Vés al contingut

Concili de Calcedònia

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Plantilla:Infotaula esdevenimentConcili de Calcedònia
Imatge
Map
 40° 59′ N, 29° 02′ E / 40.98°N,29.03°E / 40.98; 29.03
Nom en la llengua original(grc) Σύνοδος της Χαλκηδόνας Modifica el valor a Wikidata
Tipusconcili ecumènic Modifica el valor a Wikidata
EpònimCalcedònia Modifica el valor a Wikidata
Interval de temps8 octubre - 1r novembre 451 Modifica el valor a Wikidata
Data1r novembre 451 Modifica el valor a Wikidata
Temacristologia
monofisisme
nestorianisme Modifica el valor a Wikidata
LocalitzacióCalcedònia (Turquia)
església de Santa Eufèmia (Turquia) Modifica el valor a Wikidata
OrganitzadorMarcià Modifica el valor a Wikidata
Nombre de participants350 bisbes Modifica el valor a Wikidata

El Concili de Calcedònia va ser un concili de l'església dut a terme del 8 d'octubre a l'1 de novembre del 451, a Calcedònia (una ciutat de Bitínia, a l'Àsia Menor), al costat asiàtic del Bòsfor. El Concili va marcar un punt d'inflexió important als debats cristològics (sobre la naturalesa del Crist) que van portar a la separació de l'Església de l'Imperi Romà d'Orient al segle xi.[1] És l'últim concili que molts anglicans i la majoria de protestants consideren ecumènic.[2]

El Concili de Calcedònia va ser convocat per l'emperador Marcià, amb l'aprovació de mala gana del Papa Lleó el Gran per deixar de banda el concili d'Efes del 449. El Concili de Calcedònia va emetre el Credo de Calcedònia, que va repudiar la idea d'una sola naturalesa de Crist, definint que Crist tenia dues naturaleses en una persona i hipòstasi, i va insistir en la integritat de les seves dues naturaleses, la divina i humana. El concili també va emetre 27 cànons disciplinaris que regirien l'administració de l'església i l'autoritat. En un decret posterior, més tard conegut com el cànon 28, els bisbes buscava elevar el rang del Patriarcat de Constantinoble, al·legant que Constantinoble gaudia d'un honor i autoritat comparable a la de Roma.

El concili és considerat el quart Concili Ecumènic pels catòlics romans, les Esglésies Catòliques Orientals, l'Església Ortodoxa, els antics catòlics, i diversos altres grups cristians occidentals. Com a tal, és reconegut com a infal·lible en les seves definicions dogmàtiques de l'Església Catòlica Romana i les Esglésies orientals ortodoxes (en aquest temps una sola església). La majoria dels protestants també respecten els conceptes de la Santíssima Trinitat i l'Encarnació tal com es defineixen a Nicea (325) i Calcedònia com la doctrina ortodoxa a la qual s'adhereixen. No obstant això, el concili no és acceptat per diverses de les esglésies ortodoxes orientals, incloent-hi els ortodoxos orientals d'Egipte, Síria i Armènia. Les esglésies ortodoxes orientals ensenyen una sola naturalesa en Crist, composta tant de divinitat com d'humanitat. En les confessions que accepten el credo de Calcedònia aquestes visions de la naturalesa de Crist són titllades d'heretgia amb els noms de monofisisme i miafisisme.

Rerefons històric

[modifica]

L'any 325, el primer concili ecumènic, celebrat a Nicea va determinar que Jesucrist era Déu, "consubstancial" amb el Pare, i va rebutjar l'afirmació arriana que Jesús era un ésser creat. Això va ser reafirmat en el Primer Concili de Constantinoble el 381 i en el Concili d'Efes el 431.

Després que el Concili d'Efes condemnà el nestorianisme es va mantenir un conflicte entre els patriarques Joan I d'Antioquia i Ciril d'Alexandria. Ciril afirmava que Joan romania nestorianista, mentre que Joan afirmava que Ciril seguia l'heretgia apol·linarista. Els dos van resoldre les seves diferències amb la mediació del bisbe Acacius de Beroea, el 12 d'abril del 433, i l'any següent, Teodoret de Cir va assentir a aquesta fórmula, estant d'acord per anatematitzar a Nestori com heretge l'any 451, durant el Concili de Calcedònia, com a preu per ser restaurat a la seva seu després de la seva deposició al Concili d'Efes del 449, posant punt final al nestorianisme a l'Imperi Romà.

