Vés al contingut

Jàfar as-Sàdiq

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
(S'ha redirigit des de: Djafar al-Sadik)
Plantilla:Infotaula personaimam Modifica el valor a Wikidata
Jàfar as-Sàdiq

Modifica el valor a Wikidata
Nom original(ar) جَعْفَرَ بْنَ مُحَمَّدٍ الصّادِقَ Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement20 abril 702 Modifica el valor a Wikidata
Medina (Califat Omeia) Modifica el valor a Wikidata
Mort16 desembre 765 Modifica el valor a Wikidata (63 anys)
Medina (Califat Abbàssida) Modifica el valor a Wikidata
Causa de morthomicidi Modifica el valor a Wikidata
Sepulturaal-Baqí 24° 28′ 01″ N, 39° 36′ 50″ E / 24.466944°N,39.613947°E / 24.466944; 39.613947 Modifica el valor a Wikidata
6è The Twelve Imams (en) Tradueix
733 – 765
← Muhàmmad al-Bàqir – Mussa al-Kàdhim → Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
ReligióIslam Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Camp de treballFiqh i ciència del hadit Modifica el valor a Wikidata
Ocupacióulema, alfaquí, imam Modifica el valor a Wikidata
PeríodeEdat d'or de l'islam Modifica el valor a Wikidata
ProfessorsMuhàmmad al-Bàqir Modifica el valor a Wikidata
AlumnesWàssil ibn Atà, Mussa al-Kàdhim, Abu-Hanifa an-Numan, Màlik ibn Anas, Jàbir ibn Hayyan, Sufyan ath-Thawrí i Sulayman ibn Mihran al-Àmaix Modifica el valor a Wikidata
Família
CònjugeFàtima al-Hàssan Modifica el valor a Wikidata
FillsMussa al-Kàdhim, Ishaq ibn Jàfar as-Sàdiq, Alí Abbàs ibn Jàfar, Fàtima bint Jàfar, Umm-Farwa bint Jàfar, Muhàmmad ibn Jàfar as-Sàdiq, Alí al-Uraydí, Abd-Al·lah ibn Jàfar as-Sàdiq, Ismaïl ibn Jàfar, Asmà bint Jàfar Modifica el valor a Wikidata
ParesMuhàmmad al-Bàqir Modifica el valor a Wikidata  i Farwah bint al-Qasim Modifica el valor a Wikidata
GermansSultan Ali
Amna bint Muhammed Al-Baqir Modifica el valor a Wikidata

Jàfar as-Sàdiq (àrab: جعفر الصادق, Jaʿfar as-Sādiq) (Medina, 702[1] - 765) és considerat pels musulmans xiïtes imamites i ismaïlites com el sisè imam infal·lible o successor del profeta Mahoma. De fet, és l'últim imam reconegut conjuntament per aquests dos grups xiïtes i, precisament, la disputa per saber qui l'havia de succeir va provocar la seva divisió. És considerat per la tradició com un gran erudit islàmic, teòleg i filòsof, i és a l'origen de l'escola (màdhhab) de jurisprudència (fiqh) xiïta anomenada jafarita. També es diu que va ser astrònom, alquimista i metge, així com el mestre del farmacèutic i alquimista Jàbir ibn Hayyan (Geber) i d'Abu-Hanifa an-Numan, fundador de l'escola hanafita de jurisprudència sunnita.

Biografia

[modifica]

Jàfar as-Sàdiq va néixer a Medina, fill de Muhàmmad al-Bàqir,[2] que era descendent d'Alī ibn Abī Ṭālib, cosí i gendre de Mahoma, i la filla de Fāṭima . La mare de Jàfar, Umm Farwa, era una besneta del primer califa rāshidūn, Abū Bakr[3][4] i a qui va succeir a l'edat de 34 anys.

