Vés al contingut

Kurt Weill

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Plantilla:Infotaula personaKurt Weill
Imatge
(1932) Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement(de) Kurt Julian Weill Modifica el valor a Wikidata
2 març 1900 Modifica el valor a Wikidata
Dessau (Alemanya) Modifica el valor a Wikidata
Mort3 abril 1950 Modifica el valor a Wikidata (50 anys)
Nova York Modifica el valor a Wikidata
Causa de mortinfart de miocardi Modifica el valor a Wikidata
SepulturaMount Repose Cemetery (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
ResidènciaKleinmachnow (1932–1933)
Dessau Modifica el valor a Wikidata
ReligióJudaisme Modifica el valor a Wikidata
FormacióUniversitat de les Arts de Berlín Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Lloc de treball Berlín Modifica el valor a Wikidata
Ocupaciócompositor, director d'orquestra, pedagog, compositor de bandes sonores Modifica el valor a Wikidata
GènereÒpera, simfonia i ballet Modifica el valor a Wikidata
ProfessorsFerruccio Busoni i Engelbert Humperdinck Modifica el valor a Wikidata
AlumnesNikos Skalkottas i Rio Gebhardt Modifica el valor a Wikidata
InstrumentPiano Modifica el valor a Wikidata
Obra
Obres destacables
Família
CònjugeLotte Lenya (1937–1950)
Lotte Lenya (1926–1933) Modifica el valor a Wikidata
Premis
Lloc webkwf.org Modifica el valor a Wikidata
IMDB: nm0918044 Allocine: 40665 Allmovie: p116248 IBDB: 7112 TMDB.org: 134331
Musicbrainz: 0e738f68-783c-4a6a-80ae-4f7500861060 Lieder.net: 2986 Songkick: 168824 Discogs: 407111 IMSLP: Category:Weill,_Kurt Allmusic: mn0000683446 Find a Grave: 1086 Modifica el valor a Wikidata

Kurt Julian Weill (Dessau, 2 de març de 1900 - Nova York, 3 d'abril de 1950) va ser un compositor alemany d'origen jueu, posteriorment nacionalitzat estatunidenc.[a][2][3] Va ser un dels principals compositors escènics, conegut sobretot per les seves fructíferes col·laboracions amb Bertolt Brecht. Amb Brecht, va desenvolupar produccions com la seva obra més coneguda, The Threepenny Opera, que incloïa la balada Mack the Knife. Weill sostenia l'ideal d'escriure música que servia a un propòsit socialment útil,[4] Gebrauchsmusik.[5] També va escriure diverses obres per a la sala de concerts i diverses obres de temàtica jueva. Es va convertir en ciutadà dels Estats Units el 1943.

Família i infància

[modifica]

Weill va néixer el 2 de març de 1900, el tercer de quatre fills d'Albert Weill (1867–1950) i Emma Weill (de soltera Ackermann; 1872–1955). Va créixer al si d'una família jueva religiosa a la "Sandvorstadt", el barri jueu de Dessau a Saxònia, on el seu pare era hazan.[6] A l'edat de dotze anys, Weill va començar a prendre classes de piano i va fer els seus primers intents d'escriure música; la seva composició més antiga preservada va ser escrita el 1913 i es titula Mi Addir: Jewish Wedding Song.[7]

El 1915, Weill va començar a prendre classes particulars amb Albert Bing, mestre de capella de l'Herzogliches Hoftheater zu Dessau, que li va ensenyar piano, composició, teoria musical i direcció. Weill va actuar públicament al piano per primera vegada el 1915, tant com a acompanyant com a solista. Els anys següents va compondre nombrosos lieder a les lletres de poetes com Joseph von Eichendorff, Arno Holz i Anna Ritter, així com un cicle de cinc cançons titulat Ofrahs Lieder a una traducció alemanya d'un text de Yehuda Halevi.[8]

Weill es va graduar amb un Abitur a l'Oberrealschule de Dessau el 1918 i es va matricular a la Berliner Hochschule für Musik als 18 anys, on va estudiar composició amb Engelbert Humperdinck,[6] direcció amb Rudolf Krasselt, i contrapunt amb Friedrich E. Koch, i també va assistir a les conferències de filosofia de Max Dessoir i Ernst Cassirer. El mateix any, va escriure el seu primer Quartet de corda (en si menor).[9]

Carrera musical

[modifica]

Primers treballs i composicions

[modifica]