El 446, dos anys després de la mort de Ciril d'Alexandria, Eutiques de Constantinoble un monjo ancià de Constantinoble començà a ensenyar una subtil variació en la cristologia tradicional en un intent[note 1] per aturar un nou brot de nestorianisme.

Ciril ensenyava que "no és només un physis, ja que és l'Encarnació, del Déu de la Paraula.", entenent que la paraula grega physis significa aproximadament el que la paraula llatina persona, mentre que la majoria dels teòlegs grecs ho interpretaven en el sentit de la paraula natura. Per tant, molts entenien que Eutiques defensava el docetisme, una mena de contraposició teològica de l'arrianisme, atès que Arri havia negat la divinitat consubstancial de Jesús. L'ortodòxia de Ciril no va ser posada en dubte, ja que la Unió de 433 havia parlat explícitament de dos physeis en aquest context, [es va parlar d'una "unió de dues naturaleses", però això no va fer clar que calia parlar de dues naturaleses després de la unió].

Lleó I va escriure que l'error d'Eutiques que semblava ser més d'una falta d'habilitat que malícia. A més, el seu bàndol en la controvèrsia no entrava en discussions amb els seus oponents, el que va impedir que el malentès fou descobert. No obstant això, a causa de l'alta estima que els creients tenien en Eutiques, només superada pel Patriarca de Constantinoble a l'Est, els seus ensenyaments es van estendre ràpidament per l'est.

Al novembre del 448, durant un sínode local a Constantinoble, Eutiques va ser denunciat com heretge pel bisbe Eusebi de Dorilèon, que va exigir que fos destituït del seu càrrec. El Patriarca Flavià de Constantinoble va preferir no pressionar a causa d'una gran popularitat d'Eutiques però finalment va cedir, i Eutiques fou condemnat com heretge pel sínode. No obstant això, l'emperador Teodosi II i el Patriarca d'Alexandria, Diòscor, van rebutjar aquesta decisió aparentment, ja que Eutiques s'havia penedit i confessat la seva ortodòxia [ningú va dir que Eutiques s'havia 'penedit']. Diòscor a continuació va celebrar el seu sínode que va restablir Eutiques. Les demandes entre els patriarques de Constantinoble i Alexandria van portar a l'emperador a convocar un concili que es va celebrar a Efes a 449, al que va convidar el papa Lleó I per presidir-lo,[3] però es va negar a assistir a causa de la invasió d'Itàlia per Àtila, rei dels huns, i va enviar quatre delegats perquè el representessin, un dels quals van morir en el camí, amb una carta adreçada a Flavià de Constantinoble explicant la posició de Roma a la controvèrsia. La Carta de Lleó afirmava que Crist tenia dues naturaleses, però que no venia de les dues naturaleses.[4]

Tot i això, es pot conciliar amb la fórmula de Ciril de la Reunió, que no era compatible en la redacció amb el Dotze anatemes de Ciril. En particular, l'anatema tercer diu: "Si algú es divideix en l'únic Crist les hipòstasis després de la unió, unint-se a ells només per una conjunció de la dignitat o autoritat o el poder, i no més aviat per un acostament a una unió per la naturalesa, el que sigui anatema". Aquest semblava a alguns que és incompatible amb la definició de Leo de dues naturaleses unides hipostàticament. No obstant això, el concili ha de determinar (amb l'excepció de 13 bisbes egipcis) que això era una qüestió de redacció i no de la doctrina, un comitè de bisbes nomenats per estudiar l'ortodòxia del Sant amb lletres de Ciril, que incloïa als dotze anatemes com seus criteris determinar per unanimitat que sigui ortodox, i el concili, amb poques excepcions, va donar suport a aquest.

Latrocinis d'Efes

[modifica]

El 8 d'agost del 449, el Segon Concili d'Efes va començar la seva primera sessió amb Diòscor d'Alexandria presidint per ordre de l'emperador, i va començar el concili prohibint la presència de tots els membres del sínode que novembre 447 havia deposat a Eutiques, i a continuació va presentar Eutiques que públicament professava que, si bé Crist tenia dues naturaleses abans de l'encarnació, les dues naturaleses es van fusionar per formar una sola naturalesa després de l'encarnació. Dels 130 bisbes reunits, 111 van votar a favor de la rehabilitació d'Eutiques. Al llarg d'aquest procés, llegat romà Hilari demanat en repetides ocasions la lectura del tom de Lleó [no de la carta de Lleó al concili], però va ser ignorat. Diòscor després va proposar deposar a Flavià i Eusebi de Dorilèon amb l'argument que van ensenyar que la Paraula s'havia fet carn, i no assumien la carn de la Verge i que Crist tingués dues naturaleses. Quan Flavi i Horaci es va oposar, Diòscor fer que una torba promonofisita entrés a l'església i ataqués Flavi, que va ser ferit de mort mentre s'aferrava a l'altar. Diòscor va fer arrestar Eusebi de Dorilèon i va exigir als bisbes reunits que aprovessin les seves accions, i davant la por de la multitud, tots ho van fer.

