Discussió:Dret de visita

Elimino informació no correctament referenciada

La introducció de l'article referenciava el reial decret pel que fa a les inspeccions de vaixells estrangers en ports espanyols. Aquest decret no tracta sobre el dret de visita. He traslladat la informació que he eliminat en aquest espai de discussió per si l'usuari que ho ha escrit (@Mcapdevila:) vol aportar les referències. He substituït la introducció anterior pel que considera com a dret de visita el Conveni de les Nacions unides de Dret del Mar. --Sjoel (disc.) 13:53, 17 des 2020 (CET)

El dret de visita és el dret que té tot vaixell de guerra per aturar a la mar els vaixells mercants neutrals o bel·ligerants per a comprovar la naturalesa i destinació dels seus carregaments, podent requisar la càrrega, o els vaixells, en cas de tractar-se de contraban de guerra, amb la reserva de la posterior decisió d'un Tribunal de Preses. El reconeixement s'ha de fer a la mar, sense apartar el vaixell mercant del seu derrota, excepte en el cas que el mal temps no es pugui fer el transbord del personal que ha de realitzar la visita, només llavors el mercant pot ser conduït a un port de la nacionalitat del corsari per ser-hi reconegut. Un vaixell capturat pot arribar a ser enfonsat si compromet la seguretat del corsari, però sempre que es posi fora de perill la seva dotació i la documentació que pugui justificar la legalitat de la captura.

Informació que cal contextualitzar

Trasllado part de l'article a la discussió perquè el contingut no té una relació directa amb el dret de visita. --Sjoel (disc.) 21:25, 23 des 2020 (CET)

El submarí alemany U9 (1910) que va enfonsar tres creuers britànics en pocs minuts al setembre de 1914.

Tot això va ser paper mullat ja durant la Primera Guerra Mundial però sobretot al llarg de la Segona. Els corsaris tant submarins com aeris, per la seva pròpia naturalesa, no van complir uns acords presos molt abans que ells nasquessin, i per altra banda, els mercants bel·ligerants es van armar, perdent amb això la seva condició de no combatents.

Tant l'activitat submarina com l'enorme extensió de línies de trànsit que Anglaterra va haver de vigilar durant la guerra complicar seriosament la tasca de bloqueig. Per solucionar aquest problema l'Almirallat va trobar una eficaç fórmula: bloquejar l'Eix des dels consolats britànics de tots els ports neutrals.

Els governs neutrals, entre ells el d'Espanya, no van reconèixer el dret a l'exigència del navicert, ja que comportava una modificació unilateral de l'dret internacional, però van deixar als armadors la llibertat d'acceptar la proposta, ja que eren ells els que es jugaven els seus vaixells i els seus carregaments, i el navicert va ser demanat en cada cas i considerat com una molèstia més de les moltes que la guerra va ocasionar als neutrals.