La família de Weill va experimentar dificultats econòmiques després de la Primera Guerra Mundial, i el juliol de 1919, Weill va abandonar els estudis i va tornar a Dessau, on va ser contractat com a repetidor al Friedrich-Theater sota la direcció del nou mestre de capella, Hans Knappertsbusch. Durant aquest temps, va compondre una suite orquestral en mi bemoll major, un poema simfònic sobre The Lay of the Love and Death of Cornet Christopher Rilke de Rainer Maria Rilke, i Schilflieder ("Reed Songs"), un cicle de cinc cançons sobre els poemes de Nikolaus Lenau. El desembre de 1919, amb l'ajuda de Humperdinck, Weill va ser nomenat mestre de capella al recentment fundat Stadttheater de Lüdenscheid, on va dirigir òpera, opereta i singspiel durant cinc mesos. Posteriorment, va compondre una sonata per a violoncel i Ninon de Lenclos, una adaptació operística en un acte ara perduda d'una obra de 1905 d'⁣Ernst Hardt. De maig a setembre de 1920, Weill va passar uns mesos a Leipzig, on el seu pare s'havia convertit en director d'un orfenat jueu, residint a la Gottschedstrasse. Abans de tornar a Berlín, el setembre de 1920, va compondre Sulamith, una fantasia coral per a soprano, cor femení i orquestra.

Estudis amb Busoni

[modifica]
Placa commemorativa de Berlín, Berlín -Hansaviertel, Alemanya

De tornada a Berlín, Weill va tenir una entrevista amb Ferruccio Busoni el desembre de 1920. Després d'examinar algunes de les composicions de Weill, Busoni el va acceptar com un dels cinc estudiants de màster en composició a la Preussische Akademie der Künste de Berlín.[10]

De gener de 1921 a desembre de 1923, Weill va estudiar composició musical amb ell i també contrapunt amb Philipp Jarnach a Berlín. Durant el seu primer any va compondre la seva primera simfonia, Sinfonie in einem Satz, així com el lieder Die Bekehrte (Goethe) i dos Rilkelieder per a veu i piano.[11] Busoni, que aleshores s'acostava al final de la seva vida, va tenir una gran influència en Weill. On les primeres composicions de Weill reflecteixen el romanticisme i l'expressionisme post-wagnerià comuns a la música clàssica alemanya d'aquella època, Busoni era un neoclàssic. La influència de Busoni es pot veure especialment en les obres vocals i escèniques de Weill, que es van allunyar constantment del fet que la música reflectís les emocions dels personatges per fer-la funcionar com a comentari (sovint irònic). Aquest va ser el camí del mateix Weill cap a algunes de les mateixes nocions del teatre èpic i el Verfremdungseffekt (efecte de distanciament) defensat pel seu futur col·laborador Brecht.[12]

Per mantenir la seva família a Leipzig, Weill també va treballar com a pianista en una taverna Bierkeller. El 1922, Weill es va unir a la facció musical de Novembergruppe. Aquell any va compondre un salm, un divertimento per a orquestra i Sinfonia Sacra: Fantasia, Passacaglia i Hymnus for Orchestra. El 18 de novembre de 1922 es va estrenar al Theater am Kurfürstendamm la seva pantomima infantil Die Zaubernacht (La nit màgica); va ser la primera representació pública de qualsevol de les obres de Weill en l'àmbit del teatre musical.[11]

Per necessitat econòmica, Weill va ensenyar teoria musical i composició a estudiants privats de 1923 a 1925. Entre els seus alumnes hi havia Claudio Arrau, Maurice Abravanel, Heinz Jolles (més tard conegut com a Henry Jolles),[13] Nikos Skalkottas i Esther Zweig.[14] Arrau, Abravanel i Jolles van continuar sent membres del cercle d'amics de Weill després,[15] i l'única composició supervivent de Jolles anterior a l'ascens del règim nazi el 1933 és un fragment d'una obra per a quatre pianos que ell i Weill van escriure conjuntament.[13]

Èxit als anys 20 i principis dels 30

[modifica]

