Vés al contingut

Zonació altitudinal

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Zonació altitudinal als Andes

La zonació altitudinal, els estatges climàtics, pisos climàtics o estatges de vegetació en ecologia és la disposició de les característiques naturals en funció de l'altitud i els climes que se’n deriven. És a dir, cadascun dels espais que es van succeint a mesura que augmenta l'altitud, a conseqüència de les variacions principalment de temperatura. La temperatura, humitat, composició del sòl i la radiació solar són factors importants en la determinació de les zones altitudinals. Les unitats bioclimàtiques es delimiten en funció de les temperatures, de les precipitacions i de la distribució d'ambdues al llarg de l'any. A cada pis bioclimàtic li corresponen, una sèrie de comunitats vegetals que varien en funció de les regions biogeogràfiques, però que mentenen grans trets en comú. L'éstatge de la vegetació influencia l'economia muntanyenca, la qual també varia segons l'altitud.

La zonació altitudinal va ser una hipòtesi plantejada primer pel geògraf Alexander von Humboldt que es va adonar que la temperatura disminuïa amb l'augment d'altitud.[1]

Origen

[modifica]

Les fortes diferències climàtiques que es troben en un vessant són l'origen d'una gran varietat de vegetació. A mesura que augmenta l'altitud, en zones de clima temperat, els boscos d'arbres caducifolis deixen pas a les coníferes i aquestes són al seu torn reemplaçades pel prat alpí i més amunt per la roca nua eventualment coberta de neu.. La fauna també canvia segons la vegetació i l'altitud..

Classificació

[modifica]

A Europa esquemàticament es presente dues gran seqüències en la zonació altitudinal : una primera correspon a la regió eurosiberiana i l'altra a la regió mediterrània. També es pot incloure una altra regió, la part europea de la macaronèsica (illes atlàntiques des de les Açores a Cap Verd)

Els pisos climàtics en climes tropicals són molt diferents als de les zones temperades. Una classificació pràctica divideix el territori en “Terres calentes”, “Terres temperades” i “Terres fredes” segons l'altitud. Sovint la població humana dels tròpics es concentra en els “terres temperades”, Bogotà i Ciutat de Mèxic per exemple.

Regió eurosiberiana

[modifica]
Criteris tèrmics Estatges de vegetació

Temperatura mitjana anual
(°C)

Temperatura mitjana de les mínimes del mes més fred (°C) Hivern
<4 <-7 Extremament fred estatge nival
estatge alpí
4

7

-6

-4

Molt fred estatge subalpí
8

11

-3

0

Fred estatge montà
>11 1

10

Fresc, càlid i temperat; estatge basal
Conreu

A la regió mediterrània

[modifica]

Diferents autors, entre ells Rivas Martínez, han proposat una classificació dels estatges mediterranis :


Criteris tèrmics Estatges de vegetació
Temperatura mitjana anual (°C) Temperatura mitjana de les mínimes del mes més fred (°C) Hivern

Daget
(1977)

Ozenda
(1975)

Quézel
(1979)

Rivas-Martínez
(1981)

< 5 -11

-10

Extremadament fred Altimediterrani Supramediterrani Crioromediterrani
-9

-7

Oromediterrani
-6 Molt fred Oromediterrani Mediterrani muntanyenc
5

8

-5

-3

Oromediterrani
9

12

-2

0

Fred Supramediterrani Supramediterrani Supramediterrani
13

16

1

3

Fresc Mesomediterrani Mesomediterrani Mesomediterrani
>16

 

4

6

Temperat Termomediterrani Termomediterrani Termomediterrani
7

9

Càlid
Clisèrie de la zonació altitudinal alpina, amb els diferents estatges segons la diferència d'altitud.

Vegeu també

[modifica]

Enllaços externs

[modifica]
  • Diversos autors. “Reforestación participativa”, Guías prácticas voluntariado medioambiental, Ed. Consejería de Medio Ambiente de la Junta de Andalucía, Dep. Legal SE-5718-05, ISBN 84-96329-71-2
  • Pisos bioclimáticos de España Arxivat 2010-12-14 a Wayback Machine., per S. Rivas-Martínez (Departament de Botànica. Facultat de Farmàcia. Universitat Complutense. Madrid-3), Lazaroa, 5: 33-43 (1983)

Notes i referències

[modifica]