Escut de Vilafranca

Escut de Vilafranca
	; Representació de l'escut municipal de Vilafranca amb un llenç de muralla, segons el dictamen posterior i el blasó oficial.
Detalls
Tipus	Escut d'armes
Adoptat per	Vilafranca
Establert/; rehabilitat	30 setembre 2008
Esmalts	Gules, or, sable i argent
Càrregues
	Domus i ocell

L'escut de Vilafranca és el símbol representatiu oficial de Vilafranca, un municipi del País Valencià, a la comarca dels Ports. Té el següent blasonament:

«

Escut quadrilong de punta redona. En camp de gules, un llenç de muralla d'or amb dues torres en els extrems coronades per pinacles, maçonat i aclarit de sable, somat d'un sit o francolí d'argent passant a destra. Al timbre corona reial oberta.^[1]

»

Història

L'escut es rehabilità per Resolució de 30 de setembre de 2008, del vicepresident primer i conseller de Presidència, publicada al DOCV núm. 5.874, de 20 d'octubre de 2008.^[1]

Es tracta d'un escut d'ús immemorial. Son armes parlants de la localitat, la vila emmurallada i el francolí són referències al nom de la població: Vilafranca. Hi ha heraldistes que pensen que l'afegitó «del Cid» que adoptà la vila a partir de 1750 per a diferenciar-se d'altres Vilafranques espanyoles podria ser pel soroll sit que fa el francolí, present a l'escut de la vila almenys des de 1572. Altres estudiosos consideren que aquest apel·latiu és pel said (=senyor) Balasc d'Alagó, considerat fundador de Vilafranca; però és poc probable, ja que visqué 500 anys abans de l'aparició d'aquest afegit. La hipòtesi més acceptada actualment és que «del Cid» es va afegir erròniament al segle XVIII: quelcom pensà que, com Vilafranca es trobava al País Valencià, el Cid Campeador (cent anys més vell que Blasc d'Alagó) hi hagué d'estar en algun moment, sense parar-se a pensar que Vilafranca ni tan sols existia.^[2]

D'entre els anys 1239 i 1303, quan Balasc d'Alagó n'era senyor titular, no s'ha trobat constància que Vilafranca utilitzés cap escut o segell propi. Sí se sap que a la carta de poblament de 7 de febrer de 1239 de Riu de les Truites (actualment, la Pobla del Bellestar), considerat document de fundació del poble, penjava el segell de cera del senyor d'Alagó.^[2]

En els anys en què Vilafranca va ser una aldea pertanyent a Morella, entre 1303 i 1691, podem trobar tres tipus d'escuts. En un primer període Vilafranca degué utilitzar les armes de Morella, així, en dues cartes de 1306 i 1413 enviades des de Vilafranca a Morella, hi apareix com a segell del Justícia les armes de Morella d'aleshores (sense el castell que té ara). Aquest segell fou descrit per Mateu i Llopis com «Rodó; 30 mm. de diàmetre; a l'orla, en lletra gòtica S. CVRIE VILLEFRANCHE; al camp, línia poligonal de quatre angles rectes i altres tants semicercles o mitjans compassos, com es deien, que imita els cassetons dels teginats mudèjars i al seu interior escut francés antic, amb las esmentades barres o pals, i quatre mores, una a cada arc». Així mateix, el desaparegut retaule de Sant Roc (1520), segons Milián, tenia en la polsera dreta l'àngel de la Guarda i dalt els «escuts de Morella, losange, camp d'or, barres roges, castell i cinc mores». S'entén que en parlar d'escuts, en plural, s'estava referint al de la corona d'Aragó i al propi de Morella, que al segle xvi ja havia incorporat el castell, i que es solien representar junts.^[2]

El segon tipus que trobem són els escuts de la l'entrada principal de l'església parroquial (1572). Un es troba en la clau de l'arc i l'altre més amunt rematant els elements decoratius. Els dos tenen una porta de muralla flanquejada per dues torres laterals amb pinacles i merlets i, damunt de la porta i entre els pinacles els quatre pals de la Corona d'Aragó. Es diferencien només en la forma i ornamentació. D'aquests escuts no està clar a qui representaven, però degué ser una institució molt important, per la seua ubicació. O be representaven al poder local, que era qui normalment es feia càrrec de la construcció de les esglésies, o bé representaven la corona pel fet d'incorporar els quatre pals.^[2]

El tercer tipus que trobem són els escuts de dins l'església (1572), contemporanis dels mencionats abans, i els escuts posteriors. Aquests incorporen ja tots els elements que conformen les armes parlants de la localitat, és a dir, la porta de muralla, les dues torres i el francolí. L'escut del desaparegut Portal de Sant Antoni (segle XVIII), actualment al carrer major, és l'escut que es va utilitzar com a model per a l'elaboració de l'escut utilitzat per l'Ajuntament des de 1986 i també per a l'escut rehabilitat el 2008.^[2]