Durant els primers catorze anys de la seva vida, Jàfar va viure al costat del seu avi, Zayn al-Abidin, el quart imam xiïta, i va ser testimoni de la retirada d'aquest últim de la política[5] i dels seus esforços limitats enmig de l'atractiu popular de Muhammad ibn al- Hanafiyya. Jàfar també va assenyalar el respecte que els famosos estudiosos de Medina tenien cap a Zayn al-Abidin.[3] A casa de la seva mare, Jàfar també va interactuar amb el seu avi, Qasim ibn Muhammad ibn Abi Bakr, un famós tradicionalista del seu temps. El domini omeia va assolir el seu punt àlgid en aquest període, i la infància d'as-Sàdiq va coincidir amb l'interès creixent dels medinans per les ciències religioses i les interpretacions de l'Alcorà.

Amb la mort de Zayn al-Abidin, Jàfar va entrar en la joventut i va participar en els esforços del seu pare com a representant de la Casa de Mahoma (Ahl al-Bayt ).[3] Jàfar va realitzar el ritual hajj amb el seu pare, al-Bāqir, i el va acompanyar quan aquest va ser convocat a Damasc pel califa omeia Hisham per ser interrogat.[6]

Es va casar amb Fàtima bint al-Hussayn, neta d'Abu-Bakr as-Siddiq (company del Profeta i primer califa), amb qui va tenir dos fills, Ismaïl ibn Jàfar (a l'origen dels ismaïlites) i Abd-Al·lah. Quan la seva dona va morir, encara va tenir fills amb altres dones, especialment amb la que es diu que era una antiga esclava d'origen africà, Hamida Khatun, que li va donar, entre d'altres, Mussa al-Kàdhim (a l'origen dels imamites).

Va estudiar profundament les ciències islàmiques així com les ciències naturals, esdevenint un gran expert el valor del qual era admès fins i tot pels sunnites. El seu imamat, que va durar 33 anys, li va permetre afirmar més que als imams precedents la seva influència sobre el dret xiïta.

Durant la seva vida va veure regnar els cinc últims omeies i la presa del poder per part dels abbàssides. Jàfar as-Sàdiq va morir durant el regnat d'Al-Mansur, el segon califa abbàssida, a qui els imamites acusen d'haver-lo assassinat. Va ser enterrat a Medina.

Sota els governants omeies

[modifica]

La majoria dels governants omeies són sovint descrits pels historiadors musulmans com a corruptes, irreligiosos i traïdors.[7] La insatisfacció política i social generalitzada amb el califat omeia va ser encapçalada per la família extensa de Mahoma, que eren vists pels musulmans com a líders inspirats per Déu en la seva lluita religiosa per establir la justícia sobre la impietat.[8][9][10] L'imamat d'As-Sàdiq es va estendre per l'última meitat del califat omeia, que va estar marcat per moltes revoltes (sovint xiïtes) i que finalment va ser testimoni del violent enderrocament dels omeies per part dels abbàssides, els descendents de l'oncle patern de Mahoma al-Abbas.[1] Al-Sàdiq va mantenir la política de quietisme del seu pare en aquest període i, en particular, no va participar en l'aixecament del seu oncle, Zayd, que va gaudir del suport dels mu'tazilites i dels tradicionalistes de Medina i Kufa.[11] As-Sàdiq tampoc va jugar cap paper en l'enderrocament dels omeies abbàssides.[1] La seva resposta a una petició d'ajuda d'Abu Muslim, el líder rebel de Khorasani, va ser cremar la seva carta, dient: «Aquest home no és un dels meus homes, aquesta vegada no és el meu».[12][13] Al mateix temps, as-Sàdiq no va avançar les seves reivindicacions al califat, tot i que es veia com el líder divinament designat de la comunitat islàmica (umma).[14][1][15] Aquest imamat espiritual, més que polític, d'as-Sàdiq va anar acompanyat del seu ensenyament de la doctrina taqiya (disimulació religiosa) per protegir els xiïtes contra el processament dels governants sunnites.[16][14][17] En aquest període, as-Sàdiq va ensenyar tranquil·lament a Medina i va desenvolupar la seva considerable reputació com a erudit, segons Momen.[2]

Sota els governants abbàssides

[modifica]

