Enrique Nvó
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 5 gener 1910  Micomeseng (Guinea Equatorial) |
| Mort | 21 novembre 1959 (49 anys) Camerun |
| Activitat | |
| Ocupació | professor, polític |
| Partit | Idea Popular de Guinea Equatorial |
Enrique Nvó (Micomeseng, 5 de gener de 1910 - Camerun, 21 de novembre de 1959), Enrique Nvó Okenve Nchama, va ser un mestre, agricultor i líder independentista de Guinea Equatorial.
Biografia
[modifica]Va néixer en Micomeseng.[1] Era mestre de professió i propietari de finques de plantació.[2][3][4]
Destacat capdavanter independentista guineà, es veu obligat a exiliar-se a Camerun a causa de les seves activitats. Va ser un dels primers i més importants líders de la Idea Popular de Guinea Equatorial (IPGE).[5]
Entre les gestions a favor de la independència que va realitzar durant el seu exili es troba la seva comunicació amb les Nacions Unides, enviant fins a allí diversos missatges a favor de la independència de la llavors Guinea Espanyola.[6] Durant la seva estada a Camerun, Nvó va ser objecte de constants amenaces i persecucions per part de les autoritats espanyoles.[7]
El 1959, Fernando Poo i Riu Muni van ser proclamades com a províncies d'ultramar espanyoles. Nvó Okenve es va mostrar en contra d'allò i va decidir presentar-se davant Nacions Unides per protestar.[8] No obstant això, va ser assassinat el 21 de novembre de 1959 abans d'emprendre el seu viatge.[4] Tot sembla indicar que el seu assassinat va ser comes per elements pro-espanyols establerts a Camerun, seguint ordres del govern colonial de Faustino Ruiz González.[9] La versió oficial de llavors va dir que Nvó havia mort ofegat en un riu.[10]
Després de la Independència de Guinea Equatorial, el Col·legi Nacional Enrique Nvó Okenve va ser nomenat en el seu honor. Després del Cop de la Llibertat el 1979, també es va incloure la seva efígie en els bitllets de 5.000 ekweles.[11][12]
El 2006, mitjançant el Decret Presidència núm. 100/2006, es va concedir a títol pòstum la condecoració als màrtirs de la independència nacional: Enrique Nvó Okenve, Acacio Mañé Ela i Salvador Ndong Ekang.[13]
Referències
[modifica]- ↑ «ME ENCANTA PERDER EL TIEMPO SI…», 24-06-2012. [Consulta: 18 març 2018].
- ↑ «"Unión Popular está donde siempre estuvo, en la OPOSICIÓN REAL a la dictadura" Celestino Okenve, Guinea-Ecuatorial.net, 4 de mayo de 2012», 05-05-2012. Arxivat de l'original el 2021-07-09. [Consulta: 18 març 2018].
- ↑ Españoles en África. Ediciones Nowtilus S.L, 2013. ISBN 8499674755, 9788499674759.
- ↑ 4,0 4,1 Equatorial Guinea. Bradt Travel Guides, 20 de noviembre de 2015, p. 24. ISBN 1841629251, 9781841629254.
- ↑ «Spanish Guinea (1950-1968)» (en inglés). [Consulta: 18 març 2018].
- ↑ Inside the Whirlwind: The Book of Job through African Eyes. Wipf and Stock Publishers, 2016, p. 84. ISBN 1498230695, 9781498230698.
- ↑ «UNION REVOLUCIONARIA DE GUINEA ECUATORIAL (U.R.G.E.). Una alternativa socialista para Guinea. s.a. [1976.]». https://www.opensourceguinea.org [Consulta: 18 març 2018].
- ↑ «LA PROTESTA DE LOS JEFES EN 1948: UNA TRADICIÓN ORAL NACIONALISTA EN GUINEA ECUATORIAL». Universitat Complutense de Madrid, 2016, pàg. 141 [Consulta: 18 març 2018].
- ↑ «EQUATORIAL GUINEA: THE POSITION OF REFUGEES AND EXILES IN 2001». UNHCR Emergency & Security Service, Diciembre 2001, pàg. 1 [Consulta: 18 març 2018].
- ↑ «Biografía». La Verdad, 13-10-2018, pàg. 3 [Consulta: 25 octubre 2018].
- ↑ «BILLET 5000 BIPKWELE GUINEE EQUATORIALE 1979 - ENRIQUE NVO OKENVE». [Consulta: 18 març 2018].
- ↑ «5.000 Bipkwele». [Consulta: 18 març 2018].
- ↑ «La Gaceta de Guinea Ecuatorial - 12 de octubre-Mongomo 2006 XXXVIII». Arxivat de l'original el 2016-03-06. [Consulta: 1r juliol 2021].