Édouard Molinaro

Édouard Molinaro
	Édouard Molinaro al Festival de Deauville (2009) (2009)
Nom original	(fr) Eduardo Molinaro
Biografia
Naixement	(mul) Eduardo Camille Molinaro ; 13 maig 1928 ; Bordeus (França)
Mort	7 desembre 2013 (85 anys); 20è districte de París (França)
Causa de mort	causes naturals
Altres noms	Édouard Molinaro
Activitat
Ocupació	actor de cinema, guionista, director de cinema, productor de cinema, realitzador
Activitat	1946 - 2013
Família
Cònjuge	Marie-Hélène Breillat (1972–1981), divorci
Fills	Benjamin Molinaro
Premis
	(12 juliol 1996) Cavaller de la Legió d'Honor; (1996) Premi René Clair ;

Édouard Molinaro (Bordeus, Gironda, França, 13 de maig de 1928 − París, 7 de desembre de 2013) va ser un director de cinema i guionista francès.^[1]

Alternant cinema i televisió, deu els seus majors èxits a les comèdies. La seva carrera és marcada per nombroses adaptacions teatrals (Oscar amb Louis de Funès, À gauche en sortant de l'ascenseur amb Pierre Richard, Le Souper amb Claude Brasseur) les dues escrites per Francis Veber (L'Emmerdeur i Casa de boges). Casa de boges rebuda amb èxit als Estats Units i generarà diverses continuacions: Casa de boges 2 (1980), Casa de boges 3 (1985) i L'olla de grills (1996).^[2]

Biografia

Cinèfil de ben jove, Édouard Molinaro participa a nombrosos concursos de curts aficionats a la seva joventut, que passa a Gironda, entre Bordeus i La Réole. Entra al món del cinema com ajudant (André Berthomieu, Maurice de Canonge, Robert Vernay). Al mateix temps, continua perfeccionant la seva tècnica gràcies a les pel·lícules industrials, després en petites pel·lícules de ficció. La seva primera pel·lícula, una policiaca titulada Le dos au mur , surt el 1958 i rep una acollida positiva de la crítica.^[3] Contemporani de la Nouvelle Vague, se'n quedarà sempre al marge. Després de diverses pel·lícules policíaques que troben l'èxit, es converteix en un director de primer pla al començament dels anys 1960. El 1961, és membre del Jurat al Festival de Cannes. Confirma el seu estatut amb diversos comèdias d'èxit entre les quals dues pel·lícules successives amb l'estrella dels anys 1960, Louis de Funès (Òscar, una maleta, dues maletes, tres maletes i Hibernatus).

Malgrat la seva implicació amb el cinema comercial, afirma el seu estil en algunes pel·lícules. De les seves obres notables destacar Mon oncle Benjamin amb Jacques Brel i Claude Jade el 1969. Al començament dels anys 1970, segur del seu estatut, es gira cap a obres més personals, entre les quals una obra desconeguda i intel·ligent amb el destí, L'Ironie de la sort (1974). No es pot desfer, això no obstant, de la imatge d'artesà i la tria de certes pel·lícules trenca aquesta imatge (Le Téléphone rose, Per 100 briques t'as plus rien...). Als anys 1980, roda tres pel·lícules amb Daniel Auteuil entre les quals L'Amour en douce on descobreix Emmanuelle Béart.

Als anys 1990 obté un tardà reconeixement gràcies a l'adaptació de l'obra Le Souper (1992) i la biografia de Beaumarchais (1996) amb Fabrice Luchini en el paper del cèlebre escriptor, a partir d'un guió inacabat de Sacha Guitry.

Al final de la seva carrera, ofereix adaptacions televisades plenes de finesa de les obres de Stefan Zweig (La Pitié dangereuse, amb Michel Piccoli), Henry James (Ce que voulait Maisie, amb Evelyne Bouix) o Émile Zola (Nana, amb Lou Doillon).

