruas; Louis Garrel; () Brigitte Sy; Esther Garrel; () Brigitte Sy
Pare	Maurice Garrel
Germans	Thierry Garrel
Premis
	(2023) Os de Plata a la millor direcció, per l'obra The Plough (en) ; (2006) Premi dels Crítics de l'Acadèmia de Cinema Europeu, per l'obra Regular Lovers (en) ; (2005) Premi Louis Delluc, per l'obra Regular Lovers (en) ;

Philippe Garrel (francès: [gaʁɛl]; nascut el 6 d'abril de 1948)^[1] és un director de cinema, director de fotografia, guionista, editor de pel·lícules i productor, associats am el moviment de la Nouvelle Vague. Les seves pel·lícules han guanyat premis al Festival Internacional de Cinema de Canes, al Festival Internacional de Cinema de Venècia i al Festival Internacional de Cinema de Berlín.

Primers anys

Philippe Garrel va néixer a Boulogne-Billancourt l'any 1948, fill de l'actor Maurice Garrel.^[2] El seu germà, Thierry Garrel, és productor.

El jove Garrel es va interessar pel cinema i va començar la seva carrera aviat, influenciat pel nou treball de Jean-Luc Godard i François Truffaut. Als 16 anys, Garrel va escriure i dirigir la seva primera pel·lícula, Les Enfants désaccordés, el 1964.

El 1982, Garrel va guanyar el Premi Jean Vigo per la pel·lícula L'Enfant secret. Va guanyar el premi Perspectives du Cinéma al Festival Internacional de Cinema de Canes el 1984 per la seva pel·lícula de 1983 Liberté, la nuit.

Durant un període de deu anys, Garrel va gaudir d'una bona ratxa de reconeixement de la crítica al Festival de Cinema de Venècia. El 1991, va guanyar un Lleó de Plata per la seva pel·lícula J'entends plus la guitare, que va ser nominada al Lleó d'Or. Le Vent de la nuit va ser nominada al Lleó d'Or l'any 1999. Dos anys més tard, Sauvage Innocence va ser nominada al Lleó d'Or i va guanyar el Premi FIPRESCI. La seva pel·lícula de 2005, Les Amants réguliers, va guanyar el Lleó de Plata, al millor director.

Vida personal

Garrel va conèixer l cantant i actriu alemanya Nico el 1969 quan va interpretar la cançó "The Falconer" per a la seva pel·lícula "Le Lit de la Vierge". La parella aviat va començar a viure junts. Nico va ser protagonista per primera vegada a la seva pel·lícula de 1972 La Cicatrice intérieure (també coneguda com The Inner Scar). Les cançons de la banda sonora es van incloure a l'àlbum de Nico Desertshore, que presentava fotografies de la pel·lícula a la portada i la contraportada. Nico va aparèixer en diverses pel·lícules de Garrel després d'això. La seva relació de deu anys va acabar el 1979.

Garrel i l'actriu Brigitte Sy són pares dels actors Louis Garrel i Esther Garrel.^[3]

És casat amb l’actriu i guionista Caroline Deruas.^[4]

El 30 d'agost de 2023, Garrel va ser acusat d'assetjament sexual per cinc actrius, incloses Anna Mouglalis i Marie Vialle.^[5]

Filmografia

Any	Títol	Notes
1964	Les Enfants désaccordés	Curtmetratge; també editor
1965	Droit de visite	Curtmetratge
1968	Marie pour mémoire	també editor
	Anémone	també actor
	La Concentration	també productor/co-editor/director artístic
	Le Révélateur	també editor/productor
	Actua 1	Curtmetratge
1969	Le Lit de la Vierge	Actor/editor/productor
1972	La Cicatrice intérieure	Curtmetratge, amb Nico; també actor/editor/productor
1972	Athanor	també editor/productor
1974	Les Hautes Solitudes	amb Nico; també editor/productor
1975	Un ange passe	també productor/director de fotografia/editor
1975	Le Berceau de cristal	Amb Nico; també actor/editor/productor/director de fotografia
1978	Voyage au jardin des morts	també editor/productor
1979	Le Bleu des origines	també actor/director de fotografia/editor/productor
1982	L'Enfant secret	Curt de 1979, no completat fins 1982; també actor/editor/productor
1983	Liberté, la nuit	també editor
1984	"Rue Fontaine"	Segment de Paris vu par... vingt ans après
1985	Elle a passé tant d'heures sous les sunlights...	també editor/productor/actor
1989	Les Ministères de l'art	Documentary
1989	Les Baisers de secours	també actor
1991	J'entends plus la guitare
1993	La Naissance de l'amour
1996	Le Cœur fantôme
1999	Le Vent de la nuit
2001	Sauvage Innocence
2004	Les Amants réguliers
2008	La Frontière de l'aube
2011	Un été brûlant
2013	La Jalousie
2015	L'Ombre des femmes
2017	L'Amant d'un jour
2020	Le Sel des larmes
2023	Le Grand Chariot	Guanyador de l’Os de Plata a la millor direcció

Referències

↑ Les gens du cinéma pour extrait de naissance.
↑ «Maurice Garrel, la disparition d’un Roi». Paris Match, 2011..
↑ «Biographie de Louis Garrel». Gala.fr..
↑ «Philippe Garrel: entretien avec un être brûlant». Les Inrockuptibles. [Consulta: 27 setembre 2014].
↑ «Le réalisateur Philippe Garrel mis en cause par cinq comédiennes pour des baisers non consentis». Le Monde. [Consulta: 30 agost 2023].

Fon ts

"Philippe Garrel", Senses Of Cinema website
"Philippe Garrel", Strictly Film School
"Philippe Garrel", New York Times
Interview

Enllaços externs

«Fugitive variations: Philippe Garrel’s elliptical cinema of a life». Sight & Sound career overview by Cristina Alvarez López and Adrian Martin

[1] Les gens du cinéma pour extrait de naissance.

[2] «Maurice Garrel, la disparition d’un Roi». Paris Match, 2011..

[3] «Biographie de Louis Garrel». Gala.fr..

[4] «Philippe Garrel: entretien avec un être brûlant». Les Inrockuptibles. [Consulta: 27 setembre 2014].

[5] «Le réalisateur Philippe Garrel mis en cause par cinq comédiennes pour des baisers non consentis». Le Monde. [Consulta: 30 agost 2023].

[1]

[2]

[3]

[4]

[5]

Nouvelle vague
Directores de Cahiers du Cinéma	Claude Chabrol Jean-Luc Godard Éric Rohmer Jacques Rivette François Truffaut
Bancada esquerra	Henri Colpi Marguerite Duras Armand Gatti Chris Marker Alain Resnais Alain Robbe-Grillet Agnès Varda
Altres directors	Philippe de Broca Jacques Demy Jean Douchet Jean Eustache Georges Franju Pierre Kast Louis Malle Jean-Pierre Melville Luc Moullet Jacques Rozier Straub-Huillet Roger Vadim Philippe Garrel
Influències teòriques	Alexandre Astruc André Bazin Robert Bresson Jacques Doniol-Valcroze Henri Langlois Joseph-Marie Lo Duca Jean Rouch
Pel·lícules clau	Le Coup du berger (1956) Le Beau Serge (1958) Adieu Philippine (1958) Les Quatre Cents Coups (1959) Hiroshima mon amour (1959) Al final de l'escapada (1960) L'Année dernière à Marienbad (1961) Jules et Jim (1962) Cleo de 5 a 7 (1962) La Jetée (1962)
Relacionat	Auteurisme Cahiers du cinéma Cinémathèque Française Jump Cut Deux de la Vague (documental de 2010)