Discussió:Francesc de Barbens

del Pare Barbens (vida i mort)

el Pare Barbens era el meu rebesoncle. M'ha sobtat desagradosament deixar-hi de llegir les coses que a casa s'explicaven d'ell; que en compto que són importants.

Era nascut en una casa del carrer del Sac, a Barbens -dit així perquè fins a la reurbanització del poble, sempre havia estat un atzucac. L'ajuntament fa vint o trenta anys que va canviar el nom popular de tres carrers -o artifical que fins llavors haguessin tingut- pel nom dels tres hòmens que li semblaven fills illustres de Barbens. L'un va ser el carrer del Sac, que oficialment passava a dir-se 'Pare Barbens'. La casa nomia 'ca l'Agnès', però no ho puc jurar. És entrant a mà esquerra, a mitjan carrer, de quan no l'havien obert. Hi va viure tota la vida son germà Munda, besavi meu. Va donar en vida casa i terres a un seu fil, en Francesc(?), el gran(?), que li havia promès que ja se'n curaria de repartir-ho entre els germans. Cosa que se'n va guardar prou de fer. La darrera que en sé és que als anys noranta(?) l'havia comprada un agent jubilat de les forces d'ocupació que havia viscut per temps a la caserna espanyola que hi havia hagut a Barbens fins a l'escampament dels mossos per l'Urgell.

Era un home que es va moure en diversos àmbits, des del polític, fins al psiquiàtric i el pedagògic. Com a pedagog va treballar pel mètode Montessori. Cal suposar que va conèixer n'Alexandre Galí, que n'és l'introductor a Catalunya. Com a metge, sense ésser-ne llicenciat, assistia a molta gent, especialment en l'àmbit de la malaltia mental. Però també en tots altres; i per aquest cantó, que va venir el fet que el va menar a la mort. Abans diré que, pel que fa a la política, no sé què hi traficava; a cals padrins era un tema tabú. El que va explicar santíssimes vegades el padrí Ramon, son nebot, és que el darrer cop de venir a ca la Coloma (Barbens) va dir que s'havia hagut d'acostumar a dur una pipa; i el que es va treure de sota la sotana era una pistola. Mon padrí, que llavors era un marrec, va passar tota la nit en vetlla, temptat de llevar-se i prendre-li la pistola una estona per a poder-la tenir a les mans.

Quna venia a predicar als pobles de l'Urgell, havia de fer la prèdica des d'un balcó de vora l'església, perquè la gentada omplia la plaça.Cal pensar que aquells anys no hi havia gaires diversions; i la gent acudia en massa a qualsevol atracció. Tanmateix la gent en general se l'estimava.

El que m'ha escandalitzat que no en digui re la biografia és del seu assassinat. Un pacient, en aquell moment en règim obert del sanatori de Sant Boi, li va engegar un tret de pistola que va estar a punt de matar-lo tantost. La bala es va aturar prop del cor; i per gravetat era qüestió de temps que anés baixant i acabés obstruïnt-lo, això o un vas principal. En aquella època no es podia operar. En el judici, el Pare Barbens va testificar a favor del pistoler, perquè sabia que havia estat manipulat pels qui li volien mal. El que s'explicava a la meva família -una explicació enterbolida pel tabú de la política, que n'hauria pogut ser també el motiu- és que metges dels rics de Barcelona estaven tips que pacients llurs a qui havien prescrit tractaments molt costents-i sovint invasius i cruents, com ara, operacions-, quan li veien a demanar a ell una segona opinió, els donés un remei tan o més bo que, a més a més, funcionava. O directament els assabentés que no era re, que amb el temps passaria; o que no era tan greu com això, que no evolucionaria com li havia presagiat el seu metge. Passat un temps va morir. En ma vida havia sentit dir a ningú que hagués mort del sucre; ni que s'hagués hagut de fer amputar cap part distal del cos, com sovint s'esdevé amb els diabètics terminals.

Quan de jove vaig voler investigar sobre la vida i l'obra del meu besoncle, em vaig trobar que els caputxins se m'espolsaven. Poder no hauria hagut de dir que era parent. Em van rebre malament i em van fer passar dins un breu moment; sols perquè tingués constància de la realitat d'una seva obra. Oi tal, el primer llibre el va escriure en llatí. És a comptar del segon que els guixava en xarnec; Idioma Suprem en què ningú no li havia sentit dir un mot en persona. També em van donar a traduir una esquela, indefectiblement xarnega, que no feia esment de les circumstàncies en què havia mort. El frare malcarat sí que va tenir interès a dir i redir que el Pare Barbens no era metge ni havia tingut mai cap ofici de medicina. A casa tenim un seu retrat guaitant per un microscopi, amb l'hàbit.

El que diu la vostra biografia deu ser cert; llevat del motiu de la mort. Però no hi és tot del que hi hauria d'haver com a mínim. No la faré pas jo la feina. Primer, perquè no hi sé editar ben bé, sols escriure damunt el motlle editat. i segon, perquè arran de la censura a l'esmena que vaig voler assajar per a redreçar l'article esveltisa 'crassofòbia' (malanomenat en xava a l'entrada); oimés darrere la munió de tots altres continguts i criteris igualment sexistes. Com ara el de triar la foto d'un personatge, conegut quan era un morb, de quan era un aufil o quan en acabat ho va ser; o la de modelar sempre amb aufils, sense paritat doncs, articles que no són propis d'aquest sexe. Per no dir re de l'article infame 'obesitat' (terme misòcras manllevat de l'argot mèdic que vol dir 'excés de greix') i totes altres que amb la cara paguen. Que arran de tot plegat, deia, me n'he desdit de contribuir de cap manera en una publicació esveltista com és ara la viquipèdia i ss; si no és per l'avinentesa. El Pare Barbens s'ho valia. Oi tal, que l'entrada cal que sigui 'Pare Barbens', i no pas la del nom artístic. Si l'ajuntament hagués rebatejat el carrer del Sac, com a 'Francesc de Barbens', hagués fet riure.

Tanmateix ja és mort, i s'ha ben estalviat les nicieses hagudes i per haver en nom seu; que li deurien haver fet més mal que un tret de pistola. Jordi isant (disc.) 03:23, 28 ago 2022 (CEST)