Eulàlia Ramon i Estrach
 (2017)  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 21 novembre 1959 (64 anys) Barcelona |
| Activitat | |
| Ocupació | actriu, actriu de cinema, directora de cinema |
| Activitat | 1984 - |
| Família | |
| Cònjuge | Carlos Saura (2006–2023), mort del cònjuge |
| Parents | Ruben Wagensberg Ramon, nebot |
| Lloc web | eulaliaramon.com |
    
| |
Eulàlia Ramon i Estrach (Barcelona, 21 de novembre de 1959) és una actriu catalana de cinema, teatre i televisió,[1] coneguda per L'amor és estrany (1988), La Mirandolina (1990) i Byron. També fotògrafa, ha exposat a ciutats com Còrdova, Londres,[2][3] Moscou,[2] Sant Petersburg[2] i Madrid,[4] entre altres.
Biografia
[modifica]Fins als 18 anys va residir a Sant Feliu de Guíxols. Va estudiar interpretació, mímica, pantomima i ballet clàssic amb Teresa Manresa,[5] i des que era molt jove va sentir també passió per la fotografia.[6]
El 1984 va instal·lar-se a Madrid, on va començar a treballar a la sèrie de televisió Página de sucesos.[5]
Trajectòria professional
[modifica]Com a actriu
[modifica]S'inicia professionalment com a actriu el 1983 amb el seu debut al cinema amb la pel·lícula Últimas tardes con Teresa de Gonzalo Herralde. A partir d'aquí comença a treballar amb directors de la talla de Vicente Aranda a Fanny Pelopaja, Manuel Iborra a Caín, Fernando Fernán-Gómez a El mar y el tiempo (Premi Especial del Jurat al Festival de Sant Sebastià) i Fuera de juego, i Antonio del Real a El río que nos lleva. També amb Montxo Armendáriz, a Las cartas de Alou (Conquilla d'Or al Festival de Sant Sebastià i amb gran repercussió a nivell internacional), amb Marc Recha a Les mans buides i Petit indi (ambdues seleccionades a diversos festivals: Canes, Locarno, etc). Va treballar també amb Imanol Uribe a El rey pasmado, amb Pilar Miró a El pájaro de la felicidad, i amb Carlos Saura a ¡Dispara!, Pajarico, Goya en Burdeos i El séptimo día.
A la televisió comença el 1985 fent col·laboracions per a la televisió catalana. Roda a Espanya una minisèrie de prestigi de la cadena estatunidenca ABC Harem, dirigida per Billy Hale. Treballa després en sèries de TVE com Escalera interior-Escalera exterior, Clase media o Las aventuras de Pepe Carvalho, dirigida aquesta última per Adolfo Aristarain. Col·labora també en un capítol de la sèrie La mujer de tu vida, produïda per Fernando Trueba, i que dirigeix Emilio Martínez-Lázaro. Participa també al programa de TVE A media voz, un espai amb música en directe i esquetxos que compartia amb Óscar Ladoire (director del projecte) i El Gran Wyoming. El següent per a l'actriu és finalitzar per a TVE el rodatge de la sèrie d'ambient yuppie Para Elisa. El 1994 comença el rodatge de la sèrie Truhanes per a Telecinco. El 2001 protagonitza també la minisèrie ambientada a la Guerra Civil Des del balcó, basada en tres novel·les de Montserrat Roig i dirigida per Jesús Garay per a TV3. Un altre projecte que realitza és un telefilm titulat Fragments, dirigit per Judith Colell i produït per a TV3 i el 2005 roda un episodi de les noves Historias para no dormir dirigit per Álex de la Iglesia.
Els seus començaments al teatre van ser performances a Barcelona i és el 1991 quan comença a formar part de la Companyia Nacional de Teatre Clàssic. Protagonitza La verdad sospechosa, èxit de taquilla i crítica d'aquell any, de Juan Ruiz de Alarcón i sota la direcció de Pilar Miró, i protagonitza també el muntatge teatral Tres actos desafiantes, amb textos de Woody Allen i David Mamet, sota la direcció de José Pascual.
Com a fotògrafa
[modifica]Sobre la fotografia, afirma que té coses en comú amb la interpretació, ja que són «canals de comunicació que ens apropen d'una manera diferent als sentiments i les sensacions». Sobre això, reflexiona: «L'actor ha de fer la seva mirada per després cedir el seu lloc a la del personatge, mentre que el fotògraf l'ha de diluir per deixar parlar la seva obra, on es fixa per sempre».[6]
Ha col·laborat amb l'artista Xavier Mascaró,[6] amb la pintora Pepa Poch i en la selecció d'obres per a la col·lecció Fotosaurios de Carlos Saura.[7] La seva obra s'ha exposat a diversos centres d'exposicions i galeries, com ara el Centro Andaluz de Fotografía d'Almeria,[8] la Fundación Antonio Gala de Còrdova, la Casa del Cinema de Sant Petersburg,[8] l'Institut Cervantes de Moscou,[8] la Casa Zavala de Conca, la Spain Now de Londres o l'ambaixada d'Espanya a Abu Dhabi.
