Culleraire
|
Per a altres significats, vegeu «culleraire (eina)». |
 | |
Tipus d'ocupació | professió  |
|---|---|
Un culleraire o cullerer és l'ofici de qui treballa fent culleres, forquilles i altres estris de cuina de fusta. Malgrat el nombre de culleraires ha disminuït significativament amb la introducció de culleres metàl·liques i fabricació industrialitzada, a alguns llocs encara es fabriquen culleres de boix artesanalment. A Tortellà, a la Garrotxa, encara hi ha quatre tallers en actiu.[1]
El material
[modifica]Tradicionalment, a casa nostra s'ha considerat que el boix era la millor fusta per a fabricar culleres i altres estris de cuina, degut a la seva gran duresa i poca porositat. A diferència d'altres fustes, hom considera que el boix no agafa el gust del menjar.[1] Tot i així, el boix és de creixement lent i fa un tronc relativament petit –no se'n poden fer taulons– i per tant és difícil de mecanitzar. Per aquesta raó, en la fabricació industrial se solen emprar fustes de menor qualitat com el faig o el plataner.[2]
Era habitual que fos el mateix culleraire que anés a collir la fusta de boix que emprava. Per tant, l'ofici era especialment estès a zones on abundava aquesta planta, com al Pirineu o a prop dels Ports de Beseit. Quan el culleraire tallava el boix, el serrava a la llargada necessària i el partia per la meitat al bosc mateix, i el feia assecar de seguida. Si no perdia la humitat en poques hores, la fusta s'enfosquia i semblava de menor qualitat.[2] Un cop al taller, el boix es deixava en remull dues setmanes perquè s'estovés i fos més fàcil de treballar.[2]
El procés de fabricació
[modifica]Segons el lloc i el taller, el procés de fabricació i les eines emprades variava. Generalment, però, es començava desbastant les culleres amb una destral, una aixola o un tallant.[3][2][4] Després, es buidava la boca de la cullera amb una gúbia i es repassava amb un ganivet corbat anomenat alegreta o legreta perquè fos llis.[2][5]
A continuació, s'acabava de perfilar la cullera amb raspa i llima i es polia. Perquè la cullera fos més brillant i agradós a la vista, es fregava finalment amb un tros d'os.[2] De nou, era important que s'assequés ràpidament perquè no s'enfosquís; a tal objectiu, sovint es col·locaven les culleres acabades al sol o vora el foc.[2]
El culleraire també venia el producte acabat, des del mateix taller o anant de fira en fira.
Cal dir que els pastors també es dedicaven a fer culleres de boix per ús domèstic en les seves estades a la muntanya. A diferència dels culleraires que empraven un gran nombre d'eines especialitzades, els pastors solien utilitzar tan sols una navalla i una eina anomenada culleraire. Les seves culleres eren sovint molt més fantasioses i altament decorades, mentre que les culleres dels culleraires professionals eren més llisos i funcionals.
Eines
[modifica]El culleraire usava un gran nombre d'eines específiques.
- Serra o xerrac per tallar el boix.[3]
- Cossí o altre recipient per deixar el boix en remull.[2]
- Mosso[3] o banc especialitzat per subjectar la peça. Sovint, el culleraire es recolzava en la peça i es lligava un sola vella d'espardenya al pit per protegir-se.[2]
- Destral i aixola o similar per partir i desbastar la peça.[3]
- Tallant o banc del ferro per desbastar la peça. Consisteix en una fulla llarga d'acer amb un mànec en un cap i l'altre subjectat en un banc amb una argolla.[2]
- Gúbia per buidar la boca de la cullera.[2]
- Alegreta, legreta, o ganivet corbat per treure les marques de la gúbia i allisar la boca de la cullera. Consisteix en un ganivet de doble tall amb una fulla fina i corbada[2]
- Raspa i llima per donar forma i afinar la cullera.[2][3]
- Pell de peix d'escat o paper de vidre per polir.[3]
- Os de canell de bou o altre per polir.[2]
Referències
[modifica]- ↑ 1,0 1,1 «Tortellà manté la tradició culleraire i quatre obradors artesans segueixen oberts». Olot Televisió, 10-05-2014. Arxivat de l'original el 2015-04-15. [Consulta: 15 abril 2015].
- ↑ 2,00 2,01 2,02 2,03 2,04 2,05 2,06 2,07 2,08 2,09 2,10 2,11 2,12 2,13 Queralt i Tomàs, Ma. Queralt. Menjar de fer culleres : dels artesans als industrials : l'ofici de cullerer a les terres de l'Ebre / M. Carme Queralt i Tomás. Tortosa: Cooperativa Gràfica Dertosense, 2000.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 Llabrés Ramis, Joan, et al.. Els nostres arts i oficis d'antany V. Ciutat de Mallorca: Museu de la Porciúncula, 1984, p. 219-223. ISBN 84-398-0441-5.
- ↑ «Hacer una cuchara» (en castellà). María José Fuster, 12-02-2005. [Consulta: 15 abril 2015].
- ↑ «El cucharero de Barbastro» (en castellà). Documentales etnográficos. [Consulta: 15 abril 2015].