El 1922 es va unir al Novembergruppe, un grup d'artistes d'esquerres de Berlín que incloïa Hanns Eisler i Stefan Wolpe.[16] El febrer de 1924 el director d'orquestra Fritz Busch el va presentar al dramaturg Georg Kaiser, amb qui Weill tindria una col·laboració creativa de llarga durada que va donar lloc a diverses òperes en un sol acte. A la casa de Kaiser a Grünheide, Weill va conèixer per primera vegada la cantant i actriu Lotte Lenya l'estiu de 1924.[17] La parella es va casar dues vegades: el 1926 i de nou el 1937 (després del seu divorci el 1933). Ella es va preocupar molt per donar suport a la feina de Weill, i després de la seva mort es va comprometre a augmentar la consciència sobre la seva música, formant laFundació Kurt Weill. Des de novembre de 1924 fins a maig de 1929, Weill va escriure centenars de ressenyes per a la influent i completa guia de programes de ràdio Der deutsche Rundfunk; Hans Siebert von Heister ja havia treballat amb Weill al Novembergruppe i li va oferir el treball poc després de convertir-se en cap de redacció.[18]

Tot i que va tenir cert èxit amb les seves primeres obres madures no escèniques (com ara el Quartet de corda, op. 8, i el Concert per a violí i orquestra de vent, op. 12), que van ser influenciades per Gustav Mahler, Arnold Schönberg i Ígor Stravinskyi, Weill va tendir cada cop més cap a la música vocal i el teatre musical. El seu treball de teatre musical i les seves cançons van ser extremadament populars a Alemanya a finals dels anys vint i principis dels anys trenta. La música de Weill va ser admirada per compositors com Alban Berg, Alexander von Zemlinsky, Darius Milhaud i Stravinski, però també va ser criticada per altres: Schönberg, que després va revisar la seva opinió, i Anton Webern.

La seva obra més coneguda és The Threepenny Opera (1928), una reelaboració de The Beggar's Opera de John Gay, escrita en col·laboració amb Bertolt Brecht. Engel va dirigir la producció original de The Threepenny Opera el 1928. Conté la cançó més famosa de Weill, Die Moritat von Mackie Messer.[19] TantL'òpera de tres penics —com abans L'òpera del captaire— és sàtira i comentari social; [20] però per a Weill, des d'una perspectiva musical, també era una altra cosa: "Ens dona l'oportunitat de fer de l'òpera el tema per a una nit al teatre",[21] com una part del que Weill va veure com un procés vitalici per "reformar" l'òpera per a l'escenari modern.[22] L'èxit escènic va ser filmat per GW Pabst en dues versions lingüístiques: Die 3-Groschen-Oper i L'opéra de quat' sous. Weill i Brecht van intentar aturar l'adaptació cinematogràfica mitjançant una demanda ben publicitada, que Weill va guanyar i Brecht va perdre.

Weill va continuar treballant amb Brecht al musical Happy End (1929), més conegut per les cançons "Surabaya Johnny", "Bilbao Song" i "Sailor's Tango"; l'òpera infantil Der Jasager (1930); i l'òpera Rise and Fall of the City of Mahagonny (1930), més coneguda per "Alabama Song" (enregistrada posteriorment per The Doors, entre molts altres).[23] L'associació de treball de Weill amb Brecht, encara que reeixida, va acabar amb la política el 1930. Tot i que Weill es va associar amb el socialisme,[19] després que Brecht intentés portar el seu treball encara més en una direcció d'esquerres, Weill va comentar, segons la seva esposa Lotte Lenya, que ell no era capaç de seguir aquest enfocament i "musicar el Manifest Comunista".[24]

Mentre estava a Alemanya a principis dels anys 30, Weill també va col·laborar amb el virtuós banjoista nord-americà Mike Danzi en una producció primerenca de la seva òpera Rise and Fall of the City of Mahagonny. Durant un assaig, Weill va felicitar a Danzi per la seva interpretació acurada dels acords trobats a la seva partitura mentre va assenyalar que la majoria dels altres banjoistes s'havien queixat que en realitat no estaven escrits per al banjo.[25]

La vida a París i Nova York

[modifica]

Weill va fugir de l'Alemanya nazi el març de 1933.[26] Compositor jueu prominent i popular, Weill va ser denunciat oficialment per les seves opinions polítiques i simpaties,[27] i es va convertir en un objectiu de les autoritats nazis, que van criticar i interferir amb les interpretacions de les seves obres escèniques posteriors, com Ascens i caiguda de la ciutat de Mahagonny (Aufstieg und Fall der Stadt Mahagonny, 1930), Die Bürgschaft (1932) i Der Silbersee (1933). Sense més remei que marxar d'Alemanya, va marxar primer a París, on va tornar a treballar amb Brecht (després del fracàs d'un projecte amb Jean Cocteau) al ballet Els set pecats capitals.