Altres
[modifica]El 2004 va substituir l'actriu Marisa Paredes com a presidenta del Jurat de la secció internacional al III Festival Internacional Almería en Corto.[8]
El 2022 va estrenar-se com a directora de cinema amb el curtmetratge Cuentas divinas, escrit per María Zaragoza i amb Celia Freijeiro, Fele Martínez i Marina San José com a intèrprets. El curt, una comèdia negra sobre les persones que estan fartes d'aparentar, va clausurar el Festival de Cinema de Sitges.[9][10]
Treballs interpretatius
[modifica]Filmografia
[modifica]| Any | Títol | Direcció | Notes |
|---|---|---|---|
| 1983 | Les últimes tardes amb Teresa | Gonzalo Herralde | llargmetratge |
| 1984 | Fanny Pelopaja | Vicente Aranda | llargmetratge |
| 1984-1985 | Página de sucesos | Antonio Giménez Rico | televisió (TVE) |
| 1986 | Las aventuras de Pepe Carvalho | televisió | |
| 1987 | Clase media | televisió | |
| 1988 | Garum | Tomas Muñoz | llargmetratge |
| Matar al Nani | Roberto Bodegas | llargmetratge | |
| L'amor és estrany | Carles Balagué | llargmetratge | |
| Esa cosa con plumas | Óscar Ladoire | llargmetratge | |
| 1989 | El mar y el tiempo | Fernando Fernán Gómez | llargmetratge |
| El río que nos lleva | Antonio del Real | llargmetratge | |
| 1990 | Los mares del sur | Manuel Esteban | llargmetratge |
| Las cartas de Alou | Montxo Armendáriz | llargmetratge | |
| Fuera de juego | Fernando Fernán Gómez | llargmetratge | |
| 1991 | El rey pasmado | Imanol Uribe | llargmetratge |
| 1992 | Un paraguas para tres | Felipe Vega | llargmetratge |
| La mujer del cortometrajista | Javier Izquierdo | llargmetratge | |
| El pájaro de la felicidad | Pilar Miró | llargmetratge | |
| Después del sueño | Mario Camus | llargmetratge | |
| 1993 | ¡Dispara! | Carlos Saura | llargmetratge |
| Del amor | Antonio Cano | curtmetratge | |
| 1994 | Souvenir | Rosa Vergés | llargmetratge |
| El día nunca por la tarde | Julián Esteban | llargmetratge | |
| Truhanes | Miguel Hermoso | televisió | |
| 1996 | Nissaga de poder | Josep M. Benet i Jornet | sèrie de televisió (TV3) |
| Taxi | Carlos Saura | llargmetratge | |
| 1997 | Pajarico | Carlos Saura | llargmetratge |
| Em dic Sara | Dolors Payàs | llargmetratge | |
| 1998 | Lisa | Carlos Puyet | curtmetratge |
| 1999 | Goya en Burdeos | Carlos Saura | llargmetratge |
| 2000 | Dones | Judith Colell | llargmetratge |
| Adela | Eduardo Mignogna | llargmetratge | |
| 2000-2001 | Des del balcó | Jesús Garay | sèrie de televisió |
| 2001 | Lauburu | Luis Ángel Ramírez | curtmetratge |
| 2002 | La kedada | Arturo Franco i Kiko Martínez | curtmetratge |
| 2003 | Les mans buides | Marc Recha | llargmetratge |
| Al pasar la barca | Antonio Delgado Liz | curtmetratge | |
| El comisario | Jesús Font | sèrie de televisió | |
| 2004 | El séptimo día | Carlos Saura | llargmetratge |
| 2006 | Io, Don Giovanni | Carlos Saura | llargmetratge |
| El síndrome de Svensson | Kepa Sojo | llargmetratge | |
| La habitación del niño | televisió; de la sèrie Películas para no dormir | ||
| 2008 | Petit indi | Marc Recha | llargmetratge |
| 2010 | Ángel o demonio | Daniel Cebrián | sèrie de televisió (tele5); episodi "Una vida por otra" |
| 2012 | Cuéntame cómo pasó | Daniel Cebrián | sèrie de televisió (TVE); episodi "Vivir" |
| Spot | César Espada | llargmetratge | |
| Papá se ha ido | Sonia Sebastián | curtmetratge | |
| 2013 | La Llorona | Ernesto Martin | curtmetratge |
| Gente en sitios | Juan Cavestany | llargmetratge | |
| 2014 | De chica en chica | Sonia Sebastián | llargmetratge |
| Asalto en la noche | Laura Tajada | curtmetratge | |
| 2015 | Detour | César Espada | curtmetratge |
| Relaxing cup of coffee | José Semprún | llargmetratge | |
| 2017 | Yo también | Sonia Sebastián | curtmetratge |
