Vés al contingut

El misteri d'Oberwald

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de pel·lículaEl misteri d'Oberwald
Il mistero di Oberwald Modifica el valor a Wikidata
Fitxa
DireccióMichelangelo Antonioni Modifica el valor a Wikidata
Protagonistes
Monica Vitti
Paolo Bonacelli
Luigi Diberti
Elisabetta Pozzi Modifica el valor a Wikidata
GuióMichelangelo Antonioni Modifica el valor a Wikidata
MúsicaGuido Turchi Modifica el valor a Wikidata
FotografiaLuciano Tovoli Modifica el valor a Wikidata
MuntatgeMichelangelo Antonioni Modifica el valor a Wikidata
ProductoraRai Modifica el valor a Wikidata
Dades i xifres
País d'origenItàlia i Alemanya Modifica el valor a Wikidata
Estrena1981 Modifica el valor a Wikidata
Durada129 min Modifica el valor a Wikidata
Idioma originalitalià Modifica el valor a Wikidata
Descripció
Gèneremelodrama i drama Modifica el valor a Wikidata
Lloc webraiplay.it… Modifica el valor a Wikidata
IMDB: tt0081165 Allocine: 4370 Rottentomatoes: m/the_mystery_of_oberwald Letterboxd: the-mystery-of-oberwald Allmovie: v131985 TMDB.org: 130719 Modifica el valor a Wikidata

El misteri d'Oberwald (títol original en italià Il mistero di Oberwald) és una pel·lícula dramàtica de televisió italo-alemanya del 1980 dirigida per Michelangelo Antonioni i protagonitzada per Monica Vitti, Paolo Bonacelli, and Franco Branciaroli. Es basa en l'obra de 1946 L'Aigle à deux têtes de Jean Cocteau.[1][2] Ha estat doblada al català.[3]

Argument

[modifica]

En un estat d'Europa central sense nom al segle XIX, la reina governant ha estat de dol i s'amaga del públic des de l'assassinat del seu marit, el rei Frederic, fa deu anys. Canviant constantment de residència, només l'acompanyen la seva lectora i cambrera Edith, el seu servent personal Tony i el lleial duc de Willenstein. Durant la seva estada al castell d'Oberwald, el jove poeta radical Sebastian irromp a la seva cambra amb la intenció de matar-la, però es desmaia a causa d'una ferida infligida durant la fugida de la policia. La reina se sorprèn per la semblança entre l'intrus i el seu difunt marit, i descobreix que és l'autor d'un poema subversiu que li agradava, tot i que l'estava atacant. Ella desafia a Sebastià a matar-la, prometent que, si no, el matarà. El porta a la seva llar, i pretén que ell sigui el seu nou lector, amagant la seva veritable identitat. Acusa l'Edith d'espiar-la i la fa detenir.

Monica Vitti és la reina

Mentre passegen per la finca d'Oberwald l'endemà, Sebastian i la reina reconeixen que s'han enamorat l'un de l'altre. Quan li diu a Sebastià que està sent dominada per la seva sogra, i que el comte de Foehn, el cap de la policia, té l'ambició d'accedir al tron, en Sebastian la convenç perquè mostri presència a la capital i actuï com a sobirana. El comte de Foehn, després d'haver sentit parlar de les intencions de la reina de tornar a la capital i sabent que en Sebastian és el fugitiu buscat, fa xantatge a Sebastian perquè la dissuadeix dels seus plans. Sebastià rebutja i pren un verí d'acció lenta. La reina, furiosa perquè Sebastian no la va matar primer com ella li havia demanat, declara que havia conspirat amb el comte von Foehn contra ell. En un atac de ràbia, Sebastian dispara a la reina i després s'ensorra. La reina moribunda confessa que ella va inventar la trama perquè compleixi la seva promesa i que encara l'estima.

Repartiment

[modifica]

Producció i llançament

[modifica]

Antonioni havia estat abordat per la televisió italiana RAI amb la idea d'una pel·lícula rodada íntegrament amb equip de televisió, que alhora reuniria el director amb la seva antiga estrella Monica Vitti, amb qui havia treballat per darrera vegada a Il deserto rosso (1964).[1][2] Després d'abandonar la idea d'adaptar l'obra teatral de Jean Cocteau La voix humaine, que havia estat filmada anteriorment per Roberto Rossellini, Antonioni va optar per adaptar l'obra de Cocteau L'Aigle à deux têtes.[1][2] Tot i ser crític amb Cocteau (a qui una vegada va anomenar "intel·ligent, fantasiós, però limitat"),[4] i conscient del fet que l'havien contractat per a una obra per encàrrec,[2][5] Antonioni tenia ganes d'experimentar amb un nou format tècnic.[6][7] La pel·lícula es va rodar en equips de televisió en 64 dies,[4] i Antonioni va manipular els colors de les imatges durant el procés de postproducció, i posteriorment es va transferir a pel·lícula de 35 mm.[1][2] La partitura de la pel·lícula constava completament de composicions clàssiques de Richard Strauss, Johannes Brahms, i Arnold Schönberg.[1]

El misteri d'Oberwald es va estrenar a la 37a Mostra Internacional de Cinema de Venècia el 3 de setembre de 1980.[1] Es va projectar l'any següent al Festival de Cinema de Nova York el 30 de setembre de 1981.[2] A Alemanya, país coproductor de la pel·lícula, es va emetre a la televisió per primera vegada l'any 1982, però mai no es va estrenar a les sales.[1]

Recepció

[modifica]

En el seu llançament, El misteri d'Oberwald va rebre crítiques diverses, acusant el seu director de trair la tradició realista del cinema italià o elogiant el seu coratge per afrontar nous reptes tècnics.[8] Altres crítics van veure poc més que un exercici menor en un format inferior.[9] Després de l'estrena de la pel·lícula a Venècia, el veredicte del crític alemany Hans-Christoph Blumenberg va ser el d'una interpretació "arbitrària" amb efectes de color que queda molt enrere dels experiments anteriors d'Antonioni a Il deserto rosso i Blow-Up, i l'únic mèrit del qual era l'actuació excepcional de Vitti.[10] A la seva ressenya de 1981 a The New York Times, Vincent Canby va descriure l'ús de tècniques de color de vídeo com un simple intent de donar una aparença dramàtica a una "narrativa bastant convencional".[11] El 1982 Dave Kehr va arribar a una conclusió menys negativa, afirmant que, tot i que Antonioni finalment no havia aconseguit una estètica completament desenvolupada en el nou vídeo mitjà, s'hauria de tenir en compte el caràcter exploratori de la pel·lícula.[12]

Premis

[modifica]

El 1982 El misteri d'Oberwald va rebre el Nastro d'Argento del Sindicat Nacional italià de Periodistes de Cinema pels seus efectes visuals electrònics.[13][14]

Referències

[modifica]
  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 Jansen, Peter W.. Michaelangelo Antonioni. Munich and Vienna: Carl Hanser Verlag, 1984. 
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 Pomerance, Murray. Michelangelo Red Antonioni Blue: Eight Reflections on Cinema. University of California Press, 2011, p. 138–156. ISBN 9780520266865. 
  3. ↑ El misteri d'Oberwald a esadir.cat
  4. ↑ 4,0 4,1 Chatman, Seymour. Antonioni, or, The Surface of the World. Berkeley: University of California Press, 1985. ISBN 978-0-520-05341-0. 
  5. ↑ Chatman, Seymour. Michaelangelo Antonioni: The Investigation. Taschen, 2004, p. 45. ISBN 9783822830895. 
  6. ↑ Brunette, Peter. The Films of Michelangelo Antonioni. Nova York: Cambridge University Press, 1998, p. 21. ISBN 978-0-521-38992-1. 
  7. ↑ Raspi, Eleonora (March 2016). «Chasing the Desert: An Interview with Enrica Fico on Her Work with Michelangelo Antonioni». Senses of Cinema (78). 
  8. ↑ Maule, Rosanna. Beyond Auteurism: New Directions in Authorial Film Practices in France, Italy and Spain Since the 1980s. Intellect, 2008, p. 51. ISBN 9781841502045. 
  9. ↑ Moliterno, Gino. The A to Z of Italian Cinema. Scarecrow Press, 2009, p. 13. ISBN 9780810868960. 
  10. ↑ Blumenberg, Hans-Christoph. Gegenschuß: Texte über Filmemacher und Filme 1980-1983. Fischer Taschenbuch Verlag, 1984, p. 223–224. 
  11. ↑ Canby, Vincent «Antonioni's 'The Mystery of Oberwald'». , 30-09-1981.
  12. ↑ Kehr, Dave. Movies That Mattered: More Reviews from a Transformative Decade. University of Chicago Press, 2017, p. 22–25. ISBN 9780226495682. 
  13. ↑ Tassone, Aldo. I film di Michelangelo Antonioni: un poeta della visione. Gremese, 2002, p. 201. ISBN 9788884401977. 
  14. ↑ Delli Colli, Laura. Monica Vitti: filmografia e ricerche. Gremese, 1987, p. 138. ISBN 9788876052682. 

Enllaços externs

[modifica]
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=El_misteri_d%27Oberwald&oldid=34003285»