Vés al contingut

Imperi de Trebisonda

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
(S'ha redirigit des de: Emperador de Trebisonda)
Βασιλεία τής Τραπεζοῦντος
Imperi de Trebisonda
← Bandera
 1204 – 1461 →

Ubicació de {{{common_name}}}Mapa dels estats que aspiraven a restaurar l'Imperi Romà d'Orient: l'Imperi de Nicea, el Despotat de l'Epir i l'Imperi de Trebisonda (part superior dreta).
Informació
CapitalTrebisonda
Idioma oficialgrec
ReligióOrtodoxa grega (popular)
Període històric
edat mitjana
Destrucció de l'Imperi Romà d'Orient1204
Conquesta de l'Imperi Otomà15 d'agost de 1461
Política
Forma de governmonarquia
emperador
 • 1204:Aleix I Comnè es proclama emperador
 • 1230:Passa a ser vassall dels turcs seljúcides.
 • 1313:Inici d'hostilitats amb els oghuz.
 • 1400:arribada de Tamerlà
 • 1461:David es rendeix a Mehmed II.

L'Imperi de Trebisonda (1204 al 1461) fou un estat creat al mateix temps que la conquesta dels croats de Constantinoble, però que no en va ser una conseqüència. Per la seva fundació va comptar amb el suport de Geòrgia. Tan bon punt van tenir notícia de la caiguda de la capital romana d'Orient, l'emperador de Trebisonda, no va reconèixer el nou estat anomenat Imperi Llatí i es van considerar els successors legítims de l'antic Imperi Romà d'Orient. En això van entrar en conflicte amb les aspiracions del recent creat Imperi de Nicea. Quan Miquel VIII Paleòleg va conquerir Constantinoble, els emperadors de Trebisonda van haver d'abandonar el títol d'emperador i autòcrata dels romans (que havien fet servir els emperadors romans d'Orient) i substituir-lo pel d'emperador i autòcrata de tot l'est, els iberis i les províncies de més enllà [del mar].

El territori de l'Imperi de Trebisonda s'allargava per la costa sud de la mar Negra i la seva principal font econòmica eren els ingressos procedents de les taxes imposades als comerciants, la major part italians. La moneda oficial, l'asper, va ser molt encunyada durant el regnat de Manuel I el Gran, però es va anar devaluant en els darrers anys. L'imperi va arribar a la seva màxima esplendor cultural amb la creació d'una escola d'astronomia per part del prestigiós Gregori Coniades.

La sobirania dels emperadors de Trebisonda va durar poc, ja que el 1230 el xa Jalal-ad-din els va sotmetre a vassallatge. El domini imperial va entrar en conflicte també amb les ambicions els oghuz dels quals també en va ser un estat vassall. Els otomans van ser els següents a cobejar aquest territori i, amb les conquestes de Mehmed II va quedar absorbit dins l'Imperi Otomà.

Fonts documentals

[modifica]

Hi ha cròniques que tracten exclusivament sobre aquest imperi: la de Miquel Panaret, la de Joan Lazaropoulos, la de Laonikos Calconcondyles, totes tres escrites en grec. El protonotari Constantí Loukites va fer una llista d'emperadors. En alguns textos antics d'història de Geòrgia, escrits en georgià s'han trobat esments a la història de Trebisonda que han estat determinants a l'hora d'aclarir fets i concretar dades. En algunes cròniques armènies se'n parla de Trebisonda. Altres textos vàlids per documentar la història d'aquest país són els escrits per viatgers que hi van fer estada, entre aquests està Pero Tabur i Ruy González de Clavijo. Són també interessants alguns documents pertanyents a les comunitats de mercaders italians que feien negocis a Trebisonda i algunes cartes adreçades als governants veïns i decrets dels oghuz relacionats amb aquest imperi.