Els llegats papals es va negar a assistir a la segona sessió en què diversos bisbes més ortodoxos van ser deposats, incloent-hi Anaves d'Edesa, Ireneu de Tir (un amic personal proper de Nestori), Domnus d'Antioquia i Teodoret. Diòscor continuació, prem el seu avantatge en tenir Ciril d'Alexandria Dotze anatemes pòstum declarar ortodoxa[5] amb la intenció de condemnar qualsevol confessió que no sigui una sola naturalesa en Crist. Hilary llegat romà, que com a Papa va dedicar un oratori a la Basílica del Laterà, en agraïment per la seva vida,[6] les va arreglar per escapar de Constantinoble, i va portar la notícia que el concili de Lió, que immediatament va anomenar un "sínode dels lladres" -Latrocinium- i es va negar a acceptar els pronunciaments. Les decisions d'aquest Concili amenaçaven un cisma entre Orient i Occident.

La situació va continuar deteriorant-se, amb Lleó exigint la convocatòria d'un nou Concili i l'emperador Teodosi II es negava a cedir. Tot això va canviar dramàticament amb la mort de l'emperador i l'elevació de Marcià, un cristià ortodox, al tron imperial. Per resoldre les tensions latents, Marcià va anunciar la seva intenció de celebrar un nou concili. Lleó havia pressionat perquè es durà a terme a Itàlia, però l'emperador Marcià va demanar que en comptes de convocar a Nicea. Les invasions dels huns va obligar a desplaçar-se en l'últim moment de Calcedònia, on el Concili es va inaugurar el 8 d'octubre del 451. Marcià havia els bisbes deposats per Diòscor va tornar a la seva diòcesi, i tenia el cos de Flavi va portar a la capital per ser sepultat honorablement.

L'assistència a aquest Concili era molt alta, amb prop de 370 bisbes (o preveres representen als bisbes) que assisteixen.[7] Pascasi es va negar a donar Diòscor (que havia excomunicat a Lleó que condueix al Concili) un seient en el Concili. Com a resultat d'això, va ser traslladat a la nau de l'església. Pascasi més va ordenar el reintegrament de Teodoret i que se li ha donat un lloc, però aquesta mesura va causar tal enrenou entre els pares conciliars, que Teodoret també es va asseure a la nau, encara que se li va donar un vot en el procés, que va començar amb un judici de Diòscor.

Marcià desitjava interposar un recurs que finalitzés ràpidament, i va demanar al Concili que es pronunciés sobre la doctrina de l'Encarnació abans de continuar el judici. Els pares conciliars, però, va considerar que cap credo era necessària una nova, i que la doctrina havia estat establert amb claredat en el Tom de Lió.[4] També eren reticents a escriure un nou credo en el Concili d'Efes, ja que havia prohibit la composició o l'ús de qualsevol nou credo. La segona sessió del Concili va acabar amb els crits dels bisbes, "És Pere qui diu això a través de Lleó. Això és el que tots nosaltres creiem. Aquesta és la fe dels Apòstols. Lleó i Ciril ensenyen el mateix". Encara que durant la lectura del Sant de Lleó, tres passatges van ser impugnades per ser potencialment nestoriana, la seva ortodòxia va ser defensada mitjançant l'ús dels escrits de Ciril.[8]

El Comitè va decidir per unanimitat a favor de l'ortodòxia de Lleó; van determinar que el que va dir era compatible amb l'ensenyament de Ciril. Un nombre d'altres bisbes també van entrar en declaracions en el sentit que ells creien que Tomé de Lleó no estava en contradicció amb els ensenyaments de Ciril.[7][8]

La confessió de Calcedònia proporciona una declaració clara sobre la naturalesa humana i divina de Crist[9]

