Contralt
Contralt és la veu femenina de cantant que té el registre més greu, que abasta del sol₂ al fa₄. Les contralts són les cantants que arriben a les notes més greus. Antigament també se les anomenava alt, però aquesta denominació va caure en desús. Supera la mezzosoprano dramàtica en la potència amb què ataca els greus, el seu punt fort, i el seu timbre és fosc i càlid. Les autèntiques veus de contralt són relativament escasses i per això moltes vegades les partitures per a contralt solen ser cantades per mezzosopranos, especialment per aquelles que poden cantar notes més greus. L'interval de la veu coincideix amb l'habitual dels contratenors, per això contratenors i contralts poden intercanviar els papers, especialment en la música renaixentista i barroca, i sovint les contralts interpreten partitures escrites per a castrati de veu greu.
El terme també s'aplica als instruments musicals que es construeixen amb mides diverses que, per tant, sonen en tessitures diferents, tot i que amb un timbre homogeni. En aquest cas el contralt (anomenat, també alt) és l'instrument que té una tessitura equivalent a la de la cantant contralt, és a dir, la immediatament més greu que l'instrument soprano. Això es dona sobretot en instruments propis de la música renaixentista i barroca, com la viola de gamba, la flauta de bec, etc. Però també ho trobem en instruments més moderns, com el clarinet o el saxòfon.
Història
[modifica]«Contralt» només té sentit principalment en referència al cant clàssic i operístic, ja que altres tradicions no tenen un sistema comparable de categorització vocal. El terme 'contralt' només s'aplica a les cantants; els homes que canten en un rang similar s'anomenen 'contratenors'.[1] Els termes italians contralto i alto no són sinònims; tècnicament, alto denota un rang vocal específic en el cant coral sense tenir en compte factors com la tessitura, el timbre vocal, la facilitat vocal i el pes vocal.[2] No obstant això, existeix una escriptura coral francesa (inclosa la de Ravel i Poulenc) amb una part etiquetada com «contralt», malgrat que la tessitura i la funció són les d'una part d'alt clàssica. El personatge de la princesa sarraïna Clorinde, a l'òpera Tancrède, d'André Campra, de 1702 va ser escrit per a Julie d'Aubigny i es considera el primer paper important per a la veu de baix-dessus o contralt.[3]
Gamma vocal
[modifica]La contralt té el rang vocal més baix dels tipus de veu femenina, amb la tessitura més baixa;[1][4] està entre el tenor i la mezzosoprano.
Tot i que els tenors, barítons i baixos són cantants masculins, algunes dones poden cantar tan baix (encara que amb un timbre i una textura lleugerament diferents) com els seus homòlegs masculins. Algunes de les rares cantants que es van especialitzar en els registres de tenor i baríton inclouen l'actriu de cinema Zarah Leander,[5][6] la cantant persa āvāz Hayedeh,[7] la nen prodigi Ruby Helder (1890–1938)[8] i la cantant de novetats bavaresa Bally Prell.[9][10]
Subtipus i rols a l'òpera
[modifica]
 |
Aquest article o secció no cita les fonts sobre «els diferents matisos de la veu de contralt» o necessita més referències per a la seva verificabilitat. |
Dins de la categoria de veu de contralt hi ha tres subcategories generalment reconegudes: coloratura contralt, una veu àgil especialitzada en passatges florits; contralt lírica, una veu més lleugera de timbre; i contralto dramàtica, la veu de contralt més profunda, fosca i poderosa.
- Contralt dramàtica: A causa del seu timbre fosc, en el repertori de les contralts sovintegen papers dramàtics que requereixen gran intensitat d'expressió, encara que resulta bastant difícil que una contralt realitzi gaires ornaments. És habitual que les contralts interpretin papers que van ser escrits originàriament per a veu de castrati (per això, en moltes ocasions han d'executar rols masculins). Dos exemples de contralt dramàtica són la nord-americana Marilyn Horne (com Romeo Montecchio a I Capuleti e i Montecchi de Vincenzo Bellini) o Hitomi Katagiri (com Erda al Sigfrid de Richard Wagner). La dramàtica veu de contralt s'escolta en gran part del repertori operístic alemany. Erda a Der Ring des Nibelungen i Gaea a Daphne són tots dos bons exemples del contralt dramàtic.