Història

[modifica]

El territori de l'Imperi de Trebisonda havia format part anteriorment de l'Imperi Romà d'Orient, la seva població era, per tant, de parla grega i pertanyien a la fe cristiana ortodoxa. Antigament es va pensar que aquest estat havia sorgit quan els seus creadors, els germans Aleix I Comnè i David (nets de l'emperador romà d'Orient Andrònic I Comnè, que va governar del 1183 al 1185) havien fugit de Constantinoble amb l'arribada dels croats i s'havien independitzat a Trebisonda. Amb la traducció de textos georgians s'ha vist que, els dos germans ja havien començat a formar el nou estat amb el suport de la seva parenta la reina Tamara de Geòrgia.[1] David es va encarregar de conquerir les ciutats del Pont com Amisos (Samsun), Sinope, Kastamonu, Amastris i Heraclea. El 1205, aliat als llatins, va atacar Nicomèdia però fou derrotat per Teodor I Làscaris, emperador de Nicea i el 1208 Teodor Làscaris fou coronat emperador (en grec, Βασιλεύς, basileus) pel patriarca. Entre el 1206 i el 1214 Nicea va ocupar tots els ports entre Heraclea i Amisos i el 1214 el soldà de Konya va ocupar Sinope a la zona tampó entre l'Imperi de Nicea i l'Imperi de Trebisonda i donà accés al mar Negre;[2] Aleix va haver de pagar tribut al soldà. Aleix va morir el 1222. La seva bandera era vermella amb una àguila daurada d'un sol cap (a diferència de la dels romans d'Orient de dos caps).

El va succeir Andrònic I Gidos. Les naus de l'imperi van començar a atacar les del soldà i van recollir molt de botí però abans de tornar a port van ser sorpreses per una tempesta i van haver de recalar a Sinope on el governador se'n va apoderar i va fer presoners els tripulants. Andrònic va haver d'atacar Sinope per alliberar la seva gent. El soldà de Konya va bloquejar Trebisonda per mar i la va atacar també per terra el 1222, fracassant en l'intent.[3]

No gaire després, es va conèixer l'expansió de Jalal-ad-din, xa del Coràsmia i Andrònic se'n va declarar feudatari, però Kaykubad I, soldà seljúcida de Konya el va derrotar a Yassi Cimen el 1230 i ja no va tornar, però sí que ho van fer uns anys després els mongols que van liquidar el poder de l'emirat de Konya en la batalla de Köse Dağ, el 26 de juny del 1243.[4]

Manuel I va arribar al govern el 1238. Trebisonda va conquerir Sinope el 1254 i va ser conegut amb el sobrenom de el Gran que, amb els seus successors va esdevenir un primer cognom. A la mort de Manuel es va tornar a perdre aquesta ciutat (1266), que era un lloc clau per al control comercial de la mar Negra. El 1261 els Paleòlegs de Nicea (successors dels Làscaris) reconqueriren Constantinoble, el que deixava a l'Imperi de Trebisonda en una posició de prestigi secundari. Jordi va intentar expandir-se altra vegada cap a Sinope el 1277 però fou derrotat i els turcs van ocupar totes les terres a l'oest de Samsun. Cap al 1290 s'havia perdut també la regió de Halibia (avui Ünye), i encara es van perdre més territoris a les campanyes dels emirs turcs del 1313 i 1323. El 1311 Aleix II es va aliar a l'emir de Sinope contra els genovesos i el 1313 els va atacar però va ser derrotat i va haver de fer la pau, que fou renovada el 1316. Pocs anys després van començar les lluites contra les tribus turcmanes que, dirigides per Hasan Kuyuk van ocupar Amasia i van atacar territori de l'imperi el 1336, però foren rebutjats,

L'emperador Basili va morir el 1340 i va esclatar la guerra civil durant deu anys. El turcmans van intentar ocupar el país el 1340 i en un assalt la ciutat fou incendiada. El 1347 Aina Beg de Erzindjan, aliat a Mehmet Beg de Bayburt i a Ali Beg dels Ak Koyunlu ho va tornar a provar sense més èxit que abans. El 1348 va esclatar un conflicte local amb els genovesos i es va produir una matança d'italians, i els vaixells genovesos no van tardar a destruir la flota de l'imperi i ocupar Kerasos, i l'emperador va haver de tornar als genovesos els seus anteriors privilegis. Una plaga de pesta es va produir arran d'aquests fets.

