Vés al contingut

Estudi op. 10, núm. 5 (Chopin)

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
(S'ha redirigit des de: Estudi Negre)
Infotaula obra musicalEstudi op. 10, núm. 5
Títol originalÉtude, en sol bémol majeur, pour piano (fr) Modifica el valor a Wikidata
Forma musicalestudi Modifica el valor a Wikidata
Àudio Modifica el valor a Wikidata
Tonalitatsol bemoll major Modifica el valor a Wikidata
Indicació de tempoVivace Modifica el valor a Wikidata
CompositorFrédéric Chopin Modifica el valor a Wikidata
Llenguacontingut no lingüístic Modifica el valor a Wikidata
CatalogacióB. B 57
catàleg Chomiński C 18 Modifica el valor a Wikidata
Instrumentaciópiano Modifica el valor a Wikidata
Cronologia
Estudis, Op. 10
Musicbrainz: f30cac97-ead5-3450-b26e-6dc1d9080ba7 Allmusic: mc0002417073 Modifica el valor a Wikidata

L'"Estudi op. 10 núm. 5", en sol bemoll major, és també conegut en francès com La négresse (en català, "Negre") i en anglès Black keys (és a dir, "Tecles negres"). És un dels dotze Estudis op. 10 per a piano compostos per Frédéric Chopin el 1830.

És una peça característica pels arpegis de la mà dreta, gairebé exclusivament en les tecles negres amb l'excepció del compàs número 66, en què Chopin va escriure un fa natural; és l'única tecla blanca per a la mà dreta en tota l'obra.[1][2] Aquesta característica és la que ha generat el sobrenom a l'estudi. La mà esquerra, per la seva banda, s'ocupa de la melodia, sobretot amb acords i vuitenes, mentre la mà dreta fa l'acompanyament amb els ràpids tresets en les tecles negres.

Estructura

[modifica]
La nota en vermell és fa natural, l'única tecla blanca tocada per la mà dreta.

Aquest estudi està desequilibrat pel que fa a l'estructura però, com a música romàntica, Chopin va afavorir l'interès melòdic enfront d'una estructura rígida. L'estudi es pot dividir en quatre parts, depenent de les interpretacions. El primer tema és, lògicament, el que inicia i presenta l'estudi, i es desenvolupa amb algunes variacions després de la seva segona repetició. El segon tema comença després de dos majestuosos arpegis que arriben a cobrir la meitat del teclat. Aquest segon tema és curt, perquè dura només setze compassos, i està escrit en la tonalitat dominant de l'estudi, re bemoll major. El primer tema torna a repetir-se una vegada més i es comença a dirigir cap a la coda. És durant aquest camí cap a la coda en el qual la mà dreta toca el fa natural, l'única tecla blanca per aquesta mà en l'estudi; és el compàs 66. Aquí s'estableix una cadència cap a la coda, que és un legato florit en la tonalitat de la tònica i acaba amb una ràpida frase en vuitenes executades amb les dues mans sempre en staccato. Alguns pianistes destacats, com Horowitz i Rosenthal, prefereixen tocar la secció d'octaves final amb un glissando.[3]

La dinàmica d'aquest estudi està més detallada que en qualsevol altre. En els primers setze compassos es troben indicats catorze canvis dinàmics, així com canvis en els pedals i variades articulacions. No obstant, això no vol dir que en aquest estudi calgui emfatitzar la dinàmica més que en qualsevol altra obra, ja que Chopin va escriure aquesta peça alegre i viva amb dinàmiques clares, però sense duresa.[4] Aquests elements, units al tempo vivace, configuren un dels estudis de Chopin més difícils.

Referències

[modifica]
  1. ↑ Palmer, Willard A. (ed.): Chopin Etudes for the Piano. Alfred, 1992, p. 29.
  2. ↑ Everything₂, 2 de febrer de 2007.
  3. ↑ Rosen, Charles: Piano Notes. Free Press, 2002, p. 85. (Google llibres)
  4. ↑ «Chopin's Grande Etudes» Arxivat 2007-07-23 a Wayback Machine. a Chopin.org. Consultat el 5 de febrer de 2007.

Enllaços externs

[modifica]
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Estudi_op._10,_núm._5_(Chopin)&oldid=30823376»