« Nosaltres, llavors, arran dels sants Pares, tots a una, ensenyar a la gent a confessar un i el mateix Fill, nostre Senyor Jesucrist, el mateix perfecte en Deïtat i també perfecte en humanitat, veritable Déu i veritable home, d'una raonable [racional] ànima i el cos, consubstancial [col · essencial] amb el Pare segons la divinitat, i consubstancial amb nosaltres segons la humanitat, en totes les coses com nosaltres, sense pecat, engendrat abans de totes les edats del Pare segons la divinitat, i en aquests últims dies, per nosaltres i per la nostra salvació, nascut de la Verge Maria, la Mare de Déu, d'acord amb la Humanitat; un i el mateix Crist, Fill, Senyor, Unigènit, per a ser reconegut en dues naturaleses, inconfusedly, immutable, indivisibles, inseparables; (ἐν δύο φύσεσιν ἀσυγχύτως, ἀτρέπτως, ἀδιαιρέτως, ἀχωρίστως - en duabus Naturis inconfuse, immutabiliter, indivise, inseparabiliter) la distinció de natures de cap manera arrabassat pel sindicat, sinó més aviat la propietat de cada naturalesa es conserva, i coincidint en una persona (prosopon) i una subsistència (hipòstasi), no partida ni dividida en dues persones, sinó un sol i mateix Fill i unigènit de Déu (μονογενῆ Θεὸν), la Paraula, el Senyor Jesús Crist, com els profetes des del principi [ha declarat] en relació amb ell, però el mateix Senyor Jesucrist ens ha ensenyat, i el Credo dels Sants Pares ha arribat fins a nosaltres. »

El treball del Concili es completa amb una sèrie de 27 cànons disciplinaris:[10]

  1. Estableix que tots els cànons dels concilis anteriors es mantindran en vigor; Concilis específics van ser aclarides per Quinisexto Concili cànon 2.
  2. Prohibeix la simonia (el pagament de l'oficina eclesiàstica).
  3. Prohibeix als bisbes de participar en el negoci.
  4. Dona autoritat als bisbes a través dels monjos a les seves diòcesis, amb el dret de permetre o prohibir la fundació de nous monestirs.
  5. Estableix que els bisbes de viatge estan subjectes a la llei canònica.
  6. Prohibeix les ordenacions en monestirs.
  7. Prohibeix als clergues de servir en l'exèrcit.
  8. Col·loca els hospicis sota la jurisdicció del bisbe.
  9. Limita la capacitat d'acusar un bisbe de mal procedir.
  10. Impedeix els capellans d'estar adscrits a dues esglésies.
  11. Considera la mena de cartes de viatge per als pobres, diferents de les cartes de recomanació per a aquells susceptibles de despertar sospite..
  12. Prohibeix a les províncies de ser dividides fins a la creació d'una altra església.
  13. Prohibeix al clergat oficiar en una ciutat desconeguda, sense una carta de recomanació del seu bisbe.
  14. Es refereix a les dones i fills dels cantaires i els lectors.
  15. Requereix que una diaconessa tingui com a mínim 40 anys.
  16. Prohibeix els monjos i monges de casar-se sota pena d'excomunió.
  17. Regula la diòcesi de les parròquies rurals en cas de canvi de límits administratius civils.
  18. Prohibeix els conciliàbuls de clergues per conspirar contra els bisbes, sota pena de degradació.
  19. Requereix als bisbes a dur a terme un sínode dues vegades l'any.
  20. Llistes d'exempcions per a aquells que han estat portats a una altra ciutat.
  21. Priva de ser rebuts aquells clergues o seglars que acusin el seu bisbe de forma escandalosa.
  22. Prohibeix apoderar-se dels béns d'un bisbe mort.
  23. Dicta l'expulsió de Constantinoble d'aquells religiosos que hi passen massa temps contra la voluntat del seu bisbe i per conspirar.
  24. Afirma que els monestirs són permanents.
  25. Requereix un nou bisbe per ser ordenats dins dels 3 mesos de les eleccions.
  26. Requereix a les catedrals de tenir un administrador d'entre el clergat per controlar negocis de l'església.
  27. Prohibeix portant-se a les dones amb el pretext de matrimoni (fugar-se).

El Cànon 28 donacions d'iguals privilegis (isa presbeia) a Constantinoble com de Roma, perquè Constantinoble és la Nova Roma, renovat pel cànon 36 del Concili Quinisext. Els llegats papals no estaven presents en la votació d'aquest cànon, i va protestar que després, i no va ser ratificat pel Papa Lleó de Roma.