El 13 d'abril de 1933, el seu musical The Threepenny Opera es va estrenar a Broadway, però es va tancar després de 13 actuacions amb crítiques diverses. El 1934 va completar la seva Simfonia núm. 2, la seva darrera obra purament orquestral, dirigida a Amsterdam i Nova York per Bruno Walter, i també la música de l'obra Marie Galante de Jacques Deval.[26] Una producció de la seva opereta Der Kuhhandel (Un Regne per una Vaca) el va portar a Londres l'any 1935, i més tard aquell any va anar als Estats Units en relació amb The Eternal Road, [6] un "drama bíblic" de Franz Werfel que havia estat encarregat per membres de la comunitat jueva de Nova York i es va estrenar el 1937 a la Manhattan Opera House, amb 153 representacions.

Weill i Lenya a casa el 1942

Ell i Lotte es van traslladar a la ciutat de Nova York el 10 de setembre de 1935, vivint primer a l'hotel St. Moritz abans de traslladar-se a un apartament al 231 East 62nd Street, entre la Tercera i la Segona Avinguda. Van llogar una casa antiga amb Paul Green durant l'estiu de 1936 prop de Pine Brook Country Club a Nichols, Connecticut, la casa d'estiueig del Group Theatre, mentre acabaven Johnny Johnson. Alguns dels altres artistes que hi van estiuejar el 1936 van ser Elia Kazan, Harry Morgan, John Garfield, Lee J. Cobb, Will Geer, Clifford Odets, Howard da Silva i Irwin Shaw.[28][29][30]

En lloc de continuar escrivint amb el mateix estil que havia caracteritzat les seves composicions europees, Weill va fer un estudi de la música popular i escènica nord-americana. La seva producció nord-americana conté cançons individuals i espectacles sencers que no només van ser molt respectats i admirats, sinó que s'han vist com a obres fonamentals en el desenvolupament del musical nord-americà. L'any 1939 va escriure la música de Railroads on Parade, un espectacular musical muntat a l' Exposició Universal de 1939 a Nova York per celebrar la indústria ferroviària nord-americana (llibre d'Edward Hungerford). Únic entre els compositors de Broadway de l'època, Weill va insistir a escriure les seves pròpies orquestracions (amb algunes molt poques excepcions, com la música de ball a Street Scene).[31] Va treballar amb escriptors com Maxwell Anderson i Ira Gershwin, i va escriure una banda sonora per a Fritz Lang (You and Me, 1938). El mateix Weill es va esforçar per trobar una nova manera de crear una òpera americana que tingués èxit tant comercial com artístic. L'intent més interessant en aquesta direcció és Street Scene, basada en una obra d'⁣Elmer Rice, amb llibret de Langston Hughes. Pel seu treball a Street Scene Weill va rebre el premi Tony inaugural a la millor banda sonora original.[32]

A la dècada de 1940 Weill va viure al centre de l'estat de Nova York, prop de la frontera de Nova Jersey, i va fer freqüents viatges tant a la ciutat de Nova York com a Hollywood pel seu treball per al teatre i el cinema. Weill va participar activament en moviments polítics que fomentaven l'entrada dels Estats Units a la Segona Guerra Mundial, i després que Amèrica s'unís a la guerra el 1941, Weill va col·laborar amb entusiasme en nombrosos projectes artístics per donar suport a l'esforç bèl·lic tant a l'estranger com al front domèstic. Ell i Maxwell Anderson també es van unir al servei civil voluntari treballant com a vigilants d'atacs aeris a High Tor Mountain entre les seves cases a New City, Nova York i Haverstraw, Nova York al comtat de Rockland. Weill es va convertir en ciutadà naturalitzat dels Estats Units el 27 d'agost de 1943.[6]

Weill tenia ideals d'escriure música que servien a un propòsit socialment útil. Als EUA, va escriure Down in the Valley, una òpera que inclou la cançó del mateix nom i altres cançons populars americanes. També va escriure una sèrie de cançons en suport de l'esforç de guerra nord-americà, inclosa la satírica "Schickelgruber" (amb lletra de Howard Dietz), "Buddy on the Nightshift" (amb Oscar Hammerstein) i –de nou amb Brecht, com en la seva carrera anterior– la "Balada de la dona del soldat nazi" ("Und was bekam des Soldaten Weib?"). Destinada a ser emesa a Alemanya, la cançó narrava el progrés de la màquina de guerra nazi a través dels regals enviats a casa de la dona orgullosa pel seu home al front: pells d'Oslo, un vestit de seda de París, etc., fins que finalment, des de Rússia, rep el vel de vídua.[4]

A part de "Mack the Knife" i "Pirate Jenny" de The Threepenny Opera, les seves cançons més famoses inclouen "Alabama Song" (de Mahagonny), "Surabaya Johnny" (de Happy End), "Speak Low" (de One Touch of Venus), "Lost in the Stars" (del musical d'aquest nom), " My Ship " (de Lady in the Dark ) i "September Song" (de Knickerbocker Holiday).