- Contralt de coloratura era un tipus de veu preferit de Rossini. Molts dels seus papers enumerats a continuació van ser escrits tenint en compte aquest tipus de veu. Els contralts lírics s'utilitzen molt en el repertori operístic francès i anglès. Molts dels papers de contralt de Gilbert i Sullivan s'adapten millor amb una veu de contralt lírica. Ma Moss a The Tender Land és un notable paper de contralt líric.
- Contralto còmica o buffa: És el nom que es dona a una contralt quan interpreta un paper còmic. És una veu de contralt amb capacitat per a cantar ornaments, encara més difícil de trobar que la contralt dramàtica. Un exemple és Adriana Plot com a Marcellina a Les noces de Fígaro de Mozart.
Exemples
[modifica]Alguns exemples de papers de contralt en el repertori operístic estàndard inclouen els següents:[11]
|
|
* indica un paper que també pot ser cantat per a mezzo-soprano.
Contralts famoses
[modifica]Galeriade contralts
[modifica]-
Marian Anderson -
Clara Butt -
Kathleen Ferrier -
Concepció Callao -
Maureen Forrester -
Ernestine Schumann-Heink
Referències
[modifica]- ↑ 1,0 1,1 Appelman, D. Ralph (1986). The Science of Vocal Pedagogy: Theory and Application. Indiana University Press. ISBN 978-0-253-20378-6
- ↑ Stark, James (2003). Bel Canto: A History of Vocal Pedagogy University of Toronto Press ISBN 978-0-8020-8614-3
- ↑ La part de Clorinde esta escrita en clau de soprano (partitura original: Tancrede, Tragedie [...]. París: Ballard, 1702, p. 71 i següents.), però, tot i que mai descendeix per sota de do₃, la tradició és que va ser el primer paper important de bas-dessus (contralto) en la història de l’òpera francesa (Sadie, Julie Anne. «Maupin». A: Sadie, Stanley. The New Grove Dictionary of Opera. 3. Nova York: Oxford University Press, 1997, p. 274. ISBN 978-0-19-522186-2.)
- ↑ Hugh_Chisholm 1911 Encyclopædia Britannica Contralto Encyclopædia Britannica (11th ed.). Cambridge University Press.
- ↑ Brigitte_Peucker; The Material Image: Art and the Real in Film. Stanford University Press 2007. p. 120 ISBN 9780804754316 Archived 2017-09-05 at the Wayback Machine
- ↑ Rosa Sala Rose/https://www.hugedomains.com/domain_profile.cfm?d=rosasalarose.com/Archived 2016-06-02 at the Wayback Machine 15 December 2012.
- ↑ https://iranicaonline.org/articles/hayeda/www.iranicaonline.org[Enllaç no actiu]. Retrieved 30 June 2019.
- ↑ Elliot, David J. (2005)./https://books.google.cat/books?id=T7Og8KV3LpAC&pg=PA302&redir_esc=y#v=onepage&q&f=false/Oxford University Press. p. 302. ISBN 9780199725113. Archived from the original on 26 March 2017.
- ↑ Archived at/https://ghostarchive.org/varchive/jjAwPARKYqc/and[Enllaç no actiu] the https://web.archive.org/web/20170326231043/https://www.youtube.com/watch?v=jjAwPARKYqc&app=desktop%2Fhttps%3A%2F%2Fwww.youtube.com%2Fwatch%3Fapp%3Ddesktop&v=jjAwPARKYqc%2FYouTube: DHO Gwen. 8 January 2017.
- ↑ http://www.historicaltenors.net/secrettenordreams/prell.html/Historical[Enllaç no actiu] Tenors. Retrieved 12 July 2021.
- ↑ Boldrey, Richard (1994). Guide to Operatic Roles and Arias. Caldwell Publishing Company. ISBN 978-1-877761-64-5
Bibliografia
[modifica]- Berton Coffin, (1960). Coloratura, Lyric and Dramatic Soprano, Vol. 1. Rowman & Littlefield. ISBN 978-0-8108-0188-2.
- Anne Peckham, (2005). Vocal Workouts for the Contemporary Singer. Berklee Press. ISBN 978-0-87639-047-4.
- Brenda Smith, (2005). Choral Pedagogy. Plural Publishing. ISBN 978-1-59756-043-6.
| Veus femenines | |
|---|---|
| Veus masculines | |
| Veus infantils | |