D'acord amb algunes col·leccions gregues antigues, cànons de 29 i 30 s'atribueixen al Concili: cànon 29, que estableix que un bisbe indigne no pot ser degradat, però es pot treure, és un extracte de les actes de la 19a reunió, el cànon 30, que atorga el temps dels egipcis a considerar el rebuig del tom de Lleó, és un extracte de les actes de la quarta sessió.[11]

Amb tota probabilitat, un registre oficial de les actes es realitza durant el mateix Concili o poc després. Els bisbes reunits van informar al Papa que una còpia de tot el "Acta" se li va transmetre, al març del 453, el Papa Lleó va encarregar a Julià de Cos, i després a Constantinoble, per crear una recopilació de tots els actes i traduir al llatí. [aclariment requerida] La majoria dels documents, principalment les actes de les sessions, van ser escrits en grec, mentre que altres, per exemple, les cartes imperials, van ser publicades en els dos idiomes, mentre que altres, de nou, per exemple, les cartes papals, van ser escrits en llatí. Finalment, gairebé totes elles van ser traduïdes a tots dos idiomes.

El Concili de Calcedònia també és elevada la Seu de Constantinoble a una posició: "en segon lloc en l'eminència i el poder pel Bisbe de Roma".[12][13]

El Concili de Nicea -al 325- havia pres nota de la primacia de la Seu de Roma, seguit per les seus d'Alexandria i Antioquía. En aquest moment, la seu de Constantinoble era encara de cap preeminència eclesiàstica, però la seva proximitat a la cort imperial, va donar lloc a la seva importància. El Concili de Constantinoble al 381 modificat una mica la situació mitjançant la col·locació de segona Constantinoble en honor, per sobre d'Alexandria i Antioquía, indicant en el Cànon III, que "el bisbe de Constantinoble [...] tindrà la prerrogativa d'honor després que el bisbe de Roma, perquè Constantinoble és la Nova Roma". Al segle cinquè, aquesta situació va ser qüestionada pels bisbes d'Alexandria, però el Concili de Calcedònia va confirmar el Cànon XXVIII.

I els cent cinquanta bisbes més religiosos, impulsats per la mateixa consideració, van donar els mateixos privilegis (ἴσα πρεσβεῖα) al tron més sagrat de la Nova Roma, justament per considerar que la ciutat que s'honra amb la sobirania i el Senat, i gaudeix dels mateixos privilegis amb l'antiga Roma imperial que en els assumptes eclesiàstics, també s'augmenta a mesura que ella és, i es classifica a la pròxima després d'ella.[14]

En fer el cas, els pares del concili van sostenir que la tradició havia concedit el "honor" a la Seu de la Roma Antiga, ja que va ser la primera ciutat imperial. En conseqüència, "mogut pels mateixos fins" els pares van "repartir prerrogatives iguals a la més santa seu de la nova Roma", perquè "la ciutat que s'honra amb el poder imperial i el Senat i gaudint dels privilegis que equivalen més la Roma imperial també ha de ser elevada al seu nivell en els assumptes eclesiàstics i ocupen el segon lloc després d'ella".[15] El marc per a l'assignació de l'autoritat eclesiàstica propugnada pels Pares del Concili reflecteix l'assignació de l'autoritat imperial a l'últim període de l'Imperi Romà. La posició de l'Est podria ser caracteritzat com de naturalesa política, a diferència d'un punt de vista doctrinal. A la pràctica, tots els cristians de l'Est i l'Oest es van dirigir al papat com a la Seu de Pere i Pau, o a la Seu Apostòlica, en comptes de la seu de la capital imperial. Roma entén això per indicar que la seva prioritat sempre ha vingut del seu llinatge directe dels apòstols Pere i Pau en comptes de la seva associació amb l'autoritat imperial. [Clarifiqui]

Després de l'aprovació del Cànon 28, Roma va presentar una protesta contra la reducció de la distinció que s'atorga a Antioquia i Alexandria. No obstant això, per por que denegar l'aprovació de Roma, seria interpretat com un rebuig de tot el concili, l'any 453 el Papa va confirmar canonges del Concili amb una protesta contra el 28.