Mort

[modifica]

Weill va patir un atac de cor poc després del seu 50è aniversari i va morir el 3 d'abril de 1950 a la ciutat de Nova York.[26] Va ser enterrat al cementiri Mount Repose a Haverstraw, Nova York. El text i la música de la seva làpida provenen de la cançó "A Bird of Passage" de Lost in the Stars, adaptada ella mateixa d'una cita del Venerable Beda: [33]

This is the life of men on earth:
Out of darkness we come at birth
Into a lamplit room, and then –
Go forward into dark again.
(text: Maxwell Anderson)

Un fragment de l'elogi de Maxwell Anderson per a Weill deia:

M'agradaria, és clar, que hagués tingut la sort d'haver tingut una mica més de temps per a la seva feina. Podria desitjar que els temps en què va viure haguessin estat menys problemàtics. Però aquestes coses eren com eren, i Kurt va aconseguir fer milers de coses boniques durant el temps curt i problemàtic que va tenir...[4]

Obres principals

[modifica]

1920-1927

[modifica]
  • 1920 – Sonata per a violoncel i piano
  • 1921 – Simfonia núm. 1
  • 1923 – Quartet de corda op. 8
  • 1923 – Quodlibet. Suite per a orquestra sobre la pantomima Zaubernacht, op. 9
  • 1923 – Frauentanz: sieben Gedichte des Mittelalters per a soprano, flauta, viola, clarinet, trompa i fagot, op. 10
  • 1924 – Concert per a violí i orquestra de vent, op. 12
  • 1926 – Der Protagonist, op.15 (Òpera en un acte, llibret de Georg Kaiser)
  • 1927 – Der Neue Orpheus. Cantata per a soprano, violí i orquestra op.16 (llibret d'Yvan Goll)
  • 1927 – Royal Palace op.17 (Òpera en un acte, llibret d'Yvan Goll)
  • 1927 – Der Zar lässt sich photographieren op.21 (Òpera en un acte, llibret de Georg Kaiser)
  • 1927 – Mahagonny (Songspiel) (Bertolt Brecht)

1928-1935

[modifica]

1936-1950

[modifica]

Bibliografia

[modifica]
  • Jürgen Schebera, Kurt Weill (Rowohlt, Reinbek bei Hamburg, 2000) (alemany)
  • David Drew (Editor), Über Kurt Weill (Frankfurt am Main, Suhrkamp, 1975) Excel·lent col·lecció de textos, incloent-hi una introducció de David Drew i textos de Theodor W. Adorno (alemany)

Per ampliar

[modifica]
  • David Drew. Kurt Weill: A Handbook (Berkeley, Los Angeles, University of California Press, 1987) (anglès)
  • Donald Spoto. Lenya A Life (Little, Brown and Company 1989)Very heavy on Weill history (anglès)
  • Lys Symonette & Kim H. Kowalke (ed. & trans.) Speak Low (When You Speak Love) The Letters of Kurt Weill and Lotte Lenya (University of California Press 1996) (anglès)
  • Alex Ross: The rest is noise (Ed,Six Barral, 2009)

Vegeu també

[modifica]

Notes and referències

[modifica]

Notes

  1. ↑ El 1947, Weill va rebutjar explícitament la caracterització de la revista Life que el descrivia com a "compositor alemany". En una carta a Life, va escriure: "Tot i que vaig néixer a Alemanya, no em considero un 'compositor alemany'. ... Sóc ciutadà nord-americà i durant els meus dotze anys en aquest país he compost exclusivament per a l'escena nord-americana ... Agrairia que aclarissin aquest punt als seus lectors".[1]

