Vés al contingut

Le amiche

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de pel·lículaLe amiche

Modifica el valor a Wikidata
Fitxa
DireccióMichelangelo Antonioni Modifica el valor a Wikidata
Protagonistes
Eleonora Rossi Drago
Gabriele Ferzetti
Franco Fabrizi
Valentina Cortese
Yvonne Furneaux
Anna Maria Pancani
Franco Giacobini
Ettore Manni
Alessandro Fersen
Isabella Biagini
Madeleine Fischer Modifica el valor a Wikidata
Dissenyador de produccióGianni Polidori Modifica el valor a Wikidata
GuióMichelangelo Antonioni, Suso Cecchi D'Amico i Alba de Céspedes Modifica el valor a Wikidata
MúsicaGiovanni Fusco Modifica el valor a Wikidata
FotografiaGianni Di Venanzo Modifica el valor a Wikidata
MuntatgeEraldo Da Roma Modifica el valor a Wikidata
VestuariAtelier Fontana Modifica el valor a Wikidata
DistribuïdorTitanus i Netflix Modifica el valor a Wikidata
Dades i xifres
País d'origenItàlia Modifica el valor a Wikidata
Estrena1955 Modifica el valor a Wikidata
Durada104 min Modifica el valor a Wikidata
Idioma originalitalià Modifica el valor a Wikidata
Coloren blanc i negre Modifica el valor a Wikidata
Descripció
Basat enWomen on Their Own (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Gèneredrama Modifica el valor a Wikidata
Lloc de la narracióItàlia Modifica el valor a Wikidata
IMDB: tt0047821 FilmAffinity: 753582 Allocine: 7685 Letterboxd: le-amiche Allmovie: v98984 TCM: 490257 TMDB.org: 46979 Modifica el valor a Wikidata

Le amiche és una pel·lícula dramàtica italiana del 1955 dirigida per Michelangelo Antonioni i protagonitzada per Eleonora Rossi Drago, Gabriele Ferzetti, Franco Fabrizi, i Valentina Cortese.[1][2] Basada en la novel·la de Cesare Pavese de 1949 Tra donne sole,[1][2] Le amiche retrata un grup de cinc dones de classe alta a Torí i les seves diverses relacions amb els homes. Es va estrenar a la 16a Mostra Internacional de Cinema de Venècia[1] on va ser guardonat amb el Lleó d'Argent.[3]

"Le amiche": Furneaux, Cortese, Pancani, Rossi Drago i Fischer.

Argument

[modifica]

Clelia torna de Roma a la seva ciutat natal Torí, encarregada de supervisar l'obertura d'una sucursal del saló de moda romà on havia treballat anteriorment. Per casualitat, s'enfronta a l'intent de suïcidi d'una jove anomenada Rosetta i es familiaritza amb el seu cercle de socialistes de Torí. El grup inclou Rosetta, la coqueta Mariella, Momina, que viu separada del seu marit i té relacions canviants, i l'exitosa artista ceràmica Nene, que viu amb Lorenzo, un pintor no reconegut. Les obres de construcció del saló, l'obertura del qual només falta uns dies, encara no s'han acabat, per la qual cosa Clelia renya en Cesare, l'arquitecte responsable, que resulta ser l'afer de Momina. Durant la seva inspecció, la Clelia també coneix l'ajudant de Cesare, Carlo. Tot i que se sent atreta per ell, aviat s'enfronta als límits socials entre Carlo, que és d'ascendència obrera, i ella mateixa, independentment del fet que Clelia també hagi crescut en un dels barris pobres de Torí.

Després del retorn de Rosetta de l'hospital, les cinc dones, Cesare i Lorenzo fan un viatge a la platja. Es fa evident que Rosetta s'ha enamorat del company de Nene, Lorenzo, per a qui feia model i a qui havia intentat trucar la nit del seu intent de suïcidi. Rosetta li explica a la Clèlia el seu buit interior i que detesta la previsibilitat que l'envolta. La Clelia ofereix a Rosetta una feina al saló com un mitjà per trobar una perspectiva diferent de la seva vida.

La Rosetta intenta convèncer a Lorenzo perquè deixi la Nene per ella, però Lorenzo continua dubtant. Amb ganes de passar cada moment possible amb el seu amant, decideix no tenir l'oportunitat de treballar al saló de la Clelia. Durant l'acte inaugural, la Nene, que ha sentit l'atracció entre Rosetta i Lorenzo, li demana a Rosetta que el deixi anar. Quan el grup es troba més tard en un restaurant, Cesare es burla de Lorenzo per la seva manca d'èxit artístic, i els dos homes s'enfronten. Rosetta segueix Lorenzo, que li diu que no pot donar-li l'amor que busca d'ell. Lorenzo torna amb Nene, que finalment l'accepta, encara que això signifiqui renunciar a l'oportunitat d'anar a Nova York per a una exposició de la seva obra.

Poc després, Rosetta s'ofega al riu Po. Disgustada per l'autojustícia de la Momina davant la mort de la seva amiga, Clelia l'ataca per la seva fredor i cinisme davant els clients del saló i la seva empleadora. Convençuda que perdrà la feina, Clelia insinua a Carlo la possibilitat d'una relació, però quan la seva empresària li proposa tornar al saló de Roma, tria la seva carrera professional i la seva independència davant la perspectiva de convertir-se, segons les seves paraules, en "una dona pacífica en una casa modesta". Ella li demana que es trobi amb ella per darrera vegada, però Carlo no apareix, i obawec en secret la seva sortida al tren cap a Roma.

Repartiment

[modifica]

Producció i llançament

[modifica]

Antonioni va adaptar el guió de la novel·la de Pavese en col·laboració amb Suso Cecchi d'Amico i Alba de Céspedes, assignant la dramatúrgia a d'Amico i el diàleg a Céspedes.[1] Les alteracions de la font literària inclouen la perspectiva narrativa, que és únicament la de Clelia a la novel·la, a part dels múltiples punts de vista de la pel·lícula, i el motiu del suïcidi de Rosetta, que s'atribueix a una aventura lesbiana desafortunada amb Momina i una sensació general d'insensatesa al llibre de Pavese, mentre que la desafortunada aventura amb Lorenzo serveix d'explicació a l'adaptació.[1][4] La pel·lícula es va rodar a Torí, produïda per la productora Trionfalcine de Roma.[1]El vestuari femení va ser dissenyat per la casa de moda romana Sorelle Fontana.[5]

Le amiche es va estrenar al Festival de Cinema de Venècia el 7 de setembre de 1955 i es va distribuir a Itàlia a través de Titanus.[1] La pel·lícula va tenir un bon rendiment a la taquilla; dos anys més tard, es va estrenar a París amb el suport crític de la revista Positif.[6] Als Estats Units, no es va mostrar abans que Antonioni s'hagués consolidat com a cineasta de prominència internacional amb L'avventura (1960).[7] Va tenir la seva estrena britànica al Festival de Cinema d'Edimburg de 1956, on no va tenir bona acollida.

A l'inici de la pel·lícula, alguns crítics, com el novel·lista Alberto Moravia, van comentar que l'enfocament d'Antonioni al seu material era limitat.[2] En l'actualitat, la majoria de la crítica considera Le amiche com un important treball primerenc del director, que prefigura temes novament explorats en les seves pel·lícules posteriors, en particular a L'avventura,[2][8][9][10] com la manca de connexió emocional entre els protagonistes[8] i el buit dins d'ells.[10]

Premis

[modifica]

Referències

[modifica]
  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 Jansen, Peter W.. Michaelangelo Antonioni. Munich and Vienna: Carl Hanser Verlag, 1984. 
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 Pipolo, Tony. «Le amiche: Friends—Italian Style». Criterion Collection, 07-06-2016. [Consulta: 4 gener 2023].
  3. ↑ «Die Freundinnen» (en alemany). Filmdienst. [Consulta: 4 gener 2023].
  4. ↑ Forgacs, David; Pinkus, Karen (2016). Le Amiche (Blu-ray). Criterion Collection. 
  5. ↑ Paulicelli, Eugenia (2016). Le Amiche (Blu-ray). Criterion Collection. 
  6. ↑ Nowell-Smith, Geoffrey. L'avventura. Bloomsbury, 2019, p. 19. ISBN 9780851705347. 
  7. ↑ Nash, Jay Robert; Ross, Stanley Ralph. The Motion Picture Guide. 5. Cinebooks, 1986, p. 1638. 
  8. ↑ 8,0 8,1 Santander Ferreira, Hugo. «Le Amiche». Senses of Cinema, 01-03-2011. [Consulta: 5 gener 2023].
  9. ↑ Thompson, David. Time Out Film Guide. 7. Penguin Books, 1998, p. 26. 
  10. ↑ 10,0 10,1 Feeney, Mark. «The Girlfriends (Le Amiche)». The Boston Globe, 30-06-2010. [Consulta: 5 gener 2023].
  11. ↑ 11,0 11,1 Hammer, Tad B. International Film Prizes: An Encyclopedia. Garland, 1991, p. 256. ISBN 9780824070991. 

Enllaços externs

[modifica]
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Le_amiche&oldid=34015049»