El bisbe metropolità de Jerusalem fou elevat a l'estatus de "patriarca", elevant a cinc el nombre de patriarcats.[16]

Els bisbes que estaven incòmodes amb el llenguatge del Papa Lleó repudiaren el concili, dient que l'acceptació de dues fisis era equivalent a nestorianisme. Diòscor, el patriarca d'Alexandria, defensava el miafisisme i havia dominat el Concili d'Efes.[17] Hi ha esglésies que van rebutjar Calcedònia a favor d'Efes i es van separar de la resta de les esglésies en un cisma; la més important entre elles era l'Església d'Alexandria, avui coneguda com l'Església Ortodoxa Copta d'Alexandria.[18]

Justinià I va intentar portar els monjos que encara rebutgen la decisió del Concili de Calcedònia en comunió amb l'església major. El temps exacte d'aquest esdeveniment és desconeguda, però es creu que ha estat entre 535 i 548. Sant Abraham de Farshut va ser cridat a Constantinoble, i ell va triar per comportar quatre monjos. En arribar, Justinià els va cridar i els va informar que, o bé acceptaven la decisió del Concili o perdrien les seves posicions. Abraham es va negar a considerar la idea. Teodora va tractar de persuadir Justinià a canviar d'opinió, pel que sembla sense cap resultat. Abraham es va manifestar en una carta als seus monjos, que va preferir romandre a l'exili en comptes de subscriure a un contrari, la fe a la d'Atanasi. [Clarifiqui] No estaven sols, i les esglésies no-Calcedònia componen l'ortodòxia oriental, amb l'Església d'Alexandria com el seu líder espiritual. Només en els últims anys s'ha vist un grau d'acostament entre els cristians de Calcedònia i l'Ortodoxa Oriental.

Notes

[modifica]
  1. ↑ com es descriu en una carta al Papa Lleó I al 448

Referències

[modifica]
  1. ↑ Price, Richard; Gaddis, Michael. The acts of the Council of Chalcedon, 2006, p. 1–5. ISBN 0853230390. 
  2. ↑ by Donald S. Armentrout, Robert Boak Slocum 2005 ISBN 0898692113 page 81 An Episcopal dictionary of the church. 
  3. ↑ Hughes, Philip. A Popular History of the Catholic Church (en anglès). Garden City, Nova York: Image Books (Doubleday), 1954, p.37. 
  4. ↑ 4,0 4,1 Leo's Tome
  5. ↑ Frend, W. H. C., The Rise of the Monophysite Movement, Cambridge University Press, 1972, pps. 41–43
  6. ↑ «Life of St. Hilary». Arxivat de l'original el 2010-06-13. [Consulta: 22 febrer 2012].
  7. ↑ 7,0 7,1 Price and Gaddis. The Acts of the Council of Chalcedon Liverpool, 2005. Vol. 3, 193–6
  8. ↑ 8,0 8,1 Fr. John Romanides, ST. CYRIL'S "ONE PHYSIS OR HYPOSTASIS OF GOD THE LOGOS INCARNATE" AND CHALCEDON, Greek Orthodox Theological Review, vol. X, 2 Winter 1964–65, online at http://www.romanity.org/htm/rom.08.en.st._cyrils_one_physis_or_hypostasis_of_god_the_log.htm
  9. ↑ The Chalcedonian Definition. Agreed at the Fourth Ecumenical Council at Chalcedon in 451. @ earlychurchtexts.com.
  10. ↑ «NPNF2-14. The Seven Ecumenical Councils - Christian Classics Ethereal Library».
  11. ↑ The Decrees of the Ecumenical Councils, Vol. 1, ed. Norman P. Tanner, S.J. (1990), 75–76.
  12. ↑ Bokenkotter, Thomas. A Concise History of the Catholic Church. Doubleday, 2004, p. 84. ISBN 0385505841. 
  13. ↑ Noble, Thomas; Strauss, Barry. Western Civilization. Houghton Mifflin Company, 2005, p. 214. ISBN 0618432779. 
  14. ↑ Canon IX, Council of Chalcedon Seven Ecumenical Councils, Christian Classics Ethereal Library
  15. ↑ Decrees of the Ecumenical Councils, ed. Norman P. Tanner, SJ, 99–100.
  16. ↑ [enllaç sense format] http://www.christian-history.org/orthodox-church.html
  17. ↑ "Latrocinium." Cross, F. L., ed. The Oxford Dictionary of the Christian Church. Nova York: Oxford University Press. 2005
  18. ↑ «Egypt». Berkley Center for Religion, Peace, and World Affairs. Arxivat de l'original el 2011-12-20. [Consulta: 22 febrer 2012]. See drop-down essay on "Islamic Conquest and the Ottoman Empire"

Bibliografia

[modifica]

Enllaços externs

[modifica]
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Concili_de_Calcedònia&oldid=33566008»