Vés al contingut

Emilio Esteban Infantes y Martín

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Plantilla:Infotaula personaEmilio Esteban Infantes y Martín

Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement(es) Emilio Esteban-Infantes Martín Modifica el valor a Wikidata
18 maig 1892 Modifica el valor a Wikidata
Toledo (Espanya) Modifica el valor a Wikidata
Mort6 setembre 1962 Modifica el valor a Wikidata (70 anys)
Madrid Modifica el valor a Wikidata
  Cap de l'Estat Major Central
1952 – 1955
  Cap de la Casa Militar del Cap de l'Estat
1957 – 1958
Activitat
Lloc de treball Madrid Modifica el valor a Wikidata
Ocupacióoficial Modifica el valor a Wikidata
Activitat1915 Modifica el valor a Wikidata -
Carrera militar
Rang militartinent general Modifica el valor a Wikidata
ConflicteGuerra Civil espanyola
Front oriental de la Segona Guerra Mundial Modifica el valor a Wikidata
Família
ParentsIgnacio Bertrand y Bertrand, gendre Modifica el valor a Wikidata
Premis
Llista
Procurador a Corts
31 maig 1961 – 19 desembre 1962
Procurador a Corts
16 maig 1958 – 18 abril 1961
Cap de la Casa Militar de Franco
11 març 1957 – 14 juny 1958
← Antonio Barroso y Sánchez GuerraCarlos Asensio Cabanillas →
Procurador a Corts
14 maig 1955 – 1r desembre 1955
Procurador a Corts
29 desembre 1952 – 13 abril 1955
Cap de l'Estat Major de l'Exèrcit de Terra
1952 – 1955
← Fernando Barrón Ortiz
Procurador a Corts
18 octubre 1951 – 5 abril 1952
← Saturnino González Badía
General in chief (en) Tradueix
12 desembre 1942 – 17 novembre 1943 Modifica el valor a Wikidata

Emilio Esteban Infantes y Martín (Terol, 18 de maig de 1892 - Gijon, 6 de setembre de 1962) va ser un militar espanyol, company a l'Acadèmia d'Infanteria de Toledo de Francisco Franco i Juan Yagüe, que va servir durant la Guerra Civil Espanyola, i més tard en la Segona Guerra Mundial com a general de la Wehrmacht en la Divisió Blava formada en la seva major part per voluntaris espanyols falangistes.

Biografia

[modifica]

El 1907 va ingressar en la Acadèmia d'Infanteria de Toledo quan manava aquesta acadèmia el Coronel José Villalba Riquelme, iniciant la seva carrera militar al Protectorat Espanyol al Marroc, servint a les ordres del general Sanjurjo, a Melilla i Alhucemas. Als vint anys ja era capità i per mèrits de guerra va arribar aviat a tinent coronel. El 1928 va ser nomenat professor de l'Acadèmia General Militar de Saragossa. El 1932 va participar en la Sanjurjada. Condemnat a 12 anys i 1 dia de presó per la seva participació en la revolta del 10 d'agost i amnistiat dos anys després i veient la seva carrera aparentment destrossada, va obrir a Madrid una escola privada especialitzada en la preparació per a l'ingrés en la carrera militar, atenent personalment l'assignatura de matemàtiques.[1]

Guerra Civil

[modifica]

La rebel·lió militar el va sorprendre en Madrid aconseguint incorporar-se al bàndol revoltat a Burgos on va exercir la prefectura d'Estat Major del Cos d'Exèrcit de Castella. Va ser cap d'Estat Major de les columnes de Somosierra i Navafría, cap de la I Brigada de la Divisió Soria, cap de la III Brigada del Jarama, cap de la I Brigada de la 13a. Divisió, cap de l'Estat Major del Cos d'Exèrcit de Segòvia i cap de l'Estat Major del Cos d'Exèrcit de Castella que va compaginar amb el de cap de la V Divisió de Navarra durant la Ofensiva de Brunete. Posteriorment, va manar la 81a Divisió en la batalla de Terol i va ocupar la Serra de Javalambre. Va assumir el comandament de la V Brigada de Navarra i per la seva actuació rep en recompensa la Medalla Militar.

Postguerra

[modifica]

Al maig de 1940 va ascendir a general de brigada exercint successivament les prefectures de l'Estat Major de l'Exèrcit del Marroc i de la IV Regió Militar (Catalunya). Amic del general Varela, va demanar una vegada i una altra una destinació a Rússia.

Segona Guerra Mundial

[modifica]

Va succeir al general Agustín Muñoz Grandes en el comandament de la Divisió Blava el 12 de desembre de 1942, a les portes de la batalla de Krasny Bor. Va ser condecorat per Hitler amb la Creu de Cavaller de la Creu de Ferro,[2] fou un dels 43 no-alemanys que van rebre aquesta condecoració durant la Segona Guerra Mundial. També va rebre la Creu Alemanya en Or. En la famosa batalla de Krasny Bor va aconseguir resistir la gran ofensiva de l'Exèrcit Roig, que va atacar a les tropes espanyoles amb una força 7 vegades superior i amb el suport de tancs. Gràcies a aquesta victòria, el setge de Leningrad va poder continuar durant un any més. Esteban Infantes va ser ascendit, per mèrits de guerra, a general de Divisió.

Càrrecs militars durant el franquisme

[modifica]

Després que la Divisió Blava fos dissolta al desembre de 1943, va tornar a Espanya. Va ser nomenat per als següents càrrecs: segon cap de l'Alt Estat Major, cap de la 62a Divisió, cap de la 11a Divisió i Capità General de IX Regió Militar. Va ser nomenat president del Consell Suprem de Justícia Militar i, successivament, Capità General de la VII Regió Militar, Cap de l'Estat Major de l'Exèrcit, llavors anomenat Estat Major Central, i una altra vegada capità general de la VII Regió, passant a exercir el càrrec de Cap de la Casa Militar del Cap de l'Estat, general Francisco Franco. Quan va passar a la reserva, va exercir les funcions de director del Museu de l'Exèrcit i president del Consell Superior Geogràfic.

A més dels dos ascensos per mèrits de guerra a tinent coronel i general de divisió, Emilio Esteban-Infantes estava en possessió de dues Medalles Militars Individuals i les de la Campanya del Marroc, la de la Croada i la de la Campanya de Rússia. Era Cavaller de la Legió d'Honor Francesa i posseïa condecoracions de Portugal, Pèrsia, Líban i la medalla de la Coronació de la Reina d'Anglaterra.

Ascendit al rang de tinent general el 1951[3] el 1962 va passar a la reserva.[4]

Obres

[modifica]
  • Esteban-Infantes y Martín, Emilio. La División Azul (Donde Asia empieza). Barcelona España: AHR, 1956. ISBN 978-84-337-0034-6. 

Referències

[modifica]