Cirerer americà
Prunus serotina  | |
|---|---|
 | |
| Dades | |
| Font de | cirera negra |
| Planta | |
| Tipus de fruit | drupa |
| Estat de conservació | |
 | |
| Risc mínim | |
| UICN | 61957524 |
| Taxonomia | |
| Superregne | Eukaryota |
| Regne | Plantae |
| Ordre | Rosales |
| Família | Rosaceae |
| Tribu | Amygdaleae |
| Gènere | Prunus |
| Espècie | Prunus serotina Ehrh. |
| Distribució | |
 | |
.svg){kind=icon}
El cirerer americà (Prunus serotina) és un arbre de la família rosàcia.[1]
És originari de l'est de Nord-amèrica des del sud de Quebec i Ontario al sud de Texas i Florida central, amb poblacions disjuntes a Arizona i Nou Mèxic i muntanyes de Mèxic i Guatemala.[2][3]
Descripció
[modifica]És un arbre caducifoli de 15 a 30 m d'alt de flors en raïms d'unes 40 flors. Les fulles són simples i tenen els marges serrats. El fruit és una drupa, d'1 cm de diàmetre negra quan està madura. És amarga i astringent crua però els ocells se la mengen.[2][4] El cirerer americà és una espècie pionera al mig oest (Midwest). Pot viure uns 250 anys tot i que és propens al trencament de branques.
Està estretament relacionat amb el cirerer de Virgína (Prunus virginiana) i té dues subespècies:
- Prunus serotina subsp. serotina. Canadà, Estats Units.
- Prunus serotina subsp. capuli (Cav.) McVaugh. Mèxic, Guatemala.
Usos
[modifica]Del fruit cuit se'n fan melmelades i pastissos i saboritzant de gelats entre d'altres aplicacions. La fusta és bona per ebenisteria. S'ha naturalitzat a parts d'Europa, però s'ha classificat a la llista de les 100 espècies invasores més dolentes d'Europa.[5]
Referències
[modifica]
- ↑ «Cirerer americà». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ 2,0 2,1 Marquis, D. A. (undated). U.S. Forest Service Silvics Manual: Prunus serotina Ehrh. - Black Cherry Arxivat 2011-04-23 a Wayback Machine.
- ↑ USDA Plants Profile: NCRS: Prunus serotina
- ↑ «Prunus serotina». Missouriplants. Arxivat de l'original el 2010-11-25. [Consulta: 20 setembre 2010].
- ↑ «100 of The Worst» (en anglès). Daisie, 2012.