Emili Sivillà i Torres (Barcelona el 16 de novembre de 1845 - 1894)[cal citació] va ser un pintor català del segle xix que treballà entre Espanya i Marroc. La seva obra, de temàtica paisatgista i orientalista, va gaudir de cert prestigi internacional, posseint una caracterització comercial important. El 1931 a Barcelona s'organitzà una exposició conjunta dels grans mestres de la pintura catalana del segle xix, entre els quals hi figurà Sivillà.
Emili Sivillà va ser fill d'Antoni Sivillà, jornaler natural de Berga, i de Josefa Torres, barcelonina. Els seus avis paterns (Miguel Sivillà i Rosa Maig) pertanyien a Berga, i els materns (Felipe Torres i Calamanda Chipell) a Cervera i Manresa, respectivament.
Com veiem, Sivillà no pertanyia a una nissaga familiar amb tradició pictòrica però tot i això, l'any 1861 va iniciar la seva formació professional de dibuix, pintura, escultura i gravat a l'escola de la Llotja. Allà es formà en pintura i dibuix, tot i que aquest darrer de forma més escassa. Es va matricular a assignatures enfocades a la pintura del natural i del paisatge, però abandonà els estudis l'any 1869. La majoria de les seves obres tracten de marines o paisatges varis, primerament locals però posteriorment a la seva pròpia carrera professional exòtics, ja que en moltes de les seves pintures recorre a l'orientalisme dels carrers i campaments del Marroc.
El pintor es casà amb Maria For[?] (nom il·legible) el 27 de març de 1874 a l'església de Santa Maria del Pi de Barcelona. No obstant, només un any després, va desprendre's de totes les seves produccions (mitjançant una subhasta) amb l'objectiu de recaptar suficients diners per poder-se establir a l'estranger, concretament al Marroc. Per aquest motiu en moltes de les seves pintures, l'artista és abduït pel món musulmà que tant va conèixer de primera mà. En aquestes produccions representa els costums propis i els hàbits marroquins, tan diferents a l'usual Barcelona del dinou. Els originals d'aquestes pintures van tenir molt d'èxit dins del mercat estranger. L'èxit econòmic el dugué a contribuir econòmicament a l'aixecament de l'edifici destinat a exposició permanent de Belles Arts a Barcelona.
Com a il·lustrador, va ser l'autor dels dibuixos que acompanyen una obra de Jacint Verdaguer (Records de la costa d'Àfrica) publicada el 1887 dins del llibre Excursions i viatges i anteriorment (1885) a la revista La Ilustració Catalana. Aquestes il·lustracions es conserven al Museu d'Història de Barcelona (MUHBA).
El reconeixement artístic del pintor culminà uns anys després de la seva mort, quan l'any 1931 s'exposaren a les Galeries Laietanes (Barcelona) un conjunt de produccions pictòriques a l'exposició de pintura dels grans mestres catalans del segle xix. Així doncs, fou reconegut finalment com un dels grans mestres de la pintura catalana del segle xix.
L'any 1866 a l'Acadèmia Belles Arts (Barcelona: Impremta i Llibreria Verdaguer), va presentar Un estudio, que va ser adquirit per la mateixa Acadèmia per tal d'exposar-la al Museu Provincial. L'any 1868 va exposar per la “Sociedad para exposiciones de Bellas Artes de Barcelona” (Barcelona: Establilment tipogràfic de Narciso Ramirez y Cia). Dos anys després, el 1870, la “Sociedad para exposiciones de Bellas Artes” (Barcelona: Establilment tipogràfic de Narciso Ramirez y Cia) va exposar Un viejo fumando, Dos paisajes de la cercanía de Olesa, Siete marinas i Dos figuras de estudio.
L'any 1871, les seves obres tornen a ser exhibides per la “Sociedad para exposiciones de Bellas Artes” (Barcelona: Establilment tipogràfic de Narciso Ramirez y Cia).
El 1872 exposa amb la “Sociedad para exposiciones de Bellas Artes” (Barcelona: Establilment José Miret). Un any després, el 1873, exposa per “Sociedad para exposiciones de Bellas Artes” (Barcelona: Establilment tipogràfic de Narciso Ramirez y Cia). Del 15 al 30 de juny de l'any 1876 té lloc una exposició convocada per la “Sociedad económica barcelonesa” al local de corporacions. Uns anys més tard, l'any 1884, hi té lloc la primera exposició de Belles Arts celebrada a Madrid, on va presentar Entrada del gobernador en Tánger después de pacificar las kábilas. Més tard, col·labora a la segona exposició de Belles Arts que s'inaugura al Desembre del 1884 a la galeria Parés (Barcelona: Impremta Luis Tasso y Serra). L'any 1887 va prendre part de l'Exposició de Belles Arts celebrada a l'edifici Sant Sebastià, a Barcelona, amb alguns quadres de temes moriscos i marines (ara exposades al Museu Marítim de Barcelona). L'Exposició Universal de 1888 té lloc a Barcelona, al Palau de Belles Arts (Barcelona: Impremta successors de Ramirez y Cia). L'any 1894 exposa al Palau de Belles Arts (Barcelona: Impremta Henrich y Cia). L'any 1918, quan l'artista ja ha mort, s'exposen algunes de les seves obres al Palau de Belles Arts (Barcelona: Impremta Oliva de Vilanova). La Galeria Parés (Barcelona) exposa el 1930 algunes de les seves obres, subhastades al Desembre del mateix any. L'any 1931, a les Galeries Laietanes (Barcelona), són exposades algunes de les seves pintures, ja reconegudes com a obres d'un dels grans mestres de la pintura catalana del segle xix. La darrera exposició és l'any 1931, a la Galeria Parés de Barcelona, on les seves obres són finalment liquidades en una subhasta que durà 3 dies a la mateixa galeria.
El Diluvio, 1915, número 091-120 (Abril), pàgina 10Arxivat 2015-04-23 a Wayback Machine. La notícia va ser publicada l'any 1915 al diari barceloní El Diluvio; parla sobre un esbós d'Emilio Sivilla exposat a la sala Mercè de Barcelona que representa alguns dels costums marroquins. Afegeix que els originals estan molt ben venuts a l'estranger.
La Vanguardia, edició del dimecres 20 de gener de 1988, pàgina 52 El 1988, gairebé un segle després de la mort de Sivilla, apareix el seu nom a la Vanguàrdia. El cita una notícia del cementiri de l'Est, que demana als familiars, hereus o posseïdors de la titularitat del dret funerari de les sepultures d'una sèrie de difunts, entre ells Sivilla, que passin per les oficines del Carrer Sancho de Ávila número 1 per legalitzar la seva situació. El motiu d'aquesta cita és per evitar la creació de nous cementiris, tenint en compte que diverses sepultures no han estat utilitzades en els últims trenta anys. En cas que cap persona es presenti, es considerarà que la sepultura està abandonada i passarà a pertànyer a l'Ajuntament. Cita textual de la Vanguàrdia: “Sivilla Torres, Emilio; tercer; primera interior; nínxol núm. 235/5”.