Referències

  1. ↑ The letter, reprinted in Henry Marx (ed.), Weill-Lenya Goethe House, (New York, 1976), is cited in Jarman 1982, p. 140.
  2. ↑ The editors of Encyclopædia Britannica. . 
  3. ↑ "Mack the Knife" – Sinatra Song of the Century #95 by Mark Steyn, December 8, 2015
  4. ↑ 4,0 4,1 4,2 Kurt Weill. Cjschuler.net. Retrieved on August 22, 2011. Arxivat March 11, 2012, a Wayback Machine.
  5. ↑ Jarman, 1982, p. 34.
  6. ↑ 6,0 6,1 6,2 6,3 «Kurt Weill Dead; Composer, Was 50». , 04-04-1950, p. 28.
  7. ↑ Hinton i Schebera, 2000, p. 540.
  8. ↑ Hinton i Schebera, 2000, p. 540–541.
  9. ↑ Hinton i Schebera, 2000, p. 541.
  10. ↑ Hinton i Schebera, 2000, p. 541–542.
  11. ↑ 11,0 11,1 Hinton i Schebera, 2000, p. 542.
  12. ↑ Jarman, 1982, p. 98 et. seq..
  13. ↑ 13,0 13,1 Musica Reanimata of Berlin, Henry Jollesaccessed September 28, 2008
  14. ↑ Cohen, Aaron I. International Encyclopedia of Women Composers. 2nd edition, revised and enlarged, 1987. ISBN 0-9617485-2-4. OCLC 16714846. 
  15. ↑ Lenya, Lotte; George Davis Kurt Weill Newsletter, 15, 1, Spring 1997, pàg. 4–9. ISSN: 0899-6407 [Consulta: 24 octubre 2010].[Enllaç no actiu]
  16. ↑ "Music and the Holocaust", holocaustmusic.ort.org; retrieved August 22, 2011.
  17. ↑ Hinton i Schebera, 2000, p. 543.
  18. ↑ Hinton i Schebera, 2000, p. 208–209.
  19. ↑ 19,0 19,1 Kurt Weill Arxivat December 5, 2013, a Wayback Machine.. Spartacus-Educational.com (April 3, 1950). Retrieved on August 22, 2011.
  20. ↑ Scott Miller. «Inside Threepenny: Background and Analysis». New Line Theatre. [Consulta: 17 febrer 2020].
  21. ↑ Hinton, 2012, p. xiii.
  22. ↑ Hinton, 2012, preface, passim, esp. pp. ix, xiii.
  23. ↑ Katz, Pamela. The Partnership: Brecht, Weill, Three Women, and Germany on the Brink. Knopf Doubleday Publishing Group, 2015. ISBN 9780385534925. 
  24. ↑ Profile Arxivat August 9, 2013, a Wayback Machine., ata-divisions.org; accessed June 6, 2014.
  25. ↑ The Kurt Weill Newsletter - Books "An American Musician in Berlin" by Geoffrey Abbott. The Kurt Weill Foundation for Music, New York 1987 p. 19 Biography of Mike Danzi and book review "In 1923 he (Danzi) went to Germany and established himself as Berlin's foremost banjo player throughout the roaring Twenties and into the Thirties....Weill congratulated him (Danzi) with the revealing observation: "this is the first time I have heard the chords played as written: most banjo players have told me that the part was not written for banjo!" Mike Danzi on Google Books
  26. ↑ 26,0 26,1 26,2 Mercado 1989
  27. ↑ "Life of composer Kurt Weill is told in compelling Love Song"[Enllaç no actiu] by Burton Buxerman, St. Louis Jewish Light, 10 April 2013
  28. ↑ Pinewood Lake website retrieved on September 10, 2010 Arxivat July 27, 2011, a Wayback Machine.. Pinewoodlake.org (May 20, 2009). Retrieved on August 22, 2011.
  29. ↑ Trumbull Historical Society. Images of America – Trumbull. Arcadia Publishing, 1997, p. 123. ISBN 9780752409016. 
  30. ↑ Smith, Wendy. Real Life Drama: The Group Theatre and America, 1931–1940, p. 264. [Cal citació completa]
  31. ↑ "The Boys That Make the Noise", Music section, Time (magazine), July 5, 1943.
  32. ↑ Tony Award for Best Original Score. Broadwayworld.com. Retrieved on August 22, 2011.
  33. ↑ Historia Ecclesiastica Gentis Anglorum (History of the English Church and People) Book 2, Ch. 13

Bibliografia

Enllaços externs

[modifica]
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Kurt Weill
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Kurt_Weill&oldid=34325888»