Estatge alpí

L'estatge alpí en botànica és una zona de vegetació que va del límit arbori fins a les neus perpètues o l'estatge nival.^[1] És un dels estatges climàtics i va precedit per l'estatge subalpí. Al Pirineu català s'inicia entre 2300-2500 m i s'acaba vers 3000 m.^[2] La temperatura mitjana anual sol ser inferior a 3 °C.^[3] Correspon a les zones elevades o culminals de les muntanyes. L'estatge alpí ha estat des d'època neolítica una àrea de pastura per a la ramaderia transhumant.^[4] Més recentment s'hi ha afegit el turisme (esports d'hivern, muntanyisme) com a activitat econòmica.^[5]

El prat alpí és el més característic d'aquest estatge.^[6] La vegetació és força semblant a la del domini de la tundra àrtica, a la que tenen els Alps (d'ací ve l'apel·latiu d'aquest estatge) i a la d'altres muntanyes altes d'Europa, en les parts on hi ha els límits superiors de la vegetació. La seva principal característica és l'absència d'arbres. La manca d'espècies arbòries és originada per les condicions climàtiques duríssimes (fred, neu, vent) pròpies de l'estatge, les quals no poden ser resistides pels arbres.

La majoria de plantes que s'hi troben viuen menys d'un any. La neu hi fa estada una bona part de l'any i, en fondre's, els prats d'aquest estatge s'ufanen amb flors de vistosos colors. El lapse de temps de què aquestes plantes disposen per fer el seu procés vital (naixement, creixement i reproducció) és molt curt: quatre o cinc mesos, a tot estirar (des del final de la primavera fins al començament de la tardor). Complementen aquest paisatge les nombroses tarteres, fonts i rierols, congestes i molleres.^[6]

Referències

↑ «Estatge alpí». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
↑ «Ambients que canvien amb l'altitud». Parcs de Catalunya - Parc Natural del Cadí-Moisró. Generalitat de Catalunya. Arxivat de l'original el 2019-02-09. [Consulta: 8 febrer 2019].
↑ Aguilella i Palasí, Antoni; Puche Pinazo, Felisa. «estatge alpí». A: Diccionari de botànica. Universitat de València, 2004, p. 170. ISBN 9788437059150.
↑ de Bolòs i Capdevila, Maria; Gómez Ortiz, Antonio. «Estatge supraforestal i ramaderia transhumant al prineu oriental. Evolució del paisatge». A: Geoarqueologia i quaternari litoral: Memorial María Pilar Fumanal. València: Universitat de València, 1999, p. 83-90. ISBN 9788437042756.
↑ de Bolòs & Gómez, 1999, p. 89.
↑ ^6,0 ^6,1 «Hàbitats i vegetació». Parcs de Catalunya - Parc Natural de les Capçaleres del Ter i del Freser. Generalitat de Catalunya. Arxivat de l'original el 2020-01-30. [Consulta: 8 febrer 2019].

Bibliografia

Azuga, Teresa; Gómez-Bolea, Antonio «Líquens d'Andorra. Terrícoles, humícoles i mucícoles de l'estatge alpí» (pdf). Hàbitats. Institut d'Estudis Andorrans, 11-2000, pàg. 30-38. Arxivat de l'original el 2019-02-09 [Consulta: 8 febrer 2019].
Carreras, Jordi. Mapa de vegetació de Catalunya 1: 50.000: Benasc 180 (32-9). Institut Cartogràfic de Catalunya - Institut d'Estudis Catalans, p. 27-28. ISBN 9788439353829.
Carillo, Empar «Ecosistemes d'alta muntanya: prats alpins i boscos de pi negre» (pdf). L'Atzavara, 2-2019, pàg. 5-16.
Hijar i Pons, Robert. Els arbres del nostre paisatge. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, novembre de 1980, p. . Plana 2 (Llibre de motxilla, núm. 6.). ISBN 84-7202-316-8. .
Rivas Martínez, Salvador. «La vegetación del piso alpino superior de los Pirineos». A: Homenaje a Pedro Montserrat (en castellà), 1988, p. 719-728 (Homenajes, 3). ISBN 84-86856-13-2. (La vegetació de l'estatge alpí dels Pirineus)
Vigo, J. L'alta muntanya catalana : flora i vegetació. Institut d'Estudis Catalans, 2008, p. 39-50. ISBN 9788492583249.
Vila i Garcia, Jordi; Llistosella i Vidal, Jaume; Llimona i Pagès, Xavier «Contribució al coneixement dels fongs de l'estatge alpí dels Pirineus de Catalunya. I» (pdf). Revista Catalana de Micologia, 20, 11-1997, pàg. 221-231. ISSN: 2014-0452.
Vila i Garcia, Jordi; Llistosella i Vidal, Jaume; Llimona i Pagès, Xavier «Contribució al coneixement dels fongs de l'estatge alpí dels Pirineus de Catalunya. II» (pdf). Revista Catalana de Micologia, 21, 11-1998, pàg. 93-113. ISSN: 2014-0452.

Vegeu també

Zona climàtica

Estatge basal o terra baixa
Estatge montà (o muntanya mitjana)
Estatge subalpí
Estatge nival o de les neus perpètues
Muntanya mitjana (o estatge montà)
Alta muntanya
Zonació altitudinal, estatges climàtics, pisos climàtics o estatges de vegetació

Enllaços externs

«Flora de los prados alpinos» (en castellà). Espacios Naturales de Aragón. Red Aragon.

[1] «Estatge alpí». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.

[2] «Ambients que canvien amb l'altitud». Parcs de Catalunya - Parc Natural del Cadí-Moisró. Generalitat de Catalunya. Arxivat de l'original el 2019-02-09. [Consulta: 8 febrer 2019].

[3] Aguilella i Palasí, Antoni; Puche Pinazo, Felisa. «estatge alpí». A: Diccionari de botànica. Universitat de València, 2004, p. 170. ISBN 9788437059150.

[4] Bolòs i Capdevila, Maria; Gómez Ortiz, Antonio. «Estatge supraforestal i ramaderia transhumant al prineu oriental. Evolució del paisatge». A: Geoarqueologia i quaternari litoral: Memorial María Pilar Fumanal. València: Universitat de València, 1999, p. 83-90. ISBN 9788437042756.

[FOOTNOTEde_Bolòs_&_Gómez199989-5] Bolòs & Gómez, 1999, p. 89.

[ter-freser-6] 6,0 ^6,1 «Hàbitats i vegetació». Parcs de Catalunya - Parc Natural de les Capçaleres del Ter i del Freser. Generalitat de Catalunya. Arxivat de l'original el 2020-01-30. [Consulta: 8 febrer 2019].

[1]

[2]

[3]

[4]

[5]

[6]