Mor el 7 de desembre de 2013 a París, a conseqüència d'una Insuficiència respiratòria, a l'edat de 85 anys.^[4]

Filmografia^[5]

Cinema

Curts documentals

Ficcions

1958: Le Dos au mur
1959: Des femmes disparaissent
1959: Un témoin a la ville
1960: Una noia per l'été
1961: La Mort de Belle
1962: Les Ennemis
1962: Les Sept Péchés capitaux, film d'esquetxos; ép. L'Envie
1962: Arsène Lupin contre Arsène Lupin
1964: Une ravissante idiote
1964: La Chasse a l'home
1965: Quand passent les faisans
1967: Peau d'espion
1967: Òscar, una maleta, dues maletes, tres maletes (Oscar)
1969: Hibernatus
1969: Mon oncle Benjamin
1970: La Liberté en croupe
1971: Les Aveux les plus doux
1972: La Mandarine
1973: Le Gang des otages
1973: L'Emmerdeur
1974: L'Ironie du sort
1975: Le Téléphone rose
1976: Dracula père et fils
1977: L'Homme pressé
1978: Casa de boges (La Cage aux folles)
1979: Cause toujours... tu m'intéresses !
1980: Les Séducteurs
1980: Casa de boges 2 (La Cage aux folles 2)
1982: Per 100 briques t'as plus rien...
1984: Just the Way You Are
1985: Palace
1985: L'Amour en douce
1988: À gauche en sortant de l'ascenseur
1992: Le Souper
1996: Beaumarchais, l'insolent
2007: Dirty Slapping, curt

Televisió

1979: La Pitié dangereuse, amb Mathieu Carrière i Marie-Hélène Breillat
1981: Au bon beurre, amb Roger Hanin i Andréa Ferréol
1983: La Veuve rouge, amb Françoise Fabian
1986: Le Tiroir secret, amb Michèle Morgan
1986: Un métier de seigneur, amb Pierre Arditi i Évelyne Bouix
1988: La Ruelle au clair de lune, amb Michel Piccoli i Marthe Keller
1988: Manon Roland, amb Sabine Haudepin i Jacques Perrin
1989: Les Grandes Familles, amb Michel Piccoli, Renée Faure, Pierre Arditi, Bulle Ogier i Roger Hanin
1989: L'Ivresse de la métamorphose amb Evelyne Bouix i Niels Arestrup
1991: L'Amour maudit de Leisenbohg, amb Michel Piccoli, Anouk Aimée i Christine Citti
1992: La dona abandonnée, amb Charlotte Rampling
1995: Ce que savait Maisie, amb Évelyne Bouix i Stéphane Freiss
1999: Nora, amb Julia Maraval i Jean-Michel Dupuis
1999: Tombé du nid, amb Virginie Lemoine i Bruno Solo
2001: Nana, amb Lou Doillon
2003: Un homme per hasard, amb Frédéric Diefenthal i Claire Keim
2005: Une famille pas comme les autres, amb Line Renaud i Guy Bedos

Premis i nominacions^[6]

Premis

1996: Premi René-Clair pel conjunt de la seva obra cinematogràfica

Nominacions

1980: Oscar al millor director per Casa de boges
1980: Oscar al millor guió original per Casa de boges
1996: Globus de Cristall a la millor pel·lícula per Beaumarchais l'insolent

Referències

↑ Nouchi, Franck «El director Édouard Molinaro és mort» (en francès). Le Monde, =2013.
↑ «biografia d'Édouard Molinaro» (en anglès). The New York Times.
↑ Édouard Molinaro, un senyor massa discret Arxivat 2014-11-29 a Wayback Machine., Arnaud Guyot-Jeannin, bvoltaire.fr, 9 desembre 2013
↑ Pierre Murat, « Mort d'Edouard Molinaro, artisan indispensable du cinema français », Télérama, 7 décembre 2013 (url http://www.telerama.fr/cinema/mort-d-edouard-molinaro-artisan-indispensable-du-cinema-francais,105958.php)
↑ «filmografia d'Édouard Molinaro». The New York Times.
↑ «Édouard Molinaro, premis». The New York Times.

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Édouard Molinaro

[nouchi-1] Nouchi, Franck «El director Édouard Molinaro és mort» (en francès). Le Monde, =2013.

[2] «biografia d'Édouard Molinaro» (en anglès). The New York Times.

[3] Édouard Molinaro, un senyor massa discret Arxivat 2014-11-29 a Wayback Machine., Arnaud Guyot-Jeannin, bvoltaire.fr, 9 desembre 2013

[4] Pierre Murat, « Mort d'Edouard Molinaro, artisan indispensable du cinema français », Télérama, 7 décembre 2013 (url http://www.telerama.fr/cinema/mort-d-edouard-molinaro-artisan-indispensable-du-cinema-francais,105958.php)

[5] «filmografia d'Édouard Molinaro». The New York Times.

[6] «Édouard Molinaro, premis». The New York Times.

[1]

[2]

[3]

[4]

[5]

[6]