| 2018 | El camino de la Totalidad | Al Palacios | curtmetratge |
| 75 días | Marc Romero | llargmetratge | |
| 2019 | El rey de todo el mundo | Carlos Saura | llargmetratge |
| 2021 | Goya, 3 de mayo | Carlos Saura | curtmetratge |
| Merlí: Sapere aude | Menna Fité | sèrie de televisió (Movistar+ i CCMA) | |
| 2022 | Sobremesa de domingo | Adrián Torres | curtmetratge |
| Despierta | Cecilia Gessa | curtmetratge | |
| Dalia | Carlos Mures | llargmetratge | |
| Ya no me escribes | Martí Guarch | llargmetratge |
Teatre
[modifica]- 1992: La verdad sospechosa, de Juan Ruiz de Alarcón i dirigida per Pilar Miró[8]
- 1996: Tres actos desafiantes, de Woody Allen, Elaine May i David Mamet (Death Defying Acts) i dirigida per José Pascual[8]
- 2013: El gran teatro del mundo, de Pedro Calderón de la Barca i dirigida per Carlos Saura[2]
- 2020: Reformatorio (de madres y padres), d'Elvira Lindo, obra de teatre radiada per a RNE-Radio 3[11][12]
- 2022: Las palabras olvidadas, de Mariano Lasheras i María Dubón i dirigida per Laura Tajada[13]
Vida privada
[modifica]Va treballar per primera vegada amb el cineasta Carlos Saura el 1993 rodant la pel·lícula ¡Dispara! i van iniciar una relació sentimental. La seva filla Anna va néixer tres anys més tard, i finalment van casar-se el 2006 a la seva casa de Collado Mediano en una cerimònia petita i quasi privada i a la qual van assistir Anna, els fills de Saura de relacions anteriors, alguns amics i la mare de la núvia.[2]
Referències
[modifica]- ↑ «Eulàlia Ramon i Estrach». Diccionari enciclopèdic del cinema a Catalunya. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 «Carlos Saura: así fue su amor con Lali, su "compañera de viaje"» (en castellà). RTVE, 10-02-2023 [Consulta: 11 febrer 2023].
- ↑ «Mascaros forge, Exposición, Fotografía, ene 2011» (en castellà). Arteinformado, 2011 [Consulta: 11 febrer 2023].
- ↑ «Hà Nôi do, Exposición, Fotografía, sep 2012» (en castellà). Arteinformado, 2012 [Consulta: 11 febrer 2023].
- ↑ 5,0 5,1 Còdol i Soler, Carles. «Eulàlia Ramon i Estrach». Diccionari del cinema de Catalunya.
- ↑ 6,0 6,1 6,2 EFE «Eulàlia Ramón revela los secretos de la forja del escultor Mascaró - EcoDiario.es» (en castellà). elEconomista.es. EFE, 01-02-2011 [Consulta: 11 febrer 2023].
- ↑ «Los Fotosaurios del cineasta Carlos Saura visitan el Matarraña» (en castellà). , 22-06-2018 [Consulta: 11 febrer 2023].
- ↑ 8,0 8,1 8,2 8,3 8,4 8,5 «ASUNTOS FAMILIARES GRAVES IMPIDEN A MARISA PAREDES Y A PHILIPPE RÈGE...» (en castellà). Teleprensa, 29-05-2004 [Consulta: 11 febrer 2023].
- ↑ «El corto 'Cuentas Divinas', de María Zaragoza y Eulàlia Ramon, clausurará la 55ª edición del Festival Internacional de Sitges - Manchainformación» (en castellà). Manchainformación, 11-10-2022 [Consulta: 11 febrer 2023].
- ↑ «Así es el sorprendente cortometraje que clausurará esta edición del Festival de Sitges • Producción Audiovisual» (en castellà). Producción Audiovisual, 09-10-2022 [Consulta: 11 febrer 2023].
- ↑ Aniorte, Carmen «Radio 3 abre su «Reformatorio (de madres y padres)»» (en castellà). abc.es, 28-01-2020 [Consulta: 11 febrer 2023].
- ↑ Galindo, Daniel «Especial "Ficción sonora": 'Reformatorio de madres y padres'» (en castellà). RTVE, 04-02-2020 [Consulta: 11 febrer 2023].
- ↑ «Las palabras olvidadas» (en castellà). Teatro del Mercado [Consulta: 11 febrer 2023]. Arxivat 2023-02-11 a Wayback Machine.
Enllaços externs
[modifica]- Filmografia d'Eulàlia Ramon a SensaCine (castellà)
- Filmografia d'Eulàlia Ramon a La higuera (castellà)
- Filmografia d'Eulàlia Ramon a Decine21 (castellà)
- Filmografia d'Eulàlia Ramon a El Séptimo Arte (castellà)
- Eulàlia Ramon a AICOA Archivo Internacional Central de Objetos de Arte (castellà)