Els anys de transició dels omeies als abbàssides van ser un període de dèbil autoritat central, que va permetre as-Sàdiq ensenyar lliurement. Així, es diu que uns quatre mil estudiosos van estudiar amb as-Sàdiq.[18][2][16] Entre aquests hi havia Abu Ḥanifa i Malik ibn Anas, fundadors de les escoles de dret Hanafi i Maliki de l'islam sunnita.[19][16][20][21] Wasil ibn Ata, fundador de l'escola de pensament de Mu'tazila, també va estar entre els seus alumnes.[22][21] Després de l'enderrocament del califat omeia, els abbàssides van processar violentament els seus antics aliats xiïtes contra els omeies.[6][23][24] Com que havien confiat en la simpatia pública per l'Ahl al-Bayt per assolir el poder,[25] els abbàssides consideraven els anys de transició dels omeies als abbàssides van ser un període de dèbil autoritat central, que va permetre a as-Sàdiq ensenyar lliurement. Així, es diu que uns quatre mil estudiosos van estudiar amb as-Sàdiq.[18][2][16] Entre aquests hi havia Abu Ḥanifa i Malik ibn Anas, fundadors de les escoles de dret Hanafi i Maliki de l'islam sunnita.[19][16][20][21] Wasil ibn Ata, fundador de l'escola de pensament de Mu'tazila, també va estar entre els seus alumnes.[22][21] Després de l'enderrocament del califat omeia, els abbàssides van processar violentament els seus antics aliats xiïtes contra els omeies.[6][23][24] Com que havien confiat en la simpatia pública per l'Ahl al-Bayt per assolir el poder,[25] els abbàssides consideraven as-Sàdiq una amenaça potencial per al seu govern.[6][22] Com a líder de la branca políticament tranquil·la dels xiïtes,[26] va ser convocat per al-Mansur a Bagdad, però segons els informes va poder convèncer el califa perquè el deixés quedar-se a Medina citant el hadit: «L'home que se'n va a guanyar-se la vida aconseguirà el seu propòsit, però qui s'adhereix a la seva família allargarà la seva vida».[22][27] as-Sàdiq va romandre passiu l'any 762 dC davant l'aixecament fallit del seu nebot, Muhammad al-Nafs al-Zakiyya.[12][22][25] No obstant això, va ser arrestat i interrogat per al-Mansur i detingut a Samarra, prop de Bagdad, abans de poder tornar a Medina.[22][24][28][6] La seva casa va ser cremada per ordre d'al-Mansur, encara que va resultar il·lès,[27] i hi ha informes de múltiples detencions i atemptats contra la seva vida per part del califa.[17][24][29]

Imamat

[modifica]

Jàfar as-Sàdiq tenia uns trenta-set anys quan el seu pare, al-Bāqir, va morir després de designar-lo com el següent imam xiïta.[2][30] Va ocupar l'imamat durant almenys vint-i-vuit anys.[30] El seu imamat va coincidir amb un període crucial en la història de l'Islam, ja que va ser testimoni de l' enderrocament del califat omeia per part dels abbàssides a mitjans del segle VIII (661-750 dC) i més tard del processament dels abbàssides dels seus antics aliats xiïtes contra els omeies. El lideratge de la primera comunitat xiita també es va disputar entre les seves diferents faccions.[6][1] En aquest període, els diferents aixecaments alids contra els omeies i més tard els abbàssides van obtenir un suport considerable entre els xiïtes. Entre els líders d'aquests moviments hi havia Zayd ibn Ali (oncle d'as-Sàdiq), Yahya bin Zayd (cosí d'as-Sàdiq), Muhammad al-Nafs al-Zakiyya i el seu germà (nebots d'as-Sàdiq).[12][14][25][31] Aquests reclamants veien l'imamat i el califat com a inseparables per establir la regla de justícia, segons Jafri.[32] En particular, Zayd va argumentar que l'imamat podria pertànyer a qualsevol descendent de Hasan o Husayn que sigui erudit, pietós i es revolti contra els tirans del seu temps.[33][34][8] En canvi, semblant al seu pare i al seu avi, as-Sàdiq va adoptar una actitud tranquil·la i es va mantenir al marge de la política.[35] Va veure l'imamat i el califat com a institucions separades fins al moment que Déu faria victoriós l'imam. Aquest imam, que ha de ser descendent de Mahoma a través d'Alí i Fàtima, obté la seva autoritat exclusiva no de reivindicacions polítiques sinó de nass (designació divinament inspirada per l'anterior imam) i també hereta el coneixement especial (ilm ) que el qualifica per a la posició. As-Sàdiq no va originar aquesta teoria de l'imamat, que ja va ser adoptada pels seus predecessors, Zayn al-Abidin i al-Baqir.[36][1] Més aviat, as-Sàdiq va aprofitar el clima sobtat d'inestabilitat política per propagar i elaborar lliurement els ensenyaments xiïtes, inclosa la teoria de l'imamat.[37][38][39][a]

Successió

[modifica]

Després de la mort de Jàfar as-Sàdiq els seus seguidors es van fracturar, i el grup més gran, que va arribar a ser conegut com els Dotze, va seguir al seu fill petit, Musa al-Kadhim.[1] També sembla que molts esperaven que el següent imam fos el fill gran d'as-Sàdiq Ismail, que va morir abans del seu pare.[17] Aquest grup, que més tard va formar la branca d'Ismail, o bé creia que Ismail encara era viu o, en canvi, va acceptar l'imamat del fill d'Ismail, Mahoma.[1][22] Si bé els Dotze i els Ismailis són les úniques sectes xiïtes existents avui en dia,[40][41] hi havia més faccions en aquell moment: Alguns seguidors d'as-Sàdiq van acceptar l'imamat del seu fill gran supervivent, Abdullah al-Aftah.[16] Es registra que uns quants seguidors influents d'as-Sàdiq van seguir primer Abdullah i després van canviar la seva lleialtat a Musa.[17] Com que Abdullah va morir més tard sense fills, la majoria dels seus seguidors van tornar a Musa.[16] Una minoria de seguidors d'as-Sàdiq es va unir al seu altre fill, Muhammad al-Dibaj, van originar el corrent dels xumaytiyya i va liderar un aixecament sense èxit contra el califa al-Ma'mun, després del qual va abdicar i va confessar públicament el seu error.[42] Un darrer grup creia que as-Sàdiq no havia mort i tornaria com a Mahdi, el salvador promès de l'Islam.[16]

Mort

[modifica]
La tomba històrica d'al-Baqi va ser destruïda el 1926 durant i pel moviment wahhabi a l'Aràbia Saudita. Jàfar as-Sàdiq és un dels quatre imams xiïtes enterrats allà.

As-Sàdiq va morir l'any 765 dC (148 AH) als seixanta-quatre o seixanta-cinc anys.[1] [43] La seva mort en fonts xiïtes s'atribueix a una intoxicació per instigació d'al-Mansur.[17] [6] Segons Tabatabai, després de ser detingut a Samarra, as-Sàdiq va poder tornar a Medina, on va passar la resta de la seva vida amagat fins que va ser enverinat per ordre d'al-Mansur. [24] Va ser enterrat al cementiri d'al-Baqi, sent un dels 4 imams a ser enterrat al cementiri (els altres imams eren Hasan Ibn Ali [44], Ali Ibn Husayn[45] i Muhammad Ibn Ali [2]), a Medina, i la seva tomba va ser lloc de pelegrinatge fins al 1926. Va ser llavors quan els wahhabites, sota la direcció d'Ibn Saud, el rei fundador de l'Aràbia Saudita, van conquerir Medina per segona vegada i van arrasar totes les tombes excepte la del profeta islàmic.[46][6][47] Segons Tabatabai, en conèixer la notícia de la seva mort, al-Mansur va ordenar al governador de Medina decapitar l'hereu d'As-Sàdiq, el futur imam. El governador, però, va saber que as-Sàdiq havia escollit quatre persones, en lloc d'una, per administrar el seu testament: el mateix al-Mansur, el governador, el fill gran (supervivent) de l'imam, Abdullah al-Aftah, i Musa al-Kazim, el seu fill petit. Així, el complot d'Al-Mansur va ser frustrat.[48]

Família

[modifica]

As-Sàdiq es va casar amb Fàtima, descendent de Hasan, amb qui va tenir dos fills, Ismail (el sisè Imam Ismailí) i Abdullah al-Aftah. També es va casar amb Hamida Khatun, una esclava de berber o d'Andalusia, que va donar a as-Sàdiq tres fills més: Musa al-Kazim (el setè imam), Muhammad al-Dibaj i Ishaq al-Mu'tamin.[49] Era coneguda com Hamida la Pura i respectada pel seu aprenentatge religiós. As-Sàdiq sovint va referir altres dones perquè aprenguin els principis de l'islam d'ella. [50] Es diu que l'ha elogiat: Hamida s'elimina de tota impuresa com un lingot d'or pur.[51] Es diu que Ishaq al-Mu'tamin es va casar amb Sayyida Nafisa, descendent de Hasan.[52]

Aportacions

[modifica]

Després d'Ali,[2] As-Sàdiq és possiblement l'erudit religiós més famós de la Casa de Mahoma,[4][30][53] àmpliament reconegut com una autoritat en la llei islàmica, la teologia, els hadit i les ciències esotèriques i ocultes.[6] Amir-Moezzi el considera possiblement l'erudit més brillant del seu temps,[54] i la varietat de punts de vista (de vegades contradictoris) atribuïts a As-Sàdiq suggereix que va ser una figura influent en la història del pensament islàmic primerenc, ja que gairebé tots les primeres faccions intel·lectuals de l'Islam (excepte potser els Kharijites) volien incorporar as-Sàdiq a la seva història per tal de reforçar les posicions de les seves escoles.[55] Se'l cita en una àmplia gamma de fonts històriques, incloses les obres d'al-Tabari, Ya'qubi, al-Masudi i Ibn Khallikan.[4][56] Aquesta popularitat, però, ha obstaculitzat els intents acadèmics d'esbrinar les opinions reals d'as-Sàdiq.[55] Una sèrie d'obres religioses i científiques també porten el nom d'as-Sàdiq, encara que els estudiosos generalment les consideren no autèntiques. Sembla probable que va ser un professor que va deixar escriure als altres.[22][55][39] Segons Gleave, les contribucions més extenses d'as-Sàdiq van ser als dotze xiïtes, ajudant-los a establir-los com una força intel·lectual seriosa a finals dels períodes omeies i primers abbàssides.[55] Tabatabai escriu que el nombre de tradicions deixades per as-Sàdiq i el seu pare, al-Baqir, eren més que tots els hadit registrats de Mahoma i els altres imams xiïtes junts.[24] El pensament xiïta ha continuat desenvolupant-se basant-se en els ensenyaments dels imams xiïtes, inclòs as-Sàdiq.[57] Segons Rizvi, al-Sàdiq va predicar contra l'esclavitud.[58]

Doctrina de l'imamat

[modifica]

Seguint els seus predecessors, Zayn al-Abidin i al-Baqir,[36] [1] as-Sàdiq va elaborar encara més la doctrina xiïta de l'imamat,[36] que s'ha convertit en el segell distintiu de les teologies xiïtes Twelver i Ismailí,[41][59] però rebutjat pels zaidis.[1] En aquesta doctrina, l'imam és un descendent de Mahoma a través d'Ali i Fàtima, que obté la seva autoritat exclusiva no de reivindicacions polítiques sinó de nass, és a dir, la designació d'inspiració divina per part de l'imam anterior.[36][1] Com a successor de Mahoma, l'imam té un mandat global per al lideratge temporal i religiós de la comunitat islàmica,[60] encara que aquesta doctrina considera l'imamat i el califat com a institucions separades fins al moment que Déu faria victoriós l'imam.[36] L'imam també hereta del seu predecessor el coneixement especial (ilm), que el qualifica per al càrrec.[36][1] Similar a Mahoma,[61] es creu que l'imam és infal·lible gràcies a aquest coneixement únic,[62] que també l'estableix com l'única font autoritzada per interpretar la revelació i guiar els musulmans pel camí correcte.[63][31] Aquesta línia d'imams a l'Islam xiïta es remunta a Ali, que va succeir a Mahoma mitjançant un decret diví.[64]

Facultat de Dret Ja'fari

[modifica]

La llei a l'Islam és un conjunt d'ordenances que regeixen el culte i el ritual, a més d'un sistema legal adequat.[4] Basant-se en l'obra del seu pare [65] as-Sàdiq és recordat com el fundador homònim de l'escola de dret Ja'fari (al-Madhab al-Ja'fari), seguit dels dotze xiïtes.[16][6][55] Segons Lalani, la jurisprudència isma'ili (fiqh), tal com la codifica al-Qadi al-Numan, també es basa principalment en el gran corpus de declaracions deixades per as-Sàdiq i el seu pare, al-Baqir.[4][1] As-Sàdiq va denunciar l'ús contemporani de l'opinió (ray), el raonament jurídic personal (ejtehad) i el raonament analògic (qias) com a intents humans d'imposar regularitat i predictibilitat a les lleis de Déu.[55][66] Va argumentar que la llei de Déu és ocasional i imprevisible i que els musulmans haurien de sotmetre's a la voluntat inescrutable de Déu tal com va revelar l'imam. També va adoptar un sistema transferit d'autoritat legal:[55] s'atribueix a as-Sàdiq que: «Correspon a nosaltres [els imams] establir regles i principis fonamentals (usul), i és a vosaltres [els doctes] per derivar les resolucions legals específiques per a casos reals».[67] De la mateixa manera, quan se li va preguntar com s'haurien de resoldre les disputes legals dins de la comunitat, as-Sàdiq va descriure l'aparell de l'estat com a malvat (tagut) i va animar els xiïtes a referir-se a «aquells que relacionen els nostres [és a dir, els hadices dels imams]». perquè els imams «han fet d'aquest un jutge (hakam) sobre tu».[55] La jurisprudència sunnita es basa en els tres pilars de l'Alcorà, les pràctiques de Mahoma (sunna) i el consens (ijma'),[68] mentre que la jurisprudència dels dotze xiïtes afegeix a aquests pilars un quart pilar de raonament (aql) durant l'ocultació de Mahdi. A l'Islam xiïta, sunna també inclou les pràctiques dels imams xiïtes.[69]

Doctrina de la taqiya

[modifica]

Taqiya és una forma de dissimulació religiosa,[17] on un individu pot amagar les seves creences sota persecució.[70] Taqiya va ser introduït per al-Baqir[71] i més tard defensat per as-Sàdiq per protegir els seus seguidors del processament en el moment en què al-Mansur, el califa abbàssida, va dur a terme una campanya brutal contra els àlids i els seus partidaris.[17][70] Aquesta doctrina es basa en el vers 16:106 de l'Alcorà, on es diu que la ira de Déu espera l'apostat excepte els que es veuen obligats mentre el seu cor és ferm en la fe.[72][70] Segons per a Amir-Moezzi, a les primeres fonts, taqiya significa la guarda o la salvaguarda dels secrets de l'ensenyament dels imams,[73] que de vegades pot haver donat lloc a tradicions contradictòries dels imams.[73][70] En aquests casos, si un dels informes contradictoris coincideix amb la corresponent doctrina sunnita, seria descartada perquè l'imam hauria pactat amb els sunnites per evitar el processament d'ell mateix o de la seva comunitat.[70] Armstrong suggereix que taqiya també va mantenir el conflicte al mínim amb aquells erudits religiosos (ulama) que no estaven d'acord amb les ensenyances xiïtes.[74]

Lliure voluntat

[modifica]

Sobre la qüestió de la predestinació i el lliure albir, que es va discutir molt en aquell moment,[75] as-Sàdiq va seguir al seu pare, retratant la responsabilitat humana però preservant l'autocràcia de Déu,[4] afirmant que Déu va decretar algunes coses de manera absoluta però que en va deixar d'altres als homes.[22] Aquest compromís, àmpliament adoptat després,[22] es posa de relleu quan se li va preguntar a as-Sàdiq si Déu força els seus servents a fer el mal o si els havia delegat poder: va respondre negativament a les dues preguntes i, en canvi, va suggerir: «Les benediccions del teu Senyor estan entre aquests dos».[55] As-Sàdiq va ensenyar «que Déu l'Altíssim ens ha decretat algunes coses i que també ha decretat algunes coses per mitjà de la nostra agència: allò que ha decretat per a nosaltres o en nom nostre, ens ho ha amagat, però allò que ha decretat a través nostre, per tant, no ens preocupa tant el que Ell ha decretat per a nosaltres com el que Ell ha decretat a traves nostre».[75] També se li atribueix a As-Sàdiq l'afirmació que Déu no «ordena als éssers creats que facin alguna cosa sense proporcionar-los un mitjà per no fer-ho, encara que no ho facin o no ho facin sense el permís de Déu». As-Sàdiq va declarar: «Qui afirma que Déu ha ordenat el mal, ha mentit sobre Déu. Qui afirma que se li atribueixen tant el bé com el mal, ha mentit sobre Déu».[55] En les seves oracions, deia sovint: «No hi ha cap obra de mèrit en nom meu o en nom d'un altre, i en el mal no hi ha excusa per a mi ni per a un altre».[39]

Exègesi alcorànica

[modifica]

S'atribueix a as-Sàdiq el que es considera el principi més important per jutjar les tradicions, que s'ha de rebutjar un hadit si contradiu l'Alcorà, qualsevol altra evidència que li doni suport.[75][22] En els seus llibres Haqaeq al-Tafsir i Ziadat Ḥaqaeq al-Tafsir, l'autor Abd-al-Raḥman Solami cita as-Ṣàdiq com una de les seves fonts principals (si no la principal).[55] Es diu que as-Sàdiq va fusionar els significats interiors i externs de l'Alcorà per arribar a una nova interpretació d'aquest (ta'wil). [4] S'atribueix a as-Sàdiq que «El Llibre de Déu [Alcorà] comprèn quatre coses: la declaració establerta (ibarah), el significat implícit (isharah), els significats ocults, relacionats amb el món suprasensible (lata'ij), i les doctrines espirituals exaltades (haqaiq)». La declaració literal és per als creients ordinaris (awamm) El significat implícit és la preocupació de l'elit (khawass awliya'). Les doctrines espirituals exaltades són la província dels profetes (anbiya'). Aquestes declaracions es fan ressò de la declaració d'Alí, el primer imam xiïta.[76]

Notes

[modifica]
  1. ↑ Fonts sunnites, però, afirmen que doctrines com l'imamat es van formular molts anys després d'as-Sàdiq i se li van atribuir erròniament.[16]

Referències

[modifica]
  1. ↑ 1,00 1,01 1,02 1,03 1,04 1,05 1,06 1,07 1,08 1,09 1,10 1,11 1,12 1,13 Gleave, 2008.
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 2,6 Momen, 1985, p. 38.
  3. ↑ 3,0 3,1 3,2 Jafri, 1979, p. 180.
  4. ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 4,5 4,6 Lalani, 2006.
  5. ↑ Lalani, 2004, p. 31.
  6. ↑ 6,00 6,01 6,02 6,03 6,04 6,05 6,06 6,07 6,08 6,09 Campo, 2009.
  7. ↑ Momen, 1985, p. 10.
  8. ↑ 8,0 8,1 Jafri, 1979, p. 184.
  9. ↑ Hawting, 2006.
  10. ↑ Dakake, 2012, p. 177.
  11. ↑ Jafri, 1979, p. 186.
  12. ↑ 12,0 12,1 12,2 Amir-Moezzi, 1994, p. 65.
  13. ↑ Donaldson, 1933, p. 130.
  14. ↑ 14,0 14,1 14,2 Armstrong, 2002, p. 57.
  15. ↑ Daftary, 2013, p. 48.
  16. ↑ 16,00 16,01 16,02 16,03 16,04 16,05 16,06 16,07 16,08 16,09 Takim, 2004a.
  17. ↑ 17,0 17,1 17,2 17,3 17,4 17,5 17,6 Momen, 1985, p. 39.
  18. ↑ 18,0 18,1 Tabatabai, 1977, p. 203, 204.
  19. ↑ 19,0 19,1 Adamec, 2017, p. 224.
  20. ↑ 20,0 20,1 Abd-Allah, 2013, p. 44.
  21. ↑ 21,0 21,1 21,2 21,3 Donaldson, 1933, p. 132.
  22. ↑ 22,00 22,01 22,02 22,03 22,04 22,05 22,06 22,07 22,08 22,09 22,10 Haywood, 2022.
  23. ↑ 23,0 23,1 Momen, 1985, p. 39, 71.
  24. ↑ 24,0 24,1 24,2 24,3 24,4 24,5 Tabatabai, 1977, p. 204.
  25. ↑ 25,0 25,1 25,2 25,3 Mavani, 2013, p. 121.
  26. ↑ Taylor, 1966, p. 98.
  27. ↑ 27,0 27,1 Donaldson, 1933, p. 131.
  28. ↑ Momen, 1985, p. 38, 39.
  29. ↑ Taylor, 1966, p. 99.
  30. ↑ 30,0 30,1 30,2 Jafri, 1979, p. 181.
  31. ↑ 31,0 31,1 Stewart et al., 2004, p. 625.
  32. ↑ Jafri, 1979, p. 195, 196.
  33. ↑ Momen, 1985, p. 49, 50.
  34. ↑ Jenkins, 2010, p. 55.
  35. ↑ Amir-Moezzi, 1994, p. 64, 65.
  36. ↑ 36,0 36,1 36,2 36,3 36,4 36,5 Jafri, 1979, p. 197.
  37. ↑ Tabatabai, 1977, p. 203.
  38. ↑ Buckley, 2022b.
  39. ↑ 39,0 39,1 39,2 Donaldson, 1933, p. 137.
  40. ↑ Lalani, 2004, p. 14.
  41. ↑ 41,0 41,1 Stewart et al., 2004.
  42. ↑ Daftary, 2020, p. 35.
  43. ↑ Donaldson, 1933, p. 141.
  44. ↑ Madelung, 2003.
  45. ↑ Madelung, 1985, p. 137, 138.
  46. ↑ Adamec, 2017, p. 53.
  47. ↑ Daftary, 2013, p. 56.
  48. ↑ Tabatabai, 1977, p. 204, 205.
  49. ↑ Pakatchi, 2019.
  50. ↑ Abbas, 2021, p. 175, 176.
  51. ↑ Rizvi, 2001, p. 51.
  52. ↑ Kassam i Blomfield, 2015, p. 219.
  53. ↑ Daftary, 2013, p. 46.
  54. ↑ Amir-Moezzi, 1994, p. 64.
  55. ↑ 55,00 55,01 55,02 55,03 55,04 55,05 55,06 55,07 55,08 55,09 55,10 Gleave, 2012.
  56. ↑ Taylor, 1966, p. 97.
  57. ↑ Tabatabai, 1977, p. 109.
  58. ↑ Rizvi, 2001, p. 11.
  59. ↑ Momen, 1985, p. 69.
  60. ↑ Mavani, 2013, p. 43, 44.
  61. ↑ Mavani, 2013, p. 7.
  62. ↑ Mavani, 2013, p. 52.
  63. ↑ Daftary, 2013, p. 53, 54.
  64. ↑ Jafri, 1979, p. 199.
  65. ↑ Daftary, 2013, p. 51.
  66. ↑ Taylor, 1966, p. 109.
  67. ↑ Mavani, 2013, p. 136.
  68. ↑ Fadil, 2006.
  69. ↑ Momen, 1985, p. 185.
  70. ↑ 70,0 70,1 70,2 70,3 70,4 Gleave, 2004.
  71. ↑ Daftary, 2013, p. 44.
  72. ↑ Adamec, 2017, p. 102.
  73. ↑ 73,0 73,1 Amir-Moezzi, 1994, p. 26.
  74. ↑ Armstrong, 2002, p. 66.
  75. ↑ 75,0 75,1 75,2 Donaldson, 1933, p. 135.
  76. ↑ Corbin, 2014, p. 6.

Bibliografia addicional

[modifica]

Vegeu també

[modifica]

Enllaços externs

[modifica]


Precedit per:
Muhàmmad al-Bàqir 		6è imam xiïta
743-765 		Succeït per:
Mussa al-Kàdhim (per als imamites)
Ismaïl ibn Jàfar (per als ismaïlites)
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Jàfar_as-Sàdiq&oldid=33911985»