El 1349 amb Aleix III va tornar la pau. Va casar-se amb Teodora Cantacuzena, parenta de l'emperador romà d'Orient Joan VI. Moltes princeses es van casar amb emirs de la zona, com la seva germana Maria que es va casar amb el fill de l'emir dels aq qoyunlu. El 1360 va construir la fortalesa de Gumushane, que dominava la ruta d'accés des de Bayburt, però el governador Joan Kabasites fou derrotat per Latif de Bayburt i sols es va evitar el seu avanç per la mort de l'emir a mans de gent d'un poblet del camí (1361). El 1362 Kilidge Arslan Kelkit, un cap dels turcmans, va conquerir Sebinkarahizar, va atacar la fortalesa de Siran, i es va fer amo de la regió després de les campanyes que va fer entre 1368 i 1374. El 4 de març de 1380 Aleix III va atacar els turcmans que dominaven Sinope, Samsum i la vall del Harsit i els va derrotar a Kurtun. Al final de segle va aparèixer per la regió Tamerlà al qui Manuel III va pagar tribut. El 1396bes va trencar l'acord amb els genovesos i Manuel va haver de donar més privilegis als venecians.

Baiazet I (1389-1402) cap dels turcs otomans, es va fer amo del litoral de la Mar negra entre Heraclea i Samsun. Trebisonda es va aliar amb Tamerlà i li va subministrar ajuda, inclosos alguns vaixells, el 1402, quant va guanyar la batalla d'Ankara.[5] Amb Joan IV els otomans ja estaven recuperats i van començar a atacar l'imperi. Un atac turcman separat va arribar a la rodalia de la capital i el cap de la flota, Alexandre, va morir, però Joan IV els va rebutjar amb només cinquanta soldats. El 1442 els otomans van atacar per mar sense èxit, però Joan IV va accedir a pagar tribut al soldà Murat II. El seu successor, Mehmet II, va assetjar Constantinoble i la va prendre el 29 de maig de 1453.[6] Joan IV es va aliar als aq qoyunlu i va cercar un acostament al papa per obtenir el suport militar a occident.

El 1461 Mehmet II va iniciar la conquesta de la regió, primer l'emirat de Sinope, i després els altres incloent-hi els aq qoyunlu. David va demanar una reducció del tribut però això va ofendre el soldà i a l'octubre els otomans assetjaven la ciutat per terra i mar.[7] El setge va durar 21 dies i al final David va demanar la capitulació que va negociar enviant el protovestiari Jordi Amirutzes a discutir les condicions de la rendició. Es va acordar el respecte de la vida i els béns dels ciutadans i es permetria sortir de la ciutat a qui ho volgués; David fou autoritzat a establir-se a Serres. Però la realitat va ser que la ciutat fou saquejada i molts ciutadans venuts com a esclaus. El metropolità de Trebisonda va perdre els seus drets el 1462. David es va establir a la zona del riu Estrímon, però el 1463 es va trobar a Adrianòpolis amb Demetri Paleòleg (ex dèspota del Peloponès) i Mehmet, sospitant una conspiració, el va fer executar amb els seus tres fills, i altres parents. La seva dona Helena Cantacuzè es va morir de pena.

Llista d'emperadors de Trebisonda

[modifica]

Referències

[modifica]
  1. ↑ Vasiliev, 1936, p. 18-20.
  2. ↑ Peacock, A.C.S. «The Saliūq Campaign against the Crimea and the Expansionist Policy of the Early Reign of'Alā' al-Dīn Kayqubād» (en anglès). Journal of the Royal Asiatic Society, 3rd series, 16, 2006, pàg. 133-149.
  3. ↑ Miller, William. Trebizond: The last Greek Empire of the Byzantine Era: 1204-1461 (en anglès). Chicago: Argonaut, 1969, p. 23f. ISBN 978-0824401122. 
  4. ↑ Miller, 1968, p. 23.
  5. ↑ Tucker, 2010, p. 141.
  6. ↑ Philippides i Hanak, 2011, p. XIII.
  7. ↑ Volt i Päll, 2005, p. 48.

Bibliografia

[modifica]
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Imperi de Trebisonda
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Imperi_de_Trebisonda&oldid=34260868»