Dipòsit d'aigües del Rei Martí
 | ||||
|---|---|---|---|---|
| ||||
| Dades | ||||
| Tipus | Dipòsit d'aigua  | |||
| Localització geogràfica | ||||
| Entitat territorial administrativa | Sant Gervasi - la Bonanova (Barcelonès) | |||
| Localització | Bellesguard, 14 i Jaume Càncer, 32 | |||
| ||||
El dipòsit d'aigües del Rei Martí és un antic repartidor d’aigua situat a tocar de la torre Bellesguard de Barcelona, construïda per Antoni Gaudí entre 1900 i 1909 sobre les restes de la fortalesa en què va viure, entre els anys 1408 i 1410, el rei Martí l'Humà.[1][2] Construït a la segona meitat del segle xix, havia quedat oblidat sota un bosc de pins fins que el 2001 es va redescobrir de manera accidental.[1]
Història
[modifica]La construcció del dipòsit està vinculada a l’existència d'una mina d'aigüa, la concessió de la qual fou feta, entre el 1802 i el 1803, a favor de Jacint Roig.[1][2] El 1807, Joan Josep Portell i de Càncer, propietari de la finca (on hi havia una cisterna), es va veure obligat a vendre-la a Joaquim de Roca i Batlle[3] per a pagar els seus deutes. Aquest va cedir la propietat a Raimon Vives i Vidal,[1][2][3] i el 1859, les seves filles Assumpció i Gaietana Vives i Gualba van pactar amb Felip Fochs i Josep Saló (concessionaris de la mina) i la Comunitat de Preveres de Sant Just i Pastor, propietària de la torre Bellesguard, el repartiment de les aigües que captessin de les rieres del Bosc de Pedralbes, Betlem i Vilana i la construcció d'un nou dipòsit.[4][3]
El 1860, els tutors de la menor Carme de Dalmases i Olivart, propietària de la torre Vilana, van interposar un interdicte contra les obres de la nova mina, i posteriorment van començar a construir-hi una altra, la qual cosa va motivar l'inici d'un litigi el 1863, que va acabar amb una sentència del Tribunal Suprem del 1871 condemnant els Dalmases a tapiar la seva mina i retornar les aigües a l'antiga de Bellesguard.[3] Finalment, el 1872, Carme de Dalmases (representada pel seu marit Trinitat de Fontcuberta i de Perramon, advocat) va pactar la cessió de part de la seva mina a Antoni Camps i Montañola (que el 1871 havia adquirit la torre Bellesguard en subhasta pública), Salvador Homs i Roca (a qui el 1870 Fochs i Saló havien cedit la concessió) i les germanes Vives, així com la construcció d'un nou repartidor per al subministrament comú de les torres Vilana i Bellesguard (que substituiria l'anterior del 1751), a més de la indemnització corresponent.[5]
Descripció
[modifica]El recinte soterrat, de més de 585 m² i una capacitat de 3.167 m³, consta de una sala hipòstila de set naus longitudinals amb 30 pilars que sostenen arcs de 3,5 m llum i sostre de volta catalana.[1][2] Després de molts anys en desús, l’Ajuntament de Barcelona l'ha recuperat per construir-hi un espai cultural. Es van netejar els arcs de calç i revestir el paviment i les parets perimetrals de fusta, regulant l’acústica de l'espai.
L'accés al dispòsit, que va obrir les portes el 2016, es produeix pel número 14 del carrer de Bellesguard, on dos grans murs de formigó creen un vestíbul exterior d'entrada.
Vegeu també
[modifica]Referències
[modifica]- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 «El Dipòsit del Rei Martí». Coneix BCN. Ajuntament de Barcelona.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 Savall, Cristina «Barcelona descobreix l'antic dipòsit d'aigües del Rei Martí». El Periódico de Catalunya, 23-09-2014.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 «Sentència núm. 178». Sentencias del Tribunal Supremo en su Sala Primera, 09-06-1871, pàg. 852-869.
- ↑ AHPB, notari Salvador Clos i Gualba, 01-10-1859.
- ↑ AHPB, notari Ferran Ferran, manual 1.312/64, f. 795-807v, 05-04-1872.
Enllaços externs
[modifica]- «El dipòsit del Rei Martí (vídeo)». youtube. betevé